Quedem en ple bullici de l'Eixample, al bar del costat de la seva feina com a sociòloga, la que haurà de tornar a deixar si surt escollida diputada al Congrés dels Diputats. Mireia Vehí (Vilafant, 1985) capitaneja la candidatura de la CUP a les eleccions espanyoles. El repte és majúscul. És la primera vegada a la història que els anticapitalistes, que sempre havien defensat que les institucions de l'Estat quedaven fora del seu àmbit territorial, presenten una llista per ocupar els escons de les Corts. Així ho va aprovar la militància en una votació ajustadíssima i ara, els portaveus del partit argumenten que la decisió respon a "l'excepcionalitat" del moment. Què hi van a fer a Madrid? Vehí, que el dia de la DUI al Parlament alçava el puny flanquejant Puigdemont, explica en aquesta conversa amb ElNacional.cat que la seva missió és dur el conflicte a la capital de l'Estat i tombar el règim del 78. A una mà, la bandera de l'1-O, a l'altra, la del 15-M.
A Madrid a fer què?
A Madrid a portar el conflicte i a fer una esmena a la totalitat al règim (del 78). Nosaltres ens sentim hereus de dues coses importants que han passat en el darrer cicle polític en clau d'esmena al règim. Una és el moviment independentista per l'autodeterminació i l'altra és el 15-M. Aquest esperit d'esmena a la totalitat al bipartidisme, a l'aparell de l'Estat, a la monarquia, a l'Íbex 35, per a nosaltres és clau per explicar el projecte polític de la CUP. El nostre programa polític, socialista, feminista, antiraciscta, ecologista, és per se una esmena a la totalitat a l'Estat, a la UE i a la situació d'excepcionalitat que en molts sentits es viu ara.
Però això no és nou, vull dir que ja hi ha partits que han portat el conflicte català al Congrés, ERC i Junts per Catalunya, i que han plantejat una esmena al règim del 78, en el cas Podemos i els Comuns...
El que no se li escapa a ningú és que des del 28-A fins ara les negociacions d'investidura per part d'ERC han sigut en clau de donar vots en blanc amb la idea de parar l'extrema dreta però sense cap tipus de condició política des d'una perspectiva d'esquerres a sobre la taula. I Podemos ha fet una cosa semblant, ha intentat construir un espai quasi neutral que és molt difícil perquè l'Estat només et deixa estar amb ell o contra ell. I pel que fa a Junts per Catalunya, sí que és cert que han tingut una actitud molt més bel·ligerant al Congrés, però després el que veiem al Govern de la Generalitat és una altra cosa i és una altra cosa que també afecta ERC, veiem un Govern que en comptes de treballar per la sobirania en tots els sentits està tirant endavant una llei aragonès que s'està venent una part del nostre país a trossos. Per tant nosaltres sí que pensem que hi ha un espai orfe d'impeachment al règim.
La CUP no es presenta al Congrés per fer de bons diputats
I què us fa pensar que això no us acabarà passant a vosaltres? Què fareu de diferent per no acabar sent absorbits, com dius, per aquest sistema que "només et deixa estar amb ell o contra ell"?
Si una cosa té clara l'esquerra independentista és que nosaltres no som millors que ningú. Hi ha hagut molta gent anteriorment a Catalunya, a l'Estat i als Països Catalans que ha intentat fer política d'esmena al règim i que s'ha acabat incrustant en el règim. Com que nosaltres no som millor que ningú, tenim una sèrie de mecanismes -l'assemblearisme, la presa de decisions col·lectives, el control des de la militància cap als càrrecs electes- que d'alguna manera van a desactivar això. Llavors, quan tu ets càrrec electe de la CUP, nosaltres sempre diem que tu vas molt tranquil·la pel món, perquè el que tu fas al teu espai institucional és el que ha votat abans la teva gent. I si tu vas en contra del que ha votat la teva gent, tu no pot ser càrrec electe de la CUP. Per tant, nosaltres estem molt orgulloses de la nostra manera de funcionar i de fer que sovint es ridiculitza, recordo aquella ridiculització col·lectiva de la presa de decisions assembleàries que va ser allò del "Mas o març" i que precisament per nosaltres és la garantia que els nostres càrrecs electes vagin allà a fer el que la militància diu. El dia que la CUP deixi de funcionar d'aquesta manera sí que ens haurem de preocupar.
