“El nostre interès és espanyolitzar els catalans”. Aquesta frase —que al lector li resultarà familiar— es remunta al 10 d’octubre de 2012. La va pronunciar l’aleshores ministre d’Educació, Cultura i Esport del Partit Popular, José Ignacio Wert, al Congrés dels Diputats. Aquesta persecució de la llengua catalana i d’imposició de la castellana no és, ni de bon tros, tan recent. De fet, les paraules de Wert s'assemblen a les que pronuncià en el seu moment el dictador Miguel Primo de Rivera. I encara més, perquè la croada de l’Estat contra el català a través de la política i de la justícia no se circumscriu al darrer centenari: les invectives contra la llengua són sistemàtiques des de fa tres segles. Així ho recull el politòleg i jurista Joan Ridao (Rubí, 1967) en el llibre Una història del català a l’escola: del decret de Nova Planta al 25% de castellà (Pòrtic Edicions). L’actual director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern de la Generalitat fa un exhaustiu recorregut, des d’una perspectiva historiogràfica, dels atacs al català centrats en l’àmbit de l’ensenyament.
Ridao posa el focus en les escoles perquè resulten un “àmbit estratègic” per a aquells que volen impulsar el castellà com a “llengua comuna” i imposar l’espanyolització. “El fet que l’escola sigui un factor de socialització de primer nivell explica per què les principals invectives contra el català els darrers temps han anat dirigides a aquest àmbit”, detalla l’autor en el llibre. El també membre de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat indica que els historiadors apunten que, durant el regnat dels Àustries, la península Ibèrica era “diversa lingüísticament” i la majoria dels historiadors convenen que, en l’Antic Règim, la llengua que més utilitzava la població de Catalunya era el català. És a partir de la repressió borbònica amb Felip V quan la preocupació també “passa al pla polític”, explica Ridao en conversa amb El Nacional.cat. Aquesta mentalitat perdura en els nostres dies. D’aquelles noces —el decret de Nova Planta—, aquests confits —sentències del 25% de castellà a les escoles catalanes—.
De les “providències dissimulades” a l’etapa “ominosa” d’uniformització del segle XIX
Després de la Guerra de Successió, els decrets de Nova Planta palesaren les imposicions d’una monarquia identificada exclusivament amb Castella. Inicialment, Felip V no va plantejar la prohibició de la llengua catalana de forma generalitzada, sinó que a través de les anomenades “providències dissimulades”, aquestes incursions incidien en l’àmbit de la justícia o de l’administració. Fos de la manera que fos, el cert és que aquestes iniciatives “centralistes i desnacionalitzadores del règim borbònic van contribuir a aguditzar la decadència de la llengua catalana”, rebla Joan Ridao. Aquesta persecució és més descarnada amb la Reial Cèdula d’Aranjuez, que es convertí en l’exponent governamental durant el regnat de Carles III en la persecució contra el català. La normativa ordenava que l’ensenyament s’havia de fer en castellà i apel·lava, doncs, a “estendre l’idioma general de la nació per a una major harmonia”. A partir d'aquest punt, Joan Ridao assevera que és quan “la guerra ja és a camp descobert”.
El segle XIX és un període que Ridao qualifica de “molt trist” per a les perspectives de la llengua catalana, atès que l’ofensiva s’accentuà amb una “uniformització molt bèstia”. Així ho plasmen els plans d’instrucció pública amb l’esclat del liberalisme. En aquell període, l’hegemonia del castellà arrelava i avançava de manera imparable. L’ofensiva no es circumscrivia a l’escola, recull Joan Ridao al llibre, sinó que es ramificava en altres aspectes, com la prohibició de parlar en català per telèfon o en els telègrafs.
Defensa Ridao que aquest “propòsit castellanitzador” ja s’anticipava en el títol preliminar de la Constitució de Cadis de 1812 i que, més endavant, és la llei Moyano, a parer del jurista, la que remata un segle per l’oblit. Aquesta disposava que “la gramàtica i ortografia de l’Acadèmia Espanyola seran text obligatori i únic” de les assignatures que s’impartien en l’ensenyament. Amb tot, deixava una bretxa per al català, donat que atorgava a les diòcesis la potestat d’establir la docència en doctrina cristiana. És a dir, si el catecisme s’impartia en català, la doctrina catalana també es podia impartir en aquesta llengua. És una “fuga”, però, que més tard —el 1901— serà taponada amb el Decret Romanones.
