Com passa amb els superherois, un vicepresident mai no descansa. El Govern s'ha donat tres setmanes de vacances relatives, l'agenda oficial és de mínims i no s'organitzen reunions ni actes públics, però president i consellers segueixen connectats de forma obligada i inevitable. Pere Aragonès (Pineda de Mar, 1982) ens rep al cor del Maresme, a la seva Pineda natal, on aquests dies mira de recuperar forces envoltat de la família i dedicar hores a la seva filla Clàudia, que va néixer a les portes de la campanya electoral. L'home fort d'ERC al Govern duu dos barrets, el de vicepresident i conseller d'Economia i el de líder d'Esquerra Republicana, dos càrrecs que ha heretat per força, amb l'empresonament d'Oriol Junqueras, amb qui segueix despatxant sempre que pot. De fet, acabada aquesta entrevista puja al cotxe direcció Lledoners. Durant la conversa amb ElNacional.cat reivindica el pedigrí independentista d'ERC, alhora que reforça l'estratègia renovada dels republicans, que fuig de línies vermelles i unilateralitats i focalitza els esforços en el diàleg amb l'Estat. Segons Aragonès, les prioritats en el curt termini passen per aprovar pressupostos, reteixir aliances amb la CUP i ampliar-les a Comuns i PSC, i lluitar per ser determinants a Madrid. 

El Govern necessitava vacances?
Sempre va bé parar una mica a l’agost, sobretot per recuperar forces en previsió al que vindrà, tant amb l’agenda pròpia catalana, com amb la sentència del Suprem o unes possibles eleccions espanyoles. Cal parar uns dies i a partir d’aquí agafar forces per al setembre. 

Segons l’últim baròmetre del CEO, el 55% dels catalans suspenen la gestió del seu Govern...
Aquest és un govern que el primer que ha hagut de fer és aixecar l’aplicació de l’article 155, no només des del punt de vista legal sinó també a nivell pràctic. I ho fem en una situació de precarietat parlamentària que ens ha impedit poder aprovar pressupostos i això evidentment limita la capacitat de tirar endavant polítiques públiques i el pla de govern. Per tant el primer objectiu del Govern ha de ser aprovar els pressupostos de l’any 2020. Tot i això, aquest és l’únic govern possible, perquè no hi ha una majoria alternativa a la qual representa ERC i JxCat. Com que és l’únic govern possible hem de fer l’esforç en aquest curs polític que ara comença a reforçar la majoria parlamentària i ho necessitarem per fer front a la sentència del Trubunal Suprem que tindrà un impacte polític molt important.

El primer objectiu del Govern ha de ser aprovar els pressupostos. Hem de fer l’esforç en aquest curs polític que ara comença de reforçar la majoria parlamentària

El seu departament acaba d'ordenar un tancament de caixes i una retallada del 6% de la despesa del sector públic per quadrar la caixa. L'oposició li retreu haver aprofitat l'agost per anunciar retallades i critica que en responsabilitzi l'Estat.
El govern espanyol, amb l’excusa que està en funcions i amb pròrroga pressupostària, està transferint cada mes a la Generalitat de Catalunya els mateixos recursos del model de finançament que l’any 2018, i es queda tot l’augment de recaptació. Tampoc ha resolt la pèrdua de 483 milions que el canvi en la recaptació de l’IVA té aquest any. Tots els governs autonòmics compten amb aquests ingressos per quadrar el pressupost, i ens trobem que a dia d’avui el govern espanyol segueix bloquejant aquesta transferència. Això ens porta a un impagament dels compromisos si no prioritzem, i és el que hem fet: blindem els serveis bàsics de salut, ensenyament, protecció social, habitatge i seguretat, garantim nòmines, el retorn de la paga extra i tots els contractes signats i subvencions concedides. Per fer-ho, no es pot agafar cap nou compromís de despesa excepte en els àmbits anteriors. És una priorització de la despesa de l’estat del benestar en una situació d’ingressos insuficients a causa de la paràlisi del govern espanyol.

