Alain-G. Gagnon, professor de ciències polítiques a la Universitat del Quebec, a Mont-real, és un expert internacional en federalisme, autodeterminació i conflictes de sobirania. Aquesta setmana participa de forma telemàtica en les jornades de l'Institut d'Estudis Catalans i Eusko Ikaskuntza, que després de dos anys de debat amb acadèmics internacionals han elaborat un codi de bones pràctiques per a la resolució de conflictes de sobirania. Sap molt bé del que es tracta, i estableix fàcilment sobretot les diferències entre Espanya i el Canadà.

Què és un conflicte de sobirania?
Un conflicte de sobirania és, essencialment, un conflicte entre legitimitats: quin és el subjecte polític? El poble es pot trobar a nivell d'una comunitat autònoma, per exemple. El que passa és que, en la tradició espanyola, hi ha la idea que el poble és només aquells que viuen en el territori d'Espanya. Però hi ha altres tradicions. En la més continental, i sobretot la tradició helvètica —a la qual el Canadà s'adhereix habitualment—, és una multiplicitat de comunitats polítiques que permet a la sobirania expressar-se i al poble reclamar els seus drets.

El problema de partida d'Espanya és que no reconeix la multiplicitat de comunitats dins el seu territori.
Exactament. El desafiament és de reconeixement. En el seu dia, l'Espanya del 78 va fer si més no un esforç per reconèixer les seves nacions històriques. Però ara, aquesta Espanya s'ha mostrat cada cop més reticent a reconéixer-les. Simplement les ha volgut integrar, fusionar-les amb la nació castellana. Suggereix que aquesta comunitat històrica s'hauria d'esborrar, hauria de desaparéixer en benefici de la nació "majoritària". Hi ha un conflicte important, perquè és una qüestió de dignitat per a les nacions històriques. No poden acceptar esborrar-se.

Com es resol un conflicte de sobirania?
És la gran qüestió. Cal molta maduresa política. El grup majoritari ha de demostrar més flexibilitat i obertura a les reivindicacions dels grups minoritaris. Si no, no estaríem a la barbàrie, però sí en una altra mena de cultura política, on els dominants simplement imposarien les regles del joc fora de la democràcia. La democràcia és el respecte de la diversitat de punts de vista, però també intentar donar una veu a cada comunitat. Una democràcia madura ha d'acceptar fins i tot que sigui qüestionada. En el cas d'Espanya, hi ha la sensació que encara no ha assolit aquesta maduresa. La necessitarà, si vol un futur prometedor.

Espanya necessitarà la maduresa política que no ha assolit si vol un futur prometedor

És un afer intern d'Espanya, com s'acostuma a dir des de Madrid?
És molt fàcil dir que és un problema intern d'Espanya. Però Espanya evoluciona en el si de les institucions europees i de les institucions internacionals. És cert que Europa sembla més aviat un club d'estats que es protegeixen l'un a l'altre els privilegis. Però Europa ha d'aixecar-se per sobre la melé i fer que les injustícies comeses a escala dels Estats siguin atenuades o resoltes.

Hi ha un dèficit a Europa pel que fa a la resolució d'aquesta mena de conflictes?
Hi ha un dèficit a Europa, sí, però al mateix temps hi ha certes comunitats que estan més obertes que altres a aquests desafiaments. Bèlgica, per exemple, té una voluntat de reconéixer per davant de tot la seva diversitat; també al Regne Unit, malgrat que surti de la Unió Europea. Hi ha cultures més obertes i sensibles a la diversitat. N'hi ha altres que ho són molt menys, com Espanya o França. Hi ha una tradició borbònica molt reticent a reconéixer la diversitat nacional.

Quines lliçons podem extreure del cas quebequès?
Malgrat les tensions que existeixen entre el Quebec i el govern central i de vegades amb les Primeres Nacions, hem establert grans principis a partir dels quals establir negociacions constitucionals. Primer, el principi democràtic, que està al cor de la qüestió. S'accepta que els membres de la federació puguin formular preguntes als seus ciutadans per revisar el funcionament de la federació. Això sembla ser impossible en el cas d'Espanya. Segon, el principi federal: que les comunitats polítiques poden afirmar-se, tenir relacions negociades i no imposades. Tercer, hi ha la idea que ha d'haver-hi un equilibri entre el constitucionalisme i l'estat de dret. No es basa tot en l'estat de dret, com passa a Espanya. El constitucionalisme inclou la idea del consentiment. I, finalment, el respecte del dret de les minories. No serveix la regla del més fort. El cas canadenc explica en part per què l'independentisme s'ha atenuat. Cap d'aquests principis pot anul·lar l'altre. Cal assumir-los tots i negociar de bona fe. En el cas d'Espanya, en canvi, la negociació de bona fe no ha estat present per part del govern central, que vol imposar les seves regles de joc.

La principal diferència entre Catalunya i el Quebec és l'actitud dels governs centrals d'Espanya i el Canadà
Exacte. Hi ha una actitud molt diferent. No vol dir que el govern central del Canadà reaccioni sempre de bona fe i demostri sempre una gran empatia. També hi ha un torcebraç... Però no hi ha hagut una intervenció forçada. No tenim l'exèrcit o la policia a Mont-real.

Aquí tenim la justícia que ho enfanga tot, des de la condemna pel referèndum de l'1-O fins a la inhabilitació del president Quim Torra.
Efectivament. Espanya té un llarg camí a recórrer per trobar la confiança dels catalans, dels bascos o fins i tot dels gallecs. Hi ha una feblesa sistèmica. Per adquirir de nou certa credibilitat, caldrà revisar les regles de joc imposades pel govern central. 

La imatge d'Espanya ja ha patit prou a nivell internacional. Cada cop és menys respectada

Seria imaginable una reacció judicial com aquesta al Canadà?
No crec que sigui imaginable aquest escenari a menys que hi hagués amenaces a la seguretat pública. En un clima de democràcia, d'obertura, la idea de fer votar el poble sobre el seu futur polític és vista de manera molt positiva. Per evitar justament les tensions. El dret a ser consultat és vist com un dret legítim al Canadà; fins i tot encoratjat. La Carta canadenca de drets i llibertats estableix que els estats membres poden consultar la seva població per establir relacions entre l'estat membre i el govern central sobre qüestions específiques.

Com veu la taula de diàleg bilateral establerta entre Espanya i Catalunya?
No podem estar en contra d'una taula bilateral. Caldrà veure si dona fruits, però la idea de construir ponts entre Madrid i Barcelona és, com a mínim, intel·ligent. És més valent que el que hi havia fins ara. Ara falta veure què en surt, si només és per rebaixar les tensions. Cal gestos molt concrets. Per exemple, l'alliberament de les persones empresonades per defensar un referèndum. 

Tres anys després del referèndum de l'1-O, què se'n pot extreure?
Que hauríem de trobar una manera de constitucionalitzar el dret de consultar el poble. Només cal voluntat política. El govern espanyol hauria pogut autoritzar el referèndum, i no comprenc que no ho hagi fet. No es pot bloquejar una comunitat política. L'imatge d'Espanya ja ha patit prou a nivell internacional. Cada cop és menys respectada.

Sense autodeterminació és possible una solució?
El poble s'ha de poder expressar. I si el govern central no és capaç de respectar la decisió de les comunitats polítiques, caldrà pensar a escala europea.