Dos dies després que el Parlament declarés la República, Carles Puigdemont (Amer, 1962) va marxar cap a Brussel·les. Feia dues setmanes que els Jordis eren a la presó de Soto del Real i Mariano Rajoy, amb el 155 sota el braç, acabava de fulminar l'autogovern català. D'això fa un any, i en aquest temps, el president s'ha vist perseguit per dues euroordres i tancat a una presó alemanya després de ser detingut quan tornava en cotxe a Bèlgica. Aquest dimarts a Waterloo, una ciutat tranquil·la al Sud de Brussel·les i sorprenentment assolellada en ple mes d'octubre, el president es mostra a una entrevista amb El Nacional satisfet de poder presentar després d'un any "un full de serveis ple de resultats", i assegura que el seu ànim és de "continuar lluitant". El rival és, però, implacable.
Durant l'entrevista no abaixa la guàrdia en cap moment. La cabellera caòtica com sempre, però amb moltes més canes, és l'únic punt d'improvisació que exhibeix un Puigdemont de posat molt seriós, que sospesa tant les paraules com els gestos. En aquest moment, el seu centre de preocupació és la Crida i la necessitat de preservar la unitat independentista. Les seves reflexions al respecte ocupen la primera part de l'entrevista que publiquem avui.
La Crida arrenca aquest dissabte...
Efectivament.
La Crida neix amb vocació de desaparèixer
Quin és l’objectiu?
La Crida és un instrument que neix amb vocació de desaparèixer, i que intenta que el període de supervivència o de vida, sigui el més curt possible, perquè el seu propòsit és ajuntar el màxim d’esforços pel propòsit prioritari que té la societat catalana, que és decidir el seu futur, constituir-se com una república independent. Aquest és un instrument per això. Per tant, té vocació de desaparèixer quan aquest procés hagi arribat al punt.
En el món del s XXI, parlar de partits és una mica obsolet
La Crida serà un partit?
És un actor polític. En el món del s.XXI, parlar de partits, d’ideologies clàssiques, és una mica obsolet. Calen noves eines, nous llenguatges, segurament noves prioritats. Si parlem de partit és com parlar de nacionalisme, de conceptes que han marcat la política el segle XX, però que per al s. XXI, a la llum d’aquest nou paradigma d’organitzar la pròpia democràcia, no serveix. Farà política, evidentment, i apel·la a tots els partits. És un instrument prou nou, que no li demana a ningú que renunciï a la seva militància i fa compatible pertànyer a la Crida amb la militància a qualsevol espai polític. Per tant és una mica difícil dir: serà un partit? Dit així, no. Té molt de moviment de trobada de molta gent que ve de tradicions polítiques diferents i les vol continuar defensant.
Hi ha veus com la del mateix president del PDeCAT, David Bonvehí, que es mostren reticents, dient que si és un partit no tindria sentit...
Si es refereix que ha de ser una nova versió del PDeCAT, que era una nova versió de CDC, té raó. No ha sortit per això la Crida. No ha sortit per canviar-li el nom al PDeCAT o simplement treu-te tu que m’hi poso jo. Això no serveix per explicar perquè fem la Crida. És un moviment que ultrapassa partits, apel·la a gent que no ha estat potser mai vinculada a cap partit polític, però vol fer política. Fins ara, l’única manera que una societat tenia de fer política, encara ara, és comprometent-se amb un partit polític, presentant-se a unes llistes, sent escollit. Tota la resta de gent que no vol seguir aquest itinerari però en canvi té vocació de contribuir al progrés de la societat a través de la política, no té oportunitats. Doncs, bé, la Crida obre aquesta possibilitat. En aquest sentit, és evident que ultrapassa la visió del que diu David Bonvehí. Si ha de ser pel mateix segurament no ens hauríem posat a fer la Crida.
Però de quina manera podrà tranquil·litzar Bonvehí, ell ha deixat clar que no vol res que sembli una absorció del PDeCAT...
