Si jo aparegués en una obra de James Salter em sembla que seria un d'aquests pilots d'avió de Burning Days, que són abatuts sobre el mar de Corea o que bé s'estavellen en un aterratge desgraciat, el dia abans de tornar a casa. Potser fins i tot podria ser un alter ego del mateix autor, que va decidir penjar l'uniforme a mitja carrera militar, després d'haver salvat la pell amb més sort que destresa. 

Quan la societat de consum funcionava a tot drap, els llibres de Salter costaven d'entendre, es consideraven buits i banals. Ara que la crisi ho ha embrutat tot, se'l llegeix des del fatalisme, com si l'autor nord-americà t'estigués dient que cal guarnir la vida perquè la vida no és suficient per ella mateixa. Cap de les dues lectures encaixa amb la manera d'estar al món d'un autor que va decidir deixar-ho tot per "escriure o morir".

Jo crec que a Salter se l'ha de llegir des de la distància que l'educació militar li donava respecte als valors de la societat de consum americana. Sense aquesta distància els llibres no anticiparien tan bé la decadència de l'època que li va tocar viure. Quan llegeixes Salter és més fàcil d'entendre per què avui la democràcia corre el perill de convertir-se en una idea crepuscular, gairebé tan opressiva com el feixisme o el comunisme, que també van tenir legions d'admiradors i de profetes benintencionats. 

Les dues novel·les que li he llegit posen els personatges al centre d'un escenari de confort brillant i llavors descriuen lentament la seva caiguda. El motiu de fons d'aquesta caiguda roman amagat rere un doll dolcíssim de frases sensuals, sempre d'un tall poètic o aforístic enlluernador. La seva prosa hipnòtica contrasta amb la cruesa de la buidor que va omplint les vides dels seus protagonistes en les històries que descriu.

El problema dels personatges de les novel·les de Salter no són les decisions que prenen; és que busquen les solucions fora d'ells mateixos, és que no viuen per cap ideal que els interessi prou per arriscar-se de debò, com l'autor va fer en els cels de Corea o, més tard, escrivint novel·les que no trobaven el seu públic. Atuïts pel confort, els personatges de Salter només saben resistir el desgast de les seves vides com animalons, empetitint-se en un mar d'excuses i records, que els impedeixen de comprendre perquè es van descolorint. 

Jo no sóc crític, ni l'he llegit gaire, però aquests dies, veient el curs que està prenent la política catalana i el destí d'alguns dels seus protagonistes, no puc deixar de pensar-hi. Espanya sembla aquella tortuga que apareix al final de Light Years. Quan Salter la fa aparèixer en un acte de genialitat, queda claríssim que el problema no és la vida, ni la condició humana, ni les dificultats materials que posa l'entorn, sinó què fem amb el temps que ens és donat i per quins motius de fons. 

No és casualitat que, quan Viri agafa la tortuga, la tortuga es torni a tancar dins de la seva closca. Tot passa per una bona raó: si intentes conservar un tresor a qualsevol preu, aquest tresor t'escarnirà; tan se val si et queixes o dones la culpa als altres. Jo, per exemple, fa temps que sé que els meus millors articles són els que escric sense tenir en compte com seran llegits i quines reaccions produiran. No es pot accedir a la vida a través d'intermediaris, i tant se val si l'intermediari és un llibre, la teva família, els teus votants o un jutge espanyol. 

Em sembla que Junqueras s'equivoca quan declara: "Em clavo al pit l'espasa que ja no em servirà per combatre". Sempre val més morir per l'estocada d'una espasa aliena, que no pas per la pròpia espasa. Quan llegeixo Salter em fa l'efecte que ve a dir: "Si només penseu a conservar el vostre benestar, el benestar us destruirà". Sense el risc i la feinada que comporta defensar el significat de cada paraula i cada acció important, la persona es consumeix, com ara es consumeix la política catalana.

A la Xina, l'activista Wu Gan ha estat engarjolat per sedició i ha declarat: "El fet que un règim dictatorial em declari culpable és un premi, un trofeu daurat que només poden tenir els guerrers de la democràcia, la llibertat i els drets civils". A Catalunya, Puigdemont va guanyar unes eleccions prometent als electors que tornaria de forma unilateral i ara no descarta eleccions si no és investit a l'exterior. Perquè a la Xina sí i a Catalunya no? La resposta és tan de fons que si tingués el talent de Salter em sembla que podria explicar-ho a través de les converses i senyals que pesco pel tuiter.