La principal variable que articula Catalunya i ajuda a configurar i reconfigurar el seu règim polític és l'edat. El canvi en el sistema produït per la crisi econòmica i política ha variat la configuració de l'escenari polític català. En totes les franges, la distribució de vot és totalment diferent de la de fa una dècada.

Així com a Espanya totes les formacions polítiques han patit el fenomen de la fragmentació però són incapaces de trencar el consens amb l’anomenat règim del 78, a Catalunya observarem que aquest cas es dona en pro dels partits que volen trencar el vell sistema de partits. No cal ser un expert per veure que, a llarg termini, aquesta circumstància provoca que els canvis siguin més profunds i el sistema de partits, més volàtil.

Aquesta anàlisi es basa en les dades del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) sobre preferències polítiques entre 2007 i 2017.

Partits vells i partits joves

La crisi de partits ha anat totalment de la mà del relleu generacional i dels canvis en l'eix nacional. En conseqüència, els dos grans espais del sistema català, el convergent i el socialista, han vist com el seu àmbit sociològic ha envellit de manera considerable: ambdues formacions són sostingudes en gairebé dues terceres parts (un 63,70% l’entorn convergent i un 70,30% el socialista) per votants majors de 50 anys.

 

Els partits conservadors i unionistes, com el PP i Ciutadans, han envellit una mica. El cas de la formació taronja, però, té la mateixa explicació que ERC: han ampliat el perímetre de votants, s'han convertit en partits grans incorporant també gent gran, i això mateix els fa competitius en unes eleccions. En el cas del PP, com passa a l'espai convergent, són partits que s'han fet més petits. Per reblar el clau, en aquesta darrera dècada la CUP ha substituït a ICV-EUiA com a partit més dependent dels votants joves.

Si ara es posa el focus en què vota cada grup d'edat, la descomposició del règim tradicional de partits via canvis generacionals es fa molt més palesa: una dècada enrere, en tots els grups d’edat era majoritària l’opció pel bipartidisme PSC-CiU. Actualment, en canvi, l'escenari és de total fragmentació en favor de l'independentisme. Fa deu anys, els partits més votats pels joves d'entre 18 i 24 anys eren ICV-EUiA i el PSC, mentre que ara ho són ERC i la CUP. Com a curiositat, qui sosté l’electorat del PSC i de l’espai convergent és la gent gran. Els segons, a més, tenen un forat clar en la generació dels 25 als 34 anys, la qual va patir la crisi mentre estudiava o tot just acabats els estudis. A més a més, la CUP es consolida en dues de les cinc franges d'edat com a segona força política.

 

Satisfacció política

La satisfacció política és un indicador que mostra l'encaix dels votants amb el que va passant. A la taula comparativa entre 2007 i 2017 es veuen dues tendències: la de l'unionisme més dur i la de la resta de partits. Tots els partits estan menys satisfets amb la situació política que fa una dècada. L'excepció, però, és el PP i Ciutadans: ambdues formacions són les úniques que milloren en grau de satisfacció política després de la repressió policial del referèndum de l'1 d'octubre i l'aplicació del 155.

 

Cal assenyalar el canvi brutal en els votants del PSC i la consolidació de la CUP. Els socialistes, que aleshores vivien el seu millor moment de la primera legislatura de Zapatero i controlaven el poder autonòmic i municipal, han passat d'una satisfacció de més del 70% a poc més del 30%. En el cas dels cupaires s'observa una característica que crea i consolida el seu propi espai polític: la CUP és el partit dels insatisfets amb el sistema.

Indepes, els més arriscats

Si s’observen els partits en funció de l'aversió al risc dels votants i se’ls ordena de més a menys independentistes, es veu un patró: els votants de les formacions secessionistes estan més disposats a prendre riscos que els partidaris unionistes.

 

Els mateixos partits, segmentats per aversió plena al risc, mostren una característica que divideix en tres blocs les formacions polítiques. El primer són els partits independentistes, on hi ha més aversió al risc per part de les dues franges d'edat més joves (despuntant una mica la que va dels 25 als 34 anys, que es va trobar la crisi de cara). El segon és l'unionista dur, que aplega PP i Ciutadans. El tercer és el bloc unionista federalista, on PSC i CeC se situen a mig camí dels altres dos.

 

Gran part d'aquests canvis generacionals es veien palesos al carrer tres mesos enrere. A principis de setembre, l'ANC —l'independentisme més tradicional— ocupava el carrer per la Diada. Nou dies més tard, el 20 de setembre, al voltant de 50.000 persones bloquejaven la seu del Departament d'Economia —assaltada per la Guàrdia Civil— i d’altres protegien la de la CUP, voltada pels antiavalots de la Policia Nacional. La mitjana d'edat va baixar de cop. En poc més de 20 dies es va palesar d'on ve l'independentisme tradicional, on són les limitacions de l'actual i per on trenca les costures l’independentisme més jove.

Fins i tot també entre l'unionisme s'han mimetitzat aquestes actituds davant la violència exercida per l’estat espanyol. En un lapse de temps relativament breu s’han advertit clarament les actituds de persones socialitzades durant el franquisme, les que el van patir per intentar desfer-se'n i les que van educar-se en democràcia.

Tot indica que el proper 21-D ens deixarà amb un sistema polític que no acaba de néixer ni de morir del tot.

 

Sergi Cristóbal Jané és politòleg especialitzat en estratègia política i electoral.