El 20 de novembre de 1989 dos encaputxats entraven al reservat del restaurant de l’hotel Alcalá de Madrid i disparaven contra els diputats d’Herri Batasuna que preparaven el debat de la sessió d’investidura de Felipe González de l’endemà. En aquell atemptat va morir l’abertzale Josu Muguruza, de 31 anys. La seva filla, Ane, va néixer només quinze dies més tard. Ane Muguruza atén ElNacional.cat al centre històric de Bilbao, quan només queden tres dies per a les eleccions basques. En aquesta entrevista, destaca que es considera una víctima “privilegiada” perquè el cas del seu pare és “icònic”, assegura que “el PNB encara ha d’assumir responsabilitats en el terrorisme d’Estat”, i assegura haver-se sentit “abandonada” com a abertzale per l’independentisme català.
Quins interrogants es mantenen encara vius sobre l’assassinat del teu pare?
De tota mena. No només pel procés judicial i la condemna, sinó també per la mort, suposadament accidentada, d’Ángel Duce, a qui ni tan sols se li va fer una autòpsia. Se'n podria fer una pel·lícula. Però justament això és el que menys em crida l'atenció. La pregunta és per què no hi va haver un procés judicial decent si es tractava d’un atemptat d'extrema dreta. El meu pare era algú important que molestava a l'Estat.
Tu, doncs, sempre has culpat l’Estat? No penses que els assassins fossin simplement uns alterats d’extrema dreta…
Clarament. I el temps ho ha demostrat. M’he sentit revictimitzada perquè el missatge que he rebut per part de l’Estat és que em mereixia l’assassinat del meu pare. A més, els partits que han estat al govern basc ens han deixat a un costat; ens han discriminat. Va ser clarament un episodi més de la guerra bruta de l'estat.
A més, el teu pare havia pres aquella nit mesures de protecció, oi?
Sí, aquell dia es complien cinc anys de l'assassinat de Santi Brouard, per la qual cosa van decidir no sortir de l’hotel. I, tot i això, hi van entrar.
Com vas assabentar-te de l’assassinat del teu pare?
Va ser un procés gradual. Ma mare i tota la xarxa que m’ha envoltat des de petita m’han parlat sobre ell des que vaig néixer. Quan era una mica més gran em van fer entendre que estava mort. Ma mare era conscient que jo en algun moment ho hauria de saber tot, però a una nena hi ha detalls que no fa falta que sàpiga, i que es poden anar endarrerint una mica. La gent sempre al·lucina quan explico com vaig assabentar-me de l’assassinat.
Per què?
Devia tenir uns cinc o sis anys. Vaig anar a casa d'una companya de classe i als seus pares els va semblar una magnífica idea ensenyar-me a la tele el vídeo del funeral que es va fer a Bilbao, amb el fèretre i tot. No em va traumatitzar, eh? Des que vaig néixer que he viscut sempre en un context de conflicte, i el continuo vivint. Jo no entenc la meva vida sense el conflicte. A gent del meu grup d’amics els han detingut i torturat salvatgement. He tingut al meu voltant persones que han estat a la presó. No puc parlar del cas del meu pare sense donar-li un sentit general i sense entendre que és part d'un conflicte.
Tot això t'ha impossibilitat fer un dol?
Sí… Des de petita he escoltat lemes com 'Josu et recordem', 'El poble no ho perdonarà' o 'PSOE assassins'... És un bucle i una voràgine permanents. Però jo sempre he sentit que, dins del drama personal, he estat una privilegiada. Perquè el cas del meu pare ha estat sempre molt públic i icònic. Sentia la responsabilitat de parlar també en nom de tots aquells a qui havien matat un familiar i havien quedat oblidats.
No entenc la meva vida sense el conflicte basc
I continues exercint el mateix paper?
No. Ja fa uns anys que vaig decidir fer un pas al costat. Necessitava agafar distància. Per a un paper pedagògic necessites estar bé i tenir les idees clares.
No ha tingut res a veure amb el final de la lluita armada?