Parlant de paràlisi, part de la ciutadania té la sensació que s’han centrat molt a parlar del procés i poc dels problemes quotidians. Quines són les prioritats del Govern de cara als propers mesos?
Aquest govern ha de fer possible combinar l’avenç cap a la República Catalana i la governança del dia a dia a través d’una agenda perquè la prosperitat econòmica sigui compartida. Perquè tothom pugui tenir igualtat d’oportunitats. Reforçar la majoria de govern és imprescindible perquè els dos camins són en paral·lel, van associats plenament: l’avenç cap a la independència de Catalunya i el bon govern per millorar les condicions de vida de la gent.

I què fa el Govern per millorar les condicions de vida de la gent?
Bàsicament hem desenvolupat una agenda social i econòmica que aposta per consolidar l’estat del benestar i recuperar tot allò que es va perdre amb les retallades. Hem fet una clara aposta en educació, l’increment continuat de docents a l’escola pública i el reforç del caràcter públic del sistema educatiu en són exemples clars, en l’àmbit de salut hem recuperat els nivells de despesa corrent previs a la crisi econòmica, de fet estem en màxims històrics. També estem lluitant contra les desigualtats en l’àmbit laboral i d'oportunitats econòmiques. I en paral·lel, fem front a totes les noves necessitats en l’àmbit de seguretat pública. Cal reforçar el cos de Bombers i el cos de Mossos d’Esquadra. En un moment de molts canvis socials i una societat molt globalitzada, les polítiques de seguretat per garantir la llibertat de tothom també són importants.

Què hem de fer, el que vol Sánchez, que és un independentisme pujat a la muntanya, o el contrari del que vol, que és forçar-lo al diàleg?

Si no s'aproven pressupostos, hi ha risc de retallades?
No podem funcionar amb els pressupostos de fa dos anys, perquè el país ha canviat molt. Si continuem amb els pressupostos de 2017 de cara a 2020, el govern no podrà desplegar polítiques noves. I cal desplegar polítiques noves per mantenir l’estat del benestar. Si no despleguem nova iniciativa política, i això requereix de nous pressupostos, no ens quedarem com l’any 2017 sinó pitjor, perquè les necessitats són més grans. 

Per tant sí, no aprovar pressupostos és sinònim de retallades.
En tot cas, aquests ajustos que hi pugui haver en el futur seran responsabilitat de les forces polítiques quan presentem el pressupost de 2020. Si decideixen que no es poden tirar endavant hauran d’assumir la responsabilitat. Com a Govern aprovarem el projecte, el portarem al Parlament.

Fins a tres grups de l'oposició s'hi han posat bé per negociar els pressupostos: PSC, Comuns i la CUP. Entre aquests, hi ha un soci prioritari?
Nosaltres parlarem amb tothom, com hem fet sempre. Celebro que hi hagi tres forces que en les seves intervencions públiques diguin que estan en disposició de negociar el pressupost. Això és molt positiu, fa un any no estàvem així. Parlarem amb els tres prioritàriament, també amb els altres dos grups, tot i que dubto molt que Cs i PP vulguin pactar alguna cosa perquè estem a les antípodes. A mi m’agradaria que poguéssim tenir un pressupost aprovat per una àmplia majoria. 

Vostè ha dit que si no hi ha pressupostos s’hauran de convocar eleccions, què creu que arribarà abans, eleccions espanyoles o catalanes?
M’agradaria que no hi hagués eleccions a cap dels dos llocs, perquè això voldria dir que el Govern de Catalunya ha pogut aprovar un pressupost al Parlament i que a l’estat espanyol hi ha un govern amb el qual poder interlocutar. Perquè és necessari que hi hagi un govern a l’Estat amb el qual poder confrontar, poder discrepar, poder obrir una negociació. Necessitem que hi hagi un interlocutor a l’altra part de la taula. I en aquests moments l’interlocutor està en funcions i per tant és l’excusa perfecta per no entrar en els problemes de fons que hem de resoldre. Catalunya va exercir l’autodeterminació l’1-O, això no va ser reconegut, de fet va ser i està sent perseguit, però això no pot continuar. Necessitem que hi hagi un govern a l’Estat espanyol que des de tota la discrepància política que puguem tenir, puguem començar a seure a parlar. 

