Malgrat negar les acusacions, almenys havia demanat en diverses ocasions el compliment de la legislació penitenciària: el seu trasllat a prop de casa, a una presó a l’illa de Còrsega. Però li van denegar sistemàticament, al·legant motius de seguretat. Per això continuava reclòs a Arles, en un centre penitenciari d’alta seguretat. Una alta seguretat, però, que no va impedir una brutal agressió de vuit minuts per part d’un altre reclús, en aquest cas gihadista, sense que cap càmera aparentment ho detectés. La pallissa va acabar amb l’agredit en coma en un hospital de Marsella. Al cap de tres setmanes, el pres independentista cors Yvan Colonna, condemnat per l’atemptat que va matar el prefecte Claude Erignac el 1998, va acabar morint. Va ser el passat 21 de març.
Els carrers van incendiar-se tan sols haver-se conegut l’hospitalització de Colonna. Durant dies van celebrar-se manifestacions multitudinàries, fins al seu funeral, però també va haver-hi aldarulls. La pluja de còctels molotov van deixar desenes i desenes de ferits: només en una nit a Bastia, la del 13 de març, una seixantena.
Va esclatar-li al president Emmanuel Macron a la cara, en plena precampanya, després de tot un mandat prometent un diàleg que no acabava d'arribar, que es postergava des de l'Elisi. I va obligar-lo a moure fitxa. La dels presos justament era una de les principals reivindicacions del nacionalisme cors, que governa l'illa. El govern central ja ha manifestat la seva voluntat d'agilitzar l'acostament de presos a l'illa. L'Elisi també ha expressat la intenció de negociar més autonomia. "El govern ha escoltat les demandes dels representants de Còrsega sobre el futur institucional, econòmic, social i cultural", assegurava el ministre de l'Interior en un comunicat. Caldrà veure què passa amb la cooficialitat de la llengua corsa, la tercera pota dels reclams nacionalistes.
Ha hagut d’explotar tot perquè París reaccioni. La llei tràgica de la política francesa des que van tallar el cap als Reis: és la violència la que fa moure les coses. I la realitat és que, davant l’immobilisme de Macron durant cinc anys, el corsisme no ha fet més que progressar. A les eleccions regionals del 2015, el nacionalisme cors, entre autonomistes i independentistes, eren el 35% dels vots. El desembre del 2017, pocs mesos després que l’actual president arribés a l’Elisi, sumava el 56% dels vots en les eleccions regionals. El juny del 2021, ja eren el 68%. En sis anys, gairebé s’han duplicat. I els aldarulls encara continuen.
El constitucionalista Michel Verpeaux, professor emèrit de la Sorbona, sosté que a Còrsega hi ha un problema que ve de lluny, i que la mort de Colonna només ha afegit “més llenya al foc”. Hi ha una dificultat d’encaix dins de França, després d’haver tingut diferents estatuts específics que “no han anat gaire lluny”. I també hi ha hagut una desatenció des de París. “El president no s’ha interessat gaire, no l’ha preocupat, fins que tot ha explotat”, assenyala Verpeaux. Fins i tot procrastinació. Com a exemple: hi havia un projecte de llei per avançar cap a l’autonomia que va ser registrat, però que mai no s’ha arribat a debatre a l’Assemblea Nacional.
El professor emèrit de la Sorbona de París recorda que el de Còrsega no és l’únic cas, que des de fa dècades hi ha territoris que “reclamen diferenciar-se” jurídicament i que l’Estat francès arrossega “problemes” i “situacions difícils de gestionar”.
Un altre còctel explosiu també va rebentar aquest hivern a les Antilles. Va ser a les illes de Guadalupe i Martinica, colònies franceses des del segle XVII, abans de la revolució que va decapitar els reis. El detonant va ser la instauració de la vacuna obligatòria per al personal sanitari i del passi sanitari. Però les raons de la revolta eren molt més profundes i llunyanes. Fins al 90% dels seus habitants van contaminar-se per la clordecona, un insecticida altament tòxic que es va fer servir entre els anys 70 i 90 a les plantacions bananeres i que pot provocar càncers. Des de llavors hi ha una profunda desconfiança cap a l’Estat. La covid-19 va acabar sent la gota que va fer vessar el got: al darrere també hi havia la manca de serveis públics, la pujada dels preus dels carburants, l’atur dels joves o l’encariment de la vida.
Van ser tres mesos de protestes, una vaga general, saquejos i aldarulls al carrer, entre el novembre del 2021 i el gener del 2022. Va deixar un mort per accident de trànsit i 63 policies ferits –set d'ells amb ferida de bala– i desenes de manifestants detinguts. Segons la fiscalia, al darrere dels aldarulls hi hauria grups organitzats.
