El trasllat a Andalusia ha estat balsàmic per a Enric Millo (Terrassa, 1960). Se li nota en l’expressió quan parla de la seva nova vida com a secretari general d’Acció Exterior de la Junta d’Andalusia. Qui va ser el braç executor del govern Rajoy a Catalunya durant l’efervescència del procés ha decidit publicar la seva versió dels fets d’octubre al llibre El derecho a saber la verdad. El testimonio del delegado del Gobierno en la Catalunya del 155. La casualitat ha volgut que la gira de promoció coincideixi amb l’esclat de la crisi del coronavirus. Millo rep a ElNacional.cat en un cèntric hotel de Barcelona. L’acompanyen quatre escortes de la policia nacional, fàcils de detectar d’una hora lluny. Diu que per Sevilla no necessita protecció, però que aquí, a Catalunya, se’l segueix veient com el dolent de la pel·lícula. Es queixa del preu personal que ha hagut de pagar i denuncia una campanya de linxament contra la seva persona.
Foto: Sergi Alcàzar
Com és això de ser secretari general d’Acció Exterior de la Junta d’Andalusia?
És un honor. El secretari general d'Acció Exterior té rang de viceconseller. M'encarrego de la internacionalització de l'economia, l'exportació, la captació d'inversions, les relacions internacionals, la relació amb els andalusos que viuen a l'exterior... És apassionant.
I a nivell personal, viu més tranquil?
(Riu) Visc molt més tranquil, perquè a Andalusia puc anar pel carrer sense que ningú m'insulti, sense que ningú m'amenaci, sense escorta... És una situació molt diferent. Les persones a Andalusia tenen una manera de ser molt amable. Es viu diferent. A part que no hi ha cap obsessió. Es treballa molt, hi ha estereotips d'Andalusia que jo mateix he descobert que són falsos, es treballa molt, hi ha molta empenta i molt de talent i capacitat emprenedora.
Com ha estat tornar a trepitjar Barcelona?
Quan vinc la situació canvia. Quan arribo aquí trobo sovint gent pel carrer que m'insulta, que es posa en una situació desagradable. Però és la meva terra, jo vaig néixer aquí, sóc català i suposo que podré anar venint.
I per què creu que l'insulten? Fa alguna autocrítica o creu que és tot una campanya contra seva?
És una campanya. No vull dir amb això que no hagi comès errors, que n'he comès segur, però en un moment determinat es va decidir agafar una persona que podia identificar-se com el responsable de l'Estat que va aturar el procés independentista. No vull pensar que és una qüestió personal. Es munta una campanya molt orquestrada de linxament de la persona. Això m'ha afectat a mi, als meus fills, a la meva dona, a la meva família... He pagat una factura molt cara.
Tornaria a fer el mateix?
Sí.
He pagat una factura molt cara. Es va muntar una campanya de linxament contra la meva persona
Vostè defensa que si Pedro Sánchez hagués acceptat un govern de coalició amb Rajoy l’any 2016 les coses amb Catalunya haurien anat diferent...
La posició davant del desafiament que es plantejava des d'aquí amb l'objectiu de trencar l'ordre constitucional hagués tingut una resposta abans. És a dir, mesures tan contundents com les que es van prendre no les pot prendre un sol partit. De fet el president Rajoy sempre va dir que no aplicaria el 155 si no hi havia consens amb el PSOE. I aquest consens amb el PSOE i també amb Cs es va haver de buscar, de treballar i d'aconseguir, perquè no era tan evident. De fet hi havia declaracions dels dos partits en contra d'aplicar el 155.
Foto: Sergi Alcàzar
Al llibre explica que el seu punt de vista no va ser sempre coincident amb el de Soraya Sáenz de Santamaría sobre com actuar amb Catalunya. De fet revela que poc abans del 9N va lliurar un informe al PP sota el títol "Recomencem", però que no li van fer cas...
