L’advocada Magda Oranich i Solagran (Barcelona, 1945) té una llarga trajectòria com a defensora de nombrosos presos polítics durant el franquisme, entre els quals, Salvador Puig Antich. Oranich va formar part de l’equip de la defensa d’aquell jove militant antifeixista de 25 anys acusat de matar un policia, que va ser sotmès a un consell de guerra que va acabar amb sentència de mort i, el 2 de març del 1974, amb l’execució al garrot vil a la sala de paqueteria de la presó Model de Barcelona. Ara que es commemoren els cinquanta anys d’aquell assassinat, Oranich continua defensant la innocència de Puig Antich: “Al cap de 50 anys tinc el convenciment ple que a Puig Antich el van executar injustament”.
Oranich, que va poder entrar a la Model amb les germanes de Puig Antich just després de l’execució, recorda que el judici es va fer per la via militar, per assegurar-se que seria executat en un context en què ETA acabava d’assassinar Carrero Blanco i rememora unes paraules del mateix Puig Antich: “Han matat Carrero Blanco i a mi”. L’advocada, a més, sosté que Puig Antich, “fins a l'últim moment va pensar que potser li arribava l'indult" i que convé recordar la seva figura, però sobretot recordar que a l’estat espanyol, “hi havia una dictadura”. Perquè per això el van matar.
Vostè que va participar en l'equip de defensa de Puig Antich, des d'un punt de vista personal, fins i tot sentimental, com recorda tots aquells dies?
Va ser tan fort que ho tinc molt sovint present. Qualsevol cosa m'ho recorda. Ara ha fet 50 anys de tantes i tantes coses, fins i tot d'altres que podríem frivolitzar, com el 0-5 al Bernabéu. Però vull dir que tantes coses estan fent 50 anys... les altres execucions, la mort del Franco. Em sembla mentida que hagin passat 50 anys. Ho tinc tan present perquè no ho he volgut i no ho he d'oblidar mai. La memòria històrica jo crec que és fonamental. Si a la joventut els ho preguntes, a alguns la família els ho ha explicat, a altres no i ja no en saben res. I de vegades et diuen: "Però això és horrorós". És que estàvem en dictadura, i no vull dir que les coses ara siguin ni molt menys perfectes, però allò era una dictadura: pena de mort i tortures. Jo mateixa he estat presa política i jo mateixa he estat amnistiada. Recordar això, per una banda, és la satisfacció que es recordi, i, per altra banda, la ràbia d'aquella nit que no vam poder fer res per evitar l'execució.
Voldria demanar-li ara pels seus records professionals. Quin va ser el seu paper en el judici, en la defensa?
A veure, no el va defensar cap dels advocats que érem a l'equip, perquè el va defensar un antic degà nostre del Col·legi d'Advocats, més conservador, no diria franquista. Algú va pensar, i potser, amb raó, però no va sortir bé, que si era un advocat conservador, no tant del règim, però més així, seria millor...
Els policies van dir que era un atracament comú, però jo vaig trucar als companys de l'equip i vaig dir-los que era al jutjat de guàrdia, que deien que hi havia hagut un atracament, però que no m'havia semblat un atracament comú, que hi havia alguna cosa més"
Més pragmàtic?
Exacte. Llavors ho va defensar aquest exdegà nostre. I dels que hi vam ser, va donar la casualitat que la nit que els van detenir jo era al Jutjat de Guàrdia. Hi anava molt, perquè em portaven presos polítics. Hi havia una bústia que a les dotze de la nit acabaven els recursos i els advocats sempre hi anàvem a tres quarts de quinze. Els policies van dir que era un atracament comú, però jo vaig trucar als companys de l'equip i vaig dir-los que era al jutjat de guàrdia, que deien que hi havia hagut un atracament, però que no m'havia semblat un atracament comú, que hi havia alguna cosa més. No van portar el Salvador, perquè el van ferir i era al Clínic. I així ens vam incorporar a la defensa. De fet, és que ens hi incorporàvem sempre tots, perquè no érem tants els advocats que ens dedicàvem a això, perquè corries perills. L'equip tampoc és que pogués fer gaires coses, perquè no era la jurisdicció civil, era un consell de guerra militar, i impressiona bastant, eh?
Per què va ser un judici militar, els policies tenien caràcter militar en aquell moment?
