Anna Arqué va néixer a Lleida el 1972, en una família ben arrelada a la ciutat. La seva trajectòria representa una generació de catalans que, potser perquè va ser la primera educada en democràcia, sovint ha hagut posposar algunes decisions, esperant que el país sigués prou fort per no respondre amb prejudicis propis d'èpoques més fosques.

Arqué ha sigut la figura que s’ha mantingut més ferma en la defensa del dret a l’autodeterminació des que es va celebrar la consulta d’Arenys de Munt del 2009. De petita, ja tenia un caràcter fort i pocs pèls a la llengua. Tot i que treia bones notes i es portava bé amb la directora del col·legi religiós on va estudiar, era un clàssic que les professores la fessin fora de la classe. 

M'explica que no va poder fer la confirmació perquè es va discutir amb el capellà de catequesi. Tot i així, diu que no vivia aquests conflictes com un gran problema. “El meu pare era un home que tenia molt clar el seu centre i em va ensenyar a defensar les meves idees sense por i sense complexes.”

Com que va tenir un avi a Estat Català, li pregunto:

–A casa parlàveu de la independència?

–No gaire. Es donava per fet que no era possible. Potser per això no va ser fins molts anys després que em vaig adonar que el meu sentit de la justícia es podia canalitzar a través de la política.

Filla d’un cuiner que tenia un motel a la platja del Vendrell, Arqué va començar a voltar pel món de jove, després de descartar una bona feina al BBV. Decebuda de la Universitat de Lleida, on va estudiar Empresarials, va passar unes oposicions per entrar a treballar en una sucursal bancària. En el darrer moment, però, va renunciar a la feina i va marxar a Lisboa, on es va establir com a model.

La passarel·la i les feines de publicitat li van permetre viatjar i la van tornar resistent als prejudicis i a les mirades insolents dels altres. Tot i que mai no treu el tema, si rasques una mica descobreixes que té una flaca per la roba. L’alta costura li va donar accés a bons dissenyadors i pot explicar anècdotes viscudes amb la filla de Clint Eastwood i amb alguna protagonista dels Vigilantes de la playa.

Consultora en estratègies de comunicació, quan va tancar l’etapa de model va cursar un parell de màsters a Barcelona. Tot i que va arribar a tenir feina a Catalunya, de seguida va tornar a marxar, aquesta vegada a Londres. Durant un temps va treballar de directora d’una botiga de peces de caixmir i va acaronar el somni d’estudiar Disseny a la Saint Martin's School of Arts. 

Finalment, va començar una relació sentimental amb un empresari de publicacions i la seva vida va tornar a canviar. Durant una desena d’anys va portar les estratègies de comunicació de diverses empreses de capital anglès, i va viatjar pel mediterrani. Va viure a Tànger, a Niça, a Barcelona, a Màlaga. La seva parella parlava anglès i català, cosa que va ocasionar situacions divertides, perquè sempre és divertit trobar-se amb cap quadrats que veuen el món en forma de telenotícies.

Treballant a la City de Londres diu que va aprendre que, quan els diners es tracten com una mercaderia, l’economia es converteix en un sistema de mentides cada cop més perillós. Una altra cosa que va passar en aquella etapa és que es va acostumar a dir que no sense patir:

 “Vam rebutjar projectes molt potents perquè no estàvem d’acord amb la seva filosofia. Dir que no, quan tothom creu que estàs obligat a dir que sí, de vegades fa por o una certa angúnia. Però sempre he pensat que els gestos que canvien el món són aquestes petites resistències individuals que la gent posa quan un dia s‘adona que pot sobreviure sense fer el joc a una mentida”.

La vida d’Arqué va tornar a fer un tomb amb les consultes populars de 2009-2011. Establerta a Barcelona, però amb plans per tornar a Londres, es va oferir a ajudar a organitzar la manifestació dels 10.000 a Brussel·les. Pel seu compte va crear una plataforma que es deia Al Capdavant i la web autodeterminacio.cat, en la qual penjava entrevistes a figures relacionades amb el moviment independentista. 

Quan es va crear la Coordinadora Nacional de les Consultes, va quedar a càrrec de les comissions d’internacional i de comunicació. Tenia quartos per estar uns anys sense treballar i es va abocar a la feina postposant la tornada a Anglaterra fins a l’infinit. De totes les persones que van engegar l’organització de les consultes va ser l’única que va mantenir els seus càrrecs fins al darrer dia.

Arqué és una de les màximes responsables que hagi pres força la idea que es pot fer la independència a través de les urnes. El seu lema, “It's about democracy” ('es tracta de democràcia'), ha acabat esdevenint el nucli del discurs de tots els partits independentistes. L’èxit de les consultes va ser tan important que els partits i l’ANC es van poder posar al capdavant de l’independentisme com si el moviment hagués sortit de les mateixes entranyes de la terra. 

Quan el clima polític es va institucionalitzar, Arqué va quedar en segon terme. Segurament perquè mai no va intentar instrumentalitzar el referèndum, ni se’l va prendre de broma, el seu nom sovint anava acompanyat de silencis funeraris o de comentaris estúpids fets amb aquesta barreja de menyspreu i de to burleta típic dels reprimits i dels glandllèpols.

Els darrers anys, mentre els partits es discutien sobre fulls de ruta, Arqué s’ha enamorat d’un cavaller català i ha tingut una filla. L’organització de les consultes li va permetre relacionar-se amb polítics escocesos, flamencs, venecians, alemanys, bascos i tirolesos. Amb aquesta xarxa ha impulsat una mena de diplomàcia paral·lela que, per exemple, va fer molt fàcil de preveure com acabaria el 9-N.

Portaveu de l’ICEC, una plataforma amb seu a Brussel·les que defensa el dret a l’autodeterminació, fa un parell de setmanes va organitzar unes jornades al Parlament Europeu sobre la legalitat dels referèndums unilaterals que van anar precedides, curiosament, d’una estrambòtica campanya dels diaris espanyols sobre Baviera i el Tribunal Constitucional alemany.

Fa temps que Arqué es lamenta que els polítics catalans no tenen clar que el referèndum és més que un simple instrument per comptar-nos. “El referèndum –em recorda– també és una eina per involucrar els actors internacionals en un debat democràtic amb el qual estan bàsicament d’acord. Així com una DUI demana als agents polítics que donin suport a una secessió, amb el referèndum només els demanes que estiguin d’acord a posar les urnes.”

La gràcia del referèndum –insisteix–, és que si l’organitzes bé, quan arribes al dia de la votació, tens la majoria d’instruments i de complicitats que calen per aplicar-ne el resultat, si surt el sí.

–I vols dir que no hem perdut el tren del setembre?

–Encara estem a temps, però hauríem d’espavilar-nos.