Allunyada de la política més institucional des de la tardor del 2017, quan va deixar de ser diputada de la CUP a causa de l'aplicació del 155, Gabriela Serra (Mataró, 1951) continua plenament compromesa amb tota mena de lluites sent membre d'organitzacions com Entrepobles, el Centre Delàs d'Estudis per la Pau, JustÍcia i Pau i Òmnium Cultural. També forma part del consell assessor per al Fòrum Cívic i Social del Debat Constituent i fa voluntariat al centre penitenciari de Wad-Ras, on fins fa poques setmanes Carme Forcadell complia la condemna.
Voluntaria en el centre penitenciari de Wad-Ras. / Foto: Sergi Alcàzar
Des de la seu d'Entrepobles a Barcelona rep ElNacional.cat per explicar què hauria de fer l'independentisme per forçar l'Estat a celebrar un referèndum, per què no la van sorprendre les polèmiques cartes d'Oriol Junqueras i Jordi Sànchez i si té previst tornar a primera línia política, entre altres coses.
Ara ja fa uns anys que no és diputada de la CUP. Des de fora es veu amb més claredat la política?
La política institucional l'he vist sempre clareta. Jo vaig arribar a la institució amb una edat madureta, seixanta i escaig i, per tant, coneixia els sostres institucionals que podem tenir. No és que ho vegi més clarament, sinó que ho veig amb més llibertat. Això sí que és cert. El que constato des de fora és el que vaig poder constatar com a diputada, que és que la institució té un sostre molt baixet. I que la institucionalitat no és l'únic camí per fer transformacions. I que allò institucional i que les forces del Parlament es deixen convèncer i atemorir, i tenen massa en consideració els límits que té la institucionalitat i no reaccionen de la manera que la ciutadania mereix.
Aquest sostre de què parla és l'autonomia, no?
No. El sostre de què parlo va més enllà. És la submissió permanent i contínua a les lleis dites democràtiques. Parlo del respecte enorme que es té a les normes i lleis. Les lleis no estan per ser llegides ni aplicades, les lleis estan per ser interpretades. A vegades interpretem poc i obeïm massa. Aquest és un dels defectes que tenim. Els partits independentistes vam intentar fer una cosa importantíssima com va ser l'1-O, l'acte de desobediència civil més important que ha conegut aquest país i Europa. Això va canviar el grau de relació de l'autonomisme català amb aquesta llei macro que és la Constitució. Allà hi ha un moment de ruptura que després dissortadament no es pot aprofitar. Indiscutiblement allò marca un camí perquè és un acte de desobediència. És un acte d'interpretació de les lleis i dels desitjos majoritaris de la ciutadania.
Ara, ERC i la CUP es proposen fer un nou referèndum. És aquest el camí?
El camí del referèndum és més antic que la sopa d'all. Tot va començar amb la consulta de l'expresident Mas, que per això el tenim pendent del pagament d'una multa milionària. Abans i ara el referèndum és negat per les polítiques catalanofòbiques, per això vam fer un acte de desobediència com va ser l'1-O. No és nova, la sol·licitud d'un referèndum. Però mentre la lectura de la Constitució sigui una que limita els drets de la ciutadania, estarem en la mateixa situació. Cal exigir el dret a l'autodeterminació. No es pot negociar, perquè si d'entrada ja vas a un àmbit com el que s'ha obert, en el qual se't diu que no pots parlar ni de l'amnistia ni de l'autodeterminació, aleshores és anar a acatar o a intercanviar cromos.
Aleshores no n'espera res, de la taula de diàleg?
Sí, amb la taula de diàleg aconseguirem més autopistes, més finançament per a coses que estan pendents a Catalunya, obra pública que fins ara no hem tingut, suports per posar la fàbrica de piles aquí al costat. Perquè ja se sap que ara estem per l'economia verda i hem de tenir cotxes amb piles, no revisar el sistema de transport, o la contaminació de les piles o amb quins materials es fabriquen aquestes piles, que és desposseint i robant a la gent de països dits en vies de desenvolupament, sinó que és perquè volem ser verds i els altres que es fotin. Això ho aconseguirem, però és simplement continuar amb les negociacions que ja existien del pacte fiscal i del deute fiscal que té Catalunya. No hi ha res de nou.