Si Sánchez intenta no dependre de l'independentisme, hem d'actuar perquè depenguin de nosaltres. L'objectiu és guanyar capacitat d'incidència al Congrés

Però és que Pedro Sánchez ni tan sols vol els seus vots, encara que siguin a canvi de res...
Precisament indica que l’objectiu de Pedro Sánchez és sortir escollit sense que l’independentisme tingui capacitat d’influència, perquè sap que en els propers mesos haurà de fer front a decisions importants. No només per la gestió política d’una sentència del Suprem que no sembla que hagi de ser absolutòria; haurà de fer front també a la gestió de la diversitat existent a l’Estat. Les eleccions generals a Espanya les va guanyar Pedro Sánchez, però a Catalunya les va guanyar Oriol Junqueras i ERC. I això ho ha de tenir clar. Ell intentarà escapar-se i evitar que ERC tingui capacitat d’influència, intentarà no dependre de l’independentisme. Per tant, si ell intenta no dependre de l’independentisme, què ha de fer l’independentisme? Actuar perquè depenguin de nosaltres. L’objectiu a curt termini és guanyar aquesta capacitat d’incidència al Congrés, perquè només podem pressionar-los, només podem exigir-los, només podem condicionar-los si som determinants. Per tant, l’independentisme ha d’estar decidit a exercir aquesta voluntat de ser determinants al Congrés dels Diputats.

Això vol dir que malgrat el menyspreu per part del PSOE, l’abstenció segueix sobre la taula?
Veurem quines circumstàncies hi ha al setembre, veurem quines són les propostes que es posen sobre la taula. Nosaltres, i ara parlo com a ERC, ens vam presentar a les eleccions amb una idea de diàleg, de negociació, de defensa dels drets i les llibertats, de lluita contra la repressió, i dient que no posaríem línies vermelles ni permetríem un govern amb presència de l’extrema dreta. I això és el que estem fent. A partir d’aquí, és evident que Pedro Sánchez està buscant el no de l’independentisme, perquè no vol estar condicionat per l’independentisme, per tant nosaltres el que no hem de fer en cap cas és renunciar a ser determinants. El sentit del vot d’una possible segon debat d’investidura, quan hi sigui, si hi és, serà el moment de parlar de si es manté l’abstenció o s’opta per altres opcions.

Hem tingut un gran aval electoral amb més d’un milió de vots. Entenem que aquesta línia estratègica està avalada no només per la militància sinó també pels votants

Creu que la nova estratègia d’ERC s’està entenent al si de l’independentisme i dels miliants i simpatitzants del propi partit?
ERC va aprovar un programa electoral al Consell Nacional, hem tingut un gran aval electoral amb més d’un milió de vots, 15 diputats i sent primera força en diputats i senadors a Catalunya. Per tant entenem que aquesta línia està avalada no només per la militància a través del Consell Nacional del partit sinó també pels votants. A partir d’aquí els debats interns sempre són bons, està bé que n’hi hagi i que siguin interns. Entenem que la posició política que hem defensat, malgrat ser una posició en un context molt difícil, s’entén perfectament si mirem què és el que vol Pedro Sánchez. Pedro Sánchez vol situar ERC en el no, per tant, què hem de fer nosaltres? Fer el que vol Pedro Sánchez, que és un independentisme pujat a la muntanya i situat en el no, que li permeti tenir l’excusa de dir que nosaltres no estem pel diàleg? O fer el contrari del que vol, que és forçar-lo al diàleg, allargar la mà precisament per posar el PSOE davant del mirall del diàleg. És fonamental, perquè a diferència del PP, que és marginal políticament a Catalunya, el PSC sí que té una posició molt important a Catalunya. Hi ha molts ciutadans a Catalunya que confien en el PSC per trobar sortides de cara al futur. I si és evident que no les volen trobar, haurem de posar el PSOE davant del mirall perquè aquests ciutadans, que són veïns nostres, se n’adonin també de quin és el recorregut que té seguir apostant pel partit socialista, i que hi ha altres forces d’esquerres que volem una solució política per al país, que estem disposats a fer un diàleg de veritat, sense renunciar als nostres plantejaments.

