Lluís Llach és l’encarnació del trauma i del sentiment de culpa de la Catalunya esclafada pel desastre de la guerra i del franquisme. Si els catalans fóssim alemanys, Llach no patiria menys ni hauria escrit cançons més bones.
L’artista de Verges ha cantat sempre a la llibertat. El problema és que la llibertat exigeix una voluntat ingènua de celebrar l’impuls del cos i de la vida, i en la música de Llach hi ressona un tremolor de malencolia mòrbida, que fa pensar en els passos de Setmana Santa i en aquells quadres del barroc que es pintaven per fer por.
Nascut el 1948 en una família carlina del baix Empordà, Llach ha tendit a cultivar un aire de vídua endolada que exagera el seu dolor i que s’aferra a les injustícies de la vida per xuclar, del seu voltant, l’amor i la tendresa. Amb el temps, es veurà fins a quin punt l’esperança del seu públic va contribuir a elevar la música de Llach a la idea del que hauria pogut ser.
Educat en l’oblit i la repressió, com moltes figures de talent de la seva època Llach va caure en la trampa d’apuntar-se a una esquerra propiciada per la dictadura que defensava qualsevol causa que desdibuixés la independència. La seva gran sensibilitat, combinada amb una situació política explosiva, el van convertir en un dels màxims exponents de la Nova Cançó. El fet de tocar el piano entre tants rascaguitarres també li donava un extra de categoria.
L’Estaca, el seu èxit més famós, va esdevenir l’himne de la Catalunya oprimida pel franquisme en ple maig del 68. Exiliat a París, amb només vint anys Llach es va convertir en un símbol de la resistència catalana i en el seu ambaixador al món. A primers dels anys setanta va cantar a París i a diverses ciutats d’Europa i d’Amèrica, en un moment en el qual el català feia anys que no sortia de les cambres resclosides de la resistència.
Mentre el franquisme i els seus efectes van durar, la música de Llach va fer vibrar les cordes reivindicatives de tot el país i fins i tot a Madrid van corejar-lo amb entusiasme. Quan la supervivència de la cultura catalana va estar assegurada i va ser l'hora de sortir a conquerir el món, la música de Llach no va ser capaç d’evolucionar cap a formes d’expressió que inspiressin els homes lliures.
Aclaparat per un èxit que el sobrepassava i per una societat que s’anava empetitint escanyada pels polítics i els intel·lectuals, Llach es va amanerar i va complicar les melodies i les harmonies. L’autor de Laura, Campanades a mort, Que tinguem sort o El meu amic el mar va aconseguir de posar la seva música en tots els enterraments i en totes bodes del país, però no va saber deslliurar-se de les impostures de la Transició, que ell mateix havia denunciat de jove.
A mesura que el record de la dictadura es va allunyar, es va veure que Llach era un home que d’una banda denunciava la injustícia i de l’altre t'arrossegava a conformar-t’hi sota el principi que cap idea ni bandera val un mort. Més ric del que ja ho era la seva família, el cantant va mirar de viure a la plaça Reial de Barcelona com un artista progre, però tip de l’esquerra cosmopolita es va posar la boina i es va retirar a Porrera, on va mirar de fer la vida més passable a Martí Pol i va crear una empresa vitícola.
Durant la decada dels 90, Llach va posar música a l'obra de poetes com Màrius Torres, Sagarra o Kavafis. També va substituir Catalunya pel Mediterrani, com a font d’inspiració, i va insistir a separar la creació de la política, com tants altres artistes insegurs del seu talent. En un país econòmicament conservador i sentimentalment d’esquerres, no té res d’estrany que les vinyes del seu mas acabessin elaborant vins de 200 euros.
Si Josep Pla va influir en la forma com els catalans es relacionen amb el món material, Llach va influir en la manera com la Catalunya pujolista ha entès l’espiritualitat. L’expressió artística de tots dos serveix per explicar les contradiccions d’un país que no paeix viure sota la bota d’un Estat governat per gent més bèstia, però que al mateix temps, com que no troba el valor de revoltar-s’hi, ha d’inventar sublimacions puritanes i mongils.
El 2007, amb més de 30 discos publicats i un currículum impecable de músic internacional, Llach va decidir retirar-se. L’últim concert, emès per TV3, va esgotar les entrades en mitja hora i va convocar més de mig milió d’espectadors. Fa un parell d’anys, en el programa El convidat, Llach va reconèixer que hauria seguit cantant, si hagués pensat que l’independentisme esclataria poc després. També va dir que res no li feia tanta il·lusió com la llibertat de Catalunya.
Convençut que no podria millorar la situació del seu país, feia molt temps que Llach anava dedicant els esforços a causes humanitàries de caire internacional. Martí Pol va morir el 2003 i Llach va buscar refugi al Senegal, on viu una bona part de l’any. El 2010, va posar en marxa una fundació que es dedica a construir barques i a subministrar material d’escola per als centres africans. Els darrers anys també ha escrit un parell de novel·les.
Potser perquè, com deia Nietzsche, Homer va escriure la Ilíada justament perquè no era Aquil·les, Llach ha necessitat l’amor del públic en la mateixa mesura que aquest amor l’ha fet sentir insuficient i insatisfet. Amb 25 anys la malencolia es porta bé, però a partir dels 50 ja és més dificil, sobretot si has renunciat a seguir lluitant per no quedar malament amb el discurs políticament correcte i no pots donar la culpa a ningú.
El 2015, Llach va tornar a implicar-se amb la política del país i es va presentar a les eleccions amb Junts pel Sí, que tenia per programa aconseguir la independència en 18 mesos. Caldrà esperar a veure quins motius de fons té aquesta implicació -si només ha trobat un enemic que el justifiqui o realment vol emancipar el seu país. Diuen que és un dels diputats que treballa més. Un argument habitual és que si ell és al Parlament és perquè els polítics van de debò.
L’Estaca, que ha cantat tantes vegades, va ser adaptada al polonès pel sindicat Solidarnosc durant la lluita contra la dictadura comunista. El 1997 va esdevenir l’himne oficial de l’equip de rugby de Perpinyà i el 2011 la cantaven els tunisians de les primaveres àrabs. A veure si aquesta vegada serveix d’inspiració als catalans per deixar de lamentar-se i defensar la seva llibertat amb tot el talent i tota la força sense tenir por de la por, ni buscar refugi en la misèria i l'arabesc.
Si Llach hagués mort als anys 80, ara seria un heroi i fins i tot tindria algun carrer. Quedar-se al Senegal -i convertir-lo en la seva Ítaca- hagués estat una opció covarda però còmoda i segura. El seu retorn potser ajudarà a posar de manifest, de manera cada cop més clara, que Franco no va ser cap excepció en la història d'Espanya i que els catalans que es van enfrontar a la dictadura van deixar molta feina per fer -molta més de la que durant molt temps han tingut el coratge d'admetre.