El que seria nou i respectuós amb la voluntat de la ciutadania seria escollir quina lectura es fa de la Constitució de tal manera que es permeti que Catalunya faci un referèndum d'autodeterminació. De fet, no podríem entendre una part important de per què s'han concedit els indults si no tinguéssim en compte l'estabilitat social de Catalunya i de l'Estat per als temps d'agudització de la crisi econòmica que tenim davant. Passat l'agost, aquest país pot començar a entrar en una situació on les conseqüències de la crisi tingui connotacions molt importants. És per això que s'ha d'entendre que els nostres grans empresaris, oligarques i potències financeres estiguin contents amb l'indult. El que volen és la normalització de la societat. No per res s'està discutint la reforma de la llei de seguretat ciutadana per incloure l'obligació de mobilització de tots els adults per a una possible crisi d'Estat. Des del capital es preveu aquest futur mogut i òbviament farem el possible perquè així sigui, perquè només pressionant i creant situacions de noves crisis és com aconseguirem que es pugui exercir el dret a l'autodeterminació.
Amb la taula de diàleg aconseguirem més autopistes, més finançament per a coses que estan pendents a Catalunya, obra pública que fins ara no hem tingut, suports per posar la fàbrica de piles aquí al costat
Creu que ERC i Junts poden caure en aquesta trampa per estabilitzar l'Estat pel que fa al conflicte català?
Parlar de trampa seria molt ingenu. Tinguem més consideració al nivell d'intel·ligència d'ERC i Junts. No crec que puguem dir que es deixen enganyar. Hi ha una part de voluntarietat i convenciment que a partir de la taula de diàleg es poden anar aconseguint coses i anar avançant. I jo crec que sí que es poden aconseguir coses, però que no tenen res a veure amb l'autodeterminació i l'amnistia. La ciutadania hauria de saber que en la trencadissa que va suposar la carta d'Oriol Junqueras i Jordi Sànchez no hi havia cap sorpresa. El que hi havia era l'aclariment d'un posicionament polític que no es va donar quan jo crec que s'hauria d'haver donat, que era durant l'1-O, o després. Els que estàvem al Parlament sabíem i intuíem que per a alguns membres del Govern l'1-O volia ser un element de pressió a l'Estat per aconseguir una negociació més avantatjosa. Això no ha canviat, una altra cosa és que en el seu moment no s'hagués dit.
Els que estàvem al Parlament sabíem i intuíem que l'1-O volia ser un element de pressió a l'Estat per aconseguir una negociació més avantatjosa. Això no ha canviat, una altra cosa és que en el seu moment no s'hagués dit
No es va dir a la gent que va anar a votar.
No es va dir a la gent. I si realment la voluntat d'enfrontament amb l'Estat, que era el que ens crèiem alguns i algunes, era real, com és que l'1-O i el 27-O tot s'acaba? Com és que el 155 és capaç d'acabar amb tot? Com és que no hi ha un pla B? Com és que anem a unes eleccions convocades per Mariano Rajoy contradient la Constitució i l'Estatut? Com és que no s'ha aclarit, i mira que hi ha molts llibres dels nostres presos i exiliats, què és realment el que va passar? On eren les estructures d'Estat? On eren els mecanismes per al control del territori? Perquè no vam veure res. Només vam veure la desactivació del carrer, que va haver-hi un moment que feia por, perquè anava més endavant que la institucionalitat. Veure el senyor Mas convertit en independentista només es pot entendre veient el moment dramàtic que vivia Convergència quan comença la persecució de la família Pujol. Recordem que al costat d'això hi ha una ANC amb Carme Forcadell al capdavant dient: "President, posi les urnes". I tenim centenars de milers de persones al carrer demanant el referèndum. I llavors hi ha gent que veu la llum i es converteixen en independentistes. L'1-O, el 10-O i el 27-O el carrer estava ple de gent esperant que se li digués quin era el pla i què s'havia de fer. I van rebre per resposta un silenci. I aquí tothom té el seu nivell de responsabilitat, fins i tot la CUP. La gent estava esperant què havia de fer: prendre el Parlament? Prendre l'aeroport com ho van fer després? Prendre les fronteres? Acatar el 155 i anar a les eleccions és el recorregut que lamentablement va tenir l'1-O.