Jo crec que el David està molt tranquil, entre altres coses perquè al darrer congrés del PDeCAT va sortir un clar mandat de confluir amb la Crida. Estic convençut, perquè n’hem parlat moltes vegades amb gent del PDeCAT, que la vocació és aquesta. En tot cas, el PDeCAT és un espai diferent de la Crida. El PDeCAT ha de prendre les seves decisions. Però insisteixo que la Crida no demana a ningú que renunciï a res. Hi ha molts adherits que també mantenen la militància en un altre partit polític. I per la Crida no és cap problema, té justament la vocació d’aixoplugar el màxim de diversitat possible. Ningú ha de patir per res i estic segur que ningú pateix per res.
La Crida és la resposta a un clam transversal que hi ha a la societat catalana que ens demana unitat
S’ha de plantejar per tant un sistema de doble militància?
Per nosaltres no és cap problema. A més com que tenim aquesta vocació absolutament temporal, de caducitat, ens agradaria fins i tot posar data –cosa que no farem-. Nosaltres no podem demanar a la gent que renunciï al que ha de ser la seva manera de fer política per després. La Crida no pretén destruir res, al contrari, pretén recosir moltes coses, omplir buits, i ser aquell material que uneix coses que potser per si soles han demostrat que no són fàcils d’unir. La Crida és la resposta a un clam transversal que hi ha a la societat catalana. Quan parem l’orella a la societat que encara ara està mobilitzadíssima, ens demana unitat, i la Crida pretén néixer d’aquest esperit, perquè és el que ens ha portat, per exemple, a l’1-O, a fer coses col·lectivament gent que pensem coses diferents, que volem continuar lluitant per espais polítics diferents.
El PDeCAT no només no té reticències a la Crida, sinó que va aprovar una resolució [a favor] al congrés
La reticència que té el PDeCAT és...
Jo no dono per bo la idea que hi ha una reticència al PDeCAT. No només no té reticència, és que va aprovar una resolució molt explícita al congrés.
Es va aprovar al congrés i fins i tot es va crear una comissió d’enllaç...
I funciona. Doncs on és el problema?
El PDeCAT ha decidit la seva relació amb la Crida. No l’ha revisat i està lluny de revisar-la
Doncs, que hi ha declaracions públiques de David Bonvehí mostrant reticències del partit.
Sobre declaracions que ens transcriuen de polítics catalans... L’altre dia passava amb Carles Campuzano, que se li atribuïa una cosa que no havia dit de cap manera i no és la primera vegada. Fa molt de temps que sóc molt prudent. Jo amb el David Bonvehí i la direcció del PDeCAT tinc una relació molt fluida. Van participar dimarts a la reunió del Consell per la República. No detecto cap tipus de reticència. Tothom vol saber, naturalment, perquè aquest és un projecte en construcció. A diferència dels espais polítics tradicionals, això no parteix d’una executiva que pren una decisió i pretén buscar l’aval d’aquella decisió a l’assemblea de militants. Això va al revés. Hi ha un grup promotor, però les seves atribucions no són prendre decisions polítiques, sinó organitzar una convenció perquè sigui la gent que prengui les decisions. Per tant, alguna de les coses estan per discutir. En aquest sentit és normal que hi hagi debat però en cap cas he detectat inquietud. Perquè a més el PDeCAT ha decidit la seva relació amb la Crida. No l’ha revisat i està lluny de revisar-la.
Continuem pensant que la unió fa la força i que la divisió afavoreix l’adversari. Em costa entendre com desunits som més forts
També ERC va deixar clar que no vol participar a la Crida...
