Ester Capella va passar en menys de 24 hores de ser diputada al Congrés per ERC a titular de la Conselleria de Justícia de la Generalitat de Catalunya. Arribava per agafar les regnes del Departament després de set mesos de 155 amb tot aturat i prenia la responsabilitat de noves competències com Afers Religiosos i Memòria Històrica, fins llavors a la Conselleria de Raül Romeva.

Capella, advocada de professió, ha seguit el procés judicial de l'1-O a les portes de l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem i ara busca l'escletxa que permeti que els presos polítics tinguin el judici més just possible i que es garanteixin els seus drets, com ara la seva posada en llibertat. És realista, però també optimista sobre el futur dels presos polítics. Creu en l'absolució i en la desfeta judicial de l'Estat espanyol que arribarà via Europa.

Només un mes després del seu nomenament, es van traslladar els presos i les preses polítics a Catalunya, on Capella és la màxima responsable de les competències en presons. I ara quatre dels presos han iniciat una vaga de fam. Afronta la petició d'obrir la presó i la situació delicada de quatre presos que defensen els seus drets amb una reivindicació que posa en risc la seva salut, amb responsabilitat i serenor i amb tots els objectius posats a obrir escletxes que permetin una justícia justa per al cas 1-O.

Com ha estat l'aterratge a la Conselleria de Justícia?

Ha estat un aterratge... El dia abans votava a Madrid la moció de censura, provoquem el canvi de govern a l'estat espanyol i l'endemà prenc possessió com a consellera de Justícia. És a dir, pràcticament sense tenir aquest període entremig que et permet acabar una fase i començar-ne una altra. Òbviament, un aterratge en un moment complicat. Un repte ingent, una situació no normal, pel fet de tenir presos polítics i persones a l'exili, i, per tant, un situació de convulsió al país, fruit de la voluntat democràtica del país, aquesta persistència de la ciutadania per fer que les coses passin a través de l'opció democràtica, a través de les urnes. I tot això conjugar-ho amb el dia a dia. Has de donar resposta a totes les necessitats que tenim com a país, i en el cas de la Conselleria de Justícia assumir més competències com va ser al seu moment, que tenim administració de justícia, serveis penitenciaris, afers religiosos, memòria democràtica, que vol dir un departament que ha crescut en competències i alhora conviure amb aquesta situació dolorosa que pateix el país. I al cap de poc temps l'anunci que els presos i preses polítics els traslladaven a centres penitenciaris catalans i gestionar tot això. La barreja de la teva situació personal, l'afecte personal per tots ells i elles i al mateix temps la responsabilitat política de fer-ho bé, òbviament, i el que comporta. És una barreja de sentiments. Ràbia, dolor i responsabilitat.

Com va ser el traspàs?

Amb en Carles Mundó tot és fàcil. Tot va ser senzill. En el moment que va ser conseller va ser una home amb moltes capacitats i competències. I el moment que ens va tocar viure, ell empresonat i després, és fàcil i ell sempre és un home molt positiu. Va ser tot molt fàcil i jo contenta de fer un traspàs físic de les competències de justícia. Les altres, que depenien del conseller Romeva, ho vam fer a Estremera amb unes condicions no gaire agradables. Ens van limitar molt el temps, ens va enganxar en el canvi de titular de serveis penitenciaris. Ens van fer pagar un peatge. No es van portar bé. Parlo del que era encara secretari d'Estat que va aprofitar aquell impàs per cobrar-se una factura. Injustificadament ens va castigar de nou. 

Cada cop que hi ha hagut una jornada de declaracions al Tribunal Suprem o a l'Audiència Nacional, vostè hi era. Com es vivia des de fora?

