Gairebé totes les incògnites, excepte la de les urnes, estan resoltes. L’últim dia de campanya va servir perquè tots els jugadors destapessin les seves cartes sobre la taula. Els dos blocs, les dues alternatives, ja estan ben definits. A una banda de la taula, el bloc de la moció de censura clarament liderat per Pedro Sánchez. A l’altra, les dretes extremes i l’extrema dreta sense un lideratge definit. En el centre, Catalunya com a ase dels cops. Hi ha molt en joc i la disjuntiva continua sent la mateixa que al principi: diàleg o involució. El centre d'atenció es desplaça del Palau de Pedralbes al Palau de la Moncloa.

La intenció de la dreta és exportar la via andalusa, al preu que sigui. Aquest divendres, Pablo Casado obria per primer cop la porta de la Moncloa a Vox. És un fet inèdit, que ni tan sols es va produir a Andalusia. Si els números donen, Santiago Abascal podria ser vicepresident o ministre del nou executiu. Albert Rivera fa més d'un mes que, a la desesperada, es llança als braços del líder del PP per governar junts, al preu que sigui. El programa de govern és clar: un estat d'excepció autonòmic a Catalunya.

Pedro Sánchez aspira a ampliar el màxim possible el seu grup parlamentari i dependre el mínim de companys de viatge inestables, com els independentistes. Durant tota la campanya ha repetit que aspira a governar en solitari. Però és conscient que aquest escenari és altament improbable. És per això que, també aquest divendres, obria la porta a incorporar Unidas Podemos en un govern de coalició. “No hi ha cap problema”, deia. La possible aliança amb Ciutadans s’ha difuminat, després que Rivera hagi insistit en el cordó sanitari. “No entra en els meus plans”, replicava el president espanyol en el segon debat d’aquesta setmana.

La incògnita que ho marca tot és la de la força que pugui tenir Vox. Els milions d’indecisos no ajuden a acotar encara la seva magnitud. Al PP, després de veure’s arrossegats pel discurs més ultra, no poden amagar el seu neguit a les portes de les eleccions. A Gènova admeten són incapaços de fer pronòstics, no saben com es decantarà la balança. A Unidas Podemos ja donen pràcticament per fet el sorpasso dels ultres. A Ciutadans costa més d’assumir aquesta possibilitat.

La campanya ha convertit les eleccions d’aquest diumenge en un plebiscit sobre el futur de Catalunya i, per tant, també de l’Estat espanyol. El “tot per fer fora Sánchez”, a qualsevol preu, no té tant a veure amb el president espanyol com amb la resolució del conflicte català. Gairebé 37 milions espanyols estan convocats a les urnes per triar: la via andalusa o la via catalana.

Sánchez: sense gaires ferides

L’objectiu de Pedro Sánchez era sobreviure de tots els atacs de les tres dretes, i aprofitar-se de la seva divisió. Sense cap sobresalt, amb una campanya molt plana i poc cridanera, n’ha sortit sense gaires ferides. Li feien respecte els debats televisius i n’ha acabat reforçat. Les dretes li han acabat de regalar tot el centre. No té cap rival digne de ser nomenat a la seva esquerra. Només un possible vicepresident, que no és una amenaça. Les enquestes no l'han acabat d'ajudar a atiar el vot de la por. Li seria més còmode sumar amb Ciutadans, però de moment s'ha de resignar a la possible inestabilitat dels independentistes catalans. Això sí, els hi ha marcat clarament les línies vermelles: no hi haurà referèndum. Indults ja es veurà al seu moment.

Casado: sense trobar el centre

L’últim dia serveix perfectament per resumir la seva campanya. En l’acte de tancament del WiZink Center es reivindicava com “el centre ideològic” de la política espanyola. Però només dotze hores abans, i de forma inèdita, obria les portes de la Moncloa a Vox. Els seus plans passaven per moderar el seu discurs i mostrar un to presidencial a partir de l’equador de la campanya. Se’n va sortir raonablement en els debats televisius, especialment en el primer. Però després se’n va anar en orris. Avui està completament al compàs de l’extrema dreta i li ha comprat el seu programa territorial. Té el consol d'haver-se imposat sobre la campanya de Cs, especialment en la batalla entre Cayetana Álvarez de Toledo i Inés Arrimadas.

Iglesias: subordinat

El secretari general de Podemos ha assumit les seves expectatives frustrades. Pablo Iglesias és conscient que ha tocat sostre electoral. La seva màxima aspiració és salvar el màxim possible els mobles davant del tsunami de vot útil de Pedro Sánchez. I poder entrar, aquest cop sí, a governar en coalició amb els socialistes per a poder continuar empenyent-los cap a l’esquerra. El referent, el Govern del Botànic al País Valencià, que aquest diumenge també se sotmet a examen. Un cop més, ha estat l’únic dels líders espanyols que ha defensat un referèndum per Catalunya.

Rivera: descol·locat

En els cercles polítics de la capital espanyola ningú no acaba d’entendre la campanya d’Albert Rivera. Fins i tot amb el suport de la maquinària mediàtica, que va intentar fer-li el boca-boca durant els dos debats televisius. Encara menys s’acaba d’entendre les seves constants ofertes sense resposta a Pablo Casado ni el seu cordó sanitari a Sánchez, un cordó que podria desaparéixer ràpidament amb sorpasso de Vox. Encara és present el suposat no a Rajoy. La campanya ha estat basada en la improvisació total. El seu últim cartutx, Inés Arrimadas, ha passat pràcticament desapercebuda. Un parell de cops ha plantat Rivera en actes on havien de coincidir, excusant-se degudament.

Abascal: actor protagonista

Gairebé en silenci, al marge de la resta de candidats, el líder de l’extrema dreta ha omplert allà on ha anat. Ha deixat imatges impressionants a ciutats com Madrid o València. La seva força és la gran incògnita per resoldre la nit electoral: la magnitud del seu vot ocult i dels indecisos que s’hi decantaran. Pot tenir la clau de la Moncloa per a les dretes i no dubtarà a fer-la servir fent pagar el preu a Catalunya. És un partit extraparlamentari però, al mateix temps, és el gran protagonista. Acaba amb la suposada excepció espanyola de l'extrema dreta. Existeix i es farà notar.