L'exdiputada de la CUP, Gabriela Serra. / Foto: Sergi Alcàzar
Vostè com a diputada sabia que l'1-O era per forçar l'Estat més que per acabar fent la independència?
Vam pressionar perquè el referèndum tingués una resposta clara de sí o no. Fins i tot amb la llei de transitorietat, vam pressionar perquè hi hagués un procés constituent que comptés amb la participació ciutadana de base. Des de la CUP sempre vam anar pressionant i es van anar acceptant les nostres propostes. Una altra cosa és aquestes reunions dels alts comandaments on no hi érem i on es perfilaven les accions i els mecanismes. Però sí que va arribar un moment en què vam saber que no hi havia pla ni A ni B, però ja estàvem a punt d'arribar a l'1-O. S'anava dient que sí que s'estaven fent les estructures d'Estat, també públicament, però no s'anaven fent.
Ara es proposa fer el mateix: un nou referèndum unilateral abans del 2025. No torna a ser el mateix per aconseguir el mateix resultat?
Potser no vam ser capaços d'explicar-ho molt bé en el seu moment. A part de voluntats, marxes enrere i cessions a les imposicions un cop fet el referèndum, hi havia una cosa que sí que va fallar. Ningú va ser capaç, ni la CUP, de valorar en la seva justa i profunda mesura quina podia ser la resposta de l'Estat. Partíem de la idea que el Règim del 78 estava prou desprestigiat i trencat, i que, per tant, l'embat de l'1-O seria una prova definitiva que faria que el govern espanyol cedís i comencés un procés de negociació per veure com es tirava endavant el procés de desvinculació amb l'Estat. Vam errar profundament. L'Estat ha demostrat que encara té una potència, una força i un prestigi important. I això va permetre que la resposta violenta i repressiva no tingués resposta a dins del mateix Estat per part de la ciutadania.
Calen molts 1-O per posar de genolls l'Estat i el Règim
Ara que ja es coneix aquesta resposta violenta de l'Estat, què és el que s'hauria de fer diferent? Prendre l'aeroport? Prendre el territori?
No em sembla malament la realització d'un altre referèndum perquè és l'inici de la batalla. Exigir i aconseguir que l'Estat es vegi obligat a fer un referèndum d'autodeterminació em sembla que seria un gran triomf. El problema és com arribem fins a aquest punt. Ens equivocaríem si tornéssim a dir que l'escenari en el qual s'ha de solucionar aquesta exigència és el Parlament i la mesa de negociació. És un error. Calen molts 1-O per posar de genolls l'Estat i el Règim. Hem descobert que ens cal una acció sostinguda amb moments de molta confrontació com va ser l'1-O. O mantenim la tensió amb l'Estat de manera constant o no arribarem al punt de poder parlar en termes de llibertat de decisió del nostre poble. I això vol dir que les forces independentistes d'esquerra hem d'entendre que només hi ha victòria si tenim el carrer organitzat, no només amb manifestacions o ocupacions —que caldrà fer-les.
Perquè se'ns ha demostrat que podem treure un milió de persones al carrer i l'Estat no tremola. Perquè la democràcia autoritària que tenim ha sigut capaç d'incorporar com una cosa normal tot aquest tipus de mobilitzacions massives. Hem de començar a fer moltes tasques de desconnexió amb l'Estat. I aquestes tasques de no col·laboració no han de venir només de la institució. La institució farà allò que el carrer sigui capaç d'exigir-li. Si no que això ha de venir de la nostra pràctica quotidiana. I hem de ser capaços de pagar les conseqüències, i no tots els independentistes estan disposats a assumir el mateix nivell de risc. Avui ser independentista vol dir ubicar-se en el risc, perquè el risc és l'esperança. Perquè si no, què fas? T'ubiques en la comoditat, en el desencant o en l'ens han enganyat, que és el que vol l'Estat. Fem coses més enllà del que facin les institucions o diguin les lleis i les Constitucions.
Però això no deixa de tenir un límit que són els tribunals espanyols. En el moment en què l'Estat vol tombar alguna cosa, ho tomba i no hi ha res més a fer. Com amb la llei de lloguers, per exemple.
Podem tenir una oportunitat. La crisi econòmica anirà a més i ens pot unir i fer-nos capaços d'apropar-nos a molta més gent. Podem fer de la crisi una manera d'organitzar la ciutadania de manera que sigui capaç d'anar més enllà del que la llei tolera. Que hi haurà repressió? Indiscutiblement. No per res estan dient que volen que la reforma de la llei de seguretat ciutadana inclogui la mobilització dels adults per fer la defensa en moments de crisi. Estan preveient que hi haurà moments de mobilitzacions. Seria absurd dir que la consecució de la independència serà gratis.
Legalment, aquí no s'ha declarat mai la República, perquè el Butlletí Oficial de la Generalitat no va recollir la declaració de la República. Per què? Perquè els funcionaris que ho havien de fer i alguns polítics que no els van obligar van fer que no es publiqués
I la Generalitat i els seus organismes, en quin costat han d'estar? Ho dic perquè estem veient casos com el del Marcel Vivet, que segur que desmobilitzen molt la gent.
Hauríem de començar a reflexionar sobre què vol dir que tinguem una policia autonòmica. És una competència que es va cedir. Però els Mossos són policia judicial i depenen del poder judicial. Davant d'una ordre del president i d'una judicial, és la judicial la que mana. Hi ha una diferència gran amb l'Ertzaintza, que en aquest nivell té més competències. Nosaltres tenim un comandament cedit, no propi. La gent ho ha de saber, que tinguis policia autonòmica no vol dir que siguin independentistes. Quan un entra als Mossos no se li pregunta si és independentista, igual que passa amb els funcionaris. Ho hem vist al Parlament, han hagut de canviar els lletrats. Perquè arriben per unes oposicions, no per ideologia. Els polítics poden fer el que vulguin, però el que hi ha per sota és una altra cosa. Són unes altres conviccions. Per exemple, en aquest país la República no s'ha declarat mai. Legalment, aquí no s'ha declarat mai la República, perquè el Butlletí Oficial de la Generalitat no va recollir la declaració de la República. Per què? Perquè els funcionaris que ho havien de fer i alguns polítics que no els van obligar van fer que no es publiqués. Per tant, l'acte de declaració que vam fer el 27-O va ser per a la gent, però no va ser un acte en el qual oficialment allò s'hagués fet. I això vol dir molt. De fet, no es va dir ni mentre érem al Parlament, es va dir després. Els mateixos que érem allà no ho vam saber fins al 28, però com que ja s'havia aplicat el 155, va haver-hi qui va decidir que no calia publicar-ho.
Foto: Sergi Alcàzar
Potser aleshores molta gent independentista acaba pensant que és igual si governa ERC, Junts, el PSC o inclús Ciutadans si són els funcionaris els que marquen la línia.
Els funcionaris no marquen la línia, els funcionaris obeeixen lleis.
En qualsevol cas, representen els límits. Per això insisteixo que quina diferència hi ha sobre que governin uns o altres?
