Jaume Asens (Barcelona, 1972) seu a la tribuna del Congrés dels Diputats per seguir de prop la investidura de Pedro Sánchez. L’advocat i exdiputat d’aquest hemicicle és un dels artífex de l’acord que ha de mantenir el president socialista a la Moncloa. L’endemà del 23-J va rebre l’encàrrec de Yolanda Díaz d’interlocutar directament amb Carles Puigdemont en nom de Sumar. Asens es topa amb ElNacional.cat en un dels passadissos de la cambra espanyola, i busca un forat durant el debat per a oferir una entrevista. En la seva conversa amb aquest diari assegura que “el Constitucional va originar el conflicte català i ara pot ser part de la solució”. Així, considera que l’amnistia “posa el cronòmetre català al 2006”. Tot i veure dificultats de l'encaix del cas Laura Borràs dins l'amnistia, valora que Junts ha fet una “negociació intel·ligent i valenta” i veu una “bona notícia per a Catalunya” que Sánchez hagi depès de Puigdemont per ser president.
Quin impacte ha tingut en el resultat final de les negociacions la fotografia de Yolanda Díaz, Carles Puigdemont, Toni Comín i vostè a Brussel·les?
Va generar un marc per explicar a la societat espanyola què podia significar reconèixer Puigdemont com a interlocutor legítim. Va ser un gest de distensió i normalització amb un actor molt demonitzat, com si fos l’arxienemic d’Espanya. La foto va anticipar què vindria després; vam considerar que havíem de fer un pas més en la transparència de les converses.
El PSOE ràpidament va dir que Yolanda Díaz hi anava en nom de Sumar i no del govern espanyol.
És que és veritat, hi vam anar sense utilitzar cap recurs públic, també per evitar cap conseqüència penal. Havíem de ser curosos amb tota l’escenografia perquè la imatge era disruptiva. Nosaltres hem actuat com a xerpes en el camí de la negociació.
L’única passa d’aquell camí que havia fet fins ara el PSOE eren els indults. Ha faltat pedagogia durant aquests anys perquè la societat espanyola digerís millor un acord amb Puigdemont que inclou l’amnistia?
Els nostres ritmes eren massa ràpids pel PSOE perquè encara no estaven prou madurs. Després ells han construït la seva pròpia imatge amb Santos Cerdán. La imatge, en efecte, volia tenir una voluntat pedagògica. Un dels problemes que hem tingut en la negociació és que el PSOE ha donat la cara molt tard. Això ha fet que rebéssim més cops, però és el que ens tocava. Al nostre espai hi ha sectors que no ho entenen i no ho veuen del tot bé.
Com? Entre els comuns?
No, no, a Catalunya l'amnistia s'entén molt bé. Però dins de Sumar hi ha molts sectors: Más Madrid, els aragonesos, etc. No és que hi estiguin en contra, sinó que els genera por el cost electoral. Consideren que la gent els ha votat per l'agenda social. Però quan fas una cosa per principis i conviccions —a diferència del PSOE, que ho fa per oportunisme— assumeixes el cost electoral perquè ho fas per avançar.
Sigui com sigui, qui no accepta l’amnistia és la dreta. Ho hem vist en les manifestacions crispades d’aquests dies, amb càrregues policials. Ho entén?
Ho entenc si tinc en compte el discurs de la dreta i l'extrema dreta, que compara l'amnistia amb ETA o un cop d'estat, o quan escolto Ayuso dient que entrem en una dictadura i els jutges visualitzen la fi de la democràcia espanyola. Hi ha certa dissonància cognitiva perquè ni ells mateixos no s'ho creuen. I això té riscos: un exaltat pot creure-s’ho, actuar en conseqüència i fer tot el possible per derrocar la dictadura en qüestió. La història ens ensenya que quan la dreta espanyola diu que la nació està amenaçada i parla de “traïció” i “humiliació”, hem de tremolar.
En diverses ocasions s’ha referit a l’amnistia del 77 com el ‘Big Bang’ del règim constitucional del 78. L’amnistia del 2023 serà l’origen d’alguna altra cosa?
És un pas més pel final del bipartidisme. Perquè la clau del bipartidisme no és l'hegemonia electoral de PP i PSOE, sinó els grans consensos en els que s'articula la política espanyola; una direcció d’estat compartida per aquests dos partits. Això ha saltat pels aires amb la fi d’ETA, el conflicte català i el 15-M. Primer apareix Podemos com a actor rellevant, després s'hi afegeixen ERC i Bildu i ara finalment Junts.
No ha mencionat Ciutadans.
Perquè apareix i desapareix. I perquè és un element que serveix per estabilitzar el règim del 78, actuant com a frontissa del PP i PSOE. Quan Ciutadans s'ha enfonsat s'han establert dos blocs de governabilitat molt ben definits. El PP és presoner de Vox i això no li permet arribar a majories transversals com les assolides per Suárez, Aznar o Calvo Sotelo. I els socialistes, a contracor, han hagut de mirar cap a un nou bloc antirègim, una aliança de les forces progressistes espanyoles amb les plurinacionals i catalanistes. Es tracta d’una nova configuració de les peces del règim del 78, i no sabem cap a on anirà.
És pràcticament impossible encaixar el cas Borràs dins l’amnistia
El 23-J, a la nit, amb les urnes ja escrutades, què li va semblar que Pedro Sánchez depengués de Carles Puigdemont per continuar com a president?
Va ser una bona notícia pel país, Catalunya. La contribució de Junts és important en termes nacionals, com l'amnistia o la llengua. A Puigdemont li he reconegut personalment i públicament: hagués sigut gairebé impossible aconseguir una amnistia sense la rellevància de Junts. L'amnistia és un avenç important per Catalunya, mèrit també d’ERC i nosaltres, però sobretot de Junts. També han aconseguit normalitzar les llengües cooficials al Congrés, i això no hagués estat possible amb una geometria menys àmplia. Que Junts vulgui ser un actor rellevant en la política espanyola és positiu, un gest de valentia.
Junts ha fet una bona negociació amb el PSOE?
Ha estat intel·ligent i valenta perquè ha aconseguit bona part dels seus objectius inicials. Hi ha una coincidència molt àmplia entre la conferència de Brussel·les i l'acord final. Ha aconseguit l’amnistia, que molts la consideraven impossible. Va fer bé de situar el referèndum com un aspecte a abordar durant la legislatura i no com una exigència prèvia a la investidura. Va dur al límit la negociació però sempre entenent quin era el perímetre i on hi havia el precipici.
El significat de l’amnistia va provocar un xoc entre PSOE i Junts aquest dimecres, a causa del discurs que va fer Pedro Sánchez. S’acabaran posant d’acord les dues parts sobre quin és el seu significat? Portarà cua?
Junts va fer una lectura diferent de la meva. Sánchez va parlar de concòrdia i de perdó. Amb la concòrdia vaig interpretar que es referia a l'amnistia; i amb el perdó, als indults. En una primera etapa es va fer ús de l’indult, i en una segona, de l’amnistia. La segona sense la primera hauria estat molt difícil, però cal distingir.
Expliqui’s.
L’amnistia és abolició i oblit, extingeix la pena i tots els seus efectes, en tant que l'indult és un perdó, en l’àmbit de la clemència. L'eficàcia de l'indult és més reduïda. Afecta només a la pena. L’indult és individual i l’aprova el govern. L’amnistia és colectiva, ve del Congrés, i torna cap al passat i destrueix fins a la primera petjada dels fets. L'indult es dirigeix al futur i conserva en el passat tot el que ha produït. En aquest cas l’amnistia és molt ambiciosa, perquè arriba fins i tot a acusacions de tinença d’explosius o terrorisme.
El Constitucional va originar el conflicte català i ara pot solucionar-lo
Crida l’atenció una diferència que hi ha entre l’amnistia proposada per Sumar fa unes setmanes i la registrada pel PSOE fa uns dies: vostès van situar l’inici del perímetre de l’amnistia al 2013. I els socialistes un any abans, al 2012. Per què?
La nostra proposta es fa a partir del dictamen demanat a uns experts; i ens van suggerir aquesta data. És possible que se’ls passés algun aspecte relacionat amb els preparatoris del 9-N que Junts sí que té ben present. En tot cas, la proposta de Sumar va obrir camí, va anticipar l’escenari de la llei presentada pel PSOE.
Per què Sumar no va signar aquesta proposició de llei?
Pensàvem que era millor una imatge d'unitat amb tots els actors. Però en el moment que no vam veure que això fos possible, no vam col·locar la signatura. Però aquesta setmana, amb la investidura, ja s'ha dibuixat una imatge d'unitat que es repetirà amb la llei d'amnistia.
Laura Borràs ha de ser amnistiada?
Això ho decidiran els jutges. D’aquest cas sempre m'ha cridat l'atenció que hi hagi un vot particular que defensa l'absolució de certs delictes, i que el tribunal hagi demanat un indult. Ara bé, veig pràcticament impossible que el seu cas encaixi dins l'amnistia perquè no és un cas vinculat a la promoció, organització o defensa de l'1-O, que és el marc objectiu que estableix la llei. Per molt que pugui ser un cas de lawfare, té a veure amb unes factures que no tenen cap relació amb el Procés independentista.
El Tribunal Constitucional pot tombar la llei?
Quan nosaltres dèiem en l'anterior mandat que encara no tocava l'amnistia era perquè cada moment és important. Si hagués prosperat el text del 2021 d'ERC, Junts i la CUP, s'hagués topat amb un Tribunal Constitucional no renovat, amb majoria conservadora. Ara el context ha canviat. Amb el TC renovat, les probabilitats són molt més altes. El Constitucional ha sigut l'origen del conflicte català i ara pot ser part de la solució. Seria de justícia poètica, perquè el Procés neix amb un cas de lawfare claríssim, la sentència de l’Estatut.
Amb l'amnistia, el cronòmetre català es posa un altre cop al 2006
És a dir, que segons vostè, l’amnistia no ens torna al 2012, sinó encara més enrere.
El cronòmetre es posa un altre cop al 2006, quan el PP feia campanya contra el cava català, la dreta va guanyar la partida de l’Estatut i va començar una nova etapa amb el Procés. Ara tenim l'oportunitat de posar el marcador a aquell moment i tornar a començar.
I el Procés haurà servit per tornar a tenir un socialista de president de la Generalitat i tornar a demanar un Estatut a un president espanyol del PSOE?
(Riu) Sí que és veritat que la història tendeix a repetir-se. El catalanisme sempre ha tingut clar que per defensar l'autogovern ha d'involucrar-se en la modernització de l'Estat. Perquè entenen que un interlocutor hostil no deixa progressar el catalanisme. I quan fracassa sempre tendeix a certes pulsions unilaterals. Sigui com sigui, ara el suport a l'amnistia dibuixa un bloc inèdit: de la CUP al PSC i de Comissions Obreres a Òmnium Cultural.