Hem quedat al centre de Reus. Entre la Plaça Prim i la del Mercadal, baixant pel carrer de Santa Anna, hi ha una cantonada amb unes grans vidrieres que mostren l’interior d’un local amb uns colors, llum i ambient que conviden a entrar-hi.

En un espai hi ha la cuina. Tota a la vista. Un vidre la separa d’una petita botiga de productes d’allò que en diuen “selectes”. Vins de la terra, formatges, oli, autèntica sobrassada mallorquina, cafè, té, xocolata, embotits del país...

Resseguint la façana, giro i arribo a l’entrada del restaurant. Allà està ell, d’esquena. Obro la porta, es gira i em rep amb aquell somriure característic seu, entre tímid i càlid.

Mentre el Sergi busca enquadraments per fer les fotos i l’Aleix mira on podem asseure’l per fer l’entrevista, m’explica la gran aventura que ha fet que un expresident del Parlament ajudi sempre que pot al dia a dia de la cafeteria i el restaurant que dirigeix i comanda la seva dona, però que és un projecte vital conjunt.

I és així com, de sobte, em trobo conversant amb l’Ernest Benach dels problemes logístics en una cuina, de com i on trobar bons proveïdors, del difícil que és trobar bons cuiners que vulguin anar a treballar a Reus, de que si a casa nostra et vols dedicar a fer bon pa has d’anar a estudiar a França... I li miro als ulls i noto que en parla amb passió, però amb aquella passió asserenada que va adquirir durant el seu pas pel segon càrrec més important del país.

Quan en Sergi i l’Aleix ho tenen tot a punt, ens asseiem i comencem a gravar...

On som?

- A Color d’Olor de Poma, una sinestèsia treta d’un poema d’en Ferrater.

I què és Color d’Olor de Poma?

- Un restaurant-cafeteria que també és botiga i que aposta pel producte de proximitat.

Vaja, que és un projecte...

- I una idea, que porta l’Àngels, la meva parella, i que aposta per la cuina directa i pròxima que cuida molt el producte.

I l’Ernest Benach què hi fa aquí?

- Intento ajudar en el que calgui. Durant molts anys em vaig dedicar a la política, que era una vocació i després va ser una professió. I per fer-la bé has de dedicar-li moltes hores. Això requereix una complicitat molt gran de la parella i dels fills. El que estic fent ara és tornar tot allò.

Dedicar-se a la política requereix una complicitat molt gran de la parella i dels fills

La gent que passa per davant dels grans finestrals del local et veu. I et coneix...

- Hi ha gent que s’encurioseix i gent que diu “com és d’aquest no hi entro”. Però s’equivoquen perquè qui ho porta és la meva dona. En tot cas crec que han de jutjar-nos per les propostes que fem.

Què creus que transmets estant aquí?

- El millor és la sensació de normalitat. Hi ha qui entra, em mira i em diu “de què et conec?”. I això està molt bé.

Creus que et pots convertir en un exemple?

- No ho pretenc en cap cas i espero que no. No vull ser heroi ni màrtir de res. Vull ser una persona normal i corrent.

De tot el que van dir de tu quan estaves en primera línia política, què és el que et va doldre més?

- Tot allò del cotxe, sens dubte. El famós reposapeus no va existir físicament. No el va veure ningú. Si durant set anys de president de la cambra, on vaig engegar per exemple el Parlament 2.0, la gran crítica va ser un reposapeus... penses, què està passant?

En algunes ràdios parlaven de tu com “ese jardinero”...

- Jiménez Losantos m’ho deia, com si un jardiner no pogués ser president del Parlament. De vegades em deia escombriaire i de vegades conserge. I si ho fos, què?

Per acabar, un restaurant s’assembla a un parlament?

- Res a veure. En tot has de posar-hi passió, però cada lloc requereix les seves especificitats. Podria buscar una metàfora, però seria forçada. No, no, res a veure.

No vull ser heroi ni màrtir de res. Vull ser una persona normal i corrent

Acabada la part formal de la trobada, ens insisteix perquè ens quedem a sopar. Durant la vetllada, com no podria ser d’altra manera, parlem de futbol. Manté que això del Barça és el seu únic vici, però ara va menys al camp perquè els seus fills es van passant els carnets. “Però el pacte és que si jo vull anar a un partit, llavors són per mi”.

Parlem de castells. Ara ja no va als assajos, però els mateixos que fan servir els seus carnets blaugrana, sí. La saga familiar continua.

Ens explica que l’oli del restaurant és seu. Van comprar unes quantes oliveres i l’any passat van collir poc més de mil quilos.

Comenta amb orgull que no fa gaire hi va anar un client que, després de mirar-se una carta en la qual només hi ha vins de la zona, li va demanar un Rioja, i com va aconseguir que aquell home sortís convençut de la qualitat del producte local.

Després de sopar xerro una llarga estona amb la seva dona, que ha estat estudiant pastisseria a Barcelona. Està amb un paper i un bolígraf fent gargots perquè fa dies té al cap fer unes mini mones. M’explica que a les nits ofereixen un menú degustació que canvien cada dues setmanes. El d’ara; que inclou una amanida de verat marinat, uns musclos que serveixen dins d’una cel·lofana, un fricandó i una sípia amb patates confitades i lleugerament fregides, deixarà pas aviat a plats de Setmana Santa amb presència de bacallà i cigrons. L’escuma de crema catalana que elabora, serveix per parlar del menjar blanc i d’un invent que també li volta fa temps pel cap. El bombó de xocolata fet sense farina permet una llarga conversa sobre al·lèrgies i intoleràncies alimentàries i de com els restaurants han d'estar preparats per afrontar-les. En aquest moment intervé l'Ernest i tots dos recorden que no fa gaire van tenir una taula amb quatre persones, tres de les quals tenien diverses al·lèrgies i que va ser un repte. 

I després parlem del cafè, que van anar a buscar expressament a un proveïdor... i del pa, que couen ells i que presenta una molla compacta i fresca i una crosta cruixent... I se’ns fa tard. Però encara tenim temps per parlar de Periscope. Perquè a l’inventor del Parlament 2.0 el continuen fascinant les noves tecnologies i està al dia de tot el que es cou.

A la xarxa i ara també a la cuina.