Desitgem que torni a sortir aquell PSC de la consulta acordada. Espero que el PSC surti del bloc del 155

Fa uns dies, en una entrevista a ElNacional.cat, Artur Mas parlava de treure el PSC fora del bloc del 155...
Qui ha de sortir del bloc del 155 és el mateix PSC. Nosaltres no li hem ficat. No som qui l’hem de treure. Evidentment és molt millor el PSC que el 2012 defensava una consulta acordada, que el PSC que l’octubre de 2017 va votar l’article 155. I desitgem que torni a sortir aquell PSC de la consulta acordada, que accepta un referèndum, que entén que la solució política ha de ser una solució democràtica que ha de passar per les urnes. I les urnes es diuen referèndum, consulta, exercici del dret d’autodeterminació, dret a decidir.... Cadascú que en digui com vulgui, però aquesta és la sortida. Per tant, jo espero que el PSC surti del bloc del 155. No sé si som nosaltres els que l’hem d’anar a treure, perquè tampoc li hem posat, però sí que seria desitjable que tots aquells qui apostem per una solució política féssim pinya, davant la sentència del Tribunal Suprem, i que poguéssim reforçar la majoria de govern al Parlament perquè hi hagi clarament tots aquells que estem alineats per una sortida política al conflicte que hi ha entre la societat catalana i l’Estat espanyol i puguem trobar entre tots la solució.

Hi ha molts camins constitucionalment viables per poder acordar una consulta o un referèndum sobre la independència de Catalunya. El primer que cal és guanyar la victòria política i que l'Estat accepti que hi ha d'haver un referèndum

En aquesta reformulació estratègica, preveu com una opció la possibilitat de tornar al 2014 i anar al Congrés a reclamar que es transfereixin les competències per fer un referèndum, com van fer Rovira, Turull i Herrera en nom del Parlament de Catalunya?
Crec que primer cal iniciar una negociació amb l’Estat i en aquesta negociació és evident que hi ha molts camins constitucionalment viables per poder acordar una consulta o un referèndum sobre la independència de Catalunya. I a més es pot fer de forma oficial per part de l’Estat. N’hi ha unes quantes. Una és que el pugui fer el propi Govern de Catalunya i que el Govern de l’Estat no s’hi oposi, una altra és que pugui haver-hi la transferència de la competència, hi ha diferents camins. Però en tot cas, primer el que cal és guanyar la victòria política, que l’Estat accepti que sí, que hi ha d’haver un referèndum d’autodeterminació a Catalunya.

I això com es fa?
Doncs sent més, sumant molta més gent. És evident que davant d’una constant, permanent i creixent majoria independentista, l’Estat no podrà oposar-s’hi per sempre, no podrà estar-hi sempre en contra. Hem de superar clarament el 50%, ho hem de fer en successives eleccions, hem d’acabar amb el mantra que la majoria a Catalunya no és independentista, hem de ser capaços de fer emergir aquesta majoria, que hi és, i ampliar-la, fer-la molt més forta. Per tant, cal ampliar els suports, en segon lloc, cal enfortir les institucions de la societat civil. Recordem què va passar l'octubre de 2017, que hi va haver una pressió molt gran per part de l’Estat i no totes les institucions de la societat civil es van posar al costat de l'1-O i del 3-O. En aquest sentit, que institucions econòmiques hagin començat a fer el canvi de discurs i fins i tot hi hagi hagut relleus crec que és positiu. I en tercer lloc cal internacionalitzar molt més la nostra causa. Hem avançat molt, l’1-O ens va obrir les portes a l’agenda internacional. Jo no sé si el món ens mira, però segur que ens veu, sap que hi ha un conflicte a Catalunya. Precisament per això hem de ser els màxims defensors del diàleg, per poder també explicar la necessitat d’una possible mediació exterior quan l’aposta pel diàleg fracassi si el govern espanyol no la vol abordar. El proper embat l’haurem de fer amb solidaritat internacional.

I aparcant també la unilateralitat?
És que el debat sobre unilateralitat o bilateralitat és un debat fals, quan la unilateralitat no la decideixes tu. La unilateralitat no la fa qui vol, la fa qui pot ser unilateral. L’Estat espanyol actua de forma unilateral, amb el Tribunal Constitucional, amb els fiscals... Per què? Perquè tenen el monopoli de l’ús de la força legal, legítima des del punt de vista del seu ordenament jurídic. Per tant, podem decidir actuar unilateralment, però si no ho podem fer, perquè no tenim la capacitat coercitiva que sí que té l’Estat, entenc que és un debat que l’independentisme hauria de superar i que en bona part ja està superat i que és induït des de fora, fonamentalment.

Hem de superar clarament el 50%, ho hem de fer en successives eleccions. El proper embat l'haurem de fer amb solidaritat internacional

L'Assemblea parla de la necessitat de perseverar en aquesta via...
L’Assemblea parla d’enfortiment i de crear aquestes condicions. En aquest aspecte, amb l’ANC coincideixo. Crec que hem de ser molt conscients que el conflicte polític amb l’estat espanyol és un conflicte polític davant d’un estat molt sòlid. Un estat que en l'àmbit europeu, malgrat tota la denúncia que fem, només té la taca de la presó preventiva, però que per la resta és un estat homologable. Per tant estem parlant d’un combat polític davant d’un estat fort. És a dir que ens hem d’enfortir nosaltres perquè en aquests moments la correlació de forces és favorable a l’Estat i hem d’aconseguir que sigui favorable a l’independentisme català, reforçant-nos sobretot internament.

L’ANC s’equivoca?
No, jo crec que l’ANC té el seu posicionament, l’independentisme és divers, la societat catalana és diversa, i com que l’independentisme és majoritari reflecteix aquesta diversitat de la societat catalana. De debat estratègic a l’independentisme n’hi ha hagut sempre. Jo respecto el posicionament de l’ANC de la mateixa manera que es poden posar al costat opinions que poden no ser coincidents i també s’han de respectar.

Cal canviar la correlació de forces, cal ser més i més forts per afrontar el conflicte amb l'Estat

I vostè percep un clima antipartits?
Crec que el que hi ha és el neguit de molta gent que voldria seguir avançant però que veu que és difícil seguir-ho fent. Nosaltres volem avançar i creiem que per fer-ho cal canviar la correlació de forces respecte l’Estat, que cal crear aquestes condicions. La CUP per exemple també defensa que cal crear les condicions per exercir el dret d’autodeterminació. A ERC, en certa manera també diem el mateix. Cal canviar aquesta correlació de forces, cal ser més i cal ser més forts per afrontar aquest conflicte amb l’Estat i trobar una solució democràtica. És lògic que hi hagi diferents visions estratègiques, però crec que és una riquesa de l’independentisme.

ERC som el partit degà de l'independentisme. Si algú pot representar l'independentisme de forma majoritària és ERC

