La magistrada Montserrat Comas (Barcelona, 1953) és la portaveu de Jutgesses i Jutges per a la Democràcia a Catalunya, una de les principals associacions de magistrats i jutges de l’Estat espanyol. Va ser vocal del Consell General del Poder Judicial. Però potser és més coneguda per presidir el tribunal que va jutjar el cas Palau, que ha acabat aquest any amb Fèlix Millet i Jordi Montull condemnats a presó. Després de pagar fiances ja estan en llibertat.
Comas veu amb preocupació determinades ingerències del Govern espanyol en el poder judicial. També viu amb inquietud la inestabilitat política, després que s’hagi intentat instaurar una "legalitat paral·lela". El primer pas de la solució, defensa, passa per formar un Govern que permeti recuperar les institucions intervingudes.
Sé que no pot parlar del cas que ha jutjat, però almenys una constatació: Junqueras, Forn i els Jordis han passat més temps a presó que no pas Millet i Montull…
No puc contestar la comparació. En primer lloc, perquè el cas no té res a veure. I perquè no puc parlar del cas.
Per a vostè són presos polítics, els dirigents independentistes?
No ho són. Si et llegeixes les resolucions, allà s’exposen uns fets que, indiciàriament, han succeït i s’imputen unes determinades persones. Una cosa és estar en contra que aquests fets puguin integrar els delictes de rebel·lió, sedició i altres, i una altra cosa és pensar que en les resolucions la presó provisional es fonamenta en les seves idees. No és per la seva ideologia, és per uns fets indiciaris… Em sembla de més interès social, jurídic i fins i tot polític que es parli de per què s’està en contra que aquests fets indiciaris puguin constituir delicte de rebel·lió, que és el més greu dels delictes.
Per vostè no n’hi ha, de rebel·lió?
El delicte de rebel·lió requereix un alçament públic i violent. Pel meu coneixement del que ha passat a Catalunya, no crec que hi sigui. Per molt que hi hagi possibles delictes de desobediència reiterada, no hi ha hagut violència, ni situacions de força física, ni ocupació d'immobles, ni desordres públics... És cert que el Tribunal Suprem recull la interpretació de la Fiscalia General de l'Estat, que entén que no requereix violència física, però només indiciàriament. Això ara té un recorregut. No ha acabat la investigació. I si finalment s'obre judici oral, hauran de decidir set magistrats. Em preocuparia molt que el Tribunal Suprem acceptés aquesta interpretació del delicte de rebel·lió. Jurisprudència no en tenim...
L’únic precedent és el del 23-F.
Sí, i tots sabem de quina manera van aixecar-se. És un aixecament de model, tant perquè va utilitzar violència com perquè va aixecar-se contra la forma del Govern, segrestant el Govern i els parlamentaris. I se’l va condemnar, va recórrer al Suprem i va perdre. Si haguéssim d'explicar als estudiants de Dret què és rebel·lió, la sentència del 23-F és molt pedagògica; és Tejero al Congrés. És indiscutible que allò va ser rebel·lió. Després no hi ha absolutament cap altra sentència.
Quin dia s'ha produït un "aixecament" aquí?
Seria la primera pregunta. En la querella de la Fiscalia General de l’Estat es parla d’una sèrie de fets que durant dos anys, sumats tots ells, serien l’aixecament. En un aixecament ha d’haver-hi un acte. Es parla de l’1-O, del 27-O, de les manifestacions anteriors… A tot el món passa que manifestacions pacífiques poden acabar amb desordres públics puntuals per part d’un sector minoritari.
Si haguéssim d'explicar als estudiants de Dret què és rebel·lió, la sentència de Tejero és molt pedagògica.
I el delicte de sedició del qual s'acusa els Jordis?
Aquí hi ha una diferència respecte de la rebel·lió. En el tipus penal no s’exigeix violència; es parla només d’un aixecament tumultuari amb diverses finalitats: impedir el compliment de les lleis, impedir el compliment de resolucions judicials… En aquest cas és cert que va succeir davant del Departament d’Economia quan s’estava fent un registre judicial autoritzat per un jutge. La investigació haurà de determinar si hi havia alguna cosa més que el dret de manifestació, que és un dret constitucional que per sort no es pot qüestionar. Hi ha uns elements que s’estan investigant, que no tenen la nitidesa respecte de l’altre delicte.
