Avui la portada fàcil de fer és la d’El País. No s’hi trenca gaire el cap i enfila un darrere l’altre la llista de resultats al titular principal. És una portada una mica covarda —burocràtica, poc compromesa, digue-li B—, de les que s’amaguen darrere els fets crus, sense cuinar, i que expliquen el que tothom ja sabia abans de marxar a dormir. A sobre et cobren. Com si demanes un bistec al restaurant i el cambrer et deixa la vaca sencera sobre la taula amb un trinxant i un ganivet perquè facis tu mateix. No és que no sàpiguen fer portades de context, interpretatives —bé que se’n sortien tota la campanya electoral i sempre—, sinó que no ahir no els va donar la gana de fer-ho. Potser tenien algun disgust greu.
L’Ara fa una portada semblant, un pèl més interpretada, però els hi surt tan estricta que se’ls escapa entre els titulars allò que El Periódico i El Punt Avui resolen amb dos cops de geni: parlar de les conseqüències dels resultats i no només dels resultats.
“Més difícil” és una descripció —dues paraules!— gairebé perfecta del cadàver que deixen les eleccions d’ahir, especialment en el cas d’un diari tan proper als avatars de la campanya de Pedro Sánchez que ha acabat trompetejant als titulars els mateixos arguments del PSOE. El titular d’avui és un tancament gairebé perfecte en aquest sentit. Fa justícia.
“Marca Espanya” —també dues paraules— és més emocional, però fa el fet per als lectors d’El Punt Avui, com volent dir: ens han posat en un fangar pitjor del que sortíem. És com una picada d’ullet per arrencar la tertúlia i posar-se a parlar de l’ascens de Vox, la recuperació del PP, la desfeta de Ciutadans, la caiguda dels comuns i l’estancament del PSOE. I tot seguit, afegir: Nosaltres, aquí, som tota una altra cosa.
La resta de diaris s’esforcen un xic per donar conversa als lectors més enllà dels resultats. Va fluixet El Mundo, que qualifica les eleccions de “plebiscit”, una interpretació dels fets que potser fa mal a Pedro Sánchez però que té mala relació amb la realitat. És cert que el president del govern en funcions s’ha ficat ell sol en un sidral, però per dir-ho no calia deformar els fets. La Vanguardia és una mica el mateix, però sense interpretar la realitat per sobre de les seves possibilitats. És la diferència entre els que et volen explicar alguna cosa i els que t'hi volen convèncer.
Sigui com sigui, el més calent és a l’aigüera. Cap ni un diu que l’independentisme creix i és decisiu, malgrat haver estat en el punt de mira de la campanya, la sentència, les amenaces, els policies, els aldarulls, la divisió i les trifulgues internes, un Govern que li juga més en contra que a favor, etcètera. Aquest és el fet que fa “més difícil” “configurar una majoria” o pel que “es dificulta la governabilitat”.
Això si no ets El País, que no té ni un mal subtítol per a assenyalar, si més no, que els indepes han guanyat 125.000 vots i s’han quedat a un diputat d’obtenir-ne la meitat dels que envia Catalunya a Madrid. Molts tristos havien d’estar ahir per amagar aquests, diguem-ne, detalls. Deu fer ràbia. Tota una campanya provant de no donar cap espai a l’independentisme més que per tacar-lo de violència i d’irracionalitat, i acabar a les seves mans, les mans dels que has descrit com uns monstres. La realitat és dura de pelar i esmolada. També present, per molt que no li vulguis donar cap titular o et neguis a veure-la, com els nens petits que es tapen les orelles per no sentir allò que no els agrada o tanquen els ulls creient que així desapareix la sopa que no es volen prendre.