La porta estarà oberta a tothom. Nosaltres no exclourem ningú. La humanitat ha donat per bones dues frases: la primera, la unió fa la força, és una sentència que ha resistit generacions, segles i canvis en les civilització, molt equivocada no deu estar. La segona, ve de temps dels romans, divide et impera, és a dir, si vols mal al teu enemic, divideix-lo. No som gaire originals, és veritat, continuem pensant que la unió fa la força i que la divisió afavoreix l’adversari, i continuem treballant per aquí. A mi em costa entendre com desunits som més forts, em costa. Ho respecto. Però en qualsevol cas, sigui com sigui, les portes de la Crida sempre estan obertes a col·laboracions, adhesions, projectes compartits, el que sigui, perquè segurament hi ha vàries formes de conjugar el concepte unit. Per exemple, no hi pot haver unitat de pensament, seria absurd, però sí hi pot haver unitat estratègica. Que puguem convenir, per exemple de cara a les municipals, unes eleccions on sí compta ser la primera llista a les votacions, que aquest sigui un objectiu compartit pel sobiranisme. Si això és rellevant, podem començar a discernir quina és la millor estratègia perquè el sobiranismes sigui arreu la llista més votada?
I la CUP? De fet, la CUP ni tan sols va ser dilluns a la reunió pel Consell de la República...
Jo vull ser molt respectuós amb tothom. Que nosaltres insistim en la unitat no vol dir que qui no ho respecti estigui a l’altre trinxera o no hi puguem comptar. Respectem totes les decisions. Ens sembla que el que avui li convé al país i que el que una part important de la societat demana i voldria veure de la seva classe política és més unitat. Podem estar equivocats, potser escoltem malament el que ens diu la gent, potser sí, però nosaltres creiem això fermament. A mi m’hauria agradat que la CUP hagués vingut, crec fins i tot que hi ha debat dins la CUP sobre això i crec que la CUP hi serà. Hem de respectar cadascú la manera com té d’abordar a través dels seus processos interns la participació en debats nous com és el Consell per la República. Havíem parlat temps enrere amb gent de la CUP, convingut en la necessitat d’impulsar-ho. Un acompanyament de la CUP, estaria bé. Nosaltres sempre tindrem les portes obertes. La CUP és una realitat del país, com ho són els republicans no independentistes, que també ens agradaria que se sentissin interpel·lats.
La posada en marxa de la Crida sembla que ha creat certa confusió al carrer i un cert garbuix de sigles, PDeCAT, JxCat, JxRep, la Crida...
Si la confusió fos aquesta, beneïda confusió. Em sembla que tenim confusions més preocupants en aquests moments que possibles canvis de noms. Nosaltres estem en un procés bastant innovador des de tots els punts de vista, com a país: volem fer la independència sense guerra d’independència, volem fer independència per fases, a més apel·lant a la República compartida amb la gent que no vol la independència, i a més sense trencar ni amb Europa ni amb l’estat de dret del qual ens sentim deutors. Això senzill no és, referents previs no n’hi ha, poder comparar-nos amb processos similars no ho tenim, per tant, necessàriament hem d’estar d’alguna manera també innovant i fent aportacions, per cert, crec que interessants en el debat polític europeu. Passa el mateix a la política. Estem veient quina és la millor manera de poder cristal·litzar la unitat. Ho vam intentar amb JxCat, jo mateix ho vaig oferir. La manera com vam fer la llista ja transmetia aquesta vocació de transversalitat, qui hi volia veure-hi la segona marca de es va equivocar. A més, així ho diuen els resultats. Això pot generar un punt de confusió? D’acord. Pot ser. Però el que preval és el punt també d’expectativa i la gestió d’aquesta expectativa. La convenció nacional de la Crida crec que respondrà moltes d’aquestes inquietuds i preguntes. El que decideixi la gent de la convenció és el que serà la Crida. Per a nosaltres és molt important que d’aquesta convenció surtin uns vímets per fer aquest cistell i no preconcebre-ho abans. Això té un risc que pot crear un punt de confusió? Jo crec que és menor comparada amb la potencialitat que té, l’expectativa de poder fer una cosa diferent, nova i realment útil en aquest moment.
Tenim uns adversaris molt poderosos, que ells sí que tenen un interès diguem-ne nacional en les eleccions a Barcelona. Som a temps d'anar junts. No podem tirar la tovallola
Ara parlava de les municipals i de fet una de les principals proves que en breu haurà d’afrontar aquesta unitat són les municipals. Barcelona és un dels ajuntaments més emblemàtics. Creu que hi ha possibilitat encara d’una llista d’unitat a Barcelona?