Jo això li explico a la Soraya a la primera reunió en què m'explica per què volen que jo sigui delegat del govern, perquè jo no tenia aquest pla al cap. Li explico que al 2013 vaig enviar un informe a la direcció del partit, a Génova, explicant la meva visió de què passava i com jo pensava que calia actuar per evitar acabar malament com vam acabar. En aquell moment la resposta va ser que hi havia una altra prioritat per davant d'aquesta que era sortir de la crisi econòmica i que després ja hi hauria temps per afrontar les reivindicacions que hi havia aquí. Quan va arribar el moment que Espanya ja havia sortit de la crisi i havíem remuntat la situació i es va voler arreglar això ja era molt tard, era finals de novembre de 2016. I el recorregut que havia fet la part del Govern de Catalunya era molt llarg, donava molt poc marge per rectificar. Jo vaig intentar rectificar i vam plantejar un procés de diàleg molt obert que no va trobar resposta a l'altra part.
Per tant, el govern del PP va actuar tard amb Catalunya...
No, el govern del PP va actuar d'acord amb les prioritats, començant pel més necessari. Però hi va haver una gran deslleialtat per part del Govern de la Generalitat que, sabent que hi havia aquella situació d'un vaixell que s'enfonsava, en lloc d'ajudar a reflotar el vaixell i després reivindicar quin camarot vull jo, mentre el vaixell s'enfonsava va dir jo vull aquest camarot. Però el que calia era aixecar el barco. I no. I quan el barco es va aixecar van dir, doncs ara ja calem foc al barco.
En què estava disposat a cedir el govern espanyol en la famosa operació diàleg?
El govern d'Espanya va oferir un procés de diàleg ampli per atendre tots els plantejaments que hi havia en aquells dos fulls de Mas i Puigdemont. I buscar solucions als problemes que realment hi havia al fons d'aquelles reivindicacions. I va actuar i es van fer coses amb resultat. Va obrir un procés per la reforma d'infraestructures importants a Catalunya, Rodalies, vam fer plans d'inversió, es va arribar a acords importants amb L'Hospitalet, Sant Feliu, etcètera. Coses que avui s'estan fent tenen l'origen en aquell moment.
Però aquella pluja de 4.200 milions promesa per Rajoy, no va arribar mai...
Com que no? Era un compromís d'inversió de 4.000 milions d'euros en quatre anys. El primer any van venir els primers mil, però després això es va interrompre. Hi va haver un oferiment de diàleg molt sincer que no va trobar resposta a l'altre costat. Veien el diàleg com un perill, perquè si entraven a dialogar i arribaven a un acord estaven abandonant el procés. I el procés era el primer. O ens deixen fer un referèndum o la liem. Vam trobar la cadira buida.
Vaig preguntar a Junqueras si acceptaria un referèndum d'independència a tota Espanya. No és il·legal i per tant el debat es pot plantejar
Al llibre explica que va arribar a oferir a Junqueras una solució concreta: un referèndum sobre la independència a tota Espanya...
Aquella reunió va ser privada, secreta, com altres que vaig tenir amb el president Puigdemont perquè ells no volien que es coneguessin -igual que Puigdemont es va reunir amb el president Rajoy en un domicili particular els dos sols, però no volien que se sabés perquè els trencava el relat que l'Estat no volia dialogar, quan era al revés realment. En aquella reunió amb el vicepresident Junqueras, jo li faig una pregunta, no és un oferiment ni una proposta perquè jo no tenia un mandat del govern espanyol per oferir això. En el cas que m'hagués dit que sí, jo ho hauria hagut de traslladar, hauria generat sorpresa i probablement s'hauria pogut portar a un debat al parlament espanyol per després convocar un referèndum si hagués sigut el cas. Però tot això era una hipòtesi, no hi havia un mandat. Li vaig fer la pregunta per saber fins a quin punt hi havia disposició a trobar una alternativa que pogués ser legal. Acceptaríeu un referèndum a tota Espanya? Perquè permetria comptar-vos. Em va dir que no, perquè no seria vinculant ni reconeixeria el dret d'autodeterminació.
Segueix sent una sortida possible?
Jo parteixo de la base que totes les idees són legítimes si es defensen dins del marc legal. Tot el que tingui cabuda en el marc de la Constitució es pot explorar. Aquesta iniciativa no és il·legal, per tant el debat es pot plantejar.
Foto: Sergi Alcàzar
En què es va equivocar el govern Rajoy?
