"L'independentisme català mai va suposar un problema polític fins que va comptar amb un suport ciutadà prou ampli per esdevenir una opció política de canvi real, moment en què es va forjar l'estratègia de persecució judicial i política d'una ideologia legal i legítima, tal com es relatarà". És part de l'escrit de defensa, a l'esborrany del qual ha tingut accés El Nacional, que demà a la tarda l'advocat Andreu Van den Eynde presentarà al Tribunal Suprem.

Demana l'absolució, com no podia ser d'altra manera, i té com a base de la defensa els atacs constants de l'estat espanyol a la ciutadania de Catalunya, així com la politització de la justícia per frenar el dret a decidir i d'autodeterminació.

El punt de partida del conflicte és el 2010, en el moment en què el TC retalla l'Estatut d'Autonomia aprovat en referèndum i revalidat pel Parlament de Catalunya: "Un tribunal de selecció marcadament política (alguns dels seus membres han estat militants o diputats del Partit Popular) decidia revisar la voluntat popular expressada a les cambres legislatives i en referèndum".

I aquí va començar el conflicte i la mobilització social, així com el creixement de l'independentisme abonat per "una frustració evident" de la ciutadania: "El TC modificava així un acord que havia estat fruit del respecte a totes les vies i els requisits previstos a la CE i es produïa una crisi de legitimitat, ja que Catalunya ja no disposava d'un ordenament jurídic fruit del legislatiu sinó imposat per un tribunal".

"Efectivament a Catalunya alguna cosa va canviar, ja que es va fonamentar llavors una voluntat popular reforçada a favor del dret a decidir, autoorganitzada en moviments ciutadans i expressada en manifestacions públiques diverses. A partir de llavors i any rere any es va anar engrossint la base dels partidaris d'un nou encaix territorial de Catalunya a Espanya, encaix que molt majoritàriament es vinculava a la idea de crear un nou Estat independent. La ciutadania catalana, per motius diferents, percebia i percep com a necessari exercir el dret a decidir democràticament el futur polític del seu país mitjançant un referèndum d'autodeterminació, i així ho va traslladar als representants polítics catalans tant al carrer com a les urnes", relata Van den Eynde per il·lustrar el xoc de trens entre Catalunya i Espanya i el punt de partida del procés independentista que va culminar, primer, en l'1-O i, després, en la proclamació fallida de la república el 27-O.

L'escrit de defensa denuncia que el que havia estat fins aleshores un conflicte polític esdevé un conflicte judicial. L'advocat relata com arran de les eleccions al Parlament del 2012 les estratègies polítiques a Catalunya conflueixen, es posa sobre la taula la possibilitat d'un referèndum pactat amb l'Estat i aquest ho tira tot per la via dels tribunals sense cap negociació: "Va ser en aquest moment quan es van produir els més clars moviments del govern espanyol per traslladar definitivament la qüestió, de caràcter evidentment polític, al poder judicial. L'executiu espanyol, defugint el problema i amb desistiment de les seves funcions, va propiciar amb les seves accions judicials la STC 42/2014, que va suposar un punt d'inflexió en la jurisprudència constitucional per fer front a l'independentisme català".

L'escrit de defensa és un relat històric al més pur estil d'Oriol Junqueras ―historiador― que busca trobar l'inici del conflicte per poder explicar al tribunal que no hi va haver ni rebel·lió, ni sedició, ni malversació. Sinó una execució dels drets civils més elementals com és el dret a decidir i l'autodeterminació, reconeguda en democràcia.

L'advocat relata com fins i tot després de l'1-O va ser impossible trobar una via de diàleg per resoldre la situació: "Els esforços per trobar una via de diàleg per part del govern català van ser tan intensos, com intensa va ser la negativa, un cop més, del govern espanyol per entaular aquest diàleg. Aquest no va acceptar ni tan sols la possibilitat d'una mediació internacional".

El referèndum i Puigdemont

"El referèndum, tal com es va acabar fent, no formava part del programa traçat des del Govern després de les eleccions del 2015, però va acabar afegint-lo arran de la proposta del MHP Sr. Carles Puigdemont efectuada durant la Qüestió de Confiança a què es va sotmetre al Parlament el 29 de setembre del 2016. Es va decidir llavors que la millor via per continuar era la democràcia directa i les urnes, essència del moviment independentista", diu l'escrit de defensa, que explica que no era la primera opció fer el referèndum.

I afegeix: "La idea de votar, que compartien no només sectors del sobiranisme sinó molts altres actors polítics que, sense ser independentistes, estan compromesos amb la democràcia, va aglutinar un consens molt elevat".

Sense violència

L'advocat reitera que "la violència que 'esquitxa' (segons paraules de la fiscalia) aquest moviment és una invenció" i que "els meus mandants, abans que independentistes, són demòcrates i pacifistes", un relat ja exposat en les declaracions dels acusats Junqueras i Romeva davant el magistrat Pablo Llarena.

"El 80% de la població a Catalunya, segons enquestes, estava i està a favor del referèndum d'independència, sigui per votar-hi afirmativament o en contra. Va ser en aquest context que el Govern, i els meus mandants, van impulsar el referèndum d'autodeterminació que s'acabaria celebrant l'1 d'octubre del 2017", exposa l'escrit.

Sobre les mobilitzacions ciutadanes, diu: "Les manifestacions i expressions del moviment independentista han estat espectaculars per multitudinàries, festives, respectuoses i cíviques, i així s'ha reconegut nacionalment i internacional".

Defensa que el 20 de setembre davant la Conselleria d'Economia hi va haver "una protesta legal". I que "no es va impedir ni es volia impedir cap dels actes que la comissió judicial, en definitiva, va portar a terme. No es va frustrar ni es volia frustrar cap actuació judicial. No es va atacar ni es va lesionar a ningú".

Nega la unilateralitat

L'escrit de defensa nega la unilateralitat en la declaració d'independència. Només l'admet pel fet d'haver decidit celebrar un referèndum, que en cap cas és delicte: "L'única decisió d'execució unilateral que es va dur a terme pels meus mandants relacionada amb els fets que ens ocupen va ser la de decidir convocar i impulsar l'esmentat referèndum. Votar mai pot ser delicte i, de fet, no ho és segons el Codi Penal espanyol, així que els meus mandants van decidir que la població de Catalunya tenia dret, i se l'havia guanyat, a dipositar un vot en una urna. No hi ha cap justificació per impedir a una població la comprovació del grau de suport ciutadà a una decisió política transcendental".

I denuncia que cap tribunal pugui aturar una decisió política si s'ajusta a la llei: "El referèndum era una decisió política en ferm que es duria a terme en uns mesos. La seva importància i validesa política no podia dependre de la validesa jurídica que se li pogués atorgar pels òrgans de l'estat espanyol".

1-O

Sobre el referèndum de l'1-O i les càrregues policials, l'escrit de defensa de Junqueras i Romeva assegura que no hi havia manera possible d'aturar la votació i que per aquest motiu la Guàrdia Civil i la Policia Nacional van "generar imatges de violència inusitades que poguessin (segurament al seu entendre) atemorir els votants i impedir la seva participació en aquest referèndum o bé escarmentar-les per haver-ho fet".

"L'actuació desproporcionada de la policia no només va encoratjar la solidaritat de ciutadans catalans, espanyols i estrangers, sinó que va generar una de les imatges més vergonyoses per als poders de l'estat espanyol que s'havien vist en molts anys, obtenint una condemna internacional unànime, sobretot davant la sorprenent negