Dues hienes mascle s'empaiten, resignades, dins la parcel·la emmurallada on les han condemnat a viure. Somien llibertat, però no tenen clar com aconseguir-la. L’estampa del Zoo de Barcelona que contemplem pel finestral de la sala annexa al despatx del president del Parlament és la metàfora perfecta dels últims anys viscuts per l’independentisme. Roger Torrent (Sarrià de Ter, 1979) rep ElNacional.cat a l’ala presidencial de l’edifici on, després de tres anys d’intensa activitat, sembla haver-se aturat el temps. El 21 de desembre va dissoldre’s la cambra. A l’horitzó, unes eleccions convocades pel 14 de febrer que, vistos els indicadors sanitaris que marquen l’evolució de la pandèmia, cada vegada tenen més números de posposar-se. Del Covid, però sobretot de política, conversem amb el president més jove de la història del Parlament. Un pas, admet, forçat per la repressió de l’Estat. La legislatura que ell ha comandat començava amb l’aixecament del 155 i acaba amb una crisi sanitària, social i política. Pel mig, la sentència de l’1-O, la revolta d’Urquinaona i la inhabilitació del president de la Generalitat.
Foto: Sergi Alcàzar
S'ha tret un pes del damunt amb la dissolució del Parlament?
No, un pes del damunt no. Acabo amb la sensació d'haver fet la feina aquesta legislatura. Ha estat un honor ser president del Parlament en uns temps molt difícils, amb una situació de judicialització permanent de la vida política. N'hem tingut un tast arreu, però especialment al Parlament, amb una legislatura presidida per la repressió per part de l'Estat. Acabem aquesta etapa havent tornat a posar al servei de la ciutadania d'aquest país el Parlament. Vam recuperar la institució després del 155. Per tant, hem recuperat la institució per poder generar les instruments que permetin ajudar aquells més vulnerables. Ara ha arribat el moment de confrontar projectes i posar les propostes sobre la taula. Hem de debatre i dialogar molt durant la campanya per construir unes bases noves per la propera legislatura, amb uns fonaments diferents. Durant la propera legislatura crec que el Parlament ha de ser l'epicentre de tots els debats polítics d'aquesta reconstrucció de país. Hem de definir la Catalunya que ve, la Catalunya post-Covid. Aquí s'hi ha de poder parlar de tot fins a les últimes conseqüències, encara que vulgui dir querelles i persecució judicial com hem tingut durant aquesta legislatura. Però tots els debats s'han pogut fer al Parlament i ha de seguir sent així.
Ja no parla pròpiament d'independència...
I tant que parlo d'independència, sempre en parlo d'independència.
Som independentistes no per una qüestió simbòlica, identitària, de banderes, sinó perquè pensem que tenint una República tindrem les millors eines per respondre les demandes socials dels ciutadans i millorar les seves condicions materials de vida
Vull dir que posa el focus en reconstruir la Catalunya de l'era post-Covid no en la independència. La pandèmia obliga a aparcar el procés?
No, perquè la independència, avui, es demostra que és més necessària que mai. Justament perquè hi ha més necessitats socials, som més conscients que mai que ens calen les eines d'un estat per poder-hi fer front. De fet, nosaltres som independentistes perquè pensem que amb la independència, tenint una República, és com tindrem més instruments per poder respondre les demandes socials dels ciutadans i millorar les seves condicions materials de vida. Justament per això som independentistes, no per una qüestió simbòlica, identitària, de banderes, sinó perquè volem tenir a l'abast les millors eines per donar resposta a les necessitats d'aquest país, que tenen a veure amb escoles, amb hospitals, amb carreteres i amb oportunitats per a les properes generacions.
El Govern de la Generalitat ha gestionat millor la crisi de la pandèmia que no pas el govern de l'Estat?
És una reflexió que val per tots els governs del planeta: sempre es pot fer millor. Hem de fer crítica, sobretot al govern espanyol en una primera fase quan va prendre decisions de centralització i retallada de competències a les administracions, però també a hem de mirar què hem fet nosaltres. Hem de ser autocrítics. El Govern de la Generalitat ha fet aquesta autocrítica. En tot cas el que haurem de veure és la foto final. Encara estem en plena pandèmia, estem visualitzant l'inici d'aquest final gràcies a la vacuna. Quan haguem tancat definitivament aquest episodi de pandèmia podrem fer balanç. I si fem el balanç amb les dades veurem que el Govern de la Generalitat ha respost a les necessitats del moment en un equilibri que no és mai fàcil: el de salut i economia. En aquest equilibri, el govern d'aquest país ha pres decisions que en la foto final veurem que han estat efectives, sobretot si ho comparem amb l'entorn.
