La Laura Masvidal fa quatre mesos que ha començat a viure d'una manera diferent. Des del 2 de novembre que ha de conviure "amb tot un país", diu ella, que se solidaritza d'alguna manera o altra amb la situació que està vivint. Un cop cada 15 dies fa cinc hores de viatge d'anada i cinc més de tornada per estar 40 minuts amb el seu marit, el conseller d'Interior, Joaquim Forn. Primer es veien cada setmana.
Al pis on viu la Laura amb la filla petita es respira tranquil·litat. Al rebedor, molt a prop d'un bagul ple de cartes, hi ha un ram de mimosa groga. En un dels mobles, un dibuix, una caricatura de Joaquim Forn, de les que s'han fet per reivindicar la seva llibertat i, fora, presidint el replà de l'escala, un llaç groc penjat a la porta.
Les trucades per gestionar les visites a la presó, la feina meticulosa d'anar endreçant cartes, respondre a la premsa i assistir a les diferents concentracions, forma part de la feina diària de la família Forn, i que ha de compaginar amb la jornada laboral, els estudis i mantenir d'alguna manera el caliu familiar. Durant les dues hores que els acompanyem per fer l'entrevista parlem amb la germana de la Laura, l'Emma, i el seu cunyat, en Xavier, que fan més amable el pas de les hores. Quatre mesos és molt temps.
Com esteu vosaltres i com està el conseller?
Nosaltres estem depèn del dia. Intentes estar bé de cap i bé d’ànim per afrontar el dia en batalla. No vull sentir-me derrotada en cap moment i, de fet, no m’hi he sentit. Però l’estrès de tot plegat fa que el meu cos arribi un moment que em diu: “Laura, para”. Però d’equilibri emocional estic força bé. Les meves filles estan al·lucinantment bé. La seva evolució ha estat espectacular. I en Joaquim se sent molt satisfet i ho diu a les cartes. Sembla mentida que en l'adversitat, o bé caus, o bé et reforces. Elles estan amb moltes ganes de batalla. La petita està desbordada, porta molta cosa de gestió, ha agafat responsabilitats. La gran és a Londres. La distància costa molt de gestionar.
I quan només fa dos minuts que hem començat l’entrevista, entra l’Emma, la germana de la Laura amb el seu mòbil. Atrafegada i mig embarbussant-se diu: “És en Joaquim!”. Joaquim Forn fa la trucada del dia a la seva dona. 4 minuts de diàleg picat on s’aprofita per organitzar algunes gestions i es pregunta pels familiars més propers. Un cop penja, seguim la conversa.
Com està?
Mai sé acabar-ho de respondre. Físicament està bé. Jo el veig diferent. Això li ha suposat un trasbals fort a la vida. Hi ha un abans i un després. Ha fet un exercici molt reflexiu i ha fet l’esforç d'entendre el presidi. Ara l’ha mig entès i sap que no es pot rebel·lar, no pot programar el futur... Hi ha tota una sèrie de coses que no pot fer, però n’hi ha unes altres que sí. És molt rigorós amb la seva disciplina horària, escrupolós amb l'exercici, sap que s’ha de cuidar. Observa molt les diferents psicologies, observa el sistema penitenciari, reflexiona moltíssim, llegeix molt les cartes per entendre l’essència del col·lectiu, no tant a nivell personal, sinó per acabar d'entendre les motivacions del moviment i escriu molt.
Què escriu?
Escriu reflexions, sensacions, per després recordar-les, i escriu moltes anècdotes perquè pensa que de les anècdotes en podrà treure coses. Està fent una evolució. Jo el veig molt fort. Ha parat després de molt temps d’una activitat frenètica. Ell es queixava que no tenia temps de reflexionar i ara el que està fent és reflexionar moltíssim. S’ha fet un món interior i s'ha proposat que la humiliació no passarà d’aquí i es manté molt fort. Mira de veure el món des d’un aïllament. És una persona que està acostumada a tenir la informació desbordant al minut o al segon, i de cop i volta ja no en té. La informació li arriba a través d’uns mitjans que ha de llegir molt entre línies perquè són molt enganyosos i a través d’interlocutors, i de premsa que li arriba una setmana o cinc dies tard, i amb tot això es genera l’opinió. És una manera molt diferent de la que estava acostumat.
El vis a vis és una de les experiències més fortes de la meva vida
Cada quan us veieu?
Al començament ens vèiem cada setmana. Però és una manera de veure't tan absurda i esgotadora que va decidir que no hi anés cada setmana. Ell és conscient que la seva calma allà dins no té res a veure amb el meu ritme boig de fora, que anava molt cansada, que són molts quilòmetres per 40 minuts a través d’un vidre, que estàs tota l’estona gestionant, que és una relació molt freda i que hi ha molta gent que el vol veure i que ell també vol veure. Vam decidir després de Nadal fer les visites familiars i el vis a vis. Són dos cops al mes i algun cap de setmana puntual. Més o menys, cada quinze dies el veig, i parlem gairebé cada dia.
Hi ha la trobada familiar i el vis a vis. El vis a vis t’ha impactat molt?
El vis a vis és una de les experiències més fortes de la meva vida. Sobretot el primer i el segon. Van ser duríssims. Una relació de parella de molts anys és un bagatge de molta complicitat de moltes coses viscudes... En mantenir un matrimoni bé i estable durant molts anys hi ha molt esforç i se suposa que hi ha molta complicitat i entesa. De cop i volta, entres a una habitació. No saps què espera ell de la trobada, no saps en quin estat d’ànim està... Fa quinze dies que no et veus, que només parles per telèfon a còpia de gestions... i entres en una habitació on ets tu i ell. I hauria de ser una trobada calorosa i de cop i volta hi ha un gel al mig que ni ell ni tu saps com trencar. Tens molta comunicació a transmetre però com no la saps prioritzar et quedes col·lapsat. I això és mutu. La trobada és molt dura i l'estètica de l'habitació... un catre allà, et diuen “pasadlo bien”, se suposa que hi vas a tenir una relació íntima i hi ha un fred enorme que el que és menys és íntim... i marxes destrossada.
Et vas arribar a plantejar no fer-ne més?
Vaig dir: “no en faré cap més”, però l'advocat et diu: “Laura, què dius? Per tu és horrorós, però per ell és mitja vida. No se t'acudeixi depreciar cap vis a vis”. El segon va ser molt dur i llavors vaig demanar ajuda a un expert i em va ajudar molt. I a la tercera ho bolques tot, parles de les trobades passades: “Quin horror, a veure si sabem aprofitar el temps, relaxem-nos”. I em va anar bé perquè en el fons era expressar en paraules les meves sensacions que coincidien relativament amb les seves. El tercer va anar molt bé, va haver-hi molta complicitat, molta unió, de cop, ja no sabia si era maca o lletja l'habitació perquè ni la vaig veure... Però em va costar tres mesos. És molt artificial tot plegat.
Ara que el vius de prop, què opines del sistema penitenciari?
Tanquem a la gent a la presó, aïllant-los, quan el que volem és reinserir-los en la societat. Tancar-los en un món paral·lel on els contactes amb l'exterior són complicadíssims. Nosaltres tenim recursos, sabem omplir una instància, sabem enviar un contracte, sabem acreditar les coses, però la realitat de la presó és molt dispar. Hi ha gent amb cultura, però hi ha gent que amb prou feines parla el nostre idioma, que no sap què és una instància. Aïllant-los, després és impossible de reinserir-los. Ho veig molt aberrant. Les visites de vidre, recordo les visites a Floquet de Neu al zoo. Quin sentit té un vidre? Per a què?
Se n'assabenta abans la premsa que l'advocat
Esteu molt atents a tot el que va sortint als mitjans, més enllà de les resolucions que us arriben via advocats...
Això és una cosa que jo sabia que passava, però quan ho vius en la teva carn et sorprèn molt. Se n'assabenta abans la premsa que l'advocat. Ens ho hauríem de fer mirar entre tots. Però és així. Al principi és molt angoixant. Al principi estava tot el dia pendent del monotema. Em generava un estrès horrorós, no podia descansar i gestionar tanta informació no em feia tenir el cap al lloc on el volia tenir. He fet una mica d'inconsciència comunicativa. Al món passen moltes coses. És molt greu el que passa aquí, però no podem estar tot el dia flagel·lant-nos. No podem oblidar la situació i l’hem de reivindicar, però no podem estar tot el dia perquè és insà.
En Joaquim està pagant el preu d’una bona gestió de l’atemptat terrorista?
L’atemptat del mes d’agost va caure com una bomba. Vaig pensar que era la pitjor crisi que pot tenir un conseller d’Interior. Fa molts anys que aquesta policia és capaç i preparada i de nivell. En Joaquim va entendre on hi havia la responsabilitat política i la policial i va ser intel·ligent i va delegar tota la part tècnica als comandaments. Això va visualitzar una estructura ben organitzada, que era una policia eficient i va fer lluir el cos. En la reunió del gabinet de crisi per l’atemptat amb Mariano Rajoy i Soraya Saénz de Santamaria, Rajoy està de cap de taula presidint la reunió però va parlar qui havia de parlar (els comandaments dels Mossos). I en Joaquim va veure clarament com es desencaixaven perquè van visualitzar que l'Estat a Catalunya quedava relegat a presidir una reunió. Aquell dia em va dir: “Això ho pagarem car”. Però jo més aviat penso que està pagant haver posat en evidència el fracàs dels serveis secrets que no van poder aturar el referèndum de l’1 d’octubre. Paga ell i ens ho fan pagar a tots. Si els haguéssim desafiat però no els haguessin deixat en evidència, no seríem on som.
Té la sensació que, ja que està tancat, això ha de servir per a alguna cosa?
Ho pensem nosaltres des de fora. Ell no se sent tant causa, en el fons. I jo crec que ja ha servit i ell també ho creu. El que passa que ara hauríem de caminar amb encert.
Us molesta o us preocupa que no hi hagi manera de formar Govern i quina línia se seguirà?
Ell ha tingut moments que ha estat molt enfadat perquè veia que les coses s’havien de fer d’una determinada manera. Realment, és molt complicat, perquè políticament ara els camins són molt difícils, perquè si volem fer petites passes, haurem de fer veure que renunciem a algunes coses. I la gent no vol renunciar. Tampoc crec que sigui bo, però és que si no, no avançarem. Aquesta contradicció hi és en els polítics. Veure-ho des de fora no és el mateix que percebre la temperatura del país des de dins la presó o des de l'exili. Els que estan a la presó no perceben la temperatura del país perquè estan aïllats i els que estan a fora la perceben a través d’interlocutors, el tremp del que convé aquí és difícil, però no vull creure que ens han vençut. Hem d’anar encertant amb molta intel·ligència. Hi ha molta gent que s’ha queixat que no es van explicar bé les coses. Potser si s’haguessin explicat bé, no hauríem arribat tan lluny. No tot es pot explicar. M’agrada? Doncs no ho sé. Probablement toca ser molt intel·ligent amb estratègies que algú després et retraurà... N'has de ser conscient. I la gent com a col·lectiu també hem de ser conscients que la política no arribarà on esperem que arribi i, per tant, ara depèn molt de cadascú de nosaltres. Implicació i compromís ajudarà que aquest país vagi endavant o endarrere.
Patiu perquè el discurs que pugui fer ERC, Junts per Catalunya o la CUP pugui perjudicar els presos?
Jo al començament patia moltíssim i una de les meves filles em va ajudar molt. Em va dir que es negava a autocensurar-se amb les seves opinions perquè això pogués influir l’opinió del jutge o la situació jurídica del pare, i si és així, el país està més malalt del que ens temem, o cada dia empitjora. El jutge pot argumentar el que vulgui, però si hem d’estar tots pendents del què diran... ja hem entès que és un ostatge. Si volen fer dependre la presó de tots quatre del que fem, doncs ho faran. I ho estan fent. Com a col·lectiu haurem de decidir què fem i ells amb les seves forces hauran de decidir si continuen reprimint el moviment.
Teniu esperança en dimarts, en la vista per revisar la presó provisional?
Sí. (Riu). Avui, de cop i volta... no sé per què, sí. Soc de natural optimista i tinc molta esperança en tot. L’objectiu de dimarts és bàsic. La presó d’en Joaquim se m’està fent eterna perquè la considero horrorosa. És com una presó col·lectiva. Tinc esperança en el dimarts, que en Joaquim torni, que surtin els presos i començar a caminar. Però la causa continua, el judici està pendent, el Govern està amb pinces, la majoria encausats, ens han escapçat que és el que volien, la cultura amenaçada... Sí, molta esperança en dimarts i en un futur millor, però soc molt conscient que estem en un túnel molt fosc.
En Joaquim ha hagut de renunciar a la política...
Li han estroncat el seu futur polític i li han estroncat la seva vida. Però de l'adversitat intentem treure'n fruits. És veritat que el futur polític li han estroncat definitivament. Era la seva passió i la seva vocació, però crec que el país ha demostrat que fora de la política també es poden fer moltíssimes coses.
Episodis mediàtics com el de la tuberculosi, ajuden? Estressen més?
Episodis mediàtics com el de la tuberculosi em fan tornar a replantejar-me per què surt d’un jutjat una informació que no hauria de sortir i per què surt de determinada manera. És veritat que en l’apel·lació hi havia el positiu en tuberculina com un afegitó a tota una sèrie d’arguments que demanaven revisar la presó preventiva, com les declaracions dels Mossos. En Joaquim, probablement, perquè ha estat a la presó, ha entrat en contacte amb el bacil de la tuberculosi. Ara haurà de fer un tractament preventiu. En la noticia per què surt això i no la resta? No ho sé. Per què diuen que s’ho ha inventat? No s’ha inventat res. Ha de fer un tractament preventiu. I incorporar-ho al recurs és per dir-li al jutge: “Per què vostè manté persones preventivament a la presó amb el risc que contraguin certes malalties?”.
Ha fet amics a la presó?
És una persona de naturalesa sociable i necessita la sociabilitat. Sempre busca empatia amb la gent independentment del que hagin fet. Ha fet relacions. Ell diu que són amics, jo crec que són simplement relacions. Jo crec que és saludable. Aïllar-se completament de les relacions a la presó no li aportaria res. Hi ha assassins, segrestadors... ell diu que són amics.
Ells saben que era conseller d’Interior?
Sí, i li tenen un gran respecte. Al·lucinen una mica del perquè estan allà i no ho entenen. I hi ha una certa solidaritat i empatia cap a ells i se sent ben tractat, no tant pels funcionaris, sinó pels reclusos. En Joaquim és molt del Barça i ha encomanat aquesta passió a la resta i acostumen a picar les portes quan hi ha partit. Ara vol fer una penya.
A la cel·la hi ha les dues lliteres, un escriptori, una latrina i una dutxa. I això ho comparteixes amb una persona amb qui comparties reunions
Com ha estat la convivència amb Oriol Junqueras dins la mateixa cel·la?
Imagina’t el que vol dir estar 16 hores tancat en una mateixa cel·la amb una persona. Persones amb caràcter i compartint moltes intimitats. A la cel·la hi ha les dues lliteres, un escriptori, ni un minut d’estar sol, una latrina i una dutxa a vista. I això ho comparteixes amb una persona amb qui en principi comparties reunions. Els dos són persones molt reflexives i culturalment venen del mateix lloc. Han pogut parlar molt. L’Oriol és una persona que sap de tot i li vaig dir que aprofités. Malament no han estat. Ara agraeix estar sol però s’havia acostumat a la convivència amb ell. I això va ser bonic que m’ho digués.
Primer va estar amb en Raül Romeva...
Sí. Van estar molt bé perquè són molt semblants de caràcter. Tots dos són reservats, tremendament ordenats, rigorosíssims amb l’ordre, maniàtics...
Vau crear una associació de familiars de polítics presos i de govern a l'exili...
És molt important. Ens va donar molta força. Som la veu dels que no en tenen. I no és la meva veu, soc portaveu d’un pres polític. I jo com els altres. Portaveus de represaliats per l'Estat per les seves ideologies. Jo he vist que ara tinc una força de veu perquè soc qui soc, però m’agrada fer-ho en nom de l’associació, perquè som els qui donem veu perquè són represaliats per les seves idees.
L'associació també ajuda a tenir recursos per gestionar el moment que viviu amb familiars a la presó i a l'exili...
A canalitzar la solidaritat d’entrada. La gent et volia ajudar. Els viatges són caríssims. Nosaltres ens hem quedat sense el principal sou de la família. Ha anat molt bé. L'essència del país és l'associacionisme. Si aquest país ha fet coses i ha pogut moure el que ha mogut i té aquesta il·lusió... L’1 d’octubre era el jove de les rastes obrint pas a la iaia per expressar el seu vot i fer un país millor. I això ve de les bases. L'associacionisme, posar el talent a favor d’un col·lectiu i donar veu... Més democràtic que això no hi ha res.