No, encara més absurd. Les últimes execucions civils que hi havia hagut van ser l'any 63, que van executar Granados i Delgado, dos anarquistes que van voler fer un atemptat contra Franco i, malauradament, no els va funcionar. Després es va veure al cap d'un temps, quan ja estaven executats, que uns altres van dir que ho havien fet ells, quan l'amnistia. O sigui, que a sobre no ho havien fet. I també es va executar un comunista, Julián Grimau, com a delito continuado desde la Guerra Civil. Un horror. Llavors van crear el Tribunal de l'Ordre Públic, que era el tribunal de repressió política, l'any 63. I aquest tribunal dictava milers de sentències, però mai va dictar penes de mort. Llavors, quan Franco volia —perquè això era així, perquè era un dictador—, s'enviava per la via militar. Però no hi havia res, ni el Salvador tenia res a veure amb els militars, ni els policies eren militars, ni ningú era militar. No era ja un consell a un soldat, que potser tocava, segons la legislació anterior. No, no, era per nassos. No és gaire tècnic, però era així. I les següents execucions que hi va haver, la que vaig estar present a Catalunya, i a Madrid i a Burgos, també van ser els militars, perquè també va fer una llei antiterrorista pocs mesos abans, i els va passar per allà. Dictadura és això, que hi ha un senyor o un règim dels que el dominen que fa el que vol. Recordo que jo era encara a la presó quan va volar, diguem-ho així, Carrero Blanco. Jo vaig poder sortir de la presó uns dies, perquè es van equivocar i van venir unes ordres de llibertat a la presó de dones, a la dels homes no. Vam sortir tres o quatre dies i vaig anar a la presó d'homes, i estava en recerca i captura. I vaig veure el Salvador als locutoris de la Model, vaig parlar amb ell, i ell va dir una cosa que malauradament tenia tanta raó: "Han matat el Carrero Blanco i a mi". El règim havia de fer alguna cosa i matar. Va haver-hi un discurs famós de l'Arias Navarro, del 12 d'octubre, que vaig dir: "La gent no ho ha entès, però acaba de dir que mataran el Salvador". I així va anar, i la dictadura era això. La pena de mort s'havia aplicat moltíssim als anys de la dictadura. Per sort, la Constitució de 1978 va abolir la pena de mort, i per sort, la Unió Europea no admet països amb pena de mort, i hi ha països, molts països al món, sense pena de mort, però massa encara que la tenen. Aquesta és la qüestió, anaven a la via militar, perquè al Franco li va passar pels nassos, tal qual. Ja sé que és molt poc jurídic i molt poc seriós. Els tribunals civils també estaven influenciats, i Ordre Públic, molt. Però, clar, ell dominava més la part dels militars.
Quin marge tenia la defensa en un judici d'aquestes característiques? O era simplement per salvar les formes?
Jo vaig portar molts presos polítics i sempre tinc la sensació que era més de fer de Creu Roja que de jurista, perquè moltes coses ja les tenien decidides. A Ordre Públic de vegades podies fer alguna cosa, però quan anaves a consell de guerra era molt dur. Jo havia portat consells de guerra de soldats, d'objectors de consciència que eren testimonis de Jehovà i encara podies dir alguna cosa, però aquí, les proves de la defensa, totes denegades. I ja estava, ja ho veies. Era més teatralitzat que les obres de teatre. I així va anar. Llavors no hi havia recurs contra les sentències, això és important. El que sí que hi havia és que els consells de ministres, llavors, eren els divendres. Arribava al Consell de Ministres la petició d'indult, que, evidentment, havíem fet, i el Consell de Ministres si no contestava, deia: "Enterado". Quan arribava l'"enterado" volia dir que hi havia execució, perquè no havien aplicat l'indult. Al Salvador el van condemnar a mort amb el Heinz Ches, que això ajuda molt a explicar la veritat. Que era un desgraciat, un pres comú que estava a la presó de Tarragona i que havia fet un robatori o alguna cosa així. I és allò que es va dir la torna, a aquest noi també el van executar a garrot vil. La torna, perquè no diguin que és només el Puig Antich, perquè té alguna cosa de polític. No, que n'hi hagi un altre, "perquè vegin que aquí els que es comporten malament els executem". I els van executar, els dos, a garrot vil. El recordo: es deia Heinz Ches. Ningú en parla, clar, no ens en recordem. En canvi, al Salvador el tinc sempre present.