Vostè diu que no són presos polítics, però per a denegar la llibertat el jutge Llarena argumenta que els sol·licitants mantenen les seves idees…
Un cop llegides les seves interlocutòries, hi ha dos elements que em preocupen. El primer, que faci referència a la ideologia dels investigats. Les opcions polítiques personals estan protegides en la Constitució. Cap dels partits polítics dels quals formen part són il·legals, i l'objectiu de la independència, si es fa dins el marc constitucional, cap dins la Constitució, que també empara els qui hi van en contra. El segon element que em preocupa és aquest concepte de reiteració delictiva, perquè s'allunya del concepte que els jutges estem acostumats a exigir. És una qüestió que s'ha d'individualitzar. Llarena fa dependre la reiteració delictiva del que fan terceres persones en l’actual context polític, i no en el que faria la persona investigada.
Això en quin terreny ens situa?
Els investigats han presentat un recurs d’empara al Tribunal Constitucional, que l'ha admès a tràmit. Hi haurà una sentència on es digui si encaixa dins la Constitució la motivació concreta d’aquestes interlocutòries. També pot tenir un altre recorregut. Sigui quina sigui la decisió del TC, pot ser examinada pel Tribunal d'Estrasburg. No seria la primera vegada que el TC o el TS no han garantit suficientment els drets d’una persona. Hi ha un sistema de garanties. Quan em preguntaves si hi havia presos polítics, li dic que no; vivim en un Estat de dret amb garanties per a tothom.
En aquest sistema de garanties, hi ha unes interlocutòries que diuen que els investigats “mantenen la seva ideologia”.
Sí, però no són presos polítics si llegim les interlocutòries. Perquè el jutge es basa en tots els fets, que es qualifiquen indiciàriament o bé de rebel·lió o bé de sedició. En l’admissió a tràmit, el TS ja va advertir que fruit de la investigació podria no haver-se consumat el delicte de rebel·lió, que s’hagi quedat en la fase de conspiració per la rebel·lió, però dona una altra alternativa: que estiguem en un delicte de sedició. Estem en una fase indiciària encara. La fotografia encara no és la fotografia final del que passarà. Hi ha uns fets indiciaris. L’encaix és el que es discuteix.
Em preocupa que Llarena faci referència a la ideologia dels investigats. Les opcions polítiques personals estan protegides a la Constitució.
Jordi Sànchez pot ser investit president?
La candidatura proposada pel president del Parlament és perfectament legal. No hi ha cap incompatibilitat legal perquè una persona en presó provisional, que té presumpció d’innocència, pugui presentar-se en una llista i pugui ser candidata en una investidura. El que passa és que, a parer meu, és pràcticament inviable. És veritat que d’una forma provisional, però ara per ara, quan se’l proposa com a candidat, està privat de llibertat. I per tant té unes limitacions. No només és la presa de possessió de la presidència, sinó que per poder exercir de president, i que sigui efectiu, cada dia s’ha de reunir...
Amb la negació del permís per assistir al ple d'investidura, no es veuen afectats els seus drets polítics?
Amb la resolució es tanca la possibilitat que Sànchez pugui ser investit. El jutge manté el seu dret a delegar el vot, però això no és suficient. La decisió de Llarena efectivament és restrictiva respecte del dret constitucional de representació i participació política, que implica el dret a accedir a càrrecs públics. Però cap dret té caràcter absolut, i en la ponderació de drets que fa el jutge fa prevaldre les finalitats de la investigació penal i la necessitat de mantenir la presó provisional.
Llarena diu que Juan Carlos Yoldi, que va ser acusat de pertinença a banda terrorista, sí que hi tenia dret, però que en el cas de Sànchez no.
Diu que en aquell cas va obtenir l’autorització judicial perquè no hi havia cap risc de reiteració delictiva i podia ser conduït amb mesures d’ordre públic, perquè el terrorisme d’ETA havia desaparegut. I que en el cas de Sànchez sí que es pot produir reiteració delictiva en l’actual context polític, i que la seva conducció comporta un risc d’explosió violenta als carrers. El raonament és poc afortunat. No el comparteixo. Hauria estat més comprensible dir que autoritzar la sortida del candidat no era viable per poder exercir la tasca de president des de la presó. Un president requereix reunir-se diàriament amb membres del Govern, firmar, consultar, negociar amb l’oposició, etc.
De nou torna a fer recaure la reiteració delictiva en terceres persones.