Segur que n’hi ha. Una llista conjunta, àmplia, perquè si hem dit que escoltàvem la gent i l’escoltàvem bé, ens continua dient: voleu fer el favor d’anar junts a Barcelona. El repte és molt gran. Perquè ser la llista més votada a Barcelona és molt rellevant, molt, molt... I perquè tenim adversaris poderosíssims, molt ben finançats amb cobertura mediàtica per terra, mar i aire. Mengem [Manuel] Valls a totes les hores del dia i no li faltaran els diners pel que sembla. Tenim uns adversaris molt poderosos, que ells sí que tenen un interès diguem-ne nacional en aquestes eleccions a Barcelona, que té molt poc a veure amb els reptes i els problemes de la ciutat de Barcelona. De fet, té zero. Perquè un senyor que no coneix la ciutat, que no té projecte barceloní, realment algú creu que és el millor projecte per a Barcelona? És evident que no va d’això. Per tant, en aquest moment, és bastant clar que hi ha aquest clamor. Hi som a temps? Sí, i volem continuar treballant nosaltres modestament. Ja veurem fins a on arribem però no podem tirar la tovallola d’articular una proposta als barcelonins que sigui d’ampli espectre, que apel·li directament als problemes i el rol de Barcelona com a capital d’un país, perquè el que passi a Barcelona afecta a l’economia, la societat i la cultura del conjunt del territori, per tant un projecte que tingui un discurs per al conjunt, que no se’n segregui ni que l’ataqui, i que torni a recuperar Barcelona com a una de les grans ciutats líders del món.
Quim Forn ha d’estar en un projecte que apel·li a Barcelona com a capital del país
Es parla fa temps de Quim Forn com a candidat a Barcelona, fins i tot alguns mitjans han publicat el seu nom com a candidat...
Jo crec que Quim Forn ha d’estar en un projecte d’una Barcelona així. Per molts motius, primer perquè s’estima Barcelona, perquè la coneix i l’ha servit exemplarment. Té un compromís polític també amb uns valors que volem que formin part de Barcelona, els valors de la llibertat, ell està pagant un alt preu per això. Per tant, Quim Forn ha d’estar involucrat i em consta que vol estar-hi involucrat. Si hi és, molta gent estarà feliç. Però, prèviament a això hem de saber exactament si ens podem posar d’acord en un projecte àmpliament compartit. Una cosa que ha distorsionat és el debat de noms abans de la cosa. Per tornar al cas Manuel Valls, Valls és un candidat sí, però no té projecte. Prefereixo primer parlar de projecte, i que del projecte en surtin equips. Forn, per mi, és una persona indispensable que hi participi.
Però el nom és molt important, en el sentit que marca el perfil d’aquella candidatura i evita recels...
Han sortit molts noms, tots són bons. Hem de buscar entre tots la manera, si realment la idea és un projecte compartit amb molta gent, veure com podem triar.
Ernest Maragall seria un actiu en un projecte compartit
Ernest Maragall és un bon nom?
Ernest Maragall és un bon candidat per a ERC que crec que també seria un actiu en un projecte compartit. Aquests projectes compartits del que no van és de prescindir de gent. No hi sobra ningú. Ni Alfred Bosch, ni Xavier Trias, ni ningú. Tampoc Ernest Maragall.
Com estan les relacions amb ERC? En concret, amb Oriol Junqueras? És una pregunta recurrent, però es percep que hi ha fredor entre els dos líders i que va creixent...
L’Oriol està a la presó i jo a l’exili. Pretendre que tinguem la relació que teníem fluida abans, és bastant fins i tot injust perquè és no entendre les circumstàncies de les nostres vides, que són molt dures i molt difícils. Intento tenir contacte periòdic, i naturalment amb el president del meu grup parlamentari [Jordi Sànchez] encara més, tot i que estan a la presó. Això no és senzill, però més o menys vaig mantenint tot el contacte que puc amb la gent de Lledoners, Carme Forcadell i Dolors Bassa.
Però no ha pogut parlar amb ells?
