Lluís Puig: "Jo em sento molt moderat i no em sento amb ànims de fer un nou partit"

La nit que van decidir marxar a Brussel·les, tots sense excepció van endur-se la insígnia de conseller. Lluís Puig segueix lluint-la a la solapa de l'americana, a la dreta d'un llaç groc. Se li nua la gola quan m'explica que portar aquest pin el segueix reivindicant com allò que va dur-lo a l'exili, haver estat conseller el 27 d'octubre. Qui fou titular de Cultura del govern Puigdemont entoma un nou repte: ser el candidat de Junts per Catalunya al Senat, per seguir aprofitant qualsevol altaveu per denunciar "les vergonyes de l'estat espanyol", diu. Gràcies a la tecnologia podrà fer campanya a 1.500 quilòmetres de distància. De la mateixa manera que ens ha permès fer aquesta entrevista. En directe, cara a cara, des de casa seva al cor d'Europa, a la redacció d'El Nacional. Fa un any i mig que és lluny de casa, però està convençut que tornarà "amb el cap ben alt". No defuig cap pregunta, al contrari. Entre d'altres, argumenta per què considera un error la temptació d'alguns antics convergents de crear ara un nou partit. Durant deu anys de la seva vida va ser bomber professional. Conserva la traça per apagar incendis. 

Un any i mig fora de casa, es diu ràpid... Com es troba?
Estic i estem bé, sense entrar en detalls. Estem bé un any i mig després per tot allò que anem assolint i avançant. Per nosaltres, el fet d’haver començat des de zero, cada petita cosa per nosaltres és una petita victòria, un petit pas endavant. I evidentment sense que puguem ara quantificar-ho matemàticament, el coneixement internacional que hi havia de la situació a Catalunya fa un any i mig enrere amb el que hi ha ara ha canviat. No vol dir que tot ho haguem aconseguit nosaltres ni molt menys. Però entre tots hem aconseguit donar un tomb sobre la realitat de Catalunya i la realitat d’Espanya, que és el que més amoïna. Cada cop es veu més que no som nosaltres el problema sinó que el problema és Espanya i que a Catalunya el que estem buscant és la solució d’un estat en fallida. A nosaltres ens dóna una energia increïble el suport de la ciutadania que no ha defallit en un any i mig i el reconeixement constant i diari a nivell internacional que el problema no és Catalunya sinó que a Espanya, a part d'anar a menjar paella i beure sangria, hi ha un problema greu de drets, de democràcia i de llibertat d'expressió. 

I la reacció? 
La reacció és que sembla que la gent pensa o imaginava que tot això ja s’estava solucionant als tribunals, però ja fora de la presó. I que el fet que encara siguin a la presó és un fet aberrant des de qualsevol òptica i sensibilitat política i social europea.

Fa uns dies l'advocat Gonzalo Boye resumia el paper de l'exili explicant que si haguéssiu fugit pensant en vosaltres probablement hauríeu triat les Maldives, que si vau escollir Europa és precisament per lluitar per la causa...
Per descomptat. Europa ens ha servit perquè no hi hagués l’exèrcit al carrer o els tancs en contra de la població civil , perquè potser algú segurament per ganes ja ho hauria fet. I escollir Brussel·les ens ha servit per estar a l’ull de l’huracà. Aquí a Brussel·les sortosament  no només tenim possibilitat de diàleg amb països europeus de la UE sinó que també hi ha delegacions de països d’arreu, dels cinc continents, com també delegacions de religions diferents de lobbys financers, etcètera. Realment Brussel·les és un dels importants centres del món per poder-te relacionar internacionalment.

Si tornés a finals octubre del 17, tornaria a fer el mateix?
Sí, sí. A finals d'octubre del 17, no me n'he amagat mai, quan ens havíem de posicionar tots individualment jo era de les persones que optava per declarar la independència i automàticament convocar eleccions autonòmiques per part nostra. I no me n’he amagat mai. Jo considerava que s’haurien d’haver convocat, però a la vegada quan el president Puigdemont ens va dir, “travesso la frontera i ens anem a reunir a Brussel·les” no vaig dubtar ni un segon en dir que el meu paper institucional per respecte al president que m’ha nomenat conseller és anar-me’n on ell em digui. I amb aquesta voluntat institucional de seguir amb ell vaig venir fins aquí, cosa de la qual segueixo convençut. 

