Nacho Martín Blanco (Barcelona, 1982) és el cap de llista del Partit Popular a les eleccions generals 2023 per la demarcació de Barcelona. Lluny de ser un històric a les files populars, Martín Blanco va passar, gairebé de la nit al dia, de fer de portaveu de Ciutadans a liderar la llista barcelonina del PP, un canvi sobtat que pot apuntar a una paradoxa: quan sembla que bufen bons vents per a aquest partit, a Catalunya hi ha sequera de lideratges. En tot cas, en aquesta entrevista a ElNacional.cat, el candidat per Barcelona defensa la seva integració al PP i l’assumpció del seu programa i postulats, a més de repassar la campanya electoral i l’actualitat política del moment.
🟡 El mapa de la Catalunya del PP: del lideratge de Fernández Díaz a la improvisació de Martín Blanco
🟡 El mapa de l'Espanya del PP: de l'era Rajoy a l'assalt de Feijóo a la Moncloa
Que el porta a acceptar l'encàrrec del Partit Popular de liderar aquesta candidatura i deixar de manera fulminant ser portaveu del Parlament de Ciutadans?
Anem per passos. Primer decideixo que després de les eleccions del 28 de maig Ciutadans té una viabilitat complicada i això és una reflexió que feia temps que venia fent-me, però després del 28 de maig això és una cosa que arriba a un punt que em sembla que és insostenible i per tant decideixo deixar la meva antiga formació. I després d'aquesta decisió arriba l'oferiment del Partit Popular per anar a les llistes del 23 de juliol i ens sembla una oferta que és absolutament irrenunciable perquè crec que és el moment d'un canvi a Espanya i a més d'un canvi que estigui liderat per un partit amb sentit d'Estat, un partit responsable i amb sentit del deure com el Partit Popular, i a mi em fa especial il·lusió i per mi és un honor i una responsabilitat encapçalar aquesta llista per Barcelona.
Quines relacions manté amb els seus companys de Ciutadans. Fins i tot li preguntaria: Es parlen? Es dirigeixen la paraula?
Sí, tinc una relació molt bona amb la majoria de les persones de Ciutadans. De fet, no tinc mala relació amb ningú de Ciutadans i mantinc alguns amics, alguns d'ells molt íntims, com per exemple Carlos Carrizosa, que és un dels grans amics que jo he fet en política. Ho era quan estava a Ciutadans i ho continua sent a hores d'ara perquè crec que hi ha coses que estan per sobre de la política i entre aquestes coses, les relacions personals.
El Partit Popular es presenta com un partit de centre dreta i aquests dies es parla molt de la majoria PP i Vox. Digui'm, per una persona que estigui dubtant entre votar PP i votar Vox, quines diferències hi poden haver entre un partit i un altre? Quasi que li diria que el model depèn de la marca. Què diferencia el PP de Vox? En què es pot notar que són paperetes diferents?
Jo crec que hi ha diferències essencials. Hi ha diferències importants. El Partit Popular és un partit que defensa la Constitució en tots els seus extrems. També la segona premissa de l'article 2 de la Constitució, la que defensa el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions que integren Espanya. Això és una diferència essencial amb Vox. Hi ha diferències que tenen a veure també amb el tractament de temes importants com per exemple la violència masclista o la qüestió de la immigració. Tot un seguit de qüestions, doncs, que Vox té la seva aproximació i al Partit Popular tenim la nostra. Crec que des del punt de vista constitucional hi ha molts elements que són diferents. Són partits no diré radicalment diferents, però partits ben diferents. I per tant, jo crec que l'aposta és clara i ara, en aquest moment, a més, crec que el Partit Popular encarna el vot útil, el vot que pot ser refugi de molta gent sensata que vol un canvi a Espanya. I la gent que pugui estar dubtant entre votar un partit o altre, doncs crec que és normal que s'acabi decidint pel Partit Popular.
Imagini's que després del 23 de juliol es donen dos possibles escenaris, que Alberto Núñez Feijóo és president gràcies a haver pactat amb Vox, o que Alberto Núñez Feijóo és president gràcies a l'abstenció del PSOE. D'aquests dos escenaris, quin és el seu preferit?