Amb diversos sentiments al mateix temps. Per una banda, el dolor personal, perquè els coneixes, saps qui són, els tens afecte personal, amb algun d'ells hi ets amic i hi has compartit moltes coses. Com a jurista, el desconcert. La pèrdua dels referents des del punt de vista de l'anàlisi estricta professional i des del punt de vista dels coneixements jurídics, i, per tant, de què és cada cosa. S'enfonsa tot un món. Això no pot passar, i passa; això no és així, i resulta que és així; aquest article del Codi Penal no diu això, i li ho fan dir. I per tant per mi és tot alhora, la part personal, professional, i la injustícia permanent que es va produint i que continua en el temps. És un còctel que has d'anar gestionant i en el qual les emocions hi juguen un paper important i has d'aprendre a gestionar-les. Tot un món se t'enfonsa. Jo la toga l'he potada per un combat en la defensa dels drets, en els principis d'un dret democràtic i que té unes regles del joc molt clares i que aquestes regles no es canvien i això ens està passant. Veiem un Codi Penal que se li fan dir coses als tipus penals que no diuen. Apartant-se dels principis democràtics d'un dret penal modern i aplicar allò que ja s'havia vist als anys 30 i 40 de fer dir coses al dret penal per aniquilar l'adversari polític. Allò que s'anomena el dret penal de l'enemic.

Quan a vostè li comuniquen que es traslladen els presos i preses polítics a Catalunya, suposo que per una banda hi ha una part d'alegria, però en el context polític actual i amb una crida constant a la desobediència, com s'entoma tenint les claus de les presons?

L'apropament és un benefici per a ells. Jo els voldria en llibertat. Estan en situació de privació de llibertat quan haurien d'estar en llibertat. És una decisió que no la puc prendre jo. Que la pren un tribunal. I l'apropament no és un problema, és un benefici, sobretot, per a les famílies, per a ells i per a l'entorn afectiu i per a l'arrelament. Els millora substancialment la vida perquè són a prop de casa. Considerar d'altres qüestions és evident que no està dins de les possibilitats que tenim. Perquè òbviament no som una república. Si ho fóssim, no tindríem presos polítics i exiliats. I nosaltres això no ho fem. I és evident que és una decisió treballada. No és una decisió que t'aterri com un bolet. L'apropament no és un problema i jo no en vull fer un problema, de l'apropament, al contrari, perquè per a les famílies, fills i entorn és un avantatge des del punt de vista de la penalització que representen viatges de més de 600 quilòmetres d'anar i tornar i el pelegrinatge per a 40 minuts de comunicació. 

La presó és el nostre fracàs col·lectiu. I la llibertat és el nostre repte col·lectiu alhora

Li ha portat més maldecaps, però, al Departament, per les crítiques sobre el privilegis?

A les persones que critiquen o que diuen bestieses, perquè són bestieses, fem el que fem, fins ara no els ha preocupat pas com viuen els interns dels centres penitenciaris de Catalunya. No n'he sentit a cap escandalitzar-se. Quan en situació de crisi vam decidir que el millor era buidar l'aigua de les piscines dels centres penitenciaris, que té a veure amb una activitat que genera disciplina, cohesió, activitat física, endreçar-se personalment, perquè tot el que passa en un centre penitenciari té a veure amb la preparació de la persona en llibertat, amb donar oportunitats, amb refer la seva biografia personal, doncs a tots aquests no els havia sentit mai queixar-se'n. Jo m'he queixat d'aquestes coses perquè per mi és molt important el que nosaltres fem a través dels serveis penitenciaris, perquè el que fan és acompanyar les persones que en un moment determinat de la seva vida, pel que sigui, han tingut un ensurt que els ha acabat portant a una presó. La presó ha de ser un espai de llibertat. La presó és el nostre fracàs col·lectiu. I la llibertat és el nostre repte col·lectiu alhora. I que una persona se'n surti és la prioritat de tots plegats, no la prioritat únicament del Departament. Per tant, quan jo sento dir aquestes bestieses m'indigno. Perquè m'indigna la utilització que es fa del missatge polític. I m'indigna perquè aquestes persones no s'han preocupat mai perquè una persona és en un centre penitenciari i perquè un altre reincideix i un altre no. I això és el que m'indigna. M'indigna molt. Em sap molt greu la baixesa moral de qui és capaç de dir segons què i no preocupar-se pel que realment s'hauria de preocupar. De si tenim prou dotació pressupostària per fer front al compliment de la funció principal que tenim que és preparar les persones perquè surtin en llibertat i tinguin totes les oportunitats per refer la seva vida.