Però sent que ERC és al punt de mira d’un part de l’independentisme?
És que l’independentisme som nosaltres també. De fet som el partit independentista que ha tret més vots si mirem el global del darrer cicle electoral. Per tant, si algú pot representar l’independentisme de forma majoritària és ERC. No de forma única, perquè per sort l’independentisme és tan divers i tan plural que ni tan sols ERC, que és el partit degà de l’independentisme, el partit polític que porta més anys defensant la independència de Catalunya, el pot representar en la seva globalitat. Jo fa 21 anys que milito a l’independentisme polític. Vaig començar militant a les joventuts d’ERC i me’n sento molt orgullós. Des de l’inici hi havia alguns sectors de l’independentisme que trobaven més fàcil criticar l’independentista del costat que fer una estratègia eficaç d’enfrontament amb l’estat que tenim davant. Quan vam fer l’Estatut ja vam sentir aquestes crítiques, quan hem fet passos endavant els hem sentit, per tant a mi no em ve de nou. El que crec que és bo és veure on érem quan es criticava ERC fa 20 anys i veure on som ara. L’estratègia d’apostar per un Estatut que ha evidenciat els límits de l’Estat espanyol ha permès aquesta primera acumulació de forces, ens ha permès generar un cicle mobilitzador des de la gran manifestació del juliol de 2010 contra la sentència de l’Estatut que arriba fins l’1-O i ara ens toca iniciar un nou cicle d’acumulació de forces i un nou cicle mobilitzador.

Vist amb perspectiva, creu que van ser un error les 155 monedes de plata? Ho dic com a metàfora d'aquell octubre de 2017.
Jo crec que reflectien el clima d’aquells dies en què les expectatives eren molt altes. Nosaltres durant el mes d’octubre de 2017 vam apostar clarament per canviar la correlació de forces amb l’Estat. I vam avançar molt però no ho hem fet de manera suficient. I per a això segurament necessites la perspectiva d’un cert temps per veure que ha estat així. Més que d’errors hem de parlar d’aprenentatges. I l’aprenentatge és que malgrat que hem avançat molt, que hem passat en pocs anys d’un 15% d’independentistes a vorejar el 50% a les eleccions, encara queda molt per fer, perquè la paret que tenim al davant és més alta del que ens imaginàvem. ERC és un partit republicà i d’esquerres. L’independentisme el tenim fins que no siguem independents. El que vull és deixar de ser independentista ben aviat perquè voldrà dir que haurem guanyat la independència de Catalunya.

Tindrem la independència quan ens l'haguem pogut guanyar

Creu que la veurà, la independència?
Sí, evidentment. I més aviat del que no ens pensem. Si fos per mi la independència ja l’hauríem tingut quan als 14 anys vaig anar a la primera manifestació, ja la volia aleshores. L’aprenentatge que hem fet és que necessitem aquesta acumulació de forces, per tant la tindrem quan ens l’haguem pogut guanyar. I per guanyar-la repeteixo els tres eixos: ampliar el suport social, enfortir la societat civil i el suport internacional. De fet és el programa que vam aprovar a la nostra conferència nacional.

No temen que eixamplant la base acabin fent un forat al mig per on vagin perdent suports que tenien fins ara?
A ERC hem apostat, amb una estratègia que té els seus riscos, per anar al perímetre de l’independentisme, a fer créixer l’independentisme allà on era massa petit, a fer-lo més fort, a fer-lo més gran. I crec que aquesta estratègia està donant resultats i que contribueix a la suma total del moviment independentista. Som segona força a l’Hospitalet de Llobregat, a Cornellà, a Sant Adrià del Besòs, a tot el cinturó metropolità de Barcelona. Hem aconseguit les alcaldies de Tarragona i de Lleida, fins fa poc en mans del PSC. I això ho hem fet amb aquest discurs d’associar la independència de Catalunya no a un projecte basat en els elements d'identitat, llengua, bandera i sentiment nacional, que també hi són incorporats, sinó en drets i llibertats, en drets i oportunitats per a tothom. I això és el que ens ha permès que a llocs on l’independentisme havia estat molt minoritari fins fa poc, avui sigui segona força i per tant començar a treballar les aliances per passar a ser la primera a les properes eleccions municipals.

