Quan els camins de Marta Vilalta (Torregrossa, 1984) i Oriol Junqueras van creuar-se per primera vegada, cap dels dos no militava encara a Esquerra Republicana. Ell era el seu professor d'Història de Catalunya del segle XX a la carrera de Periodisme. Dues dècades després, ella copilota la nau republicana que comanda des de Lledoners el seu mentor. Vilalta, portaveu i secretària general adjunta d'ERC, ens cita per aquesta entrevista amb ElNacional.cat al Parlament de Catalunya. Al compàs del repic de campanes del final agònic d'una legislatura​ que hauria d'haver-se liquidat fa mesos, ens submergim a les catacumbes del grup parlamentari. Per acollir-nos tria el despatx contigu al seu, una sala polivalent que duu el nom dels dos puntals del partit, Junqueras i Rovira. Cobrint la rereguarda, uns plafons amb fotografies de tots dos. I també de Forcadell i Bassa. Per la finestra, mesclat amb l'olor de Nadal, s'ensuma ja l'aroma de campanya electoral. 

Foto: Sergi Alcàzar

S'ha fet molt llarg aquest final de legislatura. Per vostès també?
Ha estat molt difícil, perquè el context ho és. Ha estat una legislatura que hauria estat molt més curta, però ha estat molt complexa. Vam començar sense govern, un govern a la presó i l'exili, amb un 155, havent de recuperar les institucions, va costar molts mesos poder investir el president Torra, fer govern, començar a funcionar amb certa normalitat malgrat la repressió que no ha marxat. I a aquesta base de conflicte polític cal sumar la pandèmia que ha trastocat els plans polítics, socials i econòmics no només de Catalunya sinó de tot el món. És una combinació perfecta perquè hi hagi aquesta sensació i aquesta necessitat de recomençar i reconstruir i trobar les eines per sortir-nos-en. 

Les divisions i la manca de consens als governs de coalició són comunes. És evident que no es poden donar segons quins espectacles

La pandèmia els ha obligat a seguir convivint en un govern de coalició que el propi president donava per liquidat aviat farà un any. L'oposició ha aprovat una moció que acusa el seu govern d'estar paralitzat, esgotat i dividit. M'imagino que no comparteix la paràlisi, però l'esgotament i la divisió...
La pandèmia ha fet que haguéssim de posar davant de tot la responsabilitat màxima. No li nego que hi ha hagut discrepàncies. Hi va haver un anunci del propi president Torra de convocatòria electoral a les portes de l'impacte més ferm de la pandèmia, però justament tot allò previst va saltar pels aires amb l'arribada de la pandèmia. No compartim aquesta paràlisi, al contrari. El Govern ha posat per davant de tot, de les discrepàncies entre socis, dels retrets, ajudar la gent en un moment de màxima complexitat. Això ens ha dut fins aquí. Les divisions i la manca de consens als governs de coalició són comunes. Hi són també al govern de l'Estat espanyol i a altres països. Seria partidària de minimitzar les divisions internes.....

Però això sona a allò de "mal de muchos...", no té per què ser un consol. 
Acabo. És a dir, jo crec que convindria minimitzar les discrepàncies que hi poden haver dins d'un govern de coalició com l'actual i a la vegada crec que n'hem de prendre nota. Efectivament, en un moment de màxima complexitat, on cal posar per davant la responsabilitat, és evident que no es poden donar segons quins espectacles o segons quines imatges de baralles que no importen gens a la gent i que no s'entenen gens. Estic convençuda que després de les eleccions del 14-F haurem d'aprofitar l'oportunitat de tornar a recomençar, de llimar tot allò que no hem sabut fer bé, recomençar una nova etapa on hem d'aprendre dels errors. 

Recomençar... Sona a lema de campanya?
[Riu] No sé quin serà el lema de campanya. És una convicció i una manera de poder entendre que tenim una oportunitat, i així ho llegim. L'oportunitat de, renovada la confiança a les urnes, recomençar per entendre'ns allà on no hem sabut, trobar els consensos estratègics. ERC està preparada per liderar la nova etapa del país, per liderar aquest recomençar. 

Foto: Sergi Alcàzar

Recomençar amb els mateixos socis?
Ens hi haurem d'entendre, segur. Perquè compartim projecte, que és la República Catalana. Aquest projecte que compartim s'ha fet més necessari que mai ara, en aquest context de crisi. Davant d'aquells que diuen que ara s'ha d'aparcar la independència per poder respondre els problemes reals de la gent, és el contrari, justament ara, en el moment de crisi sanitària, social i econòmica és quan més necessària és la construcció de la República Catalana per poder tenir totes les eines al servei de la ciutadania. 

Com? Vostès parlen d'un mentrestant que no sabem quant ha de durar però en paral·lel tampoc es veuen avenços en el camí cap a la república. 
La solució és la independència però a la vegada no podem esperar a la independència per donar resposta a la gent. Hem d'ajudar a la gent cada dia, mentre seguim el camí cap a la república. Com hi arribem? Com ho fem per arribar el més ràpidament possible a culminar aquest procés? A través de sumar esforços, seguir convencent el màxim de gent. Seguint-nos preparant, sumant, sent cada vegada més i més. Que siguem una majoria tan àmplia, tan hegemònica, que sigui inevitable aquesta independència. Que tinguem tanta força en tants àmbits estratègics, on encara ara l'independentisme malauradament no és prou fort, perquè puguem forçar l'Estat a fer un referèndum per decidir el nostre futur i implementar el resultat. 

En quins espais pensa?
Per exemple, en àmbits econòmics, en àmbits sindicals, en àmbits territorials concrets. L'independentisme és desigual al territori català. El suport a l'independentisme a Lleida o Girona o Terres de l'Ebre o Catalunya Central és molt majoritari, moltíssim, però per contra a l'àrea metropolitana, en segons quines ciutats clau del cinturó metropolità, no és igual de fort. Aquí encara hi ha molt marge per sumar. I aquesta és la feina que també ha vingut a fer ERC. 

I això implica modular el discurs? Pot ser el mateix a Girona que a L'Hospitalet? 
No es tracta de modular. Es tracta de fer el discurs de per què serveix la República Catalana. No és una qüestió de defensar la nostra història, la nostra cultura, que també. No és qüestió de defensar la nostra llengua, que òbviament. És una qüestió, sobretot i també de garantir drets, llibertats i oportunitats per a tothom. Això molta gent encara no ho ha sentit prou. Hi ha molta gent que creu les mentides d'aquells que diuen que la independència és un projecte excloent. No. La independència és el millor projecte sobretot per les classes populars. Això ho hem d'explicar. Perquè encara tenim marge per créixer. De fet creiem que hem de poder créixer i ho podem fer a les properes eleccions. D'aquí la idea de poder superar el 50%.

Però diuen que amb una sola vegada de guanyar pel 50% no n'hi ha prou...
Perquè probablement haurem de, reiteradament, guanyar a les urnes totes les vegades. 

Totes fins quan? No hi ha límit?
Com més força tinguem en cadascuna de les eleccions, més força tenim per traslladar aquesta fortalesa en fer que les coses passin. La força de les últimes eleccions a les Corts espanyoles va forçar el govern de l'Estat a reconèixer que hi havia un conflicte polític. No n'hi ha prou amb això, és evident, necessitem respondre i solucionar aquest conflicte polític a través de l'autodeterminació i l'amnistia. Però com més fortalesa demostrem a les urnes, més a prop estarem de la culminació de la República Catalana, per pressionar tant el govern de l'Estat com per buscar les complicitats i la comprensió a nivell internacional. 

Però, fins quan? No gosen dir "hem de guanyar tantes eleccions per més del 50%"...
És que si guanyéssim per molt percentatge aquestes properes eleccions la fortalesa seria molt gran. Per tant, com més suport tinguem i com més forta la victòria, més a prop estarem. És complicat posar dates. Ha estat un dels errors que ens hem posat des de l'independentisme. Però hem fet molt anàlisi, sobretot des d'ERC, de quines eren les fortaleses i de quins han estat els aprenentatges i les debilitats. Tenim molt identificats els deures: recuperar la complicitat entre institucions i ciutadania, evidenciar la força de la mobilització popular i, quan cal, de la desobediència civil, treballar les complicitats internacionals, molt camí per recórrer en els sectors estratègics de l'àmbit laboral, econòmic, sindical, guanyar i liderar als municipis més poblats. Com més ràpid anem acomplint aquests objectius de ser més i estar més preparats estratègicament, amb un consens estratègic dins de l'independentisme, més a prop serem de la República. 

Parla de consens estratègic. Sembla complicat vistos els projectes de les dues principals forces de l'independentisme. La confrontació de Junts i la via pragmàtica d'ERC. Com poden acabar convergint?
Hem de treballar pel consens. Un exemple positiu és l'acord global al voltant de la llei d'amnistia, amb ERC, Junts, però també amb la CUP, Òmnium, Amnistia i Llibertat i altres entitats. Ens hem sabut posar d'acord. I aquest acord pot ser el primer pas cap a la construcció d'un consens estratègic més ampli. A la vegada no podem negar que efectivament estem molt lluny en la proposta estratègica de com culminar el camí a la independència. Nosaltres creiem que fer un discurs dient qui és bon independentista i qui és mal independentista no ens aportarà guanyar la República Catalana. El camí per poder culminar el procés és aconseguir ser més forts. Ser cada vegada més i estar més preparats. I això no exclou ningú. Això també es valorarà a les urnes. Quina estratègia defensem: si el que som prou i entre els que som ens assenyalem i ens mirem de reüll com tenim la sensació que ens estan fent assenyalant ERC, o si anem a aprofitar cada vegada que hi hagi urnes per ser cada vegada més forts, superar el 50% i avançar cap a la República Catalana per la via àmplia, que és la que defensa ERC. Si ja fóssim prou, ja seríem independents. El fet de veure la fortalesa de l'Estat, sobretot quan ha respost per la via de la repressió, ha demostrat que no som prou, que necessitem ser més forts. 

[Amb JxCat] estem molt lluny en la proposta estratègica de com culminar el camí a la independència. Si ja fóssim prou, ja seríem independents. Necessitem ser més forts

Foto: Sergi Alcàzar

Ara que ja han investit Sánchez i han donat suport a la llei més important del seu govern, els pressupostos generals, no temen haver-se quedat desarmats per seguir negociant i collant a Moncloa, perquè tornin a la mesa de negociació, etcètera. Com s'ho pensen fer?
D'entrada posant en valor tot allò que hem aconseguit, perquè n'hi ha que diuen que com pitjor millor. O que defensen el no a tot. En moments de complexitat com l'actual, de crisi econòmica i social i de conflicte polític de fons, hem liderat el poder ser útils i fer que les coses passin. Davant un bloqueig on no s'havia aconseguit mai que l'Estat espanyol reconegués que hi ha un conflicte entre Catalunya i l'Estat que s'ha de resoldre políticament, que s'ha de poder negociar i que la possible solució es pugui votar per part de la ciutadania de Catalunya...

D'aquí no han passat, i ja fa un any...
És evident que després no s'han donat els condicionants per seguir i ho reconeixem. I ho haurem de reprendre. 

Com?
D'entrada posar en valor que gràcies a la força de l'independentisme i sobretot d'ERC a les eleccions de l'any passat, es va poder forçar l'Estat a seure a una mesa de negociació. Després, la pandèmia, la pròpia inhabilitació del president Torra, les condicions internes dins dels governs català i espanyol, no ha fet possible seguir, però això no invalida l'aposta per fer política i respondre políticament. Un altre exemple de la força dels vots d'ERC, és que hem optat per negociar uns pressupostos de l'Estat espanyol, no per apuntalar cap Estat ni cap règim, sinó per ajudar la gent. Qui té els recursos? L'Estat espanyol. Doncs hem entrat a negociar uns pressupostos que ens permeten aixecar el control financer, invertir més que mai en infraestructures, moratòria per a autònoms, gestionar l'ingrés mínim vital i una sèrie d'avenços que hem sabut negociar pel país. 

Però pregunto com ressuscitaran la mesa....
Doncs seguirem com fins ara, perquè els nostres vots puguin seguir sent útils a nivell de Madrid. Serien més útils si sabéssim posar-nos d'acord les diferents forces independentistes catalanes a Madrid. Com hem sabut coordinar-nos amb Bildu. Si aconseguim més fortalesa a les urnes i superem el 50%, tindrem més raons encara per anar davant de l'Estat i exigir la via negociada. També tindrem una millor carta de presentació a nivell internacional. 

Esperen cap gest del govern espanyol abans de les eleccions del 14-F?
És que el gest el podrien fer quan volguessin a nivell polític. 

Sí, el podrien fer, però vostè que forma part del comitè negociador amb el PSOE i Moncloa, confia que pugui ser-hi?
Exigirem i treballarem perquè les respostes al conflicte vinguin com més aviat millor. La qüestió és que això no depèn d'ERC. Ni tan sols només de l'independentisme. Pot dependre del govern de l'Estat espanyol, del suposadament govern més progressista de la història, del que sembla que podria avançar cap a la desjudicialització i la resolució democràtica. Doncs som-hi. Que ho facin, que passin de les paraules als fets. 

Però ara ja no els necessiten, com s'ho faran per pressionar-los?
La qüestió és què vol fer el govern de l'Estat espanyol. Vol ser un govern d'un estat que es pugui dir democràtic i assumir que ha de prendre decisions polítiques per resoldre el conflicte o vol seguir mantenint a la presó presos polítics i que hi hagi exiliats, represaliats i causes obertes? On es vol situar el govern de l'Estat? La pregunta se'ls ha de fer a ells. Fins quan estan disposats a assumir que tenen presos polítics?

Vostè s'ha reunit amb el govern de l'Estat. Els ha fet aquesta pregunta?
Efectivament. 

I què responen? 
Que ja ho treballaran. Per això pressionem des de tots els punts. Sigui amb taules de negociació, que ara mateix està congelada, sigui amb la pressió mediàtica, sigui amb reunions, sigui a través de la força de les urnes. Ho hem d'exigir de totes totes. Però la qüestió és que ERC no és responsable que hi hagi repressió al nostre país. El responsable és l'Estat espanyol, el sistema judicial espanyol. La responsabilitat la té la guerra bruta de l'Estat. El culpable és també el govern de l'Estat espanyol mentre no assumeixi fer política i fer l'amnistia. No ens equivoquem, la responsabilitat no és d'ERC, la té l'Estat espanyol. Nosaltres liderarem aquesta exigència. Quan puguem tornar a sortir als carrers, als carrers, mentrestant a les taules polítiques o als parlaments i també a nivell internacional. 

Hem d'ampliar al màxim les coalicions de govern. Tant de bo incorporar la CUP i, de la manera que sigui, els comuns

Foto: Sergi Alcàzar

Tornant al Govern català, creu que les relacions entre Junts i ERC estan massa viciades i convindria una renovació de cares?
Segur que canviaran coses, persones, responsabilitats. A nosaltres ens agradaria també que canviés el lideratge. Estem preparats des d'ERC per liderar la nova etapa que pot començar post eleccions. Hem incorporat persones noves a la candidatura, que poden ajudar a recomençar i generar noves confiances entre les persones encarregades de liderar el país. Hem d'ampliar al màxim les coalicions de govern. Tant de bo incorporar la CUP i, de la manera, que sigui la visió dels comuns...

A dins del govern també? 
De la manera que sigui. Com més àmplies puguem fer les coalicions de govern, com més força parlamentària i social tingui un govern, segur que millor. 

Però Junts i els comuns tenen un veto creuat...
Veurem què passa després de les eleccions. Hi ha ajuntaments on comparteixen govern, per exemple a Lleida ciutat. A vegades passen coses que sembla que no puguin ser. Voldríem poder liderar un govern de front ampli amb el republicanisme com a pal de paller i amb tots els que compartim el projecte independentista i amb qui puguem compartir part del projecte perquè són sobiranistes i autodeterministes. Veurem quines majories surten a les urnes. 

La pregunta és per JxCat: què busquen quan ens ataquen reiteradament? Fan un flac favor a superar el 50%

Perquè no sigui dit, tornaré a preguntar-los pels socialistes catalans. Descarten el tripartit, sí, però el risc de fer afirmacions vehements és haver-se-les d'empassar si l'aritmètica post 14-F acaba sent enverinada i depenen dels seus vots per una investidura...
Hem vingut aquí a poder guanyar les eleccions i liderar la nova etapa per portar el país a la independència mentre ajudem en el dia a dia. Som un projecte completament diferent al PSC, per tant no hi ha marge d'entesa en un futur pacte postelectoral, en una coalició de govern. És impossible, representem uns projectes completament diferents. No hi pactarem perquè no hi ha possibilitat d'entesa. 

I si el PSC els oferís els vots per investir Aragonès amb la condició de deixar fora de l'equació JxCat? 
La prioritat, i així ho reiterarem les vegades que faci falta, ha de passar per entendre'ns amb qui compartim el projecte independentista. Entenem que JxCat estaria dins d'aquest futur govern encara que guanyi ERC, òbviament. Voldríem que ens donessin suport com nosaltres sempre hem donat fins ara. Sempre hem estat lleials al projecte independentista, pactant i donant suport a qui guanyava les eleccions dins dels independentistes. Ara estem en condicions de liderar des d'ERC. Creiem que estem preparats per fer-ho. Per tant demanem la mateixa lleialtat que hem tingut a nivell de Catalunya des d'ERC i esperem que la tindran. I aquí seríem encara més forts si entressin a la coalició de govern la CUP i tant de bo tinguéssim suport dels comuns, perquè encara ens faria més forts. La pregunta no és per nosaltres, que sempre hem estat lleials al projecte independentista, la pregunta és per JxCat. I el prec també és per la candidata de JxCat. Què busquen quan no paren de repetir l'ombra del tripartit? Això ajuda l'independentisme? Això ajuda a sumar i a ser més, contínuament fer retrets contra ERC, acusar de mentides que farem un nou tripartit? Som l'alternativa al PSC. La pregunta i el prec és què busca JxCat quan reiteradament està atacant-nos, debilitant-nos o acusant-nos que farem un tripartit. Jo crec que l'únic que volen és aprofitar-se electoralment d'aquest assenyalament. I això fa un flac favor a superar aquest 50%. El que hauríem d'estar fent és convèncer el màxim de gent possible. Aconseguir cadascú convèncer pels seus marges d'espai ideològic per ser encara més, per superar el 50%. 

Foto: Sergi Alcazar

En aquest sentit la consolidació del PDeCAT com a alternativa a JxCat és una bona notícia per vostès...
És una evidència del que ha passat dins l'espai postconvergent. Fins i tot aquells que han estat liderant la bandera de la unitat com els que més, s'acaben adonant que això no va de ser una veu única, petita i molt poc plural, sinó que la unitat no és tal com l'han entès sinó que és unitat estratègica però amb molts matisos. 

Això no havia de ser el Consell per la República?
És sens dubte una eina imprescindible per avançar cap a la República. No l'única. 

Però vostès se'l miren amb recel...
Hi som des del principi. Igual que diem que és una eina imprescindible, creiem que no ha respost a aquells encàrrecs pels quals va néixer. Ha tingut desencaixos i qüestions que grinyolen pel que fa a la representativitat, a la governança, a la participació. No representa tot el moviment independentista, perquè no hi són totes les formacions independentistes. I pot ser vist com una eina partidista. 

Vostès el veuen com una eina partidista?
Nosaltres vam demanar des de fa unes setmanes que atès que no s'havia resolt la governança, les funcions, els objectius, la participació, dins del Consell per la República i que no representava tot l'independentisme, preservar-lo dels contextos preelectorals com l'actual. Ens semblava un error que es convoqués l'assemblea de representants en aquest context, sense haver resolt les qüestions de fons. 

El Consell per la República no representa tot el moviment independentista

Si Aragonès arriba a la presidència, serà l'últim president autonòmic? 
Tant de bo, treballarem perquè així sigui. Ja hauríem volgut no tenir presidents autonòmics i no fer unes eleccions al Parlament de Catalunya. Sinó que tot el procés d'octubre de 2017 hagués culminat amb la construcció definitiva de la República Catalana. No ha estat possible, i malgrat tot hem avançat més que mai. Hem de seguir per aquest camí. Autodeterminació i amnistia.

I fer un referèndum dins la propera legislatura?
Tant de bo. En els propers quatre anys, no descartem res, hauria de poder ser possible mentre seguim treballant pel dia dia de la gent. 

Ja té bitllet per tornar a Madrid?
[Riu] No, no ho tenim previst. Hi haurem d'anar les vegades que faci falta. Tant de bo hi puguem deixar d'anar ben aviat, a Madrid. Però el que segur que no renunciarem nosaltres és a fer política. Som una organització política i hem vingut a fer política, no només a fer activisme o agitar la gent o utilitzar les xarxes socials. Hem vingut a fer política i a ajudar la gent i això es fa amb acords polítics i moltes vegades amb aquells que no compartim res o amb qui som adversaris. Aquí està la gràcia de la política. 

Foto: Sergi Alcàzar