El que ens hem de plantejar primer és que el camí és una mica més llarg. No es tracta de guanyar un referèndum. Ara estem molt centrats en l'amnistia i l'autodeterminació, però algú es pot imaginar com serà construir la República catalana amb totes les divergències, insults i desautoritzacions que hem vist en els últims temps? D'independentistes en tenim de tots colors, mides i consciències. No són tots d'esquerres. No hem d'oblidar que Junts ve de Convergència, que és neoliberal i conservadora. ERC és una altra cosa i la CUP som anticapitalistes. Entre els votants de l'1-O hi havia tota aquesta gamma. Hi ha gent a la qual li va bé tenir la independència mentre mantingui tota aquesta normalitat econòmica i social que hi ha. Ja els hi va bé perquè és amb el que estan d'acord, com és el cas dels neoliberals. Hem d'aclarir on som i les polítiques que defensarem. I això ens ho diran els límits que posem a les nostres exigències i la nostra capacitat d'enfrontar-nos i crear crisis amb l'Estat. No hi ha victòria sense risc i no hi ha victòria sense lluita. Ni amb l'autodeterminació, ni amb l'amnistia, ni amb l'habitatge, ni amb el dret al treball. Qui es pensi que aconseguir l'autodeterminació és un tema d'esperar, doncs no. És una actitud d'estar cada dia des de tots els flancs lluitant i pressionant perquè això peti. Només en el moment que siguem capaços d'aconseguir el clímax d'oposició i d'enfrontament que vam tenir l'1-O aconseguirem vèncer aquesta catalanofòbia tremenda que tenim dins l'Estat. Aquestes altres lluites ens han de fer aconseguir tenir aquestes mirades diferents de la resta de l'Estat cap a nosaltres.
Aquesta legislatura farà el que el carrer sigui capaç d'exigir
Això s'acabarà donant en aquesta legislatura, o serà com l'anterior?
Aquesta legislatura farà el que el carrer sigui capaç d'exigir. Aquesta legislatura per si mateixa té els sostres que té. En els últims anys hem estat massa acostumats a les grans frases i els grans conceptes, com el de la unilateralitat. Què vol dir estar per la unilateralitat?
Tirar pel dret, no?
Depèn. No ho sé. Quan la CUP i Junts parlen d'unilateralitat, no crec que estiguem parlant de la mateixa unilateralitat. El que hem de començar a exigir és menys frases perquè la premsa les tregui en les portades d'un diari. Jo ara estic involucrada en tot això del Debat Constituent que tothom coneix pel Lluís Llach. Una de les coses que proposa el Debat Constituent és començar a posar contingut. Començar a fer que la gent discutim quin tipus de justícia i economia volem. Com volem que siguin elegits els càrrecs públics. Com volem que sigui elegit el poder judicial. I començar a fer que la gent discuteixi coses concretes amb posicionaments concrets. Tant de bo quan se celebri el Fòrum Cívic i Social del Debat Constituent pugui ser també un element de ruptura i d'enfrontament clar amb l'Estat i amb la nostra pròpia institucionalitat, la Generalitat. I que comencés a fer exigències abans d'arribar a la independència, cosa que seria una prova de ruptura i unilateralitat.
O al carrer som capaços d'activar-nos o sí que aleshores jo sí que no veuré la independència
Ara que parla de la seva tasca al Debat Constituent, es veu tornant a primera línia política com a diputada?
No, gràcies. Aviat faré 70 anys, milito des dels 20. Tota la vida he fet política al carrer, només dos anys i mig he fet política institucional. He tornat allà d'on potser no hagués hagut de sortir mai. De fet m'han ofert tornar a les llistes, però vaig dir que no perquè el meu paper al carrer és més important. Benvingut sigui el que es va fer, però soc on haig de ser. O al carrer som capaços d'activar-nos o sí que aleshores jo sí que no veuré la independència.
Però la gent està força desmobilitzada i tenim l'11-S a tocar.
Jo penso que l'11-S ens donarà sorpreses. Molta d'aquella gent que es va mobilitzar per l'1-O es va creure que s'aniria de la llei a la llei. I que els piolins havien vingut com si estiguessin de vacances. Cal assumir un nivell alt de risc. Recordo quan la gent deia pel carrer que si havien d'anar a la presó, hi anirien. Doncs potser hauríem de tornar a repetir això perquè possiblement molt del que calgui fer amb aquesta Constitució i aquestes lleis és acabar represaliats, anant a la presó i pagant multes. Però estic segura que l'ANC farà una gran mobilització amb el suport d'Òmnium Cultural, i que els CDR faran també moltes coses. No sé què farà el Consell per la República. El seu paper, la funció, la composició i l'estructura... crec que no troben encaix en la situació política actual.