Ha coincidit l'entrevista amb la vaga de fam de Jordi Turull, Jordi Sànchez, Josep Rull i Joaquim Forn. (L'entrevista es fa el dimecres 5 de desembre, quan Turull i Sànchez fa 5 dies que estan de vaga, i Forn i Rull, 2). L'incomoda que quatre presos estiguin en vaga de fam a la presó?

A mi m'incomoda la seva situació d'injustícia. Això és el que m'indigna i m'incomoda. L'exercici d'un dret a mi no m'ha d'incomodar i per tant ells utilitzen els mecanismes que tenen a l'abast per protestar contra la indignitat de la seva situació processal, del fet que s'hagi obert un procediment contra ells, que siguin a la presó per un fets que no han comès... Ells utilitzen els mecanismes que tenen. El dret a protestar, i exerceixen un dret que hem de poder garantir.

Hem de garantir el seu dret i alhora hem de garantir que no passi res

Però els serveis mèdics de Lledoners han de tenir una atenció especial i si passés res, si s'allarga gaire...

Hem de garantir el seu dret i alhora hem de garantir que no passi res. I és evident que el que toca fer és garantir els drets i equilibrar tots els drets alhora.

Hi ha una comissió de seguiment del Col·legi de Metges de Barcelona.

Sí. I per tant tothom sap el paper que ha de jugar. M'incomoda la situació que ells estiguin a la presó, no l'exercici dels seus drets.

Els ha vist?

Aquesta setmana no.

Però els veu habitualment?

Si.

I com estan?

Òbviament tenen la fortalesa de qui se sap que no ha comès cap fet delictiu i que el que ha fet és defensar drets col·lectius. Crec que això és el que et dona la fortalesa per aguantar el que t'està passant. És admirable la fortalesa de tots plegats. Intel·lectual i òbviament la capacitat que tenen d'anàlisi de la seva situació, que jo crec que l'han demostrada de forma més que fefaent durant tot aquest temps. D'ells, n'admiro aquesta fortalesa i la convicció que el que han fet ho han fet perquè s'havia de fer i res del que se'ls està imputant és susceptible de ser considerat el delicte que se'ls imputa. Hi ha realitats paral·leles. La que vivim els que vivíem en aquest país i la que alguns volen fer veure que és el nostre país. Per això estan forts.

No considero cap sentència que no passi per l'absolució

Com veu el judici?

Només reclamo que es garanteixi plenament el dret de defensa, i per garantir plenament el dret de defensa ells haurien d'anar a judici en llibertat. I faig la falca que cal fer perquè òbviament la millor la garantia del dret de defensa és que la persona pugui descansar en condicions, vagi pels seus mitjans al judici i pugui parlar i tractar amb el seu advocat a tothora en les millors condicions físiques i psíquiques.

És realista que això pugui passar?

Com a jurista, com que ja no entenc el que està passant, almenys en algun moment que imperi la raó, i en el sentit que algun dret deuen voler garantir i el dret de defensa i a la presumpció d'innocència han de garantir anant ells en llibertat en el judici. Perquè si no el seu dret  de defensa queda profundament minvat. I quan algú s'atreveix a dir que com qualsevol altra persona privada de llibertat que va a un judici, jo dic a mi el que em molesta és que no es qüestioni la presó preventiva. Que es plantegi la presó preventiva com un avançament de la condemna, per tothom. Que es compleixin les condicions i requisits que el Tribunal Constitucional ha establert perquè una persona ha d'estar en presó preventiva. No són persones privades de llibertat que vagin a un judici d'un dia, dos dies o una setmana. Van a un judici que durarà moltes setmanes i en què la causa té milers de folis. No és un judici normal, no s'aborda en condicions de normalitat i no és res comparable a qualsevol altre judici que s'està fent en qualsevol tribunal de l'estat espanyol. Quan algú fa aquesta afirmació és d'una baixesa moral increïble.

