“Soc vell i no entenc les coses que passen ara. Però conservo la capacitat d’entendre que hi ha d’haver renovació”. Jordi Pujol va decidir passar una part del seu dimarts al migdia a les noves instal·lacions d’ElNacional.cat i va mostrar la seva “gran satisfacció” pel relleu generacional als mitjans de comunicació i en especial als que publiquen en català. De fet, alguns treballadors del diari no havien nascut o anaven en bolquers quan —el 2003— Jordi Pujol va deixar la presidència de la Generalitat; altres van veure passar davant seu l’encarnació d’un record d’infància o adolescència, i els més sèniors no només l’havien tractat en algun moment, sinó que alguns fins i tot recordaven amb ell que havien arribat a volar en el mateix avió amb què feia els viatges institucionals. Acompanyat en tot moment per l’editor i director d'ElNacional.cat, José Antich, i d’altres responsables del diari, l’expresident de la Generalitat va visitar les noves instal·lacions de l’empresa al carrer Numància de Barcelona i que inclouen la nova redacció i el nou departament audiovisual. 

📌 EXCLUSIVA: Jordi Pujol aconsella a Puigdemont que eviti "la candidesa" a l’hora de negociar amb Madrid
 


Va ser precisament a les portes del plató quan se li va oferir la possibilitat de mantenir una conversa enregistrada sobre el moment polític actual i que va desembocar amb el consell a Puigdemont de no caure en la candidesa per evitar ser enganyat a Madrid. Pujol ho accepta fent de Pujol: “Soc vell i a vegades m’allargo massa, però ja ho tallareu”. L'expresident, que el juny passat va fer 93 anys, coneix perfectament els mitjans de comunicació i sap que, efectivament, si per exposar una idea ha d’explicar una anècdota, és possible que l’anècdota no surti publicada. En aquest cas no van ser una sinó diverses les anècdotes que van servir a l’expresident com a palanca per endinsar-se en el seu discurs.

L’anècdota de Tomás y Valiente i la llei Wert

Però l’anècdota que va fer servir de manera més recorrent va ser “allò que us deia de Tomás y Valiente”. Per evocar la idea d’una Espanya que —als anys vuitanta i noranta— entenia el fet diferencial català dins d’un estat autonòmic molt millor que no pas ara. Pujol va fer memòria d’una conversa que va mantenir amb Francisco Tomás y Valiente, president del Tribunal Constitucional assassinat per ETA el 1996. Tomás y Valiente va explicar a Pujol una confidència familiar, una conversa amb la seva filla, militant del PSOE. I mentre el tècnic li comprovava el nivell de so del micròfon, Pujol s’esplaiava: “Francisco Tomás y Valiente tenia una filla que era molt socialista i el 1983 estava molt preocupada perquè a Espanya no es parlava d’altra cosa que de Rumasa (l’empresa de José María Ruiz-Mateos expropiada pel govern espanyol) i ella temia pels efectes que podia tenir aquell afer en l’incipient executiu de Felipe González. I Tomás y Valiente li va respondre a la seva filla que l’important en aquell moment era que a Catalunya es pogués ensenyar el català a l’escola”. Era el 1983, any de la implantació de la immersió lingüística i tot un president del Constitucional estava preocupat perquè es pogués aplicar el model educatiu en català: “Ara tot això s’ha trencat. Vam passar de Tomás y Valiente a la llei Wert”, el ministre que va intentar liquidar la immersió amb allò de “hay que españolizar a los niños catalanes”. “Tot això s’ha trencat”, repeteix Pujol que —tot seguit—  alerta que els pactes amb Espanya “no sempre es compleixen”, tot un avís per a navegants, negociadors i exiliats. Aquí ja té el micròfon connectat. Comença la gravació. 

“Sou capaços de fer una cosa nova, diferent”

Al final de la conversa, a Pujol se li va preguntar per com veia el fet que estigués assistint a l’estrena de les noves instal·lacions d’un mitjà de comunicació digital, audiovisual i en català. I aquí és on Jordi Pujol torna a fer servir una anècdota —i també la seva edat— per reflexionar: “A mi em fa molt feliç veure que la generació que éreu criatures quan vam tirar endavant TV3 ara sigueu capaços de fer una cosa nova, diferent”. 


El qui va ser 126è president de la Generalitat és, encara ara, un àvid lector de premsa. Alterna la de paper amb la digital, la catalana amb la internacional, i també veu la televisió, per bé que la gens dissimulada sordesa —“parla’m més alt que no hi sento bé”— el fa decantar-se més per la lectura. Però pel que fa als nous models de consum d’informació, Pujol reconeix: “No entenc res de les coses que passen ara”, i hi insisteix: “Perquè soc vell”. Ara bé, l’exlíder de CiU creu que ha “conservat la capacitat d'entendre que hi ha d'haver renovació”. I conclou: “Quan de vegades hi ha coses que no entenc, vol dir que anem bé, que és bon senyal”. Bé, no conclou del tot, perquè remata, a tomb del 40è aniversari de TV3: “Si ara encara féssim el mateix que fèiem fa 40 anys, estaríem estancats”. I ara sí, conclou: “Aquesta capacitat d’innovació, no només al món de la premsa, és bona”. Bé, encara té una cosa més a dir que, ara sí, sembla una conclusió final: “Com a vell que soc, tot això em fa feliç”. I ara sí que sí, ara ja acaba. Acaba la conversa dins del plató perquè fora continua. “Vostè és de Mataró, oi?”, li diu al director adjunt d'ElNacional.cat, David González, “doncs l’altre dia vaig ser a Mataró a l’homenatge al Cuyàs”. Sembla que, ara sí, ha acabat la visita i tot allò que volia dir. Però per la manera d’acomiadar-se, sembla indicar que no serà l'última: “A reveure”, diu mentre amb una mà diu adeu, amb l’altra aguanta el bastó i a poc a poc es va tancant la porta de l’ascensor.