No hem fet l'1-O per acabar negociant un nou model de finançament

Com ha d’entomar el Govern de Catalunya l’enèsima proposta de renovar el model de finançament autonòmic?
No hi ha proposta, hi ha declaracions, que és el que hem vist des de l’any 2014 per part de tots els governs espanyols. Declaracions, declaracions, declaracions, però cap proposta. El dia que facin una proposta nosaltres la valorarem. Ara, hem de tenir molt clara una cosa. Un debat sobre el finançament de Catalunya no substitueix la necessària negociació d’un referèndum d’autodeterminació. No hem fet aquest camí, no hem fet l’1-O, per acabar negociant un nou model de finançament. En segon lloc, el cafè per a tots s’ha acabat. De fet ara ens estem repartint el marro del cafè. Cal veure quina és la proposta per part del govern de l’Estat. Jo sóc molt escèptic perquè crec que l’Estat no té capacitat de posar més recursos sobre la taula si no renuncia als recursos que ara té l’administració central de l’Estat. Si no renuncia a aquests recursos no veig cap mena de viabilitat a una discussió del model de finançament. En tot cas, la lliçó és que millor que ens ho fem nosaltres, que recaptem nosaltres els recursos, que recaptem nosaltres els impostos. Perquè quan ho fa l’Estat ens passa com ara, que recapta l’IRPF i l’IVA d’aquest 2019 que li augmenta un 7% la recaptació, però no ho transfereix a la Generalitat de Catalunya perquè diu que està en funcions.

Vostè és un bon candidat per a la presidència de la Generalitat?
El bon candidat és Oriol Junqueras, que és qui s’ha de poder presentar per ERC i nosaltres el que no farem és fer la feina bruta a l’Estat, que el vol inhabilitar, abans d’hora. Nosaltres ho combatrem. El que no farem és avançar el debat sobre qui ha de ser el candidat perquè nosaltres el que volem és que ho sigui Oriol Junqueras.

Què diferencia ERC de JxCat?
ERC és un partit d’esquerres, amb 88 anys d’història i el nostre nom diu com som, d’esquerres i republicans. Nosaltres ho tenim fàcil, som un partit que el nom que té defineix allò que és. JxCat està en un procés de debat estratègic intern. Abans de saber quines són les diferències cal que ells expliquin de forma unificada quina és la seva proposta estratègica. Nosaltres l’hem explicada: sumar per ser més forts, perquè el proper embat l’hem de guanyar.

Detecta més coincidències amb els Comuns?
Amb els Comuns compartim una part de la tradició d’esquerres d’aquest país. De fet, amb el que històricament han estat les expressions polítiques d’aquest espai, hi hem treballat conjuntament en ajuntaments, en el Govern de la Generalitat i en l’etapa republicana. Compartim bona part dels orígens i, per tant, com a dues forces d’esquerres tenim molts elements en comú. Evidentment el que nosaltres sempre demanem als comuns és una implicació clara en la defensa del dret a l’autodeterminació de Catalunya i moltes vegades ells demostren certa ambigüitat o un distanciament respecte un compromís clar en aquest àmbit. Espero que a mesura que anem dialogant puguem superar-ho.

Què vol dir per al vicepresident del Govern "Ho tornarem a fer"?
Doncs que no renunciarem a l’exercici dels nostres drets i llibertats i que per tant la resposta a la sentència ha de ser culminar aquest procés. La sentència per si mateixa no canviarà la correlació de forces, no ens permetrà de cop i volta sumar tota la gent que encara ens falta per incorporar a la proposta independentista. Però sí que visualitzarà que l’estat espanyol en matèria de drets i llibertats té moltes limitacions. Per tant, a l’argumentari democràtic se sumaran les raons en l’àmbit de drets civils i polítics que només podran ser protegits en una República Catalana.

I des d’ERC creuen que cal tenir a punt per jugar la carta de convocar eleccions...
Hem de tenir totes les cartes sobre la taula, no cal posar-ne cap al calaix. En funció de la sentència, en funció del context que hi hagi, dels actors que vulguin participar de la resposta, triar una opció i fer-ho de forma compartida, perquè això només té sentit fer-ho conjuntament amb tots els actors, principalment amb els que compartim Govern, amb JxCat.

