Esquerra Republicana afronta aquest 12 de maig per primer cop en vuitanta anys unes eleccions al Parlament de Catalunya defensant la presidència de la Generalitat. Pere Aragonès hi va arribar ara fa tres anys després de les eleccions del 14-F i unes llargues negociacions posteriors. No va guanyar les eleccions (va quedar 50.000 vots per darrere del PSC, amb qui va empatar amb escons) però un pacte amb els partits independentistes van permetre als republicans tornar a ocupar la presidència de la Generalitat. Aquest acord es va desfer ràpidament: la CUP va deixar de donar suport a les polítiques del Govern en els primers mesos de legislatura i Junts en va acabar sortint l’octubre del 2022. Des de llavors ERC ha governat en solitari buscant el suport d’altres partits per tirar endavant les seves iniciatives, a vegades sense èxit i a vegades trobant aliances amb el PSC i comuns.
L'arribada d'Aragonès a la Generalitat va ser la cirereta del pastís al creixement dels republicans a les urnes durant el passat cicle electoral: havien estat el partit més votat a les municipals del 2019 a Catalunya i aquell mateix any van guanyar les dues generals, amb més de 300.000 vots d’avantatge per davant de Junts per Catalunya. Des que els republicans ocupen la presidència de la Generalitat, els resultats del seu partit, però, han estat dolents: dues patacades en dues eleccions. A les municipals no només van sortir derrotats a Barcelona (on van passar de guanyar a quedar en quarta posició) sinó també arreu del país i en les generals celebrades dos mesos després el daltabaix va ser similar o fins i tot més dur per la comparativa amb les del 2019: van passar de 13 a 7 diputats al Congrés amb 400.000 vots menys. Els comicis d’aquest 12 de maig són una prova de foc pels republicans i les enquestes que s’han anat publicant durant la campanya no els són massa favorables: comencen en tercera posició, la mateixa que van obtenir el 2017 per darrere d’Arrimadas i Puigdemont.
Debat tancat abans de produir-se
Aquestes eleccions, que Pere Aragonès havia assegurat que no s’avançarien i que aconseguiria governar en solitari fins a principis del 2025, esgotant la legislatura, es van convocar a mitjans de març just després que l’Executiu no aconseguís aprovar els pressupostos. El seu partit afrontava aquesta convocatòria electoral amb part de la feina feta. Aragonès havia anat proclamant les seves ganes de revalidar el càrrec i tornar a ser cap de llista per Barcelona com al 2021 amb Oriol Junqueras empresona. Amb la llei d’amnistia a l’horitzó, que farà caure la pena d’inhabilitació al president d’Esquerra, existia el debat incipient sobre qui havia de ser el candidat a les catalanes. La direcció del partit el va tallar de soca-rel proclamant ja al gener Aragonès com el seu cap de llista, posteriorment ratificat per les bases. Durant la campanya electoral, Junqueras acompanyarà Aragonès en la majoria de mítings, però no en tots. Per exemple, aquest dijous Junqueras va participar de l’acte d’inici de campanya, però aquest divendres Aragonès protagonitzarà un míting a Granollers mentre que Junqueras participarà del Sopar per la República que organitza cada any el partit a la comarca de l’Anoia.
La lluita per la Generalitat: cosa de tres després de la irrupció de Puigdemont
Esquerra partia així amb certa avantatge respecte el seus rivals, especialment Junts per Catalunya, que si bé tenia diferents noms sobre la taula no havia pres cap decisió al respecte. Amb tot, el mateix dia en què Aragonès va convocar les eleccions, Puigdemont va declarar que ell podria ser a la sessió d’investidura, però hi havia dubtes sobre si realment podria tornar a Catalunya depenent dels terminis de la llei d’amnistia i tampoc no havia confirmat la seva intenció de presentar-se. Per això mateix, en el que havia de ser un acte més de partit i que es va convertir en el primer acte de precampanya Aragonès va centrar les seves crítiques en Salvador Illa, que aquell mateix cap de setmana era proclamat candidat a la presidència de la Generalitat: “Catalunya haurà de decidir si vol un delegat de la Moncloa o un president de la Generalitat”. Dies més tard, coincidint amb el consell nacional del partit en què es van ratificar les llistes que incloïen una part dels consellers del Govern però també en deixaven fora d’altres, com l'expresident del Parlament Roger Torrent, el discurs d’Aragonès va canviar i la lluita per presidir la Generalitat va passar a ser cosa de tres: “El pròxim 12 de maig la ciutadania triarà entre els que davant les dificultats renuncien i marxen; aquells que no defensaran els interessos del país o Esquerra Republicana". Entre unes declaracions i unes altres s’havia produït la conferència de Puigdemont a Elna, on havia confirmat la seva intenció de presentar-se a les eleccions en un discurs on va reclamar a Esquerra Republicana.
Tot i que durant els anys que ha estat president Aragonès ha evitat entrar en el cos a cos amb els seus rivals electorals, des que va convocar eleccions ha anat aixecant el to contra Carles Puigdemont, a qui ha acusat de tenir un projecte personalista i de no tenir propostes pel país: “El projecte de Carles Puigdemont és Carles Puigdemont”, ha anat repetint en diferents ocasions. Durant la Festa de la República que celebra el partit any rere any, aquest 2024 convertida en una espècie de míting va llançar una advertència que fa preveure que el to contra els seus rivals electorals no baixarà a mesura que avanci la campanya, sinó tot el contrari: “Moltes vegades per responsabilitat hem callat, però ara ja no podem callar més davant d’aquells que menteixen, que demanen la confiança per després entregar-se a la Moncloa i davant aquells que segueixen venent fum i construint castells de cartes”, va exclamar, atacant tant Junts com el PSC.