Crec que els dos grans partits a Espanya estan obligats moralment a entendre's en qüestions d'Estat. Crec que és normal que un país democràtic com el nostre aspiri a tenir altesa de mires per part dels dos grans partits, en aquest cas el Partit Popular i el Partit Socialista, perquè són els dos partits estratègics d'Espanya. I des del punt de vista de la importància que tenen aquests dos grans partits, crec que és imprescindible que hi hagi la possibilitat d'una entesa, d'un acord entre aquests dos grans partits. És veritat que amb Pedro Sánchez la cosa és molt més complicada, perquè Pedro Sánchez ha fet una aposta per uns socis parlamentaris ben diferents del Partit Popular i per tant, això ho complica tot molt. Però jo crec que l'entesa entre el Partit Popular i el Partit Socialista és desitjable en termes d'Estat i en termes de país.
Vostè està parlant d'una certa solidesa del Partit Popular, però fa quatre anys van presentar com a candidata Cayetana Álvarez de Toledo, que venia de fora. A les eleccions municipals van haver d'anar a buscar Daniel Sirera a València. Hi ha una clara absència de lideratges al Partit Popular?
Jo crec que no. Jo crec que el Partit Popular té grans líders a Catalunya i a tot Espanya i el primer que em ve al cap és Alejandro Fernández, que és el líder al Parlament de Catalunya, el líder del Partit Popular a Catalunya. I a mi em sembla que és un líder incontestable, possiblement el millor parlamentari que hi ha actualment a Catalunya i, per tant, no crec que hi hagi una crisi de lideratges. Sense ànim de polemitzar, poso en dubte el fet que Cayetana Álvarez de Toledo vingués de fora. Al final és una candidata que, és veritat que no és de Barcelona i aquest és el terme que volies dir i s'entenia perfectament, però forma part del Partit Popular i el Partit Popular va fer una aposta per ella per la seva solidesa intel·lectual, per la seva capacitat de reflexió i crec que des del punt de vista del període del moment en què es va produir aquella candidatura, la candidatura va sortir, encara que el resultat ara es contempli com un resultat que no va ser res de l'altre món, en aquell moment crec que el Partit Popular podia estar content amb el resultat obtingut en aquelles eleccions. L'escenari ara és ben diferent, evidentment.
Les enquestes els van molt bé al conjunt de l'Estat, també a Catalunya, on el 2019 va treure dos diputats, és fàcilment imaginable que els puguin fins i tot triplicar o quadruplicar. La irrupció de la qüestió del català en campanya, i em refereixo amb dos exemples que de seguida m'entendrà, el cas Borriana amb Cavall Fort i la sentència del Tribunal Superior de Justícia que obliga tres escoles a fer el 25% de les classes en castellà. Aquesta irrupció del català en escena, a vostès els beneficia o els perjudica?
Sempre que hi ha polèmica entorn de la llengua catalana, els que som molt partidaris del bilingüisme, del respecte per totes dues llengües, del respecte al dret que tenen els ciutadans de Catalunya a fer servir tant el català com el castellà amb absoluta normalitat i, en definitiva, la normalitat dels carrers de Catalunya, ens sentim una mica incòmodes. Jo no sé si perjudica o beneficia. A mi personalment és un debat que em resulta en molts moments molt pesat, perquè visc amb tota normalitat la meva vida en català i en castellà. Sóc un ferm partidari i militant del bilingüisme i, per tant, considero que és un debat estèril que, a més, genera unes confrontacions que no ajuden en absolut a la convivència. Sobre el cas Borriana també és veritat que jo, com a candidat de Barcelona, he intentat defugir aquest tema perquè crec que és un tema aïllat d'un d'un municipi de la Comunitat Valenciana i després sí que és veritat que m'he preocupat per mirar si tenia precedents en alguns altres indrets d'Espanya el fet que un ajuntament cancel·lés la subscripció a una determinada revista i aquesta investigació m'ha dut a conèixer casos com el d'Argentona, per exemple, on s'han cancel·lat en temps anteriors a l'any 2017, per exemple, subscripcions a alguns diaris d'àmbit de tot Espanya. O fins i tot amb El Periódico de Catalunya pel tractament que va fer sobre els atemptats de l'agost del 2017. Per tant, hi ha hagut altres casos de cancel·lacions de subscripcions per part d'ajuntaments a Espanya, a Catalunya també.
I també ho atribueix a raons ideològiques?
És que jo crec que al final aquesta política de subscripcions dels ajuntaments segurament sigui discutible des de molts punts de vista, però hi ha casos en diversos sentits, que fa que, si més no, no puguem considerar aquest cas de Borriana com una cosa tan excepcional, la qual cosa m'interessa deixar ben clar que no vol dir que jo ho vegi bé o valori positivament o em sembli perfecte. Senzillament no entro a valorar si em sembla bé o no, dic que hi ha casos semblants al llarg de la història d'Espanya i ben recents.
L'Ajuntament de Barcelona ha formalitzat 34 noves subscripcions a la revista Camacuc, amb la qual cobrirà totes les biblioteques. Hi ha un cert efecte boomerang amb el cas Burriana?
Doncs és possible. Insisteixo, el debat sobre si les subscripcions tenen a veure amb una qüestió lingüística o més amb una qüestió ideològica em sembla un debat interessant que crec que és un debat vidriós, que és difícil sortir-se'n i personalment, tot el que tingui a veure amb qualsevol idea de menystenir una llengua espanyola, en aquest cas la llengua catalana o la llengua valenciana, doncs òbviament a mi no m'hi trobarà ningú, però jo crec que en aquest cas hi ha un element, però és que no vull tampoc fer d'advocat del diable ni justificar res que no estigui en disposició de justificar. Estem parlant d'un regidor de Vox d'una població de la Comunitat Valenciana i per tant, no entraré ni a defensar ni a criticar la decisió. Però sí que és veritat que he vist que hi havia decisions semblants al llarg de la història d'Espanya, al llarg de la història recent d'Espanya, i he pensat, caram, estem davant d'una circumstància que és la cancel·lació d'una subscripció d'un diari o d'una revista, si té un efecte boomerang, és possible, però la veritat no és cosa meva ni és un problema que em preocupi especialment.
Quan vostè parla de bilingüisme, creu que a Catalunya hi ha un bilingüisme real? Vostè creu que una persona que desitja viure les 24 hores en castellà ho pot fer? I una persona que desitja viure les 24 hores en català ho pot fer? Aquestes dues persones ho poden fer la totalitat de la seva vida quotidiana?
Crec que el moviment es demostra caminant i jo, en la meva vida quotidiana, qui em coneix sap que és així, demostro molt respecte per la llibertat lingüística de tothom, sempre. Amb els meus conciutadans parlo català i castellà indistintament. A la meva família, amb els meus amics, intento respectar profundament les preferències lingüístiques dels meus conciutadans i de fet, quan vaig a una botiga i algú se m'adreça en català responc en català, quan algú se m'adreça en castellà responc en castellà i jo gaudeixo d'aquest bilingüisme i comprenc que hi hagi altres persones que no en gaudeixin o que el considerin fins i tot una anomalia, però jo personalment gaudeixo d'aquest bilingüisme. Per tant, no trobo especialment raonable la pretensió de viure les 24 hores del dia en castellà o de viure les 24 hores del dia en català. Crec que és una pretensió, a parer meu, poc raonable en el sí d'una societat tan consubstancialment bilingüe. Jo crec que la societat catalana és una societat que viu amb tota normalitat el seu bilingüisme, el vivim tots els que vivim a Catalunya i crec que això és una riquesa, lluny de ser un problema. Per tant, no comprenc el raonament de qui vol viure les 24 hores del dia en català o de qui vol viure les 24 hores del dia en castellà. No ho comprenc, francament.
