Què se n’ha fet de Roger Español? L’home que va perdre un ull en el referèndum de l’1-O és un retrat precís de l’independentisme. Arrossega una ferida crònica des de l’octubre de 2017 i no ha aconseguit el seu gran somni: dedicar-se al món de la música. La bala de goma el va apartar de les classes del grau superior del conservatori del Liceu i la pandèmia ha estroncat la trajectòria de la majoria dels grups en els quals tocava. Cinc anys després d’haver-se convertit en el ferit més famós del Primer d’Octubre i d’haver estat candidat en fins a tres eleccions diferents, Español treballa al servei de recepció i administració d’un institut de secundària i batxillerat del barri barceloní del Fort Pienc, a uns deu minuts caminant d’on la policia espanyola el va disparar.
ElNacional.cat visita Español al seu lloc de feina. Abans de començar l’entrevista, ens explica que s’ha tornat més “irascible”. “Les persones que m’estimen m’ho diuen, i en soc conscient, però no sé si es deu a l’ull o al moment polític”, diu. Seiem amb ell a la saleta on treballa cada dia. Envoltat de carpetes, guixos, folis i ordinadors, respon a les preguntes d’aquest diari. La conversa s’interromp un parell de cops per culpa d’un home i una dona que pregunten on es troba l’aula de 4t d’ESO C. Arriben tard a la reunió de pares.
Què se n’ha fet de l’activisme polític de Roger Español?
Continuo sent la mateixa persona que era l’1-O, amb les mateixes lluites però amb un estil de vida diferent a causa d'obligacions vitals, tant econòmiques com personals. Se m’ha acabat el temps de viatjar lliurement per tot Catalunya i fer campanya pel Procés.
També per a ser candidat en algunes eleccions?
Si ara mateix em diguessin de participar en alguna campanya electoral, els diria que no. Es deu, sobretot, a una qüestió de practicitat. Jo tinc unes obligacions, i abans podia anar tirant amb l'ajuda dels meus pares, però durant aquests últims cinc anys han mort tots dos i ara m'he de buscar la vida.
Com has arribat a parar a aquest institut?
Molt abans de l’1-O jo treballava anant amunt i avall amb una furgoneta, i vaig acabar molt cremat. Vaig voler fer un canvi i dedicar-me al món de la música; així que vaig compaginar estudiar el grau mitjà i superior amb fer de conserge al conservatori del Liceu. Ho combinava amb bolos i classes particulars. Però per culpa de la pèrdua de l’ull, em va costar molt seguir el fil de les classes de tercer curs; ho vaig acabar deixant. Llavors vaig trobar aquesta feina, però els grups i bandes en els que estava han anat caient, sobretot per culpa de la pandèmia.
Com et veu la gent? Et continuen aturant pel carrer?
Sí, tot i que no tant com abans. El cas és que durant tot aquest procés polític m’he hagut de posicionar en aspectes que van més enllà de l’eix nacional, i això sempre provoca alguns recels.
Sobretot en la gent de dretes?
És complicat de dir. Perquè jo m’he presentat a unes eleccions amb Junts per Catalunya, que jo ubico més a la dreta. I, en canvi, m’oposo més a Esquerra Republicana perquè estic en contra del seu plantejament de diàleg amb l’estat espanyol.
Amb Junts per Catalunya et vas presentar com a candidat per anar al Senat. També vas anar com a número cinc del Front Republicà en unes eleccions al Congrés. A banda d’una llista impulsada per tu mateix anomenada Coalició de Represaliades el 14-F, t’has sentit utilitzat pels partits?
Sí, hi ha hagut una mica d’intenció d’utilitzar-me. Però jo també he utilitzat aquestes candidatures per fer escoltar la meva veu. Sobretot pel que fa a Junts, perquè la meva candidatura pel Front Republicà era més orgànica. Tot i que amb Junts tot era molt més contradictori, m’hi vaig presentar quan s’estaven separant del PDeCAT, i crec que la meva aportació va servir per marcar caràcter. A més, no feia gaire que hi havia hagut les protestes postsentència, i crec que vaig tenir l’oportunitat de fer sentir la meva veu dins de Junts, criticant la feina que estava fent el llavors conseller d’Interior, Miquel Buch.
En comptes de defensar un referèndum, ara el que toca és defensar les institucions
El Procés ha mort?
No, perquè encara escoltem moltes veus que critiquen la comoditat autonomista en què s’ha instal·lat el Govern. M’enrabia molt aquest discurs de “posar la gent al centre” i “governar per la Catalunya sencera”. Que no ho fèiem abans? No hem de posar al centre el 52% de catalans que van votar formacions independentistes? Si només es dediquen a combatre la crisi, posar la gent al centre i governar per la Catalunya sencera, només estan fent el 48% de la feina que se’ls ha encarregat.
Què ha passat amb dates com el 20-S, l’1-O o el 3-O?
Cada cop que el Govern parla sobre aquestes dates ho mira com un símbol, però no li dona continuïtat. Tota aquesta mobilització popular no pot quedar sent només un símbol. Últimament, se li dona molta èpica a l’organització del referèndum, i és un error. Perquè això fa entendre que la feina ja està feta. No. Es posen la medalleta per haver-lo organitzat, celebrat i haver passat per la presó. No s’ha de posar el focus en l’organització, sinó en els vots tacats de sang que hi havia dins les urnes. Allà és on hi ha feina per fer.
Tu vas fer bé de tacar-te de sang?
Jo vaig baixar al carrer a votar i a aconseguir que els meus pares poguessin votar tranquil·lament. No vaig anar a enfrontar-me a la policia, de manera que si algú no va fer alguna cosa bé, va ser l’estat espanyol. De fet, a l’Escola Ramon Llull, que és on em van ferir, les càrregues més violentes es van produir quan ja s’havien endut les urnes; ja havien fet la feina. No vaig fer malament de tacar-me de sang perquè qui ho va fer malament van ser ells.
Per tant, tornaries a votar?
Jo no crec en un referèndum pactat amb l’estat espanyol. I si féssim un referèndum que es declarés il·legal, voldria dir que no hem après res. Jo no baixaria a votar en un referèndum que un altre cop no serviria per fer la independència.
En aquests anys has après que una consulta unilateral no porta enlloc?
Hem après que és impossible pactar un referèndum amb l’estat espanyol. I que fer-ne un sense el seu beneplàcit -amb els poders polític, judicial, policial i militar en contra- no porta enlloc. En comptes de defensar un referèndum, ara el que toca és defensar les institucions.
Si féssim un referèndum que es declarés il·legal, voldria dir que no hem après res
Has mencionat el moment en què et van ferir. Ja en fa cinc anys, i el cas encara es troba en fase d’instrucció.
Sí, i a més a mi em demanen dos anys i mig. Estar tot aquest temps sabent això desgasta molt. Però durant aquest temps hem pogut fer molta feina, com identificar l’escopeter que em va disparar.
Quan hi haurà judici?
No se sap, però potser a finals de 2023. Podrem demostrar que es van saltar els protocols de proporcionalitat i de distància mínima. I el que també tenim clar és que aquell policia va prémer el gallet condicionat pel discurs purament feixista de l’A por ellos que imperava a l’Estat.