Com es veu i es viu des de fora la gestió que està fent l'actual Govern de la Generalitat?
Bé. Hi ha un diàleg molt constant. Jo parlo pel meu cas, al Departament de Cultura els nou mesos que hi ha hagut la consellera Laura Borràs el diàleg ha estat fluït i amb la consellera Vilallonga ho serà igual o més. Ens coneixem i havíem coincidit. 

A Vilallonga la va proposar vostè? 
Va ser un diàleg amb la consellera Borràs i el president Torra. En qualsevol cas és decisió del president. Que el president sigui qui escull quins consellers nomena és decisió del president, com convocar eleccions. 

Tots aquests que parlen d'inoperància se n'obliden que estem en un Parlament manipulat, tergiversat i alterat per decisions judicials

Ara que parla de la potestat de convocar eleccions que té el president, just aquesta setmana el Parlament li ha dit a Torra que les convoqui o que se sotmeti a una qüestió de confiança...
Bé, tots aquests que parlen d'inoperància se n'obliden que estem en un Parlament manipulat, tergiversat i alterat per decisions judicials. Jo mateix el 21-D vaig sortir escollit diputat per la demarcació de Girona. Si no he pogut exercir no ha estat pas per falta de ganes meves, sinó perquè el sistema judicial està intervenint. Per tant, quan hi ha discussions entre JxCat i ERC sobre què han de fer uns i altres, si delegar el vot o si no, totes aquestes discussions al final ens fan perdre de vista el problema d'on neix, que és d'un sistema judicial que mai, mai, mai a cap país democràtic europeu interfereix en el poder legislatiu. Si aquests jutges volen interferir a la política el que han de fer és presentar-se a les eleccions, per VOX, per VAX, per VEX, per VIX o pel que vulguin, però s'han de presentar. 

Si els jutges volen interferir a la política el que han de fer és presentar-se a les eleccions, per VOX, per VAX, per VEX, per VIX o pel que vulguin

Comín i Ponsatí en una sola llista amb Puigdemont. Fa la sensació que hi ha més unitat i coordinació a l'exili que no a Catalunya, on sovint els punyals van que volen...
(Riu) Bé, espero que no volin gaire punyals per Catalunya, que el pacifisme del nostre moviment sempre ha anat pel davant. Sí que és veritat que al Consell de la República hi som gairebé tots els que volíem ser-hi. Potser anem lents, alguns ens ho diuen, però és que aquí hi ha representades les sensibilitats del PDeCAT, de JxCAT, d'ERC, de Demòcrates, de Poble Lliure, de l'ANC,d'Òmnium, d'associacions de juristes. És una escola d'aprendre a treballar transversalment. Potser anem més lents, però és l'únic espai on hi ha representada aquesta unitat que sovint sentim reclamar a les manifestacions. Segurament estar a 1.500 quilòmetres de distància ajuda a relativitzar segons quins problemes. Jo a vegades faig broma dient que aquí ja som independents i aleshores el cervell ens vola més lliures. Des d'aquí mirem d'objectivitzar al màxim els problemes. Al final qui està fent una llista transversal i unitària, doncs el president Puigdemont. I això què vol dir? Doncs que el PDeCAT és prou generós com per cedir places a gent d'altres sensibilitats. Que es discuteixin els partits polítics tampoc no és cap novetat, no hauria de ser notícia si no fos que vivim en un moment de màxima tensió. Aquí la responsabilitat és dels ciutadans. Per tant jo apel·lo a que ningú faci cas dels cants de sirena que promouen l'abstenció. Malament. Allà on hi ha urnes, ens hi trobaran. Ja hi vam ser el 21-D, perquè sabem que a les urnes guanyem. Cada vegada que hi ha hagut urnes hem sigut més. 