Els fets també van agafar l'Elisi a peu canviat i van obligar a moure fitxa. Immediatament, va anul·lar les polèmiques mesures sanitàries a l'arxipèlag i el ministre de Territoris d'Ultramar, Sébastien Lecornu, hi va viatjar en un intent de calmar la situació. I s'obria a debatre la cessió d'autonomia a Guadalupe i Martinica. "L'autonomia ja existeix a la República. La Polinèsia, Nova Caledònia són països autònoms. L'autonomia és la descentralització portada a l'extrem. Per què hauria de ser dolent?", defensava en una entrevista. Unes promeses que, de moment, no s'han traduït res.
Nova Caledònia, arxipèlag a Oceania que integra França des de la primera meitat del segle XIX, ja fa dècades que està incendiada. El 1988 un primer intent de referèndum sense garanties va portar les illes a la vora de la guerra civil. Els independentistes i els lleialistes van enfrontar-se als carrers, amb un balanç de 21 morts, la majoria de les files canaques (la població originària). L’episodi es va tancar primer amb els acords de Matignon i després amb els de Nouméa, que establia la transferència de la majoria de competències (excepte defensa, política exterior, ordre públic, justícia i moneda) i la celebració de tres referèndums d’independència. Tres dècades després, el contenciós continua sense tancar-se. Encara avui forma part de la llista de l’ONU de territoris pendents d’autodeterminació. Encara esperen respostes.
De fet, ara mateix Nova Caledònia es troba en una situació d’impàs. L’independentisme ha anat creixent referèndum rere referèndum. A la primera consulta, el novembre del 2018, eren el 43,3% dels vots amb una participació del 81%. A la segona, l’octubre del 2020, eren el 46,7% amb el 85,7% de participació. I a la tercera i definitiva, el passat desembre, es va produir un gir de guió: fins al 96% dels votants va agafar la papereta del no. La clau és que la participació va ser inferior al 40%. L’independentisme va boicotejar activament la votació, després d’avisar durant setmanes que el coronavirus –que va arribar molt més tard a l’arxipèlag– havia impedit una campanya i un referèndum en condicions. Van dirigir-se fins i tot a l’ONU, però ningú no va moure un dit. Això no va impedir que el president Emmanuel Macron es felicités per la victòria de l’unionisme. Però l’independentisme no accepta el veredicte i demana un nou referèndum. Nova Caledònia es troba en una situació incerta i inflamable.
La llengua
La llengua no ha provocat flames literals, però sí incendis figurats. La Constitució francesa, en el seu article dos, deixa clar que "la llengua de la República és el francès". Però s'hi parlen moltes altres, a França, començant pel català i l'euskera i continuant pels cors, el bretó, l'occità, el francoprovençal, el flamenc occidental, les llengües d'oïl, el luxemburguès... I no és fins a l'article 75 de la mateixa Carta Magna que s'hi diu, genèricament, que "les llengües regionals formen part del patrimoni de França". Hi ha una llengua de primera, el francès, i després tota la resta. Una herència del jacobinisme que ha tingut conseqüències: segons Plataforma de la Llengua, la Catalunya Nord és el territori dels Països Catalans on menys es parla el català de forma habitual, amb un 5,7% de la població. I una herència també ha tensat al màxim les costures.
L’incendi metafòric va arribar el 30 de maig als carrers de Perpinyà, Còrsega, Tolosa, Montpeller, Lilla i desenes de ciutats. Van sortir a exigir la protecció de la diversitat lingüística després d’una nova frustració. La frustració de la Llei Molac, impulsada pel diputat bretó Paul Molac, sorgit de les files del partit d’Emmanuel Macron, que obria la porta a la immersió lingüística en llengües regionals (en un 50%) i que va arribar a ser aprovada per l’Assemblea Nacional. Fins a seixanta diputats macronistes la van portar davant del Constitucional, que la va acabar tombant en temps rècord i posava en perill iniciatives privades com la Bressola a la Catalunya Nord.
Això va fer que milers de francesos sortissin als carrers a protestar. I novament va obligar Emmanuel Macron a moure fitxa. Cinc dies després de la demolidora sentència, el president de la República proclamava que "les llengües de França són un tresor nacional", reconeixia la tasca d'associacions com la Bressola i assegurava que "el dret ha d'alliberar", que "no pot ofegar mai". Unes bones paraules que, de moment, no s'han traduït en res concret. I no és el primer cop que passa.
Més enllà dels casos particulars, el constitucionalista Michel Verpeaux recorda que França és un Estat "molt unitari", a diferència d'Espanya. I que això ha comportat problemes a l'hora de reconèixer la seva diversitat territorial, sigui a la metròpoli o a ultramar, en múltiples àmbits. Des dels anys noranta hi ha hagut intents tímids de descentralització. Però constata que cal que hi hagi les majories polítiques perquè puguin fructificar: "Hi ha partits que són molt poc favorables a la descentralització. L'extrema dreta no ho és, l'extrema esquerra tampoc. Només el centre. Tot dependrà d'això". Per això no s'atreveix a treure la bola de vidre i dir si el futur passar per la descentralització.