Ens vam equivocar pensant que no s'havia d'explicar tot el que estàvem fent i estava passant. Es va actuar sempre amb prudència pensant que el diàleg era el més important. No ho vam aconseguir perquè l'objectiu de l'altra part era provocar la col·lisió. Ara, si s'hagués explicat millor el que estava passant, les reunions que explico en el llibre, hagués ajudat a entendre millor les coses i sobretot hagués impedit que una part fes un relat que inclou falsedats. Potser va ser un excés de confiança que no s'aniria tan lluny i que com sempre al final ho arreglaríem parlant.
L'actuació policial l'1-O va ser tècnicament proporcional. Puigdemont s'amagava com James Bond mentre demanava a la gent que anés a defensar urnes. Puigdemont volia la confrontació
L'actuació policial de l'1-O va ser un error?
Va ser derivada d'un mandat judicial, no va ser una decisió del govern. Fins i tot jo vaig quedar marginat perquè hi havia una ordre judicial i la policia actuava com a policia judicial.
Però el mandat judicial, i ha quedat demostrat al judici de Trapero, parlava d'actuar amb proporcionalitat...
Hi ha tot un procés previ a l'1-O que són les circulars del fiscal general que demana a totes les forces que evitin la celebració del referèndum. Ja llavors s'hauria pogut fer molta feina. Després la Junta de Seguretat demana al president Puigdemont que desconvoqui el referèndum i ell diu que ni parlar-ne, sabent que això pot portar a una situació de confrontació. Els propis Mossos adverteixen que pot generar una situació conflictiva. Hi ha un únic responsable del què passa l'1-O, que és qui manté la convocatòria. El dia 1-O quan jo surto públicament a demanar que desconvoqui, mentre ell s'amagava pels túnels en plan James Bond, demana a la gent que vagi als col·legis a defensar les urnes i els col·legis. Això no és anar a votar, és anar-se a enfrontar amb la policia judicial.
Però vostè troba lògic posar al mateix nivell la trampa del Fairy i les càrregues policials?
El Fairy és una anècdota, és irrellevant. Jo vaig estar quatre hores en un tribunal declarant i resumir-ho amb l'anècdota irrellevant del Fairy és una frivolitat. Estic parlant del que es podria haver fet per evitar la confrontació. En primer lloc tenir els col·legis tancats, que és el que s'havia de fer. El TSJC deia que els col·legis havien d'estar tancats. La policia autonòmica es va comprometre a garantir-ho. Si els col·legis haguessin estat tancats ningú hagués hagut d'entrar a incautar el material i la gent s'hagués manifestat a fora i no hi hauria hagut cap intervenció. Era factible, però el president Puigdemont volia la confrontació.
Per tant l'actuació va ser proporcional?
Va ser tècnicament proporcional perquè era un dispositiu policial que tenia una ordre judicial que tenia el mandat d'entrar als col·legis, incautar el material, sortir i tancar-lo. Tot això amb milers de concentrats responent a la crida de defensar col·legis per impedir que la policia actuï. Hi havia 2.314 col·legis i a 25 o 30 hi va haver una situació de confrontació que va provocar imatges que no són agradables per ningú.
I en un determinat moment decideixen aturar les càrregues...
Clar. Hi ha un moment que el mateix dispositiu, a la vista de la situació, a la resposta de la crida de Puigdemont que diu aneu a defensar col·legis, provoca una situació de milers de persones concentrades on si la força pública quan arriba compleix la seva missió, s'hauria posat en perill la integritat física de les persones. Es posa per davant la integritat de les persones.
L'1-O no era un farol, anava de veritat. El que passa és que alguns pensaven que l'Estat claudicaria i no va claudicar
I no hauria estat millor deixar fer com en el 9-N?
És que l'1-O no tenia res a veure amb el 9-N. Abans del 9-N no hi va haver cap vulneració prèvia com el 6 i 7 de setembre. L'1-O no era un farol, com alguns han dit. No home no, això anava de veritat. El que passa que alguns pensaven que l'Estat claudicaria. I jo els vaig dir sempre que l'Estat no claudicaria. I l'Estat no va claudicar, però no era un farol, s'actuava amb tres fronts -l'intern, l'institucional i l'exterior- amb tota la voluntat que l'Estat claudiqués.
