Pedro Sánchez va fer un ‘tot o res’ a les eleccions catalanes d’aquest diumenge. Va carregar-se el seu ministre de Sanitat per a situar-lo de candidat del PSC el 14-F. Però, a l’hora de les urnes, el ministre de la gestió de la pandèmia ha donat negatiu. L’anomenat efecte Illa, malgrat comptar amb tot el combustible de l’Estat –des de la Moncloa fins a dues enquestes del CIS--, s’ha quedat a mig gas. La nova jugada mestra d’Iván Redondo, el guru de Sánchez, no ha arrasat com s'esperava en agafar l'AVE cap a Barcelona. Ha aconseguit una victòria pírrica, simbòlica i compartida, davant d’una majoria independentista ampliada.

El canvi de cromos de Miquel Iceta per Salvador Illa ha servit per a situar el PSC com a primera força de l’oposició a l’independentisme, però ni tan sols com la que va aconseguir Inés Arrimadas al capdavant de Ciutadans ara fa poc més de tres anys. Els socialistes només obtenen la victòria en percentatge de vot; pel que fa als escons, la comparteixen amb ERC en 33 diputats. L’independentisme continua retenint la majoria absoluta del Parlament, que fins i tot amplia.

Si bé al principi de la nit electoral es mostraven "contents" amb els resultats i insistien que Salvador Illa es presentaria a la investidura, les expectatives s'han anat rebaixant amb l'avançament de l'escrutini. Fonts del PSOE tenen coll avall que no governaran, perquè no comptaran amb el suport d'ERC. L'escenari que contemplen és un govern independentista liderat per ERC. Tot i així, es mostren satisfets per la primera posició compartida. I ho consideren un "aval" a la gestió de la pandèmia del govern espanyol. Més enllà dels seus resultats, també es mostren satisfets pel fet que la balança independentista es decanti per la banda d’ERC i no la de Junts.

La realitat és que al govern espanyol treballaven amb tres possibles escenaris. El més favorable, una eventual victòria de Salvador Illa amb solvència, que no s’ha produït. El segon, el d’una victòria d’ERC, que La Moncloa no veu amb tants recels, però els republicans ja han avisat, en votacions al Congrés, que no regalaran res. I el tercer, el més temut, era el d’una victòria de Junts, més partidari de la confrontació, un escenari que des de l’executiu central volien evitar fos com fos.

Justament a Catalunya, el govern espanyol té grans desafiaments per endavant. El més imminent, la llibertat dels presos polítics. Ara per ara, tot apunta que serà per la via de l’indult, però el govern espanyol vol fer-ho amb el menor soroll possible. Més a mitjà i llarg termini, hi ha la taula de diàleg entre l’Estat i la Generalitat, que només va reunir-se un cop ara fa un any. A petició d’ERC, tant el PSOE com Unidas Podemos van comprometre’s a reactivar-la tan bon punt es constitueixi el nou Govern de la Generalitat.

El paper d’Iglesias

El vicepresident segon del govern espanyol, Pablo Iglesias, s’ha bolcat de ple en la campanya catalana, fins i tot enfrontant-se amb els seus propis companys de Consell de Ministres. Era conscient que hi havia molt en joc, començant pel seu ja petit poder d’influència a La Moncloa com a soci minoritari. Els comuns han evitat la patacada que sí que van patir al País Basc, perdent mig grup parlamentari, i a Galícia, on van desaparèixer completament. A Podemos respiren –una mica—alleujats després de salvar els mobles i mantenir els 8 diputats d’En Comú Podem.