Per què ha entomat el repte de ser cap de llista de JxCat al Senat
Sobretot perquè estant a l'exili hem d'aprofitar tota plataforma, sigui institucional, assembleària, associativa, de lobbys, per anar-hi a parlar de les vergonyes de l'estat espanyol, la presó, l'exili i les querelles a centenars de persones pendents de resoldre. És la nostra responsabilitat i la nostra obligació exposar aquest fet a tot arreu. Per tant quan se'm demana haig de dir que sí, no puc ni pensar-m'ho un segon, perquè és un micròfon, un altaveu més per fer arribar el nostre discurs a tot arreu. 

Apel·lo a que ningú faci cas dels cants de sirena que promouen l'abstenció

I com farà campanya?
Doncs com estem fent ara mateix. Fent textos, vídeos, fotos i connexions, sent presents a molts actes i a molts municipis. Ja ho vam fer el 21-D quan pràcticament no teníem la tecnologia i ens en vam sortir i ara estem molt millor preparats tècnicament, n'hem après molt de tecnologia de connexió. Jo fa setmanes que estic fent connexions cada dia per parlar del Consell de la República i per tant no em suposarà cap problema cada dia connectar-me amb un, dos o vint municipis de Catalunya. És més he aconseguit a vegades fer dues o tres connexions seguides que amb vehicle, presencialment, per temps no hauria aconseguit desplaçar-me d'un lloc a l'altre. Puc anar de Tortosa a la Vall d'Aran en segons. 

Anar a Madrid a denunciar i a què més?
A dir que mai més es torni a suspendre Catalunya. El famós 155 no podem oblidar que el va aprovar el Senat, ni tampoc els partits que hi van donar suport. No només no va ser ètic, és que va ser il·legal. L'article 155 no es va redactar per fer-lo servir d'aquesta manera. Per tant, trobaríem 155 raons per anar a Madrid a denunciar-ho. El sol fet d'anar a preservar i defensar les nostres institucions ja val la pena. També és important recordar que el Senat havia de ser la cambra territorial, on les diferents cultures i les diferents llengües havien de poder aportar visions diferents. Una dada molt senzilla i ràpida de fer entendre. A Catalunya ara mateix es parlen 300 llengües en llibertat. Una d'aquestes llengües, només una, té 114 sentències judicials en contra. I no és el castellà. Ho deixo com una endevinalla. Quina de les altres 299 llengües pot tenir 114 sentències judicials en contra. És estrany, es fa molt estrany. Més vist des d'aquí. 

Recollirà l'acta si és escollit?
Jo no vaig recollir l'acta de diputat al Parlament per interferències judicials. Si no recullo la de senador també serà per interferències judicials. Fixa't què estrany. Sobre nosaltres encara hi ha una ordre de recerca i captura de novembre de 2017 on a mi, amb aquesta cara de terrorista que faig, m'acusen de sis delictes. En canvi, en el procés judicial només en tinc dues, desobediència i malversació. Imagina't si seria fàcil que si per democràcia resulto ser càrrec electe, pogués recollir l'acta. S'ha d'aturar aquesta pantomima de judici. No hi ha delicte, estan recargolant i regirant el codi penal, a veure si destapar una ampolla de cava pot ser motiu perquè esclati un polvorí. 

Què s'ha de fer amb Pedro Sánchez, se l'ha d'investir president? 
Home si va dient que no a tot al final no el votaran. Si vol que el votin que vagi dient sí. Sí que faré això i això altre. Com fem nosaltres, que som els del sí, sí volem urnes, sí volem sumar, sí volem dialogar, sí volem pau, sí volem entendre'ns...

I "sí, preferim un govern del PSOE que del PP"?
Bé, això depèn de l'aritmètica. L'opinió bona és l'aritmètica que surt. No pot ser que Sánchez digui que els catalans no volen la independència, perquè no ho ha preguntat als catalans. Ell pot opinar a partir de què diuen els seus assessors, els qui el llepen o l'enllustren, però no és la realitat. 

I si l'aritmètica fa que els vots de JxCat siguin determinants per fer Sánchez president?
Tan de bo. Però no tant per determinar quines sigles sinó per fer què. Al final les sigles... jo vaig conèixer els primers objectors de consciència i no hauríem imaginat mai que l'Aznar retirés el servei militar obligatori. L'aritmètica pesa molt. I els que borden molt ara en campanya electoral, després són els qui han de governar. Tant de bo no hi hagi cap majoria aclaparadora i obligui al diàleg. Som els primers que seiem a taula per dialogar. 

Vostè encara té el carnet del PDeCAT
Sí, sí. Jo em vaig inscriure al PDeCAT a l'octubre del 2016 i a l'octubre de 2017 ja era a l'exili havent estat conseller de Cultura. Imagina't quina carrera, això no ho pot dir qualsevol. 

I quin futur li augura al PDeCAT?
Bé, a mi em van engrescar perquè m'hi apuntés per treballar en l'àmbit de la cultura. I per això vaig acceptar formar-ne part. La setmana que ve, l'àmbit de cultura i llengua del PDeCAT ens reunirem aquí a Brussel·les. 

JxCat és prou ampli perquè hi capiguem tots durant uns quants anys

Hi ha espai per a un nou partit, amb els moderats?
Jo em sento molt moderat i no em sento amb ànims de fer un nou partit. No sé si és incompatible les meves declaracions amb les de Marta Pascal. En els últims trenta anys de democràcia hem vist néixer molts partits i al final gairebé tots han acabat sent fraccions que han hagut de ser acollits per partits mares, més grans. Han sigut escissions que no han acabat quallant socialment. Tu pots ser un grup de persones que podeu estar d'acord, però després has de desplegar-te per tot el país i tot el país comença a Alcanar i acaba a la Vall d'Aran. Si no treballes capil·larment, des del poble més petit a la capital més gran ja no ets un partit de país. No pots pensar fer un projecte de país des dels micròfons de Barcelona i prou. Has de tenir implicació territorial. Per tant, jo li diria a la Marta, li demanaria que no vagi endavant amb aquest compromís de fer un nou partit. JxCAt és prou ampli perquè hi capiguem tots durant uns quants anys. Si d'aquí uns quants anys hem aconseguit tot el que volem i després hi ha d'haver una separació d'un sector més moderat amb un altre més radical o un altre més liberal, segurament es podria fer, per què no. Però no és moment ara de generar més partits. No veig que sigui tan necessari. 

Però és compatible que segueixin convivint en un mateix espai Marta Pascal i Carles Puigdemont?
També se m'ha fet molt estrany veure algun exlíder d'Unió assegut a darrera de Miquel Iceta. I tothom s'hi ha acabat acostumant. El PDeCAT va crear JxCat no per aprovació del president Puigdemont, sinó del comitè executiu, de l'assemblea nacional. JxCat no neix pel caprici d'una persona a l'exili. El PDeCAT ha treballat amb generositat. Que les persones que han perdut una plaça, o un seient, o una cadira per aquesta generositat puguin estar momentàniament queixoses, d'acord. Però pensar que un entra a política per ser-hi tota la vida, i tenir un sou tota la vida, és un mal plantejament. 

Tornaré, tornarem. Se'ns farà més o menys llarg però tornarem a Catalunya. I estic convençut que amb el cap ben alt

Vostè es veu tornant a Catalunya?
Sí, i tant que sí. Tornaré, tornarem. Se'ns farà més o menys llarg però tornarem a Catalunya. I estic convençut que amb el cap ben alt. No rient-nos de ningú, ni donant a ningú per perdedor, però sí amb el cap alt satisfets d'haver fet la feina que ens tocava fer en el moment de la història que ens ha tocat. Jo vaig acceptar el meu càrrec de conseller el 4 de juliol, per tant sabia on em posava. No sabia que acabaria aquí però sí les responsabilitats que assumia. Per tant espero que el dia que torni a Catalunya, sigui per recollir l'acta de senador o sigui més tard, espero tornar amb la satisfacció d'haver complert amb el país i amb mi mateix.