Vostè va mantenir al llarg de molts anys una bona relació amb alguns dels presos...
Molt bona relació.
Quina sensació li desperta veure’ls a la presó i a l'exili?
Molt desagradable. Amb tots hi ha hagut sempre relació cordial. Jo patia molt, quan em deien que no rectificarien i que havien pres una decisió i anirien fins al final. Jo els deia que això podia tenir conseqüències penals i em deien que les assumirien. Això em mereix un respecte. Si algú està disposat a desobeir les lleis i assumir les conseqüències penals, tot el meu respecte. Però hagués preferit que no passés. No m'agrada veure persones que conec i que a casa seva són... eh... en fi... que conec, molt correctes, no m'agrada que hagin hagut de passar per on estan passant. No me n'alegro, però han actuat d'una manera sabent que això podia portar-los conseqüències molt negatives.
Encara no he pogut parlar amb cap dels presos per conèixer la reflexió que fan. No aniré a veure'ls a la presó, es manipularia
Foto: Sergi Alcàzar
I no ha tingut la temptació de mantenir-hi algun contacte al llarg d'aquests dos anys llargs?
S'hagués manipulat.
Per tant si?
S'hagués manipulat, mal interpretat. Vaig pensar en algun moment en saber què pensaven, quina reflexió havien fet després de tot. Jo no he pogut encara parlar amb cap d'ells per conèixer la reflexió que han fet.
Segur que el rebrien a la presó....
S'hagués interpretat de manera incorrecta. El temps ens donarà l'oportunitat. No tinc cap inconvenient en parlar amb qualsevol d'ells.
Però descarta tenir aquesta conversa a la presó?
No hi aniré perquè es manipularia. No toca fer-ho.
El PP s'ha anat empetitint en els últims anys a Catalunya. Com s'ho explica?
És un cúmul de circumstàncies. N'hi ha dues que han condicionat molt. La primera és que el PP català ha defensat sempre la bandera de la defensa de la Constitució. Ha sigut la veu que ha defensat sempre la unitat, la convivència. Això ha passat per la batedora del procés, que tot ho ha trinxat -CDC, UDC, una part del PSC-. A més, al PP li ha passat una altra cosa que no li ha passat a Cs, i és que ha format part del govern que va aturar el procés. Això a Catalunya ens ha posicionat com si fóssim una mena de repressors. Pel carrer hi ha gent que em diu mala persona. Ahir un senyor pel carrer em va dir "si la meva firma fos necessària perquè vostè es passés la vida a la presó, la meva firma seria la primera". S'ha creat una consciència col·lectiva que jo dec ser molt dolent. I això electoralment passa factura.
La tria de Cayetana Álvarez de Toledo per Catalunya va ser encertada?
És una decisió basada amb uns criteris que a la vista dels resultats, no perquè ho digui jo, no va contribuir a remuntar la situació. Es va prendre amb tota la bona voluntat, pensant que era millor un discurs més contundent perquè les forces constitucionalistes acusaven al PP d'haver estat tou amb el procés -tot al contrari del que ens acusa l'independentisme. O expliques molt bé que no has estat tou o si no pots caure en la temptació d'assumir que has estat tou i voler ser més dur que ningú i no acaba donant resultat. Tot això obliga a una reflexió de cara al futur.
Vostè que ve d'Unió, se sent atret per la recomposició dels orfes de CiU?
Crec que estem en una etapa diferent. Això sí que és una pantalla passada. Jo vaig ser a Unió des del 94 al 2003, ha plogut molt. Jo sintonitzo amb aquell ideari, del catalanisme democristià. És cert que aquell catalanisme moderat que jo vaig compartir ha quedat orfe per la radicalitat del procés. I ara hi ha una atomització de petits grups que busquen representar aquest espai. Jo crec que estaria bé que cristalitzés. Perquè hi ha una part important de l'electorat a Catalunya que no vol votar un partit que vol trencar amb Espanya però que no vol votar una altra força que no veu lligada al sentiment catalanista.
El veurem de candidat?
No, però em sembla molt bé que hi siguin. Els conec pràcticament a tots.
L'han contactat?
I tant que sí. Però estic molt bé on estic.
Foto: Sergi Alcàzar