La cara i creu de la Segona República enmig de dues dictadures repressives amb el català
Tot i el paper de la Mancomunitat de Catalunya, que va contribuir a fer escoles per tot el territori per fer revifar el català, el 1923 tornà una etapa molt fosca per a la llengua amb la dictadura de Miguel Primo de Rivera, que va sistematitzar els atacs contra el català. Novament, es va exigir que l’ensenyament només podia ser en llengua castellana i es van arribar a imposar penes de presó per la “difusió d’idees separatistes per mitjà de l’ensenyament”. L’any 1929, la dictadura va aconseguir la intervenció de la Santa Seu, que va aprovar un decret que prohibia els clergues a utilitzar el català.
L’etapa posterior és la Segona República. Joan Ridao destaca que va ser un període amb “clarobscurs” perquè, si bé va aportar “avenços considerables” en el terreny del bilingüisme —un decret de Marcel·lí Domingo aixecava el veto a l’ensenyament en català a les escoles—, també fou “l’esca del pecat”. El politòleg desenvolupa aquesta tesi al llibre basant-se en l’article 4 de la Constitució de 1931, que tot i reconèixer la “diversitat lingüística” de l’Estat, atorgava una concepció “prevalent” al castellà. Per a Ridao, en aquest punt ja es marca una “clara asimetria”, perquè en canvi no s’atorga un “estatut personal” pels parlants d’altres llengües. La Constitució d’aleshores únicament es limitava a remetre als diferents estatuts d’autonomia la regulació dels usos lingüístics a l’ensenyament. És un model que, més tard, pràcticament calcarà la Carta Magna de 1978.
El monolingüisme a les escoles va tornar durant la dictadura franquista, on es van consagrar quatre dècades d’asfíxia a la llengua catalana. L’ofensiva arribava a l’extrem de la prohibició de l’ús del català “en la vida oficial i pública de Catalunya”. En el tardofranquisme, emergeixen més nuclis de resistència cultural i educativa des de la clandestinitat. En paral·lel, Òmnium Cultural forjava mesures per promoure el català. Ja a les acaballes del franquisme, la Llei Villar Palasí, de 1970, permetia ensenyar en català a les escoles. “Suposà un primer respir”, puntualitza Joan Ridao.
La llei de normalització lingüística, la primera gran fita
L’entrada a l’etapa democràtica va inaugurar un període que donava millors perspectives a l’ensenyament en català. La primera gran fita que apunta Joan Ridao al llibre és la llei de normalització lingüística del 1983. De fet, marca un punt d’inflexió perquè implica “un període de construcció i de consolidació de la política lingüística educativa” i els inicis del model d’immersió lingüística amb un pla pilot a Santa Coloma de Gramenet. Per al director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, els anys 80 i principis del 90 “forgen el model lingüístic d’èxit” i el “colofó” arriba amb la sentència del Tribunal Constitucional de 1994 en resposta a la impugnació del govern espanyol a la llei de normalització lingüística. Aquesta va reconèixer el català com a “centre de gravetat” del model lingüístic d’ensenyament a Catalunya, la vehicularitat de la llengua i, per exemple, va negar el dret dels pares a la lliure elecció de la llengua en la qual volen que els seus fills rebin l’ensenyament. L’any 1998, també tindrà un paper molt important la llei de política lingüística, que reforça el model de conjunció lingüística i regula el nucli dur del règim juridicolingüístic.
La sentència de l’Estatut com a nucli de les turbulències que arriben als nostres dies
Amb l’entrada del segle XXI, i especialment a partir de l’Estatut, la guerra contra l’escola per part de la dreta política i judicial es recrua. La sentència del TC de 2010 també incideix en l’aspecte lingüístic perquè, per primera vegada, l’alt tribunal sosté que, encara que “el català ha de ser llengua vehicular i d’aprenentatge a l’educació, no és l’única que ha de gaudir d’aquesta condició, predicable amb igual títol que el castellà en tant que llengua igualment oficial a Catalunya”. Aquestes línies són les que obriran el meló per arribar fins a la imposició del 25% de castellà a les escoles, sent l’escletxa que aprofita la justícia ordinària —el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i el Tribunal Suprem—.
Entremig, s’aprova la Llei d’Educació de 2009, que neix amb la voluntat de garantir la normalització lingüística del català i també de donar resposta al compliment del dret d’acabar els estudis amb coneixement oral i escrit del castellà. Més tard, la norma va ser àmpliament impugnada. Amb l’entrada l'any 2010, el TSJC comença a resoldre recursos d’alguns pares contra els plans lingüístics d’alguns centres —reclamaven una “reintroducció” del castellà de manera “proporcional i equitativa”— i inaugura el període en què ordenava a la Generalitat com a autoritat competent a “adoptar les mesures que siguin precises per adaptar el seu sistema d'ensenyament a la nova situació creada” per la sentència del TC sobre l’Estatut. La justícia ordinària comença a parlar d’aplicar una “proporció raonable” del castellà, però sense determinar percentatges. Allò que obrirà la porta als tants per cent és la llei Wert.
La LOMCE de l’any 2013 esdevé un dels principals atacs contra la llengua catalana dels últims anys. La normativa recull el dret dels pares a decidir que els fills puguin rebre ensenyament en castellà en les comunitats amb més d’una llengua oficial disposant que les comunitats autònomes assumeixin el cost de l’escolarització dels alumnes que ho desitgessin en els centres privats on donaven aquesta opció. Amb aquest punt de partida, el TSJC insisteix en la “passivitat” de la Generalitat per recollir la vehicularitat del castellà en la impugnació d’una resolució del 2015 del Govern sobre les normes de preinscripció i matrícula d’alumnes a Catalunya i és quan planteja el desembre de 2020 la imposició del 25% per “suplir l’omissió” del Govern i del Parlament. Joan Ridao fa èmfasi en la “gravetat del fet” perquè “el jutge passa a fer de legislador polític”. Apunta, a més, que en el moment de la sentència del TSJC ja estava en vigor la llei Celáa, que elimina la vehicularitat del castellà.
Quan la sentència s’estén a tot el sistema i el Suprem ratifica en una providència la implementació del 25% del castellà a totes les escoles de Catalunya, és el moment en què el Parlament i el Govern es posen a treballar en nous mecanismes legals per aturar l'aplicació de percentatges. Mentrestant, la justícia ultimava l’estocada amb el decret de fermesa de la sentència del 25% i donava fins al 31 de març de 2022 per aplicar aquest percentatge. El 30 de març, el Govern aprovava un decret llei per fixar els criteris d’elaboració dels projectes lingüístics dels centres amb la incorporació del català com a llengua vehicular i del castellà com a llengua d’ús “curricular i educatiu”, deixant clara la no aplicació de percentatges. Més endavant, el Parlament va aprovar amb els vots del PSC, ERC, Junts i els comuns la llei sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües oficials en l’ensenyament no universitari, que ratifica l’ús curricular del castellà.
Amb aquesta nova arquitectura legal, el TSJC va determinar que ambdues normes “impedien legalment executar la sentència dictada”, però va mantenir la pugna: va plantejar una qüestió d’inconstitucionalitat d’aquestes. En la interlocutòria, la sala arriba a referir-se a la reforma impulsada per la Generalitat com a “arbitrària” i sosté que no es compleix la “paritat” de les dues llengües. Ridao és una mica més “optimista” que els últims mesos sobre el pronunciament que faci el Tribunal Constitucional en aquesta matèria per l’actual configuració d’aquest òrgan. Mentrestant, les espases segueixen a dalt de tot, com en els últims 300 anys —com constata el complet assaig que publica Joan Ridao— sense tenir en compte les realitats sociolingüístiques del país.