Sí, però en aquest cas sí que individualitza l’hipotètic comportament que tindria Jordi Sànchez si quedés en llibertat. Entén que participa d’un projecte polític actual que contempla abordar il·legalment una legislatura constituent cap a la República. Considera que aquest grup polític vol reeditar el procés i constituir institucions republicanes a l’exili dirigides per Puigdemont des de Brussel·les. En aquest últim sentit, crec que no ha ajudat gens l’últim document de propostes polítiques per aquesta legislatura consensuat amb ERC.
Però hi ha risc d’una “explosió violenta”?
La meva discrepància amb la resolució rau justament en la conclusió que tots els fets que van passar en el full de ruta i el que pot passar en l’actual context polític poden portar indefectiblement a una situació d’“explosió social violenta o un enfrontament col·lectiu com a instrument per obtenir la secessió”. Com he dit, a Catalunya no hi hagut violència durant el procés, ni crec que se'n produeixi en el futur.
El jutge Llarena ha analitzat el precedent de Yoldi, però el raonament que fa és poc afortunat.
Entendria que JxCat presentés una querella per prevaricació contra Llarena, com va anunciar?
No. La discrepància amb la decisió judicial és legítima, també la crítica pública, però és una decisió raonada i motivada. El delicte de prevaricació requereix que un jutge dicti una resolució injusta tot sabent que va en contra de la legalitat. No és el cas. No coincidir amb una determinada interpretació que fa el jutge no obre la porta a acusar-lo de prevaricació.
Quin recorregut creu que té el recurs de mesures cautelars a Estrasburg?
El TEDH sempre ha exigit que prèviament a interposar una demanda s’hagin esgotat les vies jurisdiccionals internes de cada Estat. Només ha acceptat pronunciar-se sense necessitat d’esperar la resolució dels recursos previs en cas que estigui en perill la vida o la integritat física de les persones. Normalment no ho ha fet en els casos de possibles vulneracions de drets polítics o de representació política.
Abans em parlava de la interpretació que feia la Fiscalia de la rebel·lió. La Fiscalia ha jugat un paper distorsionador?
És cert que la Fiscalia General de l’Estat és qui presenta la querella, el dilluns després del 27-O. També és cert que per tot el que havia succeït abans no se n’havia presentat cap. La declaració unilateral d’independència és el que fa que la presenti. Té més de 90 pàgines. Jo la vaig llegir, perquè volia saber el plantejament. I efectivament hi ha un canvi entre el plantejament jurídic entre tot el que havia passat abans del 27-O i el que passa després. És cert que és una decisió de la Fiscalia, però la interlocutòria del Tribunal Suprem fa que s’estigui investigant sota aquesta interpretació. Espero que, si finalment s’obre judici oral, la sentència que es dicti no integri aquests diferents actes que han succeït dins el delicte de rebel·lió.
Però hi ha ingerències polítiques en la Fiscalia?
És cert que el fiscal general de l'Estat el nomena el Govern espanyol. I la Fiscalia és un cos jerarquitzat, a diferència del poder judicial. Tots els fiscals estan vinculats per les interpretacions de la Fiscalia General, que depèn del Govern. Aquesta estructura, que no a tots els països és aquesta, fa pensar que pugui haver-hi interferències amb molta més facilitat que no pas en el poder judicial. Això no vol dir que els fiscals no estiguin vinculats als principis de legalitat i imparcialitat. No hi ha aquesta nota tan característica del poder judicial, que és la independència.
En quin estat queda la separació de poders quan el ministre de Justícia avança les decisions que prendran els jutges?
Les declaracions del ministre de Justícia, anunciant tot un calendari judicial i tota una sèrie de decisions judicials, suposen una interferència clara. Algunes d’aquestes opinions ja s’han demostrat que no han estat així. Ell va fer una programació d’un calendari, que ara s’acaba de prorrogar. No és bo en un sistema de divisió de poders que un membre tan qualificat d’un poder de l’Estat, com és el ministre de Justícia, interfereixi en decisions jurisdiccionals.
I quan ministres i el mateix president truquen els magistrats del TC abans que es reuneixin, per a transmetre-li la seva "preocupació"?
Si aquests contactes telefònics són certs, tenint en compte que ningú ho ha desmentit, suposen una altra ingerència inadmissible del Govern central en la tasca del Tribunal Constitucional. Encara que el tribunal no es deixi pressionar, aquest fet minva la confiança dels ciutadans en la justícia. El Congrés hauria d’haver reprovat els responsables d’aquest fet.
