Avui és l’últim dia de campanya i la legislació paleolítica que regula la cosa electoral obliga també als diaris. Els que tenen versió impresa aprofiten l’avinentesa per a publicar material que ni tregui ni posi president però ajudi al seu candidat. Es pot ben dir que els divendres previs al Diumenge-Festa-De-La-Democràcia, etcètera, la premsa ensenya la poteta o, si vols, se li veu el llautó. Aquí no hi ha costum de publicar un editorial en suport d’un partit o un candidat, com passa, per exemple, als Estats Units amb els editorial endorsements. Es fa d’una altra faisó. El País entrevista Pedro Sánchez. L’ABC a Pablo Casado —o a l’inrevés, és difícil saber-ho. El Mundo tertulieja amb Albert Rivera. La Razón castiga Sánchez amb les dades (cuinades) de l’atur. La Vanguardia diu que Barcelona és reina d’Espanya (només per un dia). El Periódico fa l’enésim titular-pòster en favor de Sánchez. Tot en ordre.
Almenys hi ha dos diaris que obren amb una notícia: l’Ara i El Punt Avui.
És graciós com El Mundo i La Vanguardia tracten la sentència del Tribunal Constitucional sobre la Llei d’Educació de Catalunya. El diari barceloní diu que el TC “evita tocar la immersió”, com si als magistrats els hagués fet por tombar-la o “afinar-la”. Potser volen dir que s’han deixat feina per fer més endavant, que s’han quedat a mitges. En realitat —no pensis malament— titulen amb malaptesa perquè a dues columnes per sota és complicat explicar-se bé. La contrapartida és que pot fer l’efecte que el diari es troba incòmode amb la sentència.
Al diari madrileny la sentència no li agrada i no es talla gens a l’hora de deixar al tribunal amb la cara girada: arriba tard, és inoportú i no defensa prou el castellà, segons “professors no independentistes”, que són els que valen i tenen criteri i no aquesta colla de jutges porucs i caguetes. Al final, la justícia constitucional és això: si m’agrada, va bé; si em contradiu, que la bombin.