No. No estic habilitat a parlar amb ells. Ens hem intercanviat cartes amb la majoria d’ells, he enviat cartes a tothom. Fa una setmana i mitja vaig enviar el meu llibre dedicat amb una carta a cadascun d’ells i elles. Amb la Dolors tenim una relació personal més enllà de l’afinitat política, una persona de Torroella amb qui compartim referents geogràfics... I naturalment amb Jordi Sànchez, Forn, Rull, Turull, Jordi Cuixart... Tenim lògicament relació estreta dins d’aquestes circumstàncies. M’encantaria poder parlar amb ells, poder tenir una reunió presencial amb ells. Amb tots, amb l’Oriol, amb la Carme, el Raül, amb tothom.
Amb Marta Rovira sí que poden tenir una relació més fàcil...
Ens vam veure quan vaig viatjar a Suïssa, vam parlar tres o quatre cops també per videoconferència, mantenim contactes a través d'altres persones... Jo vull ser respectuós amb les seves decisions personals, ella està reorientant la seva vida a Suïssa, té la família allà, s’ha de ser respectuós amb els ritmes de la gent. I per mi no quedarà d’ajudar-la en tot el que pugui.
I amb el vicepresident Aragonès? És l’interlocutor habitual d’ERC al Govern.
Em consta que té relació habitual...
La relació amb vostè...
No ha vingut cap vegada aquí. En tot cas és una pregunta que ha de respondre ell, no jo.
Jordi Sánchez quin paper tindrà a la Crida?
És un dels impulsors. No diré l’inspirador, però una persona que representa molt el que és la Crida. Tindrà el paper que ell vulgui i el que la gent li atorgui. Per mi, pot tenir el màxim paper, perquè si alguna cosa és Crida és Jordi Sánchez, una persona que no ha tingut cap adscripció política concreta, que ha interlocutat per la seva feina i per la seva vocació amb tots els espais polítics d’aquest país, tots. També els que estan en contra de la independència. Allà on ha tingut responsabilitats, en Jordi sempre ha actuat de la mateixa manera, sense casar-se amb ningú, amb uns valors i una adscripció molt clara. I a més té un compromís social i de valor que a mi em representen, i una actitud personal, de lideratge polític, que m’admira. Tindrà el paper que ell vulgui.
També a Lledoners, manté una funció de ròtula?
Té una funció molt de fer allioli, de lligar, perquè ell és una persona de cosir, no el veuràs mai amb exabruptes ni amb cops de porta, sempre s’asseu tres vegades si cal, i torna, i torna, ell en sap de fer això. L’he vist actuar i és un gran resolutor de conflictes.
No volíem ser ni suspesos ni substituïts al Parlament i aquesta és la nostra línia de defensa col·lectiva
Un conflicte que hi ha hagut les darreres setmanes al Parlament és sobre el tema de la delegació de vot, ha provocat un episodi de tensió entre ERC i JxCat que la gent no ha acabat d’entendre...
Crec que la nostra posició ha sigut clara i s’entén bé. No volíem ser ni suspesos ni substituïts i aquesta és la nostra línia de defensa col·lectiva. Crec que dit així s’entén bé.
Puigdemont no té interès a ser candidat de res, municipals ni europees?
No. Tampoc a ser candidat per Flandes.
Seria compatible ser-ne candidat i seguir al Parlament?
Ni ho he mirat. Fixi’s si tinc poc interès.
L'ideal seria no haver-me de tornar a presentar a les eleccions, voldria dir que hem esgotat la legislatura, que ens ha anat bé, que hi ha nous lideratges en curs
Es tornarà a presentar a les eleccions al Parlament?
L’ideal seria que no. Perquè voldria dir que hem esgotat la legislatura, que ens ha anat bé, que hi ha nous lideratges en curs, que crec que són els que han de liderar noves etapes al país, i per tant, l’ideal seria que no.
Desitjo que s'esgoti la legislatura, tenim el mandat i la força parlamentària
S’esgotarà aquesta legislatura?