Parlant de pandèmia, si avui hagués de posar la mà al foc, confia que es podran celebrar les eleccions el 14-F?
Estan convocades i s'han de poder celebrar. El govern treballa per a això. No només el govern, el Parlament i el departament d'Exteriors hem constituït una mesa de partits per compartir la situació sanitària, l'anàlisi de les dades i per garantir sobretot la fórmula que permeti fer compatible el dret fonamental al vot i el dret a la salut. Haurem de trobar l'equilibri en funció de les dades i de la situació. Ara ens hem marcat l'11 de gener, amb una reunió tècnica, i el 15, amb una reunió política, per prendre una decisió definitiva respecte les eleccions. Veurem com evoluciona la pandèmia els propers dies, espero que les dades siguin bones, que a principis de gener es pugui recuperar un certa normalitat, i que les eleccions siguin possibles.
Els independentistes ens haurem d'entendre. Amb unes noves bases, això sí. No pot ser que sempre estiguem competint
La batalla partidista pròpia d'un context electoral dificulta encara més la gestió de la crisi del coronavirus?
La batalla política, segons com es plantegi, sempre pot arribar a ser perjudicial. Si no és un diàleg honest, un debat genuí, una confrontació d'idees i de projectes, ens perdem en el soroll, en les bombolles de Twitter. Cada vegada hi ha més polarització, ho hem vist en altres campanyes electorals al nostre entorn, però nosaltres no som immunes a això. Per tant, generem molta més fressa que idees. I ara justament es tracta de posar idees sobre la taula. Ara és més necessari que mai. Perquè estem immersos en una doble crisi: social, derivada de la pandèmia, i política, del conflicte de Catalunya amb l'Estat. Per resoldre les dues crisis cal una proposta. Nosaltres tenim un projecte polític per a aquest país molt ben definit, fruit d'un procés de reflexió intern de molts mesos, que aprèn de totes les lliçons que hem anat adquirint en els últims anys. El que és exigible al conjunt d'actors polítics que participaran a les eleccions és que posin la seva proposta sobre la taula de com pensen resoldre la situació d'aquesta doble crisi.
Si aïllem la retòrica, si rasquem una mica, veurem com el conjunt de l'independentisme estem dient una cosa que ens agermana a tots, que és que hem de ser més. Més enllà dels eslògans hi ha una estratègia política que té molts més punts de contacte dels que es vol fer veure
Foto: Sergi Alcàzar
Els seus actuals socis, JxCat, ja l'han posat damunt la taula. Parlen d'una confrontació intel·ligent. No sé com aquesta proposta pot casar amb la via pragmàtica d'ERC, tenint en compte que vostès defensen que hauran de tornar a governar plegats.
Nosaltres el que diem és que en la propera legislatura hi ha d'haver un govern independentista i d'esquerres. Això qui millor ho garanteix és un lideratge d'ERC. En qualsevol cas, els independentistes ens haurem d'entendre en aquest nou cicle polític. Amb unes bases noves, això sí. No pot ser que sempre estiguem competint, hem de cooperar, no pot ser que sempre estiguem amb el retret, amb la batalla, la discussió....
Però això s'han afartat de dir-ho i no se n'han sortit en tota aquesta legislatura...
Exacte, i entenc que la ciutadania estigui cansada d'aquestes batalletes. Que estigui farta de veure'ns fent-nos retrets, criticant-nos, arribant a vegades fins i tot a l'insult, de mirar-nos massa el melic. Això no aporta res a l'independentisme. La pregunta que s'ha de fer una part de l'independentisme és "què aporta al conjunt del moviment estar sempre mirant de reüll el soci i intentar-lo desgastar?". Jo crec que res. El que ens aporta és aquesta mirada oberta, plural, diversa, que vagi més enllà de les zones de confort, que sobrepassi les bombolles que es creen a les xarxes socials i vagi a explorar les fronteres dels espais ideològics. Per tant, que sigui capaç de sumar gent que fins ara no ha votat independentista. Perquè si aïllem la retòrica, si rasquem una mica, veurem com el conjunt de l'independentisme estem dient una cosa que ens agermana a tots, que és que hem de ser més. Si hem de ser més, on hem d'anar a buscar aquesta gent que ens permeti superar el 50%? Està clar que si ens reduïm només al nucli central de l'independentisme no serem mai més. Aquesta és la feina que vol fer ERC.
On discrepen és en què passa si en aquestes eleccions superen ja el 50%. Vostès [ERC] defensen que cal seguir sent més en successives eleccions. Torno a recuperar la pregunta, com encaixen els dos projectes, el de la confrontació intel·ligent de Junts i la via pragmàtica d'ERC?
El que diem és una cosa que és de lògica. Ser més del 50% és una condició definitiva? No. Ara, és absolutament necessària. Encara no hi hem passat per aquesta estació. Encara no hem superat mai el 50% en unes eleccions al Parlament. Ara tenim l'oportunitat de fer-ho. Què ens diuen les enquestes més enllà de l'atribució d'escons que sempre és relativa. Les enquestes ens diuen que hi ha la possibilitat de superar el 50% a les eleccions del 14-F. Doncs ens hauríem de concentrar aquí. Hauríem d'intentar aïllar tots els dissensions i concentrar-nos en allò que ens posa d'acord, que és ser més. I ara hi hem posat una xifra, ser més del 50%. Hauríem de concentrar totes les nostres energies electorals a assolir aquesta fita. I després generar una nova unitat estratègica, una nova agenda per un govern que permeti explicar als ciutadans cap a on transitem. No ho hem sabut fer aquesta passada legislatura. I com més temps dediquem a formar una agenda, explicar-la bé i executar-la, menys temps tindrem per barallar-nos. Només si tenim fites concretes avancem, perquè ens permet avaluar-nos. Hem fet la passa que havíem dit que faríem? Hem generat un escenari millor? Hem respost afirmativament la pregunta de si el pas que fem políticament millora les condicions de vida de la ciutadania o ens permet apropar-nos a la independència? Aquestes són les preguntes que sempre ens hauríem de fer a cada decisió. Hem de saber explicar tot això durant la campanya.
El problema ha estat que la base no era prou sòlida durant aquesta legislatura, que no hem treballat els fonaments. Si els haguéssim treballat millor, haguéssim tingut molt menys temps per barallar-nos
Aquest canvi de dinàmiques que vostè defensa, no creu que hauria d'anar aparellat amb una renovació de cares? Les relacions no estan massa viciades i malmeses entre determinats actors de l'independentisme com per poder-se tornar a entendre?
Reduir sempre la controvèrsia dins l'àmbit independentista a determinats perfils personals és un error de lectura. No és una qüestió de si ens entenem millor o pitjor determinades persones que puguin estar al capdavant dels projectes polítics o de les institucions. El problema ha estat que la base no era prou sòlida durant aquesta legislatura, que no hem treballat els fonaments que abans comentava. Si els haguéssim treballat millor, probablement haguéssim tingut molt menys temps per barallar-nos.
I per què no ho han fet?
Perquè no n'hem estat capaços. Probablement perquè aquest procés que ha fet ERC de fer una lectura de què va passar el 2017 i de totes aquestes lliçons apreses fer-ne un projecte guanyador -hem fet un manual de com arribar a la República-, aquest exercici que ha fet ERC, que no és fàcil i suposa posar-se davant del mirall i fer front a les contradiccions, és el que haurien i hauran de fer la resta d'actors de l'independentisme. I com que no ho hem fet prou ni ho hem posat prou en comú, ni ho hem explicat prou bé, per això hem generat aquest desconcert durant aquesta legislatura.
Aquí, a vegades, interessadament confonem l'adversari. Intentem generar un marc interpretatiu que el que explica és que l'altre és un traïdor, quan la repressió és de l'Estat
Foto: Sergi Alcàzar
Parlava de no personificar, però justament JxCat ha personificat molt en la seva figura com l'obstacle que no ha deixat avançar cap a la independència. El mateix president Torra el va acusar de degradar el Parlament quan va assumir la seva inhabilitació coma diputat.
