L’informe Der katalanische Separatismus, elaborat pel director a Espanya i Portugal de la Fundació Konrad Adenauer, el think tank de la CDU, conté algunes vaguetats, confusions i errades en què basa opinions i judicis. L’autor, Wilhelm Hofmeister, en reprodueix, sense comprovar-les, algunes que corren en l’entorn mediàtic antisobiranista, com que la majoria dels catalans no és independentista, entre d’altres. També treu conclusions de collita pròpia sense suport documental ni de dades, la més greu de les quals és acusar Jordi Pujol i Artur Mas “d’enriquir-se amb un sistema quasi institucionalitzat de corrupció”.

La manca de dades, la mirada negativa o la mala comprensió de Catalunya, fan que Hofmeister accepti com a bones les versions més governamentals.

L'informe aposta per resoldre el cas català políticament, més enllà de la pura aplicació de la legalitat. No estalvia valoracions negatives a la manca de diàleg entre els governs català i espanyol ni alguns comentaris menys falaguers a les estructures de l’Estat. També veu difícil que el referèndum de l’1-O sigui com el volen els seus promotors.

Una direcció

El to de l'informe, però, aviat es veu marcat en una direcció. A la pàgina 1, en glossar les paraules de Pep Guardiola el passat 11 de juny a l’acte sobiranista de Montjuïc, on demana a la comunitat internacional suport en la defensa de drets amenaçats a Catalunya, Hofmeister s’exclama: “Com si els catalans estiguessin oprimits i Espanya fos una dictadura!” És una conclusió, diguem-ne, poc acadèmica o neutral del que es diu en aquell discurs.

En parlar del sistema de finançament, a la pàgina 6, explica que la Generalitat valenciana va demanar diners al juliol del 2012 al govern central [al Fons de Liquiditat Autonòmica] i que altres comunitats van fer el mateix. Diu: “No oblidem que entre elles també hi havia Catalunya, que de cap manera és tan autònoma en termes econòmics com sostenen els líders del moviment independentista”. Fa aquesta afirmació sense manegar cap font, ni tan sols els Comptes Territorialitzats del Ministeri d’Hisenda, que mostren amb xifres el contrari del que diu Hofmeister.

Una altra errada fàcil de comprovar apareix a la pàgina 8. Diu: “El sentiment de ser tractats malament o de forma injusta el comparteix també una part de la societat catalana que de cap manera aspira o defensa la independència de la seva comunitat —i aquests són fins al moment la majoria de la població”. Això no és cert ni atenent als resultats del 27S, ni als de les enquestes publicades.

Hi torna a insistir cinc pàgines més endavant, parlant del 27S: “En general els resultats electorals (...) van demostrar un cop més que la majoria de catalans no vol la independència”.

Manca de perspectiva

A la pàgina 9 torna a fer una mala conclusió per manca de perspectiva històrica i dades. “La protesta del PP contra l'Estatut [del 2005] —diu— explica l'antipatia de molts polítics catalans cap a aquest partit i sobretot cap a Mariano Rajoy. No hem d'oblidar, per això, que el PP a Catalunya té a les eleccions una situació complicada”.

En realitat, el PP sempre ha estat en la mateixa “situació complicada”. En les eleccions al Parlament des del 1980, els seus resultats han oscil·lat entre el 5,3% de vots del 1988, la seva pitjor xifra, i el 13,1% del 1995, la millor. En escons: entre 6 i 19 diputats. Aquestes dades figuren a la Viquipèdia.

L’autor situa aquell debat sobre l’Estatut del 2005 com el punt d’on arrenca l’actual conflicte. És un judici, com l’anterior, mancat d’una visió històrica més àmplia de la política catalana. En conseqüència, alguns comentaris són, si més no, peculiars.

Diu, per exemple, que els catalans no haurien d'haver-se enfadat tant pel fallo del Tribunal Constitucional del 2010 perquè, en realitat, també desestima moltes de les demandes del PP. Tampoc aconsegueix entendre què significa el Constitucional va retallar l’Estatut un cop l’havien aprovat el Parlament, les Corts i un referèndum.

Els 'corruptes' Mas i Pujol

“El partit gran de la coalició, Convergència, no ha parat de radicalitzar-se des del 2010 sota la presidència d'Artur Mas”, explica tres pàgines més endavant. “I a pesar que amb aquesta radicalització no havia reeixit gens, a pesar que l'intent de celebrar un referèndum el 2014 va fracassar [parla del 9N], que la relació amb el govern de Madrid no parava d'empitjorar i que entre Mas i Rajoy es va tallar la comunicació (l’expressió literal és “regnava el silenci”), Artur Mas continuava aferrat a la confrontació fins i tot després de perdre estrepitosament les eleccions municipals”.

Tot és més complicat. No era només Mas que no parlava. CiU va perdre les municipals a Barcelona, cert, i va ser gairebé escombrada de l’àrea metropolitana, però va ser el partit més votat (21,5%), quatre punts i 949 regidors per sobre del segon partit, el PSC. També la valoració del 9N, on van anar a votar 2,3 milions de persones contra tot pronòstic i sense que l’Estat fes acte de presència. L’absència d’aquesta valoració s’afegeix a la inclinació de l’informe a fer-se ressò d’una sola banda del conflicte.

A la pàgina 13 fa una acusació tremenda que no té suport de cap mena. Explica que la CUP seria decisiva després del resultat del 27S. Segueix: “Des que a la precampanya es va saber que ell [Artur Mas], com va fer durant dècades el seu predecessor Jordi Pujol, es va aprofitar i enriquir amb un sistema quasi institucionalitzat de corrupció –3% de comissió a gairebé cada licitació a Catalunya– (...)”.

A la penúltima pàgina comenta que la llei de Transitorietat (que també anomena “de ruptura”, com la premsa espanyola) necessitaria dos terços del Parlament per a ser aprovada. Legalment no és així; aquesta és una opinió i un desig de l’entorn antisobiranista.

També fa un garbuix de la modificació del reglament de la Cambra catalana. “A l'abril del 2017, Junts pel Sí ha canviat sense vacil·lar el reglament parlamentari...”, explica de manera que la decisió de JxSí sembla una cacicada de la majoria. Ho és per manca de context: al Congrés dels Diputats el reglament també ho autoritza.

Gruixut és també l’error de dir que “entre les propostes de l'esborrany [de llei de Transitorietat] hi ha (...) l’abolició de la separació de poders”, que no és més que la repetició acrítica de la interpretació que El País ha fet córrer d’un dels esborranys de l’esmentada llei.