En una situació de conflicte polític com la que viu actualment Catalunya, potser no canvien gaire les responsabilitats del Departament de Salut o del Departament d’Agricultura, però i el de Cultura? Com afecta el conflicte la cultura? Quin és el model del Govern? Cultura de resistència? Resistència cultural?

Laura Borràs (Barcelona, 1970) s’ha fet càrrec del departament en el moment més difícil, però, a parer seu, també el més necessari, atès que entén “l’expressió artística com el combat permanent per la llibertat”.

La consellera em rep al seu despatx vestida tota de groc i amb tota la seva alçada ―i en un sentit estrictament dialèctic― se m‘abraona.

El vestit és l’uniforme que pertoca a la ministra d’agitació i propaganda? 
Res de propaganda! Contra la propaganda, el pensament crític, l’estímul a la discrepància. Si algú pensa que he vingut a fer agit-prop, és que no sap amb qui se la juga.

Pensava que érem en temps de resistència.
La cultura és, també, l’espai de la rebel·lió.

“La poesía es un arma cargada de futuro”, deia...
...Gabriel Celaya. Jo prefereixo recordar Protàgores. “Qui té la paraula, té l’espasa”. Soc manifestament pacifista, no crec que la violència resolgui mai res. Però estic convençuda que la paraula és l’eina per canviar les coses. Una eina poderosa.

Per alliberar els presos i que tornin els exiliats?
La paraula, la cultura, té la missió de fer visible la realitat oculta. Som en una situació anòmala que alguns pretenen fer passar com a normal. La intel·lectualitat, si és honesta, no pot inhibir-se, ha de fer visible aquesta anormalitat.

Doncs no sembla que els creadors es mullin gaire.
No ho dirà per en Lluís Llach, la Maria del Mar Bonet, Txarango... No sap la llarga llista d’artistes i músics que han estat participant en una diversitat d’actes altruísticament. Per exemple, vam celebrar el 80 aniversari de la Institució de les Lletres Catalanes quan jo encara era directora i els artistes, actors i tècnics hi van participar sense cobrar perquè estàvem intervinguts. D’un dia per l’altre el ministre Montoro ens va bloquejar els comptes. L’acte Cultura contra barbàrie es va celebrar igual, tothom se’n va fer càrrec i ningú va cobrar res. En plena Guerra Civil es va preguntar als escriptors què podien fer en la batalla contra el feixisme i van respondre enviant llibres al front. Així va sorgir el biblio-bus, que finalment va servir per escapar a l’exili. La fundació de la Institució va ser un acte de resistència i mantenir-la sense recursos, també ho ha estat.

El món del cinema i del teatre no s’ha activat tant. Ni un llaç ni un record el dia dels Goya...
Malauradament, hi ha molta por a les represàlies. A quedar-se sense feina a Madrid. Aquesta és també una realitat a la qual la cultura, aquí i arreu, no hauria de resignar-se. És també una anomalia que cal visualitzar i combatre. 

El món cultural espanyol critica el sobiranisme cultural com una tendència al tancament de la cultura catalana en si mateixa en comptes d’obrir-se al món.
L’obertura i la projecció internacional són prioritats d’aquest departament i consultant el meu currículum es pot veure que he dirigit fins ara un equip internacional de recerca amb investigadors catalans, espanyols, europeus i americans que analitza la literatura en l’era digital, així que lliçons d’open minded no podran donar-me’n gaires.

Ciutadans la presenta com una talibana...
No saben de què, ni de qui parlen. Ells busquen la confrontació i jo tot el contrari. Tinc l’honor d’haver estat convidada diverses vegades per un ventall d’institucions espanyoles, com La Casa Encendida o la Biblioteca Nacional. Caldria aclarir que voler la independència de Catalunya no implica ser antiespanyol. En qualsevol cas, jo no me’n sento gens, més aviat al contrari. No penso renunciar al castellà, només faltaria.

En català o en castellà, la qüestió és que hi ha menys lectors que mai, els museus només els visiten els turistes i el cinema i el teatre tenen cada cop menys públic...
No és per portar l’aigua al meu molí, però ens toca adaptar-nos a l’era digital. I l’hàbit de lectura l’hem de conrear des de la família i l’escola.

Cultura i Ensenyament han de treballar conjuntament...
Sí, és clar. Al conseller Bargalló ja li he dit: conseller, ens entendrem!

No es nota gaire confiança entre consellers de partits diferents i sembla que, més que col·laborar, competeixen.
Tots tenim molta feina endarrerida pels mesos que l’aplicació del 155 ho va aturar tot. En tot cas, jo no soc de cap partit, jo soc independent, treballo pel país.