Nosaltres les decisions que prenem són les que ens han de permetre avançar, les que generen un escenari millor. I intentem aïllar-nos del soroll i de les crítiques i de les acusacions que es puguin fer. Si nosaltres creiem que una decisió ens permet avançar cap a la independència, ho fem...
I mantenir l'escó a Torra no permetia avançar...
Insisteixo, sempre s'ha de generar un escenari millor. Jo podria haver entrat en el retret permanent durant aquesta legislatura, jo no entraré en els retrets de tota una sèrie d'episodis que s'han produït que són fruit de la repressió de l'Estat. Perquè aquí, a vegades, interessadament confonem l'adversari. Intentem generar un marc interpretatiu que el que explica és que l'altre és un traïdor, quan la repressió és de l'Estat. I ho reconeixia fa unes setmanes el mateix president Puigdemont, que deia "la meva investidura no ha sigut possible per la repressió de l'Estat". Efectivament. És la repressió de l'Estat qui ha generat tots aquests episodis. Al Parlament o al Govern. Perquè hi ha altres episodis com la restitució dels consellers, les lleis suspeses, la pancarta, que nosaltres també podríem fer servir per intentar desgastar el soci, fer servir la repressió per desgastar el soci. Quan fem això, el que fem és empetitir el conjunt de l'independentisme. Nosaltres som aquí fer fer política. I això vol dir sumar, ser més, i això no es fa criticant permanentment el soci. Ho podria haver fet. Podria treure tot el llistat de retrets. I no ho faré. Perquè del que es tracta és de construir en ares a unes eleccions que han de servir per reforçar la base social de l'independentisme.
La pregunta per als comuns és si deixaran d'estar a l'òrbita permanent del PSC
La seva estratègia passa per sumar els comuns durant la propera legislatura. Jèssica Albiach els demana que triïn entre ells i JxCat. De fet, els acusa d'estar segrestats emocionalment per JxCat...
Honestament, els comuns són qui menys lliçons poden donar de no ser ambigus. En tot cas la pregunta que els hauríem de fer a futur, vist el que hem vist durant aquesta legislatura, és si ells deixaran d'estar a l'òrbita permanent del PSC. Nosaltres el que volem és un govern independentista i d'esquerres. A partir d'aquí hem de construir l'agenda republicana que permeti posar les bases de la recuperació en l'àmbit social i la resolució del conflicte polític. I aquí ens haurem d'entendre amb els independentistes i si s'hi volen sumar les sensibilitats republicanes com poden ser la CUP o fins i tot els comuns, s'hi podran sumar. Volem la màxima amplitud possible des d'un punt de vista electoral. Del que es tracta és d'ampliar majories. A Catalunya hi ha dues grans majories, una d'independentista, que votaria que sí, i una majoria que reconeix el referèndum com l'eina precisa, necessària i millor per resoldre el conflicte polític. Hem de treballar aquestes dues majories. Hem de saber connectar aquestes majories a partir dels dos grans consensos: l'amnistia i el referèndum. El referèndum és l'eina que genera més consens a Catalunya i més contradiccions a l'Estat. És la clau que obre més portes. Ho diem des d'ERC, que tenim tota una proposta de com arribar al referèndum que avui sembla impossible perquè sigui inevitable, però haurem d'anar sumant més sensibilitats. De fet fa pocs dies que la CUP deia que el referèndum és l'instrument més rupturista. Efectivament. Els que som independentistes de tota la vida ho compartim.
Parla de JxCat, la CUP i els comuns... El PDeCAT també entra a l'equació?
Bé, el PDeCAT ha de veure quin paper té en aquestes eleccions, quina proposta fa...
Perquè segurament ara mateix en relació a l'estratègia per arribar a la independència tenen més en comú ERC i el PDeCAT que no pas ERC i JxCat...
Més enllà del que pugui donar l'aritmètica de les sumes electorals i parlamentàries, que és fonamental, ara estem en una fase que hem d'explicar projectes i programes. I de definir l'estratègia.
Per això pregunto si no detecten més similituds amb el PDeCAT.
Compartim trajecte amb el conjunt de l'independentisme. De fet, nosaltres som els de la suma, els que integrem, els que valorem sempre la pluralitat de l'independentisme. Per tant, és bo i necessari que l'independentisme estigui representat per tot el ventall ideològic. Nosaltres representem la centralitat política de l'independentisme d'esquerres, progressista, però és bo que des de les diferents parcel·les ideològiques del país hi hagi opcions independentistes. Veurem quins són els resultats i què vol la ciutadania. Ens haurem d'entendre el conjunt de l'independentisme per avançar en passos concrets cap a l'horitzó de la República Catalana.
I si en aquesta pugna entre els dos projectes plantejats, confrontació vs. pragmatisme, el 14-F guanya l'estratègia de JxCat d'apostar per la confrontació, què farà ERC?
ERC té el seu projecte. En tot cas, nosaltres hem concretat molt bé què vol dir la nostra estratègia i per on passa. La CUP també ho està definint. Això és el que hem d'exigir al conjunt dels actors independentistes. No n'hi ha prou amb grans eslògans, amb grans proclames, això s'ha de traduir en fets concrets. Torno a dir, més enllà de la retòrica, de les paraules concretes que es facin servir als eslògans, a sota hi ha una estratègia política que té molts més punts de contacte dels que es vol fer veure. I aquests punts de contacte tenen a veure amb el fet que l'independentisme creixi socialment, amb generar més complicitats internes amb determinats actors socials, econòmics, sindicals, amb generar aliances internacionalment...
Detecto que opina que a JxCat hi ha un excés de gesticulació...
Aquesta legislatura, efectivament hem pecat d'un excés de...
Perdoni, hem o han?
Jo parlo del conjunt de l'independentisme. No seria lògic que el meu missatge fos pel conjunt de l'independentisme i després circumscrivís determinades actuacions a unes determinades sigles. Hem pecat d'excés de retòrica o de gesticulació, sí. I això pot servir per generar algun titular, o molts retuits, però jo el que vull és guanyar. I som aquí per fer política.
Hi ha coses que m'han costat entendre, especialment venint dels socis
Foto: Sergi Alcàzar
Quin ha estat per vostè el moment més dur de la legislatura?
A nivell personal, el moment que van empresonar Jordi Turull just en el moment del seu debat d'investidura.
De què se sent més orgullós?
En general és un orgull representar el parlament del teu país. Em sento molt orgullós de totes les decisions que hem pres en la línia de feminitzar el Parlament i acabar amb el patriarcat en aquesta institució. Espero que tingui molt recorregut la propera legislatura.
I de què se sent menys orgullós?
Em sento menys orgullós que no haguem sabut tots plegats donar una imatge d'unitat estratègica per part de l'independentisme.
En què diria que s'ha avançat cap a la independència durant la seva presidència al Parlament de Catalunya?
Hem estat capaços d'identificar què és allò que ens farà guanyar definitivament. I això ha estat possible per tots els aprenentatges que són fruit de tots els fets viscuts durant els darrers anys. Hem identificat que ens cal trobar els passos concrets que permetin avançar de manera molt específica i alinear totes les forces. L'1-O n'és un clar exemple.
Però l'1-O és de la passada legislatura...
Sí però tota la lectura de què hem après en els aquests mesos l'hem fet durant aquesta legislatura. És un període que hem hagut de passar. És un període que hem hagut de fer tot un procés d'introspecció a l'independentisme, de mirar-nos al mirall, de veure què hem fet bé i què no hem fet tan bé. Fruit d'això avui sabem quins són els elements imprescindibles per guanyar. Molts cristal·litzen amb l'1-O. L'1-O implica la comunió entre el carrer i les institucions, la confluència de la pluralitat del país en un mateix objectiu concret, ens ensenya la necessitat d'aquestes aliances internes i de legitimitat externa. Tot d'elements imprescindibles per poder guanyar i que ERC ja ha incorporat de manera sòlida al seu plantejament electoral. Tenim molt clar què hem de fer per guanyar i estem disposats a fer-ho.
Qui li ha posat més difícil, Costa o Carrizosa?