A tenor d'aquest bilingüisme troba normal que, per exemple, a Catalunya el 92 per cent de les sentències siguin en castellà i el 8 per cent en català. Aquesta situació de bilingüisme està en cert desequilibri des d'un punt de vista estrictament numèric.
Segur que és així, la qüestió és que no sé si és normal o no és normal. El fet és que el poder judicial sempre ha estat un poder on hi ha hagut molta presència de persones vingudes, per cert, a portar també el seu coneixement jurídic, d'altres parts d'Espanya. Gent que ve de Madrid. Parlo també per experiència personal. El meu pare, i no em costa dir-ho, és jutge. I ell va decidir venir a Catalunya, escollint Catalunya, escollint Barcelona abans que altres ciutats d'Espanya, precisament perquè veien Barcelona una ciutat oberta, una ciutat cosmopolita, una ciutat diguem-ne més moderna que altres ciutats d'Espanya. Ell va venir a aportar el seu coneixement a Catalunya, el seu coneixement jurídic, el seu 'savoir faire' en termes jurídics i crec que això és un valor a preservar a Catalunya, la qual cosa no vol dir que qui ve a Catalunya no tingui o no hagi de tenir com a mínim la deferència, la voluntat de tenir una actitud respectuosa, i sobretot afectuosa, envers els ciutadans de Catalunya que parlen català i que parlen castellà. Jo crec que això fa que les sentències continuïn sent majoritàriament en castellà. També és veritat que les demandes dels advocats catalans, catalanoparlants o no, també tendeixen a ser majoritàriament en castellà i, per tant, el foment de la llengua catalana en l'àmbit de la justícia em sembla bé, sempre que sigui foment i no sigui amb mesures coercitives o punitives. Jo això ho visc amb normalitat però és un desideràtum d'una part de la societat catalana el fet que hi hagi més sentències en català o més demandes en català que comprenc i que, en última instància, crec que la manera d'arbitrar una solució per a aquesta realitat és des del foment de la llengua catalana i no des de la imposició.
Vostè al Parlament feia servir, fent gala d'aquest bilingüisme, indistintament el català i el castellà. Al Congrés ho voldrà o podrà fer?
El que tinc molt clar és que la societat catalana és una societat bilingüe. És evident que els espanyols, a diferència d'altres nacions plurilingües, tenim, crec, la sort de tenir una llengua comuna que és l'espanyol. Per tant, a mi el fet de tenir al Congrés de Diputats una llengua que podem fer servir al conjunt dels espanyols representants de Catalunya, de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona i d'altres províncies espanyoles crec que és una virtut i un avantatge i ens podem entendre perfectament en castellà i amb això no tinc, òbviament, cap mena de problema. Hi ha una cambra de representació territorial, que és el Senat, en la qual es poden fer servir les llengües espanyoles diferents del castellà. I això em sembla també el fer patent una riquesa cultural d'Espanya. Crec que també posar en valor allò que ens uneix i en aquest cas és la llengua espanyola, la llengua comuna a tots els espanyols a mi em sembla un element positiu i no crec que hagim de lluitar contra aquest element. Per tant, jo em sento còmode amb la idea que al Congrés de Diputats, la llengua d'ús comú, sigui el castellà.
Vostè anirà a Madrid a defensar els interessos de tots els catalans, hagin votat el PP o no hagin votat el PP. Què hem de fer amb Rodalies?
Doncs jo crec que és un debat important per al conjunt dels ciutadans de Catalunya. Rodalies s'ha demostrat que no funciona prou bé. És veritat que no som l'única comunitat autònoma en la qual el servei de rodalies, o de Cercanías com es diu a la resta d'Espanya, no funciona bé i això és una responsabilitat compartida, per cert, entre l'Administració General de l'Estat i els governs autonòmics i en aquest cas el Govern de la Generalitat. El que jo crec que hem de fer és fer per manera que des del govern d'Espanya hi hagi la consciència que és un problema que s'ha de resoldre i un dels compromisos d'Alberto Núñez Feijóo, cas d'arribar al govern d'Espanya, és el fet de resoldre el problema de Rodalies a Catalunya o de Cercanías a altres parts d'Espanya, que crec que, efectivament, la qüestió de les infraestructures és fonamental. Moltes vegades parla de si s'ha de transferir la competència o no. I jo no crec que sigui tant una qüestió competencial. És a dir, no és una qüestió de competències, sinó de competència, de fer un millor govern, sigui quina sigui l'administració pública, qui ostenti la competència d'una determinada matèria.