Els presos i les preses polítics hauran d'anar a Madrid i no sabem si des que s'acabi el judici fins que surti la sentència se'ls quedaran allà o els tornaran a Catalunya. Vostè ha estat molt prudent sobre el que pugui passar després de la sentència, sobre acatar-la o no. Vostè no n'ha dit mai res. Perjudicaria els presos fer unes declaracions d'aquesta mena en aquest interval abans de saber-se la sentència?

Jo no considero cap sentència que no passi per l'absolució. 

Però sap que és difícil...

Ara som en fase dels escrits de defensa i de la celebració d'un judici. Per tant, no considero i no hem de considerar cap altra resolució que no sigui una sentència absolutòria. Tot el que passi per altres coses serà una sentència injusta. Res no s'acaba amb la sentència judicial. Res no s'acaba. En el cas que la sentència no sigui absolutòria s'activa tot un mecanisme de garanties que a través dels recursos permet arribar als tribunals europeus. I en vista del que està passant, el TEDH, és evident que a l'estat espanyol li estan tocant la cresta massa sovint en el que són les garanties del procediment, del dret de defensa i amb allò que han de garantir els tribunals. Esmenar la plana a nivell jurídic ho han fet diversos tribunals europeus, Alemanya, Suïssa, el Regne Unit, Bèlgica, els Països Baixos... per tant són a temps de fer les coses ben fetes. I invoco també els principis democràtics del dret penal modern.

Cada pres pot triar a quina presó vol estar-se. Espera que tornin a Catalunya després del judici?

No espero cap altra cosa i preveig que tornin en llibertat. I en els pitjors dels supòsits no es pot considerar cap altra cosa que no sigui el retorn. Treballarem perquè els principis democràtics imperin. I treballarem i anirem on calgui perquè això passi. Treballarem, insistirem i farem tot allò que calgui perquè tornem tots a l'aplicació del dret d'acord amb els principis democràtics que mai s'haurien d'haver abandonat.

S'ha de retornar a la política i, per tant, el diàleg ha d'imperar

Pel que fa al canvi en el govern espanyol, els que heu estat a Madrid treballant i a més teniu la condició de juristes i creieu en la separació de poders, sabíeu que tampoc seria fàcil, però si que s'ha obert un camí. És més fàcil parlar-hi, hi ha una via més fàcil per al diàleg i per poder aconseguir una entesa?

El clima, la relació personal és diferent. És qüestió que retornem a la política. Mai el govern de l'Estat havia d'abandonar la política perquè activar l'acció judicial és una mala solució. Iniciem el camí dels petits diàlegs, trobades, la cerca d'aquells espais en els quals puguem parlar per reconstruir ponts. És difícil? És evident. Però al final cal que la política torni a imperar perquè hi ha una cosa molt clara. Algun diputat a Madrid diu que el referèndum no és un problema legal sinó de raonabilitat política. Doncs agafant les seves paraules, la raonabilitat política es troba en el 80% de la ciutadania de Catalunya que vol decidir el futur a través d'un referèndum. Doncs fem inevitable el referèndum i posem l'accent en allò en què el 80% de la ciutadania de Catalunya està d'acord. És evident que hi ha qui pensa que no s'havia d'haver abandonat la política, que s'ha de retornar a la política i que per tant el diàleg ha d'imperar. Però el diàleg s'ha de fer entre iguals i en condicions d'igualtat. I això passa perquè es produeixin diverses coses alhora i perquè ningú abandoni la taula de negociació. Mai ens aixecarem d'una taula perquè sempre hi ha un espai en què ens hem de poder trobar. Busquem aquests espais i el diàleg es fa en el dia a dia, no en els grans titulars que externalitzem. Prefereixo feina discreta i de formigueta per desencallar petits temes per desencallar grans temes.