Jo penso que l'11-S ens donarà sorpreses. No sé què farà el Consell per la República, del qual avui és molt dubtós el paper, la funció, la composició i l'estructura. Penso que és una cosa descol·locada de la situació que estem
Abans ha dit que s'han d'assumir riscos, però l'Estat ha demostrat que encara que la gent vagi a la presó i a l'exili, això segueix sense acostar-nos a la independència.
Si miréssim els nivells de risc que han hagut d'assumir els països que avui són independents...
Són morts.
Són morts i és molta gent engabiada. Quan jo dic assumir un nivell de risc, vull dir que el nivell de confrontació amb l'Estat ha de ser prou gran, o si no, deixem-ho córrer. A les bones, l'Estat no arribarà mai a concedir un referèndum. Per aconseguir-lo, el nivell de confrontació amb l'Estat ha de ser molt fort. I això només pot venir perquè anem prenent mesures que pressionin l'Estat. Se m'acudeixen moltes maneres de no col·laborar amb l'Estat: la banca, les grans empreses, les grans marques. Pensem-hi. També hem de fer pressió a Europa a nivell econòmic. I a això s'hi han de sumar les mobilitzacions, les ocupacions i tot el que calgui. O anem a les Espanyes a parlar amb la gent i els pobles que estan patint a parlar de democràcia i de drets —amb els andalusos, amb els murcians, amb els castellans— per convèncer-los que no es pot negar el dret a decidir o ho tindrem molt més fotut.
Gabriela Serra passejant durant l'entrevista. / Foto: Sergi Alcàzar
Finalment, quin sentit té dedicar tants esforços als recursos dels presos al Tribunal Europeu de Drets Humans si aquest no pot forçar Espanya, com tampoc pot fer-ho amb Turquia, a fer res?
No podem veure les coses aïllades, són més globals. De la mateixa manera que el Consell d'Europa ha tret el seu posicionament respecte dels indults, ho fa no només perquè ho cregui políticament sinó perquè hi ha hagut pressions a altres nivells. No oblidem que l'estat espanyol és un receptor de molta ajuda econòmica. Hi ha molta manera de pressionar els Estats. El tribunal d'Estrasburg, que estic convençuda que fallarà a favor de la nostra gent —també ho sap Sánchez— i això tindrà algun efecte. Ha de tenir algun efecte. No podem deixar de pressionar pel canvi de l'administració de la justícia perquè tenim una cúpula d'allò més feixista i conservadora. Fixa't que els dos que van emetre el vot particular contra les sentències són gent que encara tenen molt recorregut dins de la carrera judicial. No volen quedar retratats com uns feixistes davant de la justícia europea. Hem de mirar que hi ha altres mecanismes que hem de prémer. I un altre són les adjudicacions de fons i ajudes. Equiparar Espanya amb Turquia al Consell d'Europa és quelcom terrible per a les forces més o menys democràtiques i liberals. Això té a veure amb com es mouen en aquest nivell els poders fàctics i econòmics.
Per tant, confia que una clatellada del TEDH canviarà la justícia espanyola.
Totes les clatellades fan mal. El problema és que la clatellada l'has d'acompanyar d'una fortalesa. I sí, hauria de provocar canvis en la justícia. Només que l'actualitzessin, ja canviaria. Perquè els més feixistes ja s'estan autoeliminant. En aquest sentit hi ha un pols sobre si Sánchez opta per ERC, Bildu, el PNB o per Vox i el PP. I això ho aconseguirem amb la força de les urnes, i elevant el nivell polític del nostre poble.
Imatge principal: Gabriela Serra / Foto: Sergi Alcàzar