Entenem que la política del PP serà negar aquesta transferència. Aquests dies el president de la Generalitat, Pere Aragonès, l'ha tornat a reclamar.
El previsible, efectivament, és que el Partit Popular no estigui per la tasca de transferir la competència en Rodalies, d'allò que queda per transferir, perquè hi ha una part important de la competència que sí que ha estat transferida a la Generalitat i crec que cal que hi hagi cooperació entre administracions públiques per donar un millor servei de Rodalies als ciutadans de Catalunya. Els catalans, no és que no necessitem separar-nos de la resta d'Espanya o no és que no necessitem més autogovern, és que necessitem un millor govern i un millor govern des del govern d'Espanya, però començant també des del Govern de la Generalitat.
Una altra qüestió a mig camí de competències entre l'administració espanyola i l'administració catalana, entre el govern espanyol i el govern català són els impostos. Es diu que Catalunya és el lloc de l'Estat on es paguen més impostos. És cert, però aquí una administració li atribueix les culpes a l'altra, l'Estat diu que baixi el tram autonòmic i la Generalitat diu, és que estic tan infrafinançada o tan mal finançada que no tinc més remei. Quan es fa aquest diagnòstic, vostè hi està d'acord?
Jo crec que és un debat substantiu i que és un debat que requereix de molta raonabilitat, de molta racionalitat i de menys sentiment, o de menys populisme o demagògia i segurament per totes bandes. Però sí que és una qüestió evident, el fet que els impostos els paguen els ciutadans. I és veritat que després hi ha una territorialització de la inversió i la inversió pública que es fa a Catalunya està lluny de ser la prevista tant per part del govern d'Espanya, com de la Generalitat. L'execució pressupostària a Catalunya jo crec que de resultes, en molts casos, d'una política del no a tot que s'ha posat en marxa des de determinats partits, concretament la CUP, per exemple, que és un partit que té molt de pes al Govern de Catalunya i que, per exemple, partits com Esquerra Republicana i Junts per Catalunya n'han fet seguidisme d'una política del no a tot que ha generat una baixíssima execució en termes d'infraestructures, de grans esdeveniments i de progrés econòmic per a Catalunya. I això no és culpa de Madrid. Hi ha coses que són responsabilitat de Madrid i, en definitiva, pel que fa al sistema de finançament de les comunitats autònomes, jo crec que és evident que s'ha de fer un càlcul raonable del que realment, assegurant la igualtat entre ciutadans, ha de rebre cada comunitat autònoma. I això, òbviament, ho han de fer els experts. Una reforma de la Llei Orgànica de Finançament Autonòmic, i és evident que aquesta reforma està pendent des del 2014 i aquí hi ha responsabilitat dels successius governs d'Espanya. Jo crec que s'ha de posar en marxa amb la cooperació del conjunt de les comunitats autònomes i Catalunya en aquest sentit, i jo, que espero ser representant de la circumscripció de Barcelona i per tant, també representant entre cometes de Catalunya al Congrés de Diputats, crec que ha de ser partícip des del primer moment d'aquesta reforma de la Llei Orgànica de finançament de les comunitats autònomes, i ho ha de fer amb lleialtat a la resta d'Espanya, però també, lògicament, mirant pels interessos dels ciutadans de Catalunya.
El PDeCAT diu que l'únic partit amb el qual no es veu pactant és amb Vox. Amb la resta, doncs, pot arribar a aliances. Això inclou el Partit Popular. Però, i a la inversa? Vostès inclouen el PDeCAT com a possible partit amb qui mantenir enteses?