Ara us llanceu a la piscina del 10-N sabent que hi ha aigua, després de l'experiència del Front Republicà, que va quedar-se a molt poc d'entrar al Congrés. Hi ha ajudat?
És important posar sobre la taula que la CUP no fa política per càlculs electorals. Per tant, si la nostra militància decideix en un consell polític que ens presentem a les espanyoles és perquè fa una lectura estratègica del moment, del que ha passat durant aquesta investidura i perquè creu que l'esquerra independentista té alguna cosa a aportar, no tant pels vots amunt o avall.
Dius que aneu a portar el conflicte al Congrés. Conflicte és no investir Pedro Sánchez?
És arxiconegut, som una organització en clau Països Catalans, socialista, feminista, ecologista i antiracista desacomplexada, pensem que el discurs d'esquerra desacomplexat és necessari i que a més ressona a moltíssima gent. I construïm un marc polític que entenem que respon a les necessitats del moment amb una lògica estratègica que diu amnistia, autodeterminació i conquesta de drets. Què vol dir això, en termes concrets? Per nosaltres amnistia vol dir una resposta col·lectiva, col·legiada, que afecti totes les persones encausades sigui quina sigui la seva situació concreta. I vol dir també que com que l'amnistia etimològicament vol dir oblit, si no hi ha delicte, el dret a l'autodeterminació és legítim. I això per a nosaltres és fonamental. Parlar d'amnistia sense parlar de dret a l'autodeterminació pensem que no té sentit. El cas de l'autodeterminació, què vol dir? Vol dir desobediència civil organitzada, col·lectiva i massiva, que és el que va passar l'1-O. I vol dir autodeterminació en molts sentits, en clau nacional però també en clau d'habitatge. Moltíssima de la militància de l'esquerra independentista participa també de la PAH o dels sindicats d'habitatge, que practiquen sistemàticament la desobediència. I això connecta també amb la idea de conquesta de drets. Nosaltres estem a les institucions entenent que són un terreny de joc on les classes populars perden. Per tant necessiten poder fer contrapoder de carrer i necessitem institucionalitat pròpia. Què vol dir això? Per exemple, que si tu com a ajuntament no tens capacitat de garantir habitatge digne, és el moviment popular qui ocupa. I és la institució qui garanteix que aquesta casa es pugui ocupar.
La millor notícia per a nosaltres seria que la CUP contribuís a que hi hagués un moviment popular, desobedient, col·lectiu i alegre arreu dels pobles de l'Estat que s'aixequés contra el règim
Posem-nos en el cas que aquest cop sí que hi ha investidura i que la CUP entra al Congrés, això implicaria que haureu de començar a rodar. Quin és el pla? Anar a tots els plens ordinaris i participar de l'activitat parlamentària com un partit més?
El nostre plantejament el decidirà la nostra gent, estem en construcció....
Això vol dir que si entreu al Congrés el primer serà convocar una assemblea?
Clar, per decidir quanta representació tenim i de quina manera hem d'intervenir. Ara, ja t'avanço que la CUP no es presenta al Congrés per fer de bons diputats i bones diputades i fer una feina parlamentària excel·lentíssima. La CUP es presenta per portar el conflicte i fer una esmena a la totalitat del règim. I en base a això la nostra gent decidirà quina activitat parlamentària. No tindria molt de sentit que nosaltres anéssim al Congrés a garantir la governabilitat si no podem parlar d'amnistia, d'autodeterminació i de conquesta de drets.
Però i si es tracta de la governabilitat d'un govern que treballa per la conquesta de drets, que planteja per exemple derogar la reforma laboral o pujar les pensions, què farà la CUP?
Bé, això es valorarà. És a dir, el que nosaltres també posem en entredit és que el PSOE faci una política efectiva d'esquerres, perquè el que hem vist fins ara només són promeses i de totes les promeses que hi ha hagut sobre la taula no n'hi ha hagut cap que hagi cristal·litzat en una proposta concreta. Per tant, seria gairebé una alegria política que la CUP es veiés amb la contradicció de decidir si va a votar la derogació de la reforma laboral o la nacionalització dels sectors estratègics de l'Estat espanyol.
I tindreu iniciativa parlamentària? A la revisió del vostre full de ruta vau aprovar passar de l'actitud de bloqueig a una via propositiva. Això també val pel Congrés?
L'activitat política propositiva és en els marcs en els que l'esquerra independentista creu que ha de fer política i això passa als ajuntaments, al Parlament i, si hi ha representació al Congrés, passarà al Congrés.
Per la majoria de reptes que plantegeu, per exemple per l'amnistia, és indispensable comptar amb la complicitat d'altres forces fora de Catalunya, la dels grans partits espanyols...
Ens plantegem que la visibilitat política i la possibilitat d'altaveu que dóna el Congrés ens permetrà generar aliances amb les esquerres i els pobles de l'Estat. No som independentistes perquè siguem insolidaris ni perquè ens creiem millor que ningú a l'Estat espanyol, ho som perquè entenem que la independència és per canviar-ho tot, és un exercici de sobirania popular que fa que puguem decidir la bandera però també si paguem el deute. De fet, la millor notícia per a nosaltres seria que la CUP contribuís a que hi hagués un moviment popular, desobedient, col·lectiu i alegre arreu dels pobles de l'Estat que s'aixequés contra el règim. Només per això ja hauria valgut la pena que la CUP anés al Congrés. Nosaltres participem de les institucions entenent que la institució és un camp de joc que només té sentit si hi ha poder i contrapoder. El que nosaltres no farem és bolcar totes les energies al Congrés. Seguirem tenint un peu al parlament i l'altre al carrer.
La possibilitat d'altaveu que dóna el Congrés ens permetrà generar aliances amb les esquerres i els pobles de l'Estat
A l'última assemblea vau acordar apostar per una via més pragmàtica i realista, com casa això amb defensar una amnistia que depèn, com a mínim, del suport dels socialistes?
El que nosaltres dèiem a l'assemblea de Celrà és que ara mateix no hi ha les condicions materials que facilitin un altre embat a l'Estat. El que hem de fer nosaltres és construir aquestes condicions materials. Com és construeix això? Doncs passa per construir poder popular i també per retenir la capacitat de construir propostes polítiques que obrin via i que tinguin la capacitat transformadora que requereix el moment. I el moment en clau d'excepcionalitat democràtica i repressiva és altíssim i per tant nosaltres pensem que la proposta de l'amnistia resol no només una solució col·lectiva que afecta a totes les preses i exiliades sinó que també al seu cor té la proposta política del dret a l'autodeterminació. És cert, i a ningú se li escapa, que no hi ha una aritmètica parlamentària al Congrés que permeti acollir això i treballar-ho. Per tant, de facto, qui està bloquejant és l'Estat. Si a l'altra banda t'hi trobes una paret, el problema és de l'altra banda, no de que tu estiguis posant totes les solucions polítiques.
En aquest punt, la defensa de l'amnistia, hi ha coincidència amb ERC i JxCat. Fa uns dies, els republicans plantejaven la possibilitat que els partits independentistes comparteixin punts del programa i fins i tot actes electorals. Com ho veu la CUP?