Totes les opcions estan sobre la taula, des d’unes eleccions fins a un govern de concentració. Les hem de tenir totes sobre la taula, no n’hem de guardar cap al calaix

No sembla que a JxCat hi hagi gaire disposició per convocar eleccions i això només està en mans del president Torra...
En tot cas, després de la sentència nosaltres defensem tenir sobre la taula totes les propostes i que no renunciem a cap d’entrada, perquè no sabem quin serà el context polític, si podran coincidir o no amb unes eleccions espanyoles. No sabem quin govern de l’Estat tindrem al davant. Veurem quina és la resposta per enfortir el Govern de Catalunya que hi pugui haver al Parlament, si hi ha grups disposats a fer aquest pas o no. Per tant, totes les opcions estan sobre la taula, des d’unes eleccions -que evidentment la facultat legal de convocar-les la té el president- fins a mesures per reforçar la majoria parlamentària, des d’acords parlamentaris fins a un govern de concentració. Conceptualment les hem de tenir totes sobre la taula, no n’hem de guardar cap al calaix.

Govern de concentració amb Comuns i la CUP?
Tenim l’experiència del govern de Lleida. A Lleida hem aconseguit acabar amb 40 anys de partit socialista que els darrers anys havia comptat amb els suport de Cs i el PP. S’ha generat una majoria alternativa liderada per ERC en la que hi participen els Comuns i JxCat. La CUP no ha obtingut representació, però si ho hagués fet estic convençut que s’hi hauria sumat. Aquest és un govern 3-O. Són les majories que crec que hauríem de ser capaços de construir, són les que a mi m’agraden.

Segons els Comuns, no els han anat a trucar a la porta.
Els Comuns ja saben que són un destinatari preferent de totes les necessitats d’acord que té aquest govern. Ho van ser amb els pressupostos del 2019, ara amb els 2020 i amb totes les altres mesures que vulgui tirar endavant aquest govern, també amb la resposta a la sentència, ells són un dels destinataris principals.

Els Comuns ja saben que són un destinatari preferent de totes les necessitats d’acord que té aquest govern

Què li diria el vicepresident del Govern a un independentista que estigui fart?
Que hem de perseverar i que necessitem perseverar, perquè l’objectiu que volem aconseguir que és la independència de Catalunya val prou, té prou valor com per requerir encara de continuar amb l’acumulació de forces. Hem avançat molt, si fem una metàfora muntanyenca, potser veiem que la muntanya és més alta, però mirem tot el que hem recorregut. Aquest país ha fet coses extraordinàries. Hem fet l’1-O quan tothom deia que seria impossible, hem tret milions de persones al carrer persistentment, amb una defensa impecable des del punt de vista democràtic. Aquí realment hi ha hagut una revolució dels somriures que ha posat en escac l’estat espanyol, i ho ha fet cívicament, pacíficament, massivament i democràticament. I això és el que ens ha permès arribar fins aquí. Encara no hem culminat el camí, però hem de perseverar per acabar-lo culminant perquè voldrà dir que tindrem les eines perquè aquest país visqui millor.

I què li diria a un no independentista fart de sentir a parlar d’independència i que sent que el Govern no governa per a ell?
Que el que necessitem és poder gestionar tots els recursos. Quan gestionem els recursos nosaltres, des de la proximitat, els països funcionen millor, i Catalunya no és una excepció. Per tant si Catalunya pot gestionar els recursos i prendre les decisions d’acord amb la seva realitat, podrà prendre millors decisions. Al Parlament de Catalunya constantment tenim debats sobre la situació dels autònoms, per exemple, o sobre les condicions de treball dels treballadors del nostre país, sobre fiscalitat o energia, sobre les necessitats d’incrementar l’estat del benestar, sobre les pensions... En cap d’aquests aspectes tenim capacitat de decisió. Per tenir-la necessitem la independència de Catalunya. La independència de Catalunya no és un canvi de bandera, no és un canvi del país que tenim al carnet d’identitat, és un canvi per tenir més oportunitats per a tothom.