L'expresident Artur Mas (Barcelona, 1956) defensa sense embuts convertir la marca JxCat en un partit polític "amb tots els ets i uts" al qual s'incorporin tant el PDeCAT com la Crida i totes aquelles persones que avui dia formen part d'aquest espai. Mas considera que aquest projecte hauria d'estar ja en marxa entre setembre i octubre, i adverteix que entre els objectius prioritaris que s'hi haurà d'activar hi ha escollir el candidat a la Generalitat atès que resulta "inviable" pretendre que presos i exiliats puguin tornar a assumir el lideratge electoral. Des del seu despatx d'expresident a la darrera planta del Palau Robert, en ple passeig de Gràcia de Barcelona, Mas assegura que no té cap necessitat d'assumir un paper rellevant en tot aquest procés i que serà "allà on hi pugui ajudar".

Fa un mes va anar a veure Carles Puigdemont a Waterloo. Van acordar “reforçar JxCat com a realitat política consolidada”. Què vol dir això?
JxCat era l’objecte central d’aquella trobada: com refer aquest espai polític, com donar-li més força, coherència, més operativitat i més eficàcia.

I a quina conclusió van arribar?
Vam compartir la diagnosi que aquest és un espai encara per endreçar i l’objectiu d’intentar que JxCat, que avui és una marca i un projecte, es converteixi a més en una organització política. I que, si això fos així, tot el món Crida i PDeCAT acceptessin refondre’s dins d’aquest partit definitiu. El que no vam acordar, perquè no depèn tant de mi, depèn més d’ell, és el mètode, per arribar a aquest objectiu, el camí.

I per fer aquesta estructura "operativa i eficaç" que proposen... 
Un partit polític amb tots els ets i uts.

...què ha de fer el PDeCAT?
El PDECAT està en disposició, ho ha dit el mateix David Bonvehí en diverses ocasions, d’apostar per un partit que es digui JxCat.

Com?
Hi ha dues coses que cal tenir presents: Primer, que més enllà del tema de la independència i el principi de l’autodeterminació que comparteix tothom, el projecte s’avingui al marc ideològic del PDeCAT. No al 100%, perquè sempre hi ha d’haver alguna renúncia. Però sí hi ha d’haver una idea clara de quin tipus de país estem defensant, i fins i tot quin tipus de país construiríem el dia que siguem independents. I segon, s’ha de tenir present que el PDeCAT té l’experiència de com es dirigeix un partit i de com es fa de manera eficaç, en la mesura que incorpora tota l’experiència i la tradició d’un partit d’èxit com va ser CDC.

Això vol dir que el PDeCAT s’ha de dissoldre dins de JxCat?
La meva aposta seria aquesta. Però no només el PDECAT, sinó la Crida també. Parlo com a partits polítics, una altra cosa és si decidís convertir-se en una fundació o una associació per defensar altres finalitats... Però, si parlem de partits polítics que es presenten a les eleccions, la meva aposta és molt clara. Una altra cosa és que sigui possible. Això ja es veurà.

N’ha parlat amb Bonvehí?
També n’he parlat amb David Bonvehí i amb Jordi Sànchez, a la presó.

I ells què li diuen?
Tothom està a l’espera dels moviments que pugui fer el president Puigdemont, que és qui per altra banda ha manifestat la seva voluntat de liderar aquest procés intern.

De tot això que van acordar fa un mes, quines passes s’han donat ja?
S’han fet algunes gestions per veure fins a quin punt el món PDeCAT i el món Crida estarien en disposició, i en quines condicions. I aquestes gestions a hores d’ara no tenen resposta definitiva.

Si la Crida no accepta entrar a JxCat, és evident que s’han de replantejar coses

Insisteix molt a parlar de la Crida. És un dels possibles conflictes amb que pot topar si no accepten entrar-hi...
Si la Crida no accepta entrar-hi, és evident que s’han de replantejar tot un seguit de coses. Estic parlant d’allò que els anglesos en diuen el best-case scenario, el millor escenari. Has de lluitar per aconseguir-lo. Si després en aquesta batalla no aconsegueixes el millor escenari doncs has d’anar al second best, que ja hi arribarem si és que no hi ha possibilitat.

Qui no està en aquest escenari és Marta Pascal, fins i tot ha parlat públicament de crear un altre partit...
Una cosa és que ella confiï més o menys que es pugui arribar a aquest objectiu, però no crec que estigui en contra. No crec que estigui en contra que JxCat sigui un partit que incorpori la millor tradició de Convergència i del PDeCAT i que a més sumi altres sensibilitat. Perquè la millor tradició de Convergència és precisament sumar sensibilitats.

I, qui ho ha de liderar és Carles Puigdemont?
És el que em va dir ell, que entenia que això ho havia de liderar ell, la qual cosa entenc i respecto totalment.

Ho podrà liderar des de Waterloo?
Una cosa és liderar i una altra és fer-ho tot. Si ell vol ser al davant té el dret a ser-hi, però això també l’obliga a fer les coses i allò que no pugui fer ell, compartir-ho o encarregar-ho a una altra gent.

Tot aquest procés en quant de temps hauria de ser possible?
La meva recomanació, unes setmanes enrere, va ser que no més tard de passat l’estiu, és a dir, setembre-octubre.

Què vol dir això?
Que el setembre-octubre naixés un partit polític que es digués JxCat, que funcionés com a tal, amb els seus òrgans de govern, les seves bases, marc ideològic, projecte, política d’aliances...

Per tant, tot això ja està en marxa...
Sí, hauria d’estar en marxa, però tampoc estic al dia, no em correspon a mi...

Paral·lelament els partits s’haurien de dissoldre? 
No necessàriament. Es tractaria que la referència de tot aquell espai fos el partit un partit que es digués JxCat, vol dir que la resta de partits ja deixen de tenir la seva funció. Després es poden dissoldre o no. Dependrà dels seus condicionants interns això.

Va trobar receptiu Jordi Sànchez quan li va plantejar aquesta proposta?
Va escoltar els plantejaments que se li feien i no va donar una resposta d’entrada. 

A banda dels càrrecs del partit, s’hauria d’obrir un procés per triar candidat o candidata a la Generalitat

En qualsevol cas, només l’etiqueta JxCat no és una garantia d’èxit. A les europees, JxCat va tenir gairebé un milió de vots amb Puigdemont de candidat però a les municipals el resultat va ser molt inferior. Hi ha també una qüestió de lideratges electorals. Com s’ha de gestionar això?
Des del naixement d’aquest partit, en algun moment posterior, a banda dels propis càrrecs representatius del partit, s’hauria d’obrir un procés per triar el candidat o candidata a la presidència de la Generalitat. I entorn d’aquesta persona és evident que s’haurien de construir també els lideratges del futur.

El govern actual de la Generalitat fa més del que es diu

En tot aquest escenari hi ha també Quim Torra. Com valora la gestió del president des del seu coneixement del que representa assumir aquest càrrec?
A mi em va tocar una època diferent, de crisi social i econòmica brutal, de retallades obligades tremendes, de pressió brutal del PP amb majoria absoluta... Era un govern de CiU, que no té res a veure amb ara. Era una època completament diferent. Des del punt de vista del que és la direcció del govern i la gestió, jo sóc dels que pensen que el govern actual de la Generalitat fa més del que es diu.

No se li pot demanar a Torra que tingui el mateix perfil que tindria un polític consolidat durant dècades

I el paper del president?
No se li pot demanar al president Torra que tingui el mateix perfil que tindria un polític consolidat durant dècades com va ser el cas del president Pujol, o del president Maragall, o del president Montilla o jo mateix. Érem persones que veníem d’una tradició d’aprenentatge de la política des de feia molt temps. El president Torra va ser president sense cap experiència política al darrere. Per tant, demanar-li a ell que exerceixi la presidència de la Generalitat igual que ho han fet els seus antecessors, que tenien una experiència totalment diferent i molt més consolidada, no seria just per ell.

Manté contacte amb el president Torra?
Sí. No és un contacte sovintejat, perquè estic molt apartat de la primera línia estricta i més del govern. Sobretot des de l’octubre del 17, vaig apartar-me molt. Però apartar-me no vol dir desinteressar-me.

Torra ha obert una ronda de consultes per abordar la resposta que cal donar davant de la sentència de l'1-O. N’ha parlat?
Sí. Abans que obrís aquesta ronda de consultes, ell i jo vam tenir una trobada al palau de la Generalitat i en vam parlar.

I quina creu que ha de ser la resposta?
Hi ha d’haver una triple resposta després de la sentència. La primera, judicial, preveient que la sentència serà contrària i a més injusta, s’ha d’organitzar el recorregut judicial posterior. Hi ha un Tribunal Constitucional, en el qual es pot confiar el que es pot confiar, però després hi ha uns tribunals europeus, que seran els que en els propers anys tindran l’última paraula. Per tant això no acaba a Madrid. Acaba a Estrasburg. Aquesta és una primera reacció. La segona ha de ser la reacció ciutadana. De la gent. Aquest moviment va néixer perquè la gent sobiranista va empènyer molt. I quan empenys molt tens una responsabilitat. I això vol dir que ANC, Òmnium, AMI... han de dissenyar la seva resposta. I la tercera resposta, que aquesta sí que correspon als partits i les institucions, ha de ser la resposta institucional.

Davant la sentència, el Parlament ha de ratificar el dret a l’autodeterminació. No ens hem d’acovardir

I quina hauria de ser aquesta resposta institucional?
Pot ser molt diferent, depèn del president Torra com ho vulgui orientar. Una resposta institucional possible són unes votacions al Parlament amb tot un seguit de conceptes, encapçalat pel dret a l’autodeterminació, per deixar clar que el Parlament ratifica per majoria àmplia l’exercici del dret a l’autodeterminació. És a dir, no perquè hi hagi la sentència ens hem d’acovardir, claudicar.

Alguna altra proposta?
L’altra possible resposta seria que a partir d’aquell moment es prengués consciència que el full de ruta del món sobiranista s’ha de refer i hi hagués un compromís del president Torra de reconfigurar el full de ruta en un termini breu. Una altra possible resposta és mirar si el govern necessita alguna ampliació de sensibilitats.

Convocar eleccions és la resposta més fàcil a la sentència, però no la més intel·ligent

Una resposta podria ser convocar eleccions?
No la veig, perquè és la més fàcil, però no és la més bona ni la més intel·ligent ni la que més ens convé. És fàcil de fer però poses en risc una cosa que no s’ha de posar en risc que és aquesta majoria independentista al Parlament, que avui hi és. I a més provoques unes eleccions en un moment en què totes aquestes coses que hem citat s’han de refer i reconstruir. Aquesta és la feina, com assegurem la major cohesió social i la convivència, com traiem el PSC del 155, com refem el full de ruta sobiranista, com reconstruïm les confiances internes, com millorem les aliances internacionals,...Tot això són coses molt importants a nivell de país que poden formar part de la resposta.

Artur Mas no necessita cap paper rellevant en res de tot això

Una qüestió que sembla gairebé inevitable des de fa setmanes és en tot això quin paper ha de tenir Artru Mas? S’ha parlat molt de seu retorn a la primera línia política...
Artur Mas no té necessitat de tenir cap paper rellevant en res de tot això. Així com durant anys vaig lluitar per tenir un paper, fins i tot el paper, i és públic i notori que aquesta lluita va ser molt intensa, en aquest moment de la meva trajectòria política i vital, no tinc cap necessitat de lluitar per res que signifiqui un càrrec o un estatus, o una responsabilitat concreta. La meva actitud és més allò que se’m demani i allò que pugui ajudar més.

Allà on pugui ajudar més, hi seré

Però, s’ha fet córrer molt el seu nom darrerament, fins i tot per part d'alguns del que van ser els seus detractors, veu algun escenari en què sí hauria de fer aquest pas?
No crec que hagi de prendre jo la iniciativa. Perquè això em tornaria a posar a mi en la brega política de la qual vaig decidir sortir. I vaig decidir sortir de tot: d’un govern, d’un parlament i d’un partit. Són tres decisions que demostren clarament que jo no tinc cap vocació de continuar la meva trajectòria política en la primera línia, perquè, si no, m’hagués quedat en algun d’aquests llocs i me’n vaig anar dels tres. És a dir, no dic que no a res, avui per avui. Perquè tot l’escenari està obert, però no tinc necessitat de res. Per tant, allà on pugui ajudar més, hi seré. És així de senzill. I així de complicat.

És inviable pretendre que podran tornar a assumir el lideratge electoral els presos inhabilitats per molts anys o la gent de l’exili que no podran tornar

La repressió de l’Estat ha aconseguit escapçar el lideratge dels partits independentistes...
Ha aconseguit diluir els lideratges, és evident. I n'han de sortir de nous. I això és una assignatura que està aquí sobre la taula i en la qual s’ha de fer una aposta rotunda. Pretendre que gent que quedarà com a mínim inhabilitada per molts anys, que són els que estan a la presó, podran tornar a assumir el lideratge electoral nostre és inviable. Pretendre que la gent de l’exili que no podran tornar al país puguin fer això mateix també és inviable. Per tant, és evident que l’Estat ha actuat, ha intentat diluir, o fins i tot decapitar, com van dir alguns, aquests lideratges. És evident que en part ho han aconseguit, però no és gens evident que no en puguin sortir de nous.

Ara que tenim cartografia del que ha passat no seria de rebut fer coses sense tenir en compte aquesta experiència

De tota manera, com va dir VOX als al·legats finals, el judici contra l'1-O ha de servir per castigar i com advertiment de cara al futur. Pot afectar això l’aparició de nous lideratges?
Jo crec que no. Veig gent prou convençuda com perquè no tinguin por. Ara, una cosa és no tenir por i una altra cosa és no fer cas de l’experiència. No tenir por no vol dir fer el milhomes. No és més valent qui més crida. El més valent és el que més se la juga, obviant les seves repercussions personals, però al mateix temps protegint també l’interès del projecte i l’interès col·lectiu. També s’ha de tenir criteri per fer això. Veig molta gent disposada a jugar-se-la, però també a aplicar criteri. Ho diré d’una altra manera, ara que tenim cartografia i mapes del que ha passat en aquests darrers anys i sabent la reacció d’Espanya i Europa, no seria de rebut fer coses sense tenir en compte aquesta experiència i aquestes dades objectives.

El projecte està viu. Els votants hi són. No hi ha un projecte alternatiu viable

Hi veu marge per continuar?
Sí. Jo veig tot el marge. El projecte està viu. Els votants hi són. No hi ha un projecte alternatiu, viable. No hi ha ni hi haurà cap oferta que doni una solució definitiva per part d’Espanya al tema català. Es poden posar pedaços, millorar algunes situacions concretes. Tot això sí. Però una solució estructural al repte democràtic que planteja Catalunya, Espanya no està preparada per fer-ho. El tripartit de la dreta és evident que no, l’únic que vol fer és arrasar-ho tot. El PSOE no està preparat, entre altres coses perquè es trencaria internament. Una solució estructural podria ser el referèndum d’autodeterminació, a la britànica-escocesa, això Espanya no és capaç de fer-ho. I l’únic partit que pot ajudar una mica és Podemos. Per tant, aquest és el projecte, mantenir el nostre rumb. El que tenim fixat. Sabent que això requereix més temps del que alguns pensaven, més majories de les que s’havien dit, millor aliances europees i internacionals que les que tenim, i que requereix que tinguem un bon pla estratègic, un bon full de ruta, per saber les passes endavant que s’han de fer a partir d’ara. Per tant, hi ha molta feina per fer.

Hi hagi qui hi hagi al davant i es digui com es digui, aquest espai, sempre portarà l’etiqueta de postconvergent 

Hi ha molts dirigents de JxCat, molts de l’entorn de Quim Torra, que sembla que tenen certa reticència a acostar-se al PDeCAT pel que representa de Convergència. Què els dius?
Els dic una cosa que és molt senzilla d’entendre i que com abans s’assumeixi, millor. Hi hagi qui hi hagi al davant i es digui com es digui aquest espai, sempre portarà l’etiqueta de postconvergent. Per tant, quan t’han posat una etiqueta i no te la pots treure de sobre, agafa’t tot allò de bo que té aquesta etiqueta i minimitza allò que no és tan bo. Però sobretot agafa tot allò de bo que té aquesta etiqueta, que en té molt.

Si no es pot fer un partit que es digui JxCat, el PDeCAT seguirà el seu recorregut

Creu que les reticències d’aquest espai a acostar-se al PDeCAT poden impedir aquest nou partit que proposa?
No ho sé però crec que seria un error. Si no es pot arribar a fer un partit que es digui JxCat agrupant tot el que tenim ara, és evident que el PDeCAT seguirà el seu recorregut i és possible que hi hagi altre gent que s’organitzi al marge del PDeCAT. Això serà la conseqüència. Però s’ha de pensar molt bé si tots aquells que han fet una aposta més rotunda per la unitat poden acabar el seu trajecte amb una escissió interna.