Desitjo que s’esgoti, tenim el mandat que s’esgoti i la força parlamentària per fer-ho possible. I si no hi ha interferències de fora, que un jutge prevaricador interfereix en la decisió sobirana d’un Parlament, crec que ho podem aconseguir. No serà fàcil, però ens hem de proposar esgotar la legislatura, perquè és la manera que tot el procés que hàgim de fer fora de les institucions pugui continuar endavant.
Ens hauria agradat que el Parlament com a institució ens hagués emparat de la manera que el CGPJ ha emparat un jutge com Llarena
Encara que no puguin delegar el vot?
Lluitarem fins al final això. I arribarem fins al final. Perquè, i tant que el podem delegar el vot, i tant que som diputats i tenim els nostres drets. Ens hauria agradat que el Parlament com a institució ens hagués emparat de la manera que la institució del CGPJ ha emparat un jutge com Llarena, o com el va emparar el govern espanyol fins i tot pagant-li la minuta costosíssima dels advocats belgues per defensar-lo d’una causa particular. Crèiem que no era molt esperar, que no era desitjar massa del Parlament de Catalunya, que davant d'una situació absolutament irregular de la justícia, sortís a l’empara dels diputats. No hem estat jutjats. Ningú. No tenim cap sentència condemnatòria de res. Per quins set sous els nostres drets com a diputats han de ser vulnerats d’aquesta manera? Per tant, nosaltres discutirem des del principi la major i no ens podem replegar a res perquè aleshores ens resta força d’argument per arribar fins al final. Volem arribar fins al final. Si pel camí acceptem que tenen raó, probablement ja no arribaríem fins al final.
Per descomptat que el Parlament no ha actuat com esperava
No ha actuat el Parlament com esperaven?
Per descomptat que no. A mi em sorprèn veure com ara els informes dels lletrats, segons com convenen, són vinculants, segons com convenen, no. Home, això no és seriós. Jo que m’he fet un fart de sentir que les lleis s’han de complir, tinc perfectament clar què diu el Reglament del Parlament en aquests casos. El ple del Parlament és l’òrgan que pot decidir, i més amb aquesta petició de suspensió que és una cosa bastant sui generis –pot ser suspès, però no perd la condició...-, sense que hi hagi un sol judici, una sola sentència. En base a què? Una cosa que és essencial en una democràcia que és el dret al sufragi passiu, un dret de representació, de participació, pot ser violat sense que hi hagi cap sentència judicial? Com podem acceptar això? Lluitar contra això, almenys lluitar-ho, hauria donat l’empara suficient als diputats. Però vaja, nosaltres tenim recorregut aquí, i els nostres vots a les comissions compten. I tant que compten! Tot el recorregut que tinguem el farem.
Hi ha línies vermelles, un ha de tenir clar què defensa i la seva actitud [de Torrent] ha de correspondre a aquest compromís
Qui és que hauria d’haver lluitat més? El president del Parlament?
No vull assenyalar ningú, perquè crec que no ens fa cap falta això. També la gent ha d’entendre que no és senzill. Que estem lluitant contra un Estat que s’està petant tots els límits de l’estat de dret, que no importa qui mani, que tant se val. Si hi ha un ministre d’exteriors que fulmina cònsols amb una rapidesa que no s’ha vist mai a la UE, no passa res. Que hi ha un partit polític que té el president a la presó i el secretari general a l’exili, nosaltres, el president del grup parlamentari a la presó, el cap de llista, a l’exili, el candidat a la presidència Jordi Turull, empresonat al mig d’un debat... Home, no és senzill fer política en aquest context. No som perfectes. I a vegades podem cometre tots, nosaltres també, errors. Demano comprensió també en la gestió de les dificultats amb què es pugui trobar el president Torrent o el president Torra perquè és molt complex això, i qui digui que és fàcil està enganyant la gent. Hem de ser una mica empàtics amb les dificultats que tenen. Dit això, jo crec que hi ha línies vermelles, que un ha de tenir clar què defensa i la seva actitud ha de correspondre a aquest compromís que hi ha línies vermelles que no es poden passar.