L'únic partit que per mi no ha de poder ser subjecte d'acords amb el Partit Popular és Bildu. Jo crec que la línia vermella que ha de posar el Partit Popular sempre és l'acord amb el braç polític d'una banda terrorista que, a més, continua fent homenatges a terroristes quan surten de la presó o continua fent reivindicacions del que ells anomenen la lluita armada i a partir d'aquí jo crec que hem de tenir altesa de mires i hem de ser capaços de bastir ponts amb formacions que siguin respectuoses amb el marc constitucional. No té cap sentit que el Partit Popular faci acords amb partits que el que volen és liquidar la unitat d'Espanya o el que volen és liquidar el marc de convivència, el marc constitucional. Però mentre hi hagi qüestions puntuals o conjunturals en les quals es respecti aquest marc constitucional i redundin en el benestar o en el bé comú, en el benestar del conjunt dels espanyols, doncs per què no?
És a dir, exclusió explícita només a Bildu, i a partir d'aquí, d'aquesta manera implícita, inclou a Junts, per exemple.
Sempre és una qüestió complicada. Junts per Catalunya està en posicions amb tesis d'intentar liquidar el marc de convivència i intentar liquidar la Constitució a Catalunya. I per tant, més aviat diria que caldria excloure Junts per Catalunya de qualsevol acord d'Estat d'àmbit nacional perquè efectivament la seva posició és de confrontació amb la resta d'Espanya, sense cap mena d'embuts. Per tant, jo crec que és molt difícil que hi hagi una entesa entre el Partit Popular i un partit que està en aquestes tesis. Francament, ho veig complicat.
Vostè va expressar que no es tancava a un possible pacte amb Vox adduint que aquest partit no havia quebrantat l'ordre constitucional. Recordant una mica una frase de Pedro Sánchez, vostè dormiria tranquil amb un govern amb el senyor Feijóo com a president i algun ministre de Vox o el senyor Abascal de vicepresident?
Dormiria molt tranquil amb un govern en solitari del Partit Popular. Dormiria molt tranquil amb un govern presidit pel senyor Núñez Feijóo i en tot cas, crec que l'aritmètica parlamentària que quedi després de les eleccions del 23 de juliol ens obligarà a tots a posar per davant de tot determinats interessos. I jo crec que l'interès general del conjunt dels ciutadans, el bé comú, en definitiva, ha de ser la línia o la divisa que presideixi la nostra política de pactes. Per tant, a partir d'aquí intentaré dormir tranquil a partir del 23 de juliol, sigui quin sigui l'escenari electoral.
En aquests dies que hi han tants titulars, tants tuits, tants missatges, quin punt porta el Partit Popular al programa que creu que per aquests motius de massa excés d'informació no ha transcendit prou a l'opinió pública del que estigui especialment orgullós, que vulgui treure pit i que ho vulgui defensar?
La política de rebaixa d'impostos que vol dur a terme el Partit Popular en general i altres mesures, com per exemple la quota zero d'autònoms. Jo crec que estem fent bé la feina perquè les nostres propostes, si més no, estan arribant, i l'altre dia, al debat entre Feijóo i Sánchez jo crec que va quedar clar que Núñez Feijóo estava molt propositiu i Sánchez molt a la defensiva. Per tant, ara no sabria dir una mesura que no estigui arribant prou, ans al contrari, crec que estan arribant bastant bé a la societat.
Una altra qüestió que els preguntem als nostres convidats és quin tòpic pesa sobre el Partit Popular, un mantra recurrent que vostè detesta perquè el considera fals de totes totes.
Jo crec que en el cas del Partit Popular és precisament el tòpic d'intentar presentar aquí a Catalunya, que crec això està canviant i ja no qualla tant, ja no és tan fàcil que la gent s'ho cregui, que el Partit Popular fa política contra Catalunya. Al contrari, jo crec que el Partit Popular sempre que ha governat a Espanya, a Catalunya li ha anat bé i crec que hi ha molts ciutadans de Catalunya que se senten molt ben representats pel Partit Popular i això es veurà les eleccions del 23 de juliol.
Entrevista integra d'ElNacional.cat a Nacho Martín Blanco: