Dijous passat, els senyors de Delcamp.cat em van convidar a dir quatre coses en la presentació del seu primer anuari imprès, a Tarragona. Més o menys aquesta va ser la meva intervenció:
Quan vaig rebre el correu del Miquel Bonet demanant-me de venir a fer una xerrada sobre el camp de Tarragona vaig estar a punt de dir que no. Tarragona és la capital catalana que conec menys. De Reus encara en sé alguna cosa perquè fa uns anys el Marc Arza em va engrescar a fer una biografia del General Prim, que no acaba de trobar el finançament, però que m'ha dut a llegir algunes coses. A través de Reus em puc fer una idea de Catalunya, d'Espanya i d'Europa.
Reus és la ciutat de Prim, de Gaudí i de Fortuny. També és la ciutat de l'aiguardent, un negoci que va tenir molta volada en el segle XIX i que ja havia ajudat a provocar, en el XVIII, la guerra de successió. Quan vaig escriure Londres-París-Barcelona, alguns lectors feien broma amb el mite de Reus-París-Londres. L'altre dia vaig llegir que la meitat dels primers habitants de Nova Orleans eren del camp de Tarragona, especialment de Reus, cosa que em porta a pensar que potser sí que Jazz ve de música de jaç.
Reus té consciència històrica i una imatge clara d'ella mateixa. El seu passat és prou proper per vertebrar la identitat de la seva població i l'activitat dels seus polítics. Tarragona és una ciutat més desarborada. Els romans són importants però queden molt lluny. Alguns historiadors ara diuen que el terme Corona d'Aragó no ve d'Aragó sinó de Tarragona, que va donar nom a una ampla zona peninsular, abans de la invasió musulmana.
Si en la guerra de successió els aliats van lliurar Tarragona a les autoritats borbòniques, passant de la voluntat dels catalans, en les guerres napoleòniques la ciutat va ser arrasada sense pietat. Des que va ésser incorporada a la marca hispànica en el segle XII, la ciutat ha tingut tots els inconvenients de ser una ciutat important i cap dels seus avantatges. Tarragona està més ben connectada amb la península, amb Itàlia i les illes Balears que Barcelona. El seu rerepaís és més bonic i ric que no pas el barceloní.
El clima també és millor que el de Barcelona. Aquests cels tan lleugers i nets, aquests vespres incendiats de vermell, el vent humit i picantet, aquesta primavera continua que Ventura i Gassol ja havia glossat en discursos dels anys 30 no són condicions que trobis a l'austera Barcelona, ni a la feréstega província de Girona, ni per descomptat en el polsós far West lleidatà. Venint amb el cotxe pensava que, entre el Llobregat i els Pirineus, Catalunya s'enfosqueix i es torna recollida i gòtica. La llum del camp de Tarragona convida al classicisme com la del Rosselló.
El problema de Tarragona és que està més exposada als saquejos i les invasions que Barcelona, i que la bellesa que no es pot defensar es transforma en nostàlgia. Quan era petit, recordo que el meu avi deia que Tarragona era una ciutat de capellans i militarots. Això ja et diu que és una ciutat que ha patit especialment l'ocupació espanyola perquè el meu avi no hauria tingut res contra els capellans i els militars si haguessin estat catalans. També et diu que és una ciutat que ha mantingut un cert gust pel poder representatiu, institucional, però que l'ha vist pervertit a causa de tanta derrota.
Si Catalunya hagués pogut defensar el seu territori o controlar l'imperi hispànic probablement Tarragona seria una Marsella o un Roterdam més endreçat i hedonista. Si l'Espanya democràtica hagués funcionat i no s'hagués dedicat a boicotejar les relacions entre el principat i València, o si la República no s'hagués ensorrat, ara potser Tarragona seria una gran Niça o un Nàpols brillant. Si Girona ha esdevingut un repositori ètnic, el problema de Tarragona és que tant la ciutat com el seu rerepaís tenen massa potencial per funcionar dins una autonomia tan castrada com és actualment Catalunya.
Qui es pensi que pot governar Tarragona com si no tingués un circ romà que torni a l'escola. Les ciutats, igual que les persones, no es poden escapar del seu passat. Els orígens sempre marquen les expectatives. La raó, o el discurs intel·lectual, no ens ajuda tant a construir la realitat com a descobrir tot allò que ja ha sedimentat dins nostre. A mi em sap greu que el discurs polític no tingui més en compte aquestes coses, que hagi deslligat l'economia de la fe d'aquesta manera tan absurda. L'interès sempre és més fondo que un full d'excel, fins i tot pels nois d'ESADE.
Amb una memòria confusa és difícil construir una ciutat competitiva, capaç de situar-se al centre d’un imaginari atractiu i definit. Una capital necessita defensar una idea de civilització que mantingui la coherència del seu espai de relacions més enllà de la barreja de persones que cal per impulsar el talent. Fins a la caiguda del Mur de Berlín les ciutats eren contenidors de masses obreres i soldats de lleva. Ara, a occident les capitals són l'aparador de la vida d’un territori, el símbol de les seves ambicions i els seus èxits, una refineria de modes i costums.
Si els barris de Tarragona van cadascun pel seu compte, si la vida associativa està balcanitzada, si els tarragonins funcionen al marge de la política municipal i la ciutat no té una classe dirigent que marqui el pas, no és només per les derrotes militars. Ni tampoc perquè l'impacte de les onades migratòries no s'hagi pogut pair encara. També és perquè, per una barreja d'ignorància i de por, els polítics i els artistes de la ciutat no han sabut aprofitar els recursos que la història de Tarragona els ofereix per relligar i enriquir-ne la identitat capitalina.