El partit de les propostes i dels debats
Des de pràcticament l’endemà de convocar eleccions, Aragonès ha anat posant sobre la taula diferents mesures per a la pròxima legislatura si aconsegueix repetir com a president. Si va convocar eleccions el 13 de març, dia 19 la consellera d’Economia Natàlia Mas li feia entrega de la proposta del finançament singular, que s’havia plantejat com una de les mesures estrella de la legislatura i que va veure la llum amb el Parlament ja dissolt. Tornant de les vacances de Setmana Santa, Aragonès va fer pública la seva proposta d’un referèndum acordat amb l’Estat després de rebre l’informe de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, que detalla les vies jurídiques per fer-lo possible i fins i tot la pregunta que haurien de respondre els catalans. Dies després, també anunciava la seva aposta per crear una conselleria específica per a la llengua catalana. Aragonès va fixar així quines eren les seves línies mestres per a la pròxima legislatura i des d’ERC s’han reivindicat com el partit de les propostes, criticant que el PSC però sobretot Junts per Catalunya no hagi estat tan clars a l’hora de definir que vol fer des de la presidència de la Generalitat.
Per això mateix, els republicans han anat insistint en la importància dels debats durant aquesta campanya electoral. Tot i la negativa de Puigdemont, que va rebutjar un cara a cara entre ell i Aragonès, el cap de campanya d’Esquerra, Oriol Duran, ha enviat una carta al seu homòleg de Junts formalitzant la proposta que va fer el candidat del seu partit. Des d’ERC destaquen que la ciutadania ha de decidir el seu vot “sobre propostes, no sobre persones”, criticant de nou així el personalisme de la candidatura de Junts. “En cas que us negueu a dur a terme cap d’aquests debats, entendrem que en el fons no teniu cap proposta per a Catalunya”, adverteix Esquerra, que també proposa un debat entre les números 2 dels partits independentistes, Laura Vilagrà i Anna Navarro.
De cinquena força a presidir el Govern
En els últims quinze anys, ERC ha passat d’enfonsar-se a les urnes a quedar per damunt de Junts per Catalunya en unes eleccions i poder liderar un Govern. Si viatgem en el temps fins al 2010, ens trobem amb un partit en hores baixes que en les eleccions celebrades el 28 de novembre va aconseguir només 10 diputats, perdent la meitat de la seva representació. El partit havia format part dels dos tripartits i els electors van castigar-los a les urnes. Liderats per Joan Puigcercós, l’aleshores president del partit, els republicans van recular fins a ser la cinquena força al Parlament amb només 218.000 vots, un 7% del total. Va ser una derrota sense pal·liatius. Mesos més tard, el fracàs es va repetir en les municipals del 2011 que van forçar la dimissió de la directiva. D’aquella gran crisi en va sorgir un lideratge que avui encara perdura: el de Oriol Junqueras i Marta Rovira. El canvi de rumb es va constatar només un any més tard, quan en les eleccions avançades per Artur Mas el 2012 i liderats pel llavors alcalde de Sant Vicenç dels Horts van passar de cinquena a tercera força i van doblar els resultats, recuperant els 21 diputats aconseguits el 2006, fregant els 500.000 vots.
En les eleccions del 2015, que l’independentisme va batejar com a plebiscitàries, ERC es va presentar sota el paraigües de Junts pel Sí, la llista unitària conjunta amb CdC. Raül Romeva, llavors exdiputat al Parlament Europeu per Iniciativa, va encapçalar la candidatura que en va aconseguir 1.620.973 vots, un 39,54% del total i fins a 62 diputats, a cinc de la majoria absoluta.
Els rècords, a les generals
La llista unitària de l’independentisme va ser flor d’un dia. El 2017 ERC es va presentar en solitari de nou a les eleccions convocades després de l’aplicació de l’article 155 i tot i que ho va fer amb les perspectives electorals disparades -algunes preveien una victòria dels de Junqueras no només entre l’independentisme sinó per damunt de Cs- ERC va tornar a ocupar la tercera plaça amb 32 diputats, dos menys que els de Puigdemont. Això sí, en aquelles eleccions el partit va trencar el seu sostre amb fins a 935.000 catalans apostant per a la seva candidatura, fruit en gran part de l’elevadíssima participació en aquells comicis que va fregar el 80%. Fins llavors, els millors resultats del partit en unes eleccions els havia aconseguit Josep Lluís Carod-Rovira en les eleccions generals del 2004, amb 652.196 vots. El rècord del 2017 es va tornar a trencar en unes generals: 1.020.392 de vots per a la candidatura liderada per Junqueras l’abril del 2019. En unes catalanes, Esquerra mai no ha aconseguit uns resultats com aquests.
En les eleccions del 2021, que van permetre després la investidura de Pere Aragonès gràcies al suport de la resta de partits independentistes, els republicans van quedar segons per darrere del PSC amb una diferència de 50.000 vots i empatats amb 33 escons. Respecte del 2017 el partit es va deixar pel camí fins a 300.000 vots, per la gran abstenció que va marcar unes eleccions celebrades en plena pandèmia, però va aconseguir el mateix percentatge de suport que llavors, un 21,30% liderats per primer cop per Pere Aragonès.