Aquí hi ha un tema, com sempre, que és la batalla pel relat. Quan nosaltres parlem d'amnistia diem que ha d'anar lligat a l'autodeterminació com a cosa innegable. Estem anant un pas més enllà a donar una resposta antirepressiva. Pensem que és un punt de qualitat que només està portant l'esquerra independentista. És a dir, estem resolent un conflicte polític. En aquest sentit, punts programàtics comuns? La política es fa a partir dels consensos. Nosaltres amb ERC i JxCat, amb qui tenim diferències evidents al Parlament i a la Generalitat i amb qui estem fent una oposició frontal, el que no entendria la nostra gent és que nosaltres generem un programa comú. Ara bé, nosaltres fem política per guanyar, per tant si ens trobem en l'amnistia i en el dret a l'autodeterminació entesa com el reconeixement explícit de la desobediència civil massiva com a forma de conquesta de drets, ens trobarem, i tant.
I hi ha converses en aquest sentit?
No.
Aquesta és una batalla per dir-li a la monarquia, a l'Íbex 35 i l'aparell de l'Estat que aquí qui decidirà és la gent: el deute, la bandera, els drets laborals o el que vulgui la gent. És una batalla contra el poder establert
Cal aprofitar per plantejar aquest 10-N com un nou plebiscit, per comprovar si l'independentisme supera el 50% dels vots?
Està clar que totes les urnes mesuren la capacitat i la força de l'independentisme en tota la seva pluralitat. Ara bé, quan nosaltres parlem de desobediència com a forma d'exercici de drets no ho diem com a títol. Diem que està clar que al davant tenim un estat que està disposat a tot per no deixar exercir el dret d'autodeterminació. Per tant, és tan important la representativitat institucional com la capacitat col·lectiva que tinguem de resposta popular i autoorganitzada al carrer. Vénen les sentències i això sí que mesura a Catalunya i arreu de l'Estat què pensa la gent de la sentència d'aquest Tribunal Suprem i com respon. Nosaltres pensem que és important què passa a les urnes per mesurar el suport institucional de l'independentisme però que és fonamental veure què passa als carrers de forma organitzada, coral, alegre i desobedient per respondre a la violència i la repressió de l'Estat.
I si als carrers torna la mobilització de l'1-O i el 3-O, què passa després, què ha canviat respecte l'octubre de 2017?
Nosaltres en clau autodeterminació creiem que ara no hi ha les condicions. Però el que sí que està passant i no és menor i això explica que la CUP decideixi participar de les eleccions espanyoles és que hi està havent un intent de tancament del règim, de segona transició. Quan diem segona transició volem dir que el que va obrir el 15-M i l'independentisme al carrer és una esmena a la totalitat al règim; el PSOE el que fa és emergir, amb els poders de l'estat darrera, com l'artífex d'aquesta segona transició entesa com a pau social. Si el règim respon tancant, amb lleis mordassa, amb empresonaments i persecució de la dissidència política, això marcarà els propers vint anys de la capacitat que hi hagi a l'Estat espanyol per canviar les coses. Una resposta massiva i organitzada és dir al PSOE i a l'Estat: no faràs una segona transició.
Aquesta sentència marcarà la gestió de la dissidència a partir d'ara.
Els set CDR empresonats són presos polítics?
Sí.
Per què?
Perquè tota persona empresonada per les seves idees és un pres polític.
Arran d'aquestes detencions hi ha determinats actors que interessadament equiparen independentisme amb terrorisme. Denuncien que vostès no condemnen la violència...
Quina violència? Primer vull deixar clar que nosaltres sempre hem defensat la desobediència civil, que és sempre pacífica, com el camí per arribar a la independència. A partir d'aquí, el que és preocupant és la construcció del dret penal preventiu. Que poden anar a buscar a casa seva algú acusant-lo de terrorisme sense que hagi passat res. I això és molt gros i molt perillós. És que no hi ha hagut violència i no volem entrar al joc de l'Estat espanyol de condemnar una violència en abstracte.
Què vol dir desobediència institucional?
El primer que volem dir és, la retina a l'1-O. Quan hi ha un camí conjunt entre la gent organitzada i la institució, la desobediència pren sentit perquè significa que es va a la una. I el referèndum va ser això. Però quan parlem de desobediència institucional parlem de moltes altres coses. Si ens fixem en els ajuntaments, quan Endesa envia una carta als alcaldes i alcaldesses dient que els ajuntaments hauran de pagar les factures que els famílies no puguin pagar, el que esperem és que diguin a Endesa que no. Quan parlem de menors sense referents familiars, el que esperem de les institucions és que garanteixin els drets més enllà del que digui la llei d'estrangeria. Quan parlem de topall de dèficit, esperem que els ajuntaments no paguin el deute a la Troika i segueixin invertint en despesa social. La desobediència no és mai simbòlica, perquè és un exercici ètic fonamental i en clau institucional també ha de ser així.
L'Estat només et deixa estar amb ell o contra ell
De qui se sent avui més a prop la CUP, de JxCat, d'ERC o dels Comuns?
La CUP sempre mira de teixir aliances a l'esquerra, tot i que aquesta esquerra no sigui com nosaltres voldríem. Nosaltres vam aprovar uns pressupostos al Govern Puigdemont perquè hi havia un referèndum al damunt de la taula i aquesta ha estat l'única concessió que ha fet la CUP a la dreta catalana.
Al debat de política general les votacions van evidenciar una clara sintonia amb els Comuns...
És evident que compartim una sèrie de principis fonamentals. Malament aniríem si no votéssim coses conjuntament. La gent dels Comuns i l'esquerra independentista es troba al carrer parant els desnonaments. Per nosaltres tenir una aliança sostinguda amb els Comuns és no una bona notícia, és de calaix. Ara bé, els Comuns estan intentant construir un espai polític de cara a la campanya que només mira al PSOE i que per tant només mira en clau de governabilitat i nosaltres no compartim aquesta obsessió per una governabilitat amb el PSOE, estem a les antípodes d'això.
Quin futur li veieu al govern Torra-Aragonès?
El govern Torra-Aragonès està fent una política material i objectiva que sistemàticament va en contra de les classes populars i per tant nosaltres hi estem de front. Amb l'únic que ens hem trobat últimament amb el govern Torra-Aragonès és amb la unitat antirepressiva.
I els pressupostos, hi ha opcions que pugueu aprovar-los?
Que els posin sobre la taula. La CUP prendrà decisions en base no a si són els vuitens pressupostos més socials de la història, que això ho hem sentit unes quantes vegades, sinó si concretament van a millorar les classes populars. I de moment el que nosaltres hem vist no va per aquí.
No som millors que ningú. Hi ha hagut molta gent anteriorment que ha intentat fer política d'esmena al règim i que s'hi ha acabat incrustant
Què diries a un independentista fart, cansat, frustrat i desencisat?
Que la batalla per la independència a casa nostra fa molts anys que dura, que això no va dels últims cinc anys, que hi ha hagut molta gent abans que nosaltres que ha donat tot el que tenia, que rendir-se no és una opció, però no com a imperatiu categòric, sinó com a sentir-se part i orgull d'un fil roig de la història. I també li diria que se senti hereu i hereva de tota la gent arreu del món que ha lluitat i ha donat el seu cos, la seva vida, les seves mans i tot el que tenia per fer canvis que en el seu moment semblaven impossibles i que avui dia són reals. Per tant, alegria, amunt i sobretot tenir tranquil·litat i convicció cada nit abans d'anar a dormir i cada matí quan t'aixeques que estàs fent una cosa increïble, que té conseqüències positives per a moltíssima gent.
I a un no independentista?
Que aquesta no és una batalla per una bandera, és una batalla per la capacitat de plantar cara al règim, per garantir que als Països Catalans i tot l'Estat espanyol la dissidència pot fer política de forma tranquil·la, pels drets. Al final aquesta és una batalla per dir-li a la monarquia, a l'Íbex 35 i l'aparell de l'Estat espanyol que aquí qui decidirà és la gent: el deute, la bandera, els drets laborals o el que vulgui la gent. És una batalla contra el poder establert. El procés independentista a Catalunya és un vector democratitzador de l'Estat i d'Europa.