Em fa l'efecte que, sobre Tarragona i el seu camp, podria fer el mateix discurs que faig sobre Barcelona i el Principat. El sembla que els problemes que té Tarragona respecte Catalunya i el seu rerepaís són semblants als que té Barcelona respecte d'Espanya. Trias va haver de renunciar a repetir mandat a l'ajuntament per treure força a l'independentisme i no fer saltar l'Estat pels aires. Igual que no hi ha lloc per una Barcelona realment cosmopolita i forta dins d'Espanya, en la Catalunya autonòmica no hi ha espai perquè Tarragona desenvolupi el seu potencial sense violentar les estructures.
Penseu-hi, si Reus va destacar durant el segle XIX és perquè Barcelona va haver de fer la revolució industrial tancada en les mateixes muralles que París havia començat a tirar a terra precisament el 1714. Reus va complementar la força comercial de Barcelona perquè, a diferència de Tarragona, no té les característiques d'una capital. Estaria bé que l'independentisme expliqués que Tarragona no desenvoluparà el seu potencial si no te un Estat que l'ajudi a aprofitar la seva força i a connectar-se amb la resta de ciutats del Principat.
Flocel Sabaté té un llibre dedicat a la percepció del territori en la Catalunya medieval que fa pensar en el model que els catalans podríem ajudar a articular a la Unió Europea, i en el paper que Tarragona hauria de jugar en el seu espai de relacions. Potser hauríem d’anar cap a una Europa entesa com una constel·lació de ciutats mútuament influïdes i dependents, però amb un projecte i un territori propis, que fos una evolució de la millor tradició urbana medieval i de les aportacions organitzatives dels francesos.
Amb un sistema territorial que fes d’Europa una gran Suïssa, el continent s’estalviaria dividir el que no és divisible i podria aprofitar i encoratjar la força del localisme per tenir un paper més destacat al món. Al segle XV ja es deia que Catalunya eren 10 ciutats. Hi ha una línia teòrica que va des dels juristes del segle XV fins a Eugeni d’Ors per explicar el país com un sistema de ciutats en xarxa liderat per Barcelona. Sense aquesta xarxa no s'entén la connexió entre el localisme i el cosmopolitisme que tant sovint ha salvat la cultura catalana, ni fins a quin punt és important que Tarragona lideri la resta de ciutats del seu espai.
A diferència del que va passar a França o a Castella, a Catalunya les fronteres amb el camp van quedar desdibuixades molt de pressa. El país de seguida es va constituir com una xarxa de sobiranies on cada ciutat funcionava com un petit Estat. Això va donar un teixit comercial ben travat, que permetia treure el màxim rendiment d'un territori petitíssim. La xarxa de jurisdiccions sobre la qual es va establir el poder polític català ha fomentat les querelles regionals, però ha impedit que l’assimilacionisme castellà penetrés al país de manera irreversible.
L’articulació de petites capitals mútuament influïdes ha lligat de forma tan estreta la idea de país al territori que l'ha fet quasi inexpugnable. A diferencia del que va passar a la Itàlia medieval, Catalunya es va forjar com un sistema de ciutats amb una consciència col·lectiva forta. Ara que la violència dins d'Europa és impensable i que les ciutats no es bombardegen Tarragona té una oportunitat per fer-se valdre. Per demostrar que el futur acostuma a estar escrit en el passat i que, així com totes les ciutats desgraciades s’assemblen, les exitoses sempre tenen algun element que les fa singulars.
I aquí ens hauríem de preguntar quina relació té Tarragona amb les figures del seu món. Amb Miró, Fortuny, Pau Casals, Gaudi, Jujol, Prim, Macià, Puig i Ferrater, Ventura i Gassol, Rovira i Virgili. O amb Baltasar Gracián, que no sé si sabeu -segur que no- que va ser un dels darrers directors de la Universitat de Tarragona, abans de la seva recuperació el 1991. Més enllà dels problemes que causa la Renfe, potser la pobresa d'aquesta relació té alguna cosa a veure amb el fet que la Universitat Rovira i Virgili tingui més problemes per atraure estudiants catalans que no pas estrangers.
Em diuen que la universitat té prestigi en camps com la química, la biomedicina, l'enginyeria electrònica i la prehistòria -gràcies a l'empenta que li ha donat Eudald Carbonell. Em diuen que la gastronomia va a tota vela i que la cura que es posa en els productes comença a donar grans resultats. Em diuen que el turisme dóna molta feina, però que els tarragonins són una mica com els argentins, molt brillants a nivell individual, però mancats d'estructures polítiques i morals que els permetin de col·laborar.
Em diuen que venir a Tarragona a predicar que Tarragona ha de liderar les ciutats del camp de Tarragona és com predicar en el desert. I que la ciutat està balcanitzada tant des del punt de vista lingüístic com associatiu i que els mitjans de transport -interurbans, comarcals i nacionals- són molt deficients. També em diuen que un dels pocs cohesionadors de la ciutat són els problemes medioambientals que provoquen les petroquímiques. Es veu que els tarragonins tenen una esperma de baixíssima qualitat, de les pitjors de l'Estat espanyol. És un principi de cohesió molt important, que sense una idea de ciutat ben forta i cultivada serà difícil d'elevar.