No. Precisament perquè quan va acabar la lluita armada, a nosaltres se'ns va obrir una finestra d'oportunitat: no paraven de sortir víctimes d'ETA, i nosaltres sentíem la necessitat de reivindicar que en aquest país també hi ha hagut un sector de la societat que ha patit, i molt. Els anys han passat, i des de les institucions i certes formacions polítiques no hi ha hagut cap avenç, hi ha un cert bloqueig.
Quin bloqueig?
En el reconeixement. Aquí s’han vulnerat drets humans; només s'ha reconegut la punta de l'iceberg, perquè el reconeixement ha d'anar més enllà del govern basc. Calen unes garanties perquè no es repeteixi. Aquí ni tan sols s’ha entrat a parlar sobre què han suposat cossos de seguretat com la mateixa Ertzaintza.
El PNB encara ha d’assumir responsabilitats en el terrorisme d’Estat
Aquest dimecres publicàvem a ElNacional.cat una entrevista a Andoni Ortuzar en la qual reclamava a Bildu una condemna més explícita de la lluita armada per tal de poder arribar a pactes en un futur.
Sí, és clar, i resar quatre avemaries…
Tu ara has fet el mateix: demanar més garanties.
Estic fins als nassos del paper d’àrbitre que ha volgut agafar el PNB. Ells també estan implicats i tenen responsabilitats a assumir en el terrorisme d'Estat: per l’Ertzaintza i el pacte d'Ajuria Enea. No ho tolero, perquè no són ningú per exigir res a ningú. Cadascú ha de fer part del seu camí per arribar a un escenari de convivència. Jo no poso condicions a ningú i ells sempre demanen més. En canvi, ells no han obert investigacions dins l'Ertzaintza per saber qui ha torturat i qui no. És més: han condecorat i promocionat agents implicats.
Tothom diu que la societat basca ha girat full. Però és evident que encara hi ha una ferida...
És clar. Han volgut tancar malament aquesta ferida. Ara bé, tinc clar que cal parlar sobre què ha passat en aquest país mirant sempre al futur. A mi no em poden dir com he de gestionar el meu dolor; jo no els ho puc demanar a ells. Cadascú ho fa a la seva manera.
Han generat molta polèmica unes declaracions de dilluns del candidat de Bildu, Pello Otxandiano, en les quals es negava a titllar ETA d’organització terrorista. Què t’ha semblat?
Em sembla lamentable entrar en qüestions terminològiques. Cal ser valent i no escudar-se en aquests termes. A Euskadi hi ha hagut un monopoli amb la terminologia: el perdó, el reconeixement, qui és una víctima i qui no, què és un dany col·lateral i què no… Reduir-nos a això són ganes d’enfangar una campanya electoral.
De fet, ara que dius això de les víctimes… d’aquí poc farà deu anys que l’Audiència Nacional va negar-vos a tu i a ta mare el dret a ser indemnitzades com a víctimes perquè considerava que les dues —i el teu pare— estàveu vinculades a ETA.
Sí, basant-se en informes policials… Jo no tinc cap sentència que em vinculi a ETA. El mateix amb ma mare, que un cop la van detenir, però el jutge va ordenar el sobreseïment del cas. No hi ha una justícia reparadora, sinó venjativa.
No has notat amb el pas dels anys algun avenç per part de la justícia espanyola?
No. Ara s'ha posat punt final a la dispersió. Però encara revoquen tercers graus de presos que hi tenen dret. La justícia espanyola està podrida.
L’independentisme català ha abandonat durant anys l’esquerra abertzale
Com has vist tu el Procés català?
Recordo que un cop estava a Frankfurt en unes jornades amb la presidenta de l'ANC, que no feia res més que parlar de Pegasus, queixant-se que l'independentisme català tenia els telèfons punxats! Jo al·lucinava perquè ella parlava de telèfons punxats i jo venia a parlar d'un drama de més de quaranta anys amb tortures i assassinats. Nosaltres hem estat tota la vida així. Durant anys, la gent ha mirat cap a una altra banda. Jo em solidaritzo amb els independentistes catalans, però on eren ells llavors?
Explica't.
He tingut sempre la sensació que a Euskal Herria ens veien com a monstres i vàndals. Ens hem sentit abandonats durant anys. No em genera malestar, però cal tenir-ho en compte. Cal mirar enrere i veure on era cadascú. Jo sé on estava.