[Riu] Hi ha hagut episodis durant la legislatura molt complicats. Hi ha coses que m'han costat d'entendre especialment venint de socis polítics. En tot cas, prefereixo mirar endavant. Hi ha una part del Parlament que ha intentat sempre viure de la confrontació, de la tensió, ho hem vist particularment amb Cs, que han demostrat també molt poca capacitat d'empatia davant la situació dolorosa dels presos i això ha estat molt dur. Conviure amb això ha estat difícil. I al mateix temps, també hi ha hagut episodis surrealistes generats en l'àmbit de la mesa del Parlament que no esperaries dels socis polítics. Però prefereixo no entrar en retrets amb els socis. No seria coherent dir que hem de superar l'etapa de baralles i recrear-me en aquests episodis surrealistes que s'han donat, de pactes amb Cs per aprovar els pressupostos del Parlament, converses amb altres vicepresidents de Cs per intentar desgastar el president. Insisteixo, no hi entraré.
Ara que comentava l'actitud de Cs amb a situació dels seus excompanys diputats presos, creu que Cs i el PSC han tingut la mateixa manca d'empatia?
Sí. Sí, sí. Han demostrat una manca d'empatia flagrant.
Al mateix nivell?
Això ho ha de respondre cadascú. És molt personal. Per part del PSC hem vist que ha aplaudit la repressió. El PSC no només va ser un element indispensable per aprovar i aplicar el 155, sinó que després hem vist com reconeixia i aplaudia la repressió. Per això diem que el PSC està a les antípodes del que nosaltres representem. Per això, però també perquè des d'un punt de vista social cada vegada estem més allunyats des d'un punt de vista de polítiques d'esquerres. El PSC, que aquí es dedica a votar en contra de la regulació dels preus dels lloguers i a Madrid no fa cap pas per millorar la situació del mercat de l'habitatge, que no ha derogat la llei mordassa, que no és capaç de fer una contrareforma laboral, etcètera. Cada vegada està més allunyat de nosaltres. És impossible que nosaltres puguem bastir qualsevol equació en la propera legislatura en la qual hi hagi el PSC. Dit això, com diu la presidenta Forcadell, tots hem de ser molt més empàtics. Això té a veure amb intentar entendre aquells que no pensen com nosaltres. Jo ho explico amb el cas d'una veïna meva. Jo visc al tercer, dos pisos més amunt viu una veïna que votava ERC a les municipals, que m'estima perquè som veïns de tota la vida, em votava a mi d'alcalde, i que a les últimes eleccions al Parlament va votar Cs. Jo haig de fer l'esforç d'anar a picar la seva porta i saber per què va votar allò que està frontalment oposat al que jo represento.
I què li ha dit la veïna?
M'explica una cosa que és de sentit comú. Que potser no li hem explicat prou bé que en realitat el futur que imaginem per aquest país és el mateix.
El mateix?
Millorar les seves condicions de vida materials, però sobretot les opcions i oportunitats dels seus néts i les meves filles. I que per nosaltres això passa per una República que ha de ser radicalment democràtica, ecologista i feminista. I que ha de donar oportunitats al conjunt dels ciutadans.
I ja l'ha recuperat, el vot de la veïna?
Jo estic convençut que sí, però ens queda molta feina per fer. Anar a picar pedra als barris i ciutats per explicar-nos molt millor. Que és una de les coses que no hem fet prou bé aquesta legislatura: explicar de què va la República. En determinats discursos, de cada quatre paraules, tres eren República, però no s'explicava què vol dir. Aquest esforç és el que hem de fer.
Foto: Sergi Alcazar
Ara no em digui allò de "estic a disposició del partit". A vostè li faria il·lusió repetir com a president del Parlament?
[Riu] És un tòpic però te l'haig de dir. Estic a disposició del partit. En qualsevol cas, jo no he fet cap pla de futur en l'àmbit personal a curt i mitjà termini. He après que des d'un punt de vista personal, la política és molt volàtil, cada vegada més. Jo dos dies abans de ser president del Parlament, ni m'ho imaginava. Em va tocar ser-ho perquè la secretària general i el president del meu partit, víctimes de la repressió, m'ho van demanar. Als de la meva generació -jo, però també el vicepresident Aragonès o d'altres membres d'ERC- ens ha tocat fer un pas endavant en un moment en que per conseqüència lògica no tocava. Però ho hem hagut de fer per la repressió. Aquesta idea de fer el pas endavant la nostra generació, connecta amb l'esperit històric d'ERC. Som baules d'una cadena que ens toca estar en un moment determinat en un moment concret allà on podem ser més útils. Per tant...
Per tant, no m'ha respost...
No he fet cap pla. Evidentment em sento amb ganes i energia per aportar allà on es cregui que puc aportar.