Tots els fiscals estan vinculats per les interpretacions de la Fiscalia General, que depèn del Govern.
Puigdemont, els consellers i Gabriel són fugits de la justícia?
Són persones que en un moment determinat van decidir no comparèixer a declarar davant el jutge instructor. I això té unes conseqüències en l’àmbit penal i processal. Qualsevol persona que decideix no només no venir, sinó viure a l’estranger i no comparèixer a declarar, es col·loca al marge del procés penal. Es col·loca al marge de la justícia i es prenen unes decisions que també estan previstes a la llei.
I el jutge Llarena es veu obligat de forma inèdita a retirar l’ordre europea de detenció. I les autoritats suïsses ja avancen que no tenen intenció d’extradir Gabriel.
El tema de Suïssa van ser unes declaracions del ministre, que efectivament estava opinant sense que encara hagués un recorregut obert.
També és encara més sorprenent quan no s’ha emès cap ordre de detenció.
Potser va precipitar-se, perquè no sap en quines condicions se li pot demanar una hipotètica extradició. Quan demanes una extradició ha de ser molt justificada, has de fer molts papers... Pel que fa a la decisió de retirar l’ordre europea de detenció està motivada per una resolució. No hi ha precedents. Ell ho motiva perquè no vol que es condicioni la decisió de la justícia belga respecte de tots els investigats. I en tot cas és una decisió que no el vincula de forma definitiva. És a dir, el fet que en aquell moment decidís retirar-ho no vol dir que més avançat el procés d’investigació, o si considera que s’han reunit noves proves indiciàres, no vol dir que no pugui reactivar-la.
Tant els presos com els exiliats han decidit portar el seu cas a l’ONU. Quin recorregut creu que té?
És molt difícil opinar en aquest moment processal. No m’atreveixo a dir quin recorregut pot tenir. Respecto que en el seu dret a defensa també facin aquest camí, com han fet el de presentar recurs d’empara al Tribunal Constitucional. A Espanya, encara que pugui semblar molt llarg, encara estem en fase d’investigació. Encara no hi ha hagut processament, no s’ha obert el judici oral, no s’ha dictat cap sentència. En tot cas, té aquest problema. Normalment els organismes internacionals exigeixen que hi hagi unes resolucions que hagin passat tot el filtre. Al TEDH no s’hi pot anar si abans no s’han esgotat les vies a Espanya.
El Congrés hauria d’haver reprovat els responsables de les trucades als magistrats del TC.
Enfront tanta judicialització, com es resol el conflicte polític?
És el gran problema que tenim des de fa mesos i fins i tot anys. Aquesta inacció o passivitat del Govern espanyol, confiant que exclusivament el Codi Penal resoldrà un problema que és polític, és un dels problemes que tenim. Sabent que existeix un problema no resolt, no s'ha establert cap pont de diàleg. Algun dia haurem de trobar un marc, que a parer meu passa per acabar amb aquesta inestabilitat política. Qui té la majoria ha de poder formar Govern efectiu que permeti que decaigui el 155 i recuperar les nostres institucions.
Renunciant als seus projectes polítics?
De legalitat només pot haver-hi una. No és possible tenir dues legalitats en paral·lel. No es pot implementar una República en el marc constitucional espanyol. No es pot renunciar a la via del diàleg: poder alguna vegada parlar d’un problema polític que té arrels de fa molt temps. Abans necessàriament s’han de fer aquests passos: acabar amb la inestabilitat, formar un Govern quan abans millor per recuperar les nostres institucions, renunciar a la via unilateral i que en aquest nou ordre de convivència democràtica siguin possibles marcs de diàleg.
Ha estat una ingenuïtat pensar que els jutges farien la feina bruta als polítics?
Més que una ingenuïtat, és un error polític pensar que els problemes polítics es resolen exclusivament per la via del Codi Penal, dels jutges i dels fiscals. Això no vol dir que els jutges no hagin d’intervenir quan és necessari. En aquesta ruta hi ha possibles altres delictes que s’hagin pogut cometre, i ja s’han obert procediments en el TSJC. És impensable que no s’obrissin. No és que estigui defensant que els jutges no han d’intervenir. Però pensar en la judicialització com a única via de resolució dels conflictes polítics és un greu error.