Ells no devien coincidir mai?
No, que jo sàpiga. El Heinz Ches estava a la presó de Tarragona. El seu advocat, que va morir fa poc, no es podia imaginar que li executarien el client. La nit aquella li vam trucar, que estava prenent una mariscada al Serrallo, perquè estava convençut que li havien indultat el client, no tenia cap sentit, i li vam dir que durant la nit havia d'acompanyar algú.
A les sis del matí ja vaig veure que no hi havia res a fer, vaig anar cap a la Model i vaig estar amb les germanes. I en el moment en què l'executaven, estàvem allà abraçades, horrorós, davant de la porta de la Model"
Com va viure la nit abans de l'execució?
Jo crec que són les hores més llargues de la meva vida i n'hem tingut moltes de dolentes. Amb el Salvador no hi vaig estar, hi va estar l'Oriol Arau, que va sortir destrossat a les 8 del matí, ja no va poder resistir més. Amb el Salvador no ens hi van deixar estar durant l'execució. Vam estar al Col·legi d'Advocats tota la nit fent trucades, que crec que els vaig arruïnar. Vaig trucar a les Nacions Unides, al Vaticà. A les sis del matí ja vaig veure que no hi havia res a fer, vaig anar cap a la Model i vaig estar amb les germanes. I en el moment en què l'executaven, estàvem allà abraçades, horrorós, davant de la porta de la Model. I quan ens van deixar entrar, jo, el primer moment que vaig veure el Salvador, el vaig veure amb el cap així..., perquè el garrot vil, ho sento, és molt cruel. Després ja el van arreglar, quan va arribar al cementiri. Però allà, amb el cap així..., és una imatge que es recorda tota la vida. I lluitaràs perquè això no torni a passar mai més, i menys amb una persona que, anant als fets, no va ser un atemptat, ni va ser matar volent ni res. Va ser un encontronazo.
Anem als fets. Va ser un intercanvi de trets amb el resultat d'un policia mort.
És veritat que ells anaven armats, eren els del MIL. Va haver-hi un intercanvi de trets. I d'aquells trets van quedar ferides almenys dues persones, una d'elles el mateix Salvador, i va morir un policia. Anguas Barragán, es deia. El coneixia, perquè venia a casa a portar-me multes, et treia el passaport i aquestes coses. Jo mirava per l’espiera i el veia: "Hombre, otra vez tú, pasa, pasa, ¿hoy qué me traes? Prohibición de salir al extranjero". Fins i tot em va saber greu, la veritat. La cosa és que va haver-hi trets i el policia va morir d'un tret. Van dir que era el tret del Salvador Puig Antich. Jo, personalment, estic absolutament convençuda que no va ser de la pistola del Salvador, sinó que va ser o d'un altre dels detinguts, o d'un propi policia, no volent matar. Què és el que m'ho prova, això? Primer, tota la documentació que he vist, que és molta, n'hi ha de secreta que jo he vist, però no només això, com a jurista. En el consell de guerra el primer que vam demanar, com a primera prova, va ser la prova balística, que és una prova normal, protocol·lària, i la van denegar totalment. Al policia se'l van endur no al Clínic, sinó a la prefectura de la Via Laietana —allò que volem que desaparegui com a lloc de tortura—, i em sembla que li van fer l'autòpsia allà. Però amb pena de mort, totes les proves s'han d'admetre. Només amb això jo ja en tinc prou, però, a part, he vist documentació i coses trobades... Jo crec que no era la pistola del Salvador Puig Antich. Per tant, el van executar injustament. Ara, si tenia algun altre delicte, això ja és una altra cosa. El propi fet de dur armes sense permís ja ho era, però no va matar aquest policia. Però suposant que fos de la pistola del Salvador, tampoc va ser un assassinat, perquè no era buscat, va ser una topada; els trets anaven d'un costat a l'altre. Totes les execucions són injustes, però la del Salvador Puig Antich, estic convençuda que pel que el van executar no ho va fer. En tinc un convenciment ple. Al cap de 50 anys, i com més proves veig, com més parlo amb un, com més parlo amb l'altre, amb propis policies que hi havia en aquell temps, que després amb democràcia van canviar manera de fer, no era ell. I la prova és que el tribunal va denegar la prova. Quin problema hi havia? Si li van extreure la bala, és una pieza de convicción. I aquesta prova la van denegar, el consell de guerra va durar unes hores i res més. Estava previst executar-lo i així ho van fer.
Potser tenia raó Puig Antich quan va dir que anava al mateix paquet que Carrero Blanco.
Tota la raó, malauradament. El veies passar i en parlava, perquè llavors als locutoris de la Model i ara encara als locutoris que he estat últimament, d'altres presons i de l'Estat, que vaig anar a veure els presos polítics catalans; doncs moltes vegades la gent passeja per allà i saludes a un, saludes a l'altre. Però era molt difícil, no podies parlar català, no sé si a les germanes les van deixar. Jo quan estava presa, era reixa, passadís, reixa. "Oye, papá, ¿cómo estás?", que jo amb els meus pares mai havia parlat castellà, no tenia ni sentit. A ell se'l veia bé, però n'era conscient. Però és veritat que fins a l'últim moment va pensar que potser li arribava l'indult. I aquella nit, tota la nit, tots n'estaven pendents, a veure si a les sis del matí o a les cinc..., i alguns deien: "Si no l'han donat a les vuit de la tarda, és que no". Però el Salvador, quan el van asseure a la cadira, no la cadira, el garrot vil, que és de fusta, així una cosa petita, superincòmoda, sort que no s'hi han d'estar gaire estona... Llavors el Salvador, en el moment en què li van dir "ara és l'execució", va dir: "Quina putada". L'esperança de l'últim moment, tant pels advocats, pels amics, per la família, com per ell mateix, no es va perdre mai. I no s'ha de perdre, perquè si no, ha de ser molt dur. Crec que ho devia passar molt malament, perquè, a veure, no em sap greu dir que no va haver-hi prou manifestacions. Primer, perquè el partit que tenia més força, els comunistes, amb els anarquistes no es portaven gaire bé. Però crec que no és que no volguessin, perquè molts companys de tots els grups hi van col·laborar, sinó que no es pensava ningú que l'executessin. I per això va anar per la jurisdicció militar, no perquè el Salvador estigués en edat militar, que això era una altra cosa, si era el moment en què feien el servei militar; sinó perquè era per tenir la seguretat de l'execució.
El cas es va intentar revisar fa uns anys, però no es va poder fer.
L'Estat, que és el que mana en aquestes coses, i els jutges entenen que l'amnistia que tant vam lluitar i amb la qual van sortir els nostres, i quan dic els nostres, vull dir els antifranquistes, després es va aplicar als torturadors, als assassins, als fatxes. Sí que hi va actuar la justícia argentina i la justícia argentina funciona, encara que sembli que ara ho tenen molt malament. I la jutge Salvini va iniciar els processos i va iniciar el del Salvador Puig Antich, que encara corre per allà. Va iniciar, per exemple, els processos de torturadors, com Billy el Niño. Jo he vist molts presos polítics torturats per Billy el Niño. I clar, llavors li van demanar que declarés també Martín Villa. I no van deixar ni que declaressin ni res. I la justícia argentina va tirar endavant, però clar, sense proves, sense declaracions dels propis, no es pot acabar un procés. Mai vaig pensar que l'amnistia els serviria a ells. Encara ara es podria fer alguna cosa i que algun jutge ho intenti, però, realment, ho veig difícil també per l'edat de les persones.
La justícia argentina va tirar endavant, però, clar, sense proves, sense declaracions dels propis, no es pot acabar un procés"
Ja que parlàvem de l'execució, voldria preguntar-li pel botxí, vostè sap qui va ser?
Sí, en sé el nom i tot. No el recordo, però he tingut a les meves mans —i el tinc per no sé on, al despatx— el rebut que ell feia per la seva feina i que havia rebut entre quatre i cinc mil pessetes, me'n recordo. La factura per l'execució, perquè ell vivia a Andalusia i el cridaven per la feina, si és que això es pot dir una feina. Va venir, va fer l'execució, i la va fer molt ràpida, tot i que es diu, però jo no hi era davant, que va haver de fer-ho dues vegades, perquè a la primera no ho va fer bé. Si heu vist la pel·lícula El verdugo de Berlanga, doncs era com allò. Amb la maleta de l'execució. Per sort, els últims anys no va treballar gaire. Però els primers anys de franquisme, déu-n'hi-do. Eren molts afusellaments, llavors. Això del garrot era una mica per humiliar encara més el reu.
A cinquanta anys de l'execució, se'l recorda prou, al Salvador Puig Antich?
Pel que he vist aquests dies, crec que bastant. És evident que hi ha tota una generació que ho han sentit, ho han llegit. Però a les escoles no s'explica gaire això. Quan venen estudiants a fer el treball de recerca, molts pregunten sobre això. L'altre dia va venir una noia i va acabar plorant, perquè al seu avi el van executar, o altres que encara no l'havien trobat, l'avi. I la gent que ho ha viscut en família, els meus fills, els meus nets, que ja fan treballs d'aquests, clar, ells sí que ho saben, perquè a casa s'ha viscut tot això. Però molta gent ja se n'ha oblidat. I a vegades jo els dic: "Sí, perquè quan jo estava a la presó...". I et miren: "Tu estaves a la presó?". "Sí, jo hi estava, era una dictadura". Què havia fet? Una reunió en què demanàvem llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia. Si es perd la memòria històrica, no es poden entendre moltes de les coses que passen ara. Crec que el que es recorda poc és que hi havia una dictadura, i que no ens l'hem acabat de treure de sobre del tot. I crec que és important que ho sàpiguen, que el seu avi no va morir d'un infart, sinó que el van matar. Recordar s'ha de fer sempre, i lluitar pels drets humans sempre, perquè no podem dir: "Ara ja ho tenim". No. No tenim mai res segur, com els drets de la dona. Per poc que ens despistem, reculen.
No tenim mai res segur, com els drets de la dona, per poc que ens despistem, reculen"
Tornant al present, el 2024, volia preguntar-li per la seva opinió respecte de l'amnistia actual.
És molt important la reivindicació de l'amnistia i un èxit per a qui la demanava, o sigui, els grups independentistes, i em dol molt que encara no estigui aprovada. Jo ja l'hauria aprovat, perquè blindar del tot una llei és difícil. Ja sabem que hi haurà problemes i s'haurà de lluitar a cada jutjat i a cada lloc. He parlat amb les mares i les àvies dels nois a qui els demanen 4 o 5 anys, i la gent pateix quan té un procés a sobre. Clar, jo vaig a un jutjat i no pateixo, però la gent s'ho passa malament. I a més, hi ha moltes diferències de criteris dels jutges. Jo crec que l'amnistia ha de ser com més aviat millor. Tenim el Tribunal Constitucional, que té una constitució diferent de quan deia a tot que no. Tenim els tribunals europeus. I tots sabem que no hi ha hagut terrorisme a Catalunya. És que, a la llarga, això ha de sortir per nassos. Per tant, com més aviat millor, perquè la gent pugui viure en pau i tranquil·litat, seguint la lluita. Però que ja no estiguin pendents d'entrar a la presó, que la lluita política és la lluita política; no és empresonar. I que puguin tornar els exiliats, evidentment, veure'ls aquí i llavors tirar endavant. Jo crec que l'amnistia sempre és positiva. Menys quan la donen els torturadors per als seus, sempre és positiva l'amnistia i molta gent a Catalunya hi està d'acord. L'amnistia no té noms, és per uns fets. Els indults són amb nom. L'amnistia no té noms. L'amnistia la vam tenir els de la lluita antifranquista, tots els que havíem lluitat. Els presos comuns ho van intentar, es van mobilitzar i no ho van aconseguir, perquè si no, li treus valor a l'amnistia pels temes polítics. Llavors jo dic, a tothom que hagi tingut a veure amb l'1 d'octubre pels diferents motius, o el 9 de novembre. Ni delictes anteriors, ni delictes comuns, no. Els acusats de temes de l'1 d'octubre, jo entenc que tots. I intentar que el Tsunami Democràtic no hi entri i dir que és terrorisme, o dir que els CDR feien terrorisme... Jo hi estic absolutament en contra. L'amnistia ha d'agafar tota aquesta gent. S'haurà de batallar molt a cada jutjat i a cada moment. I alguns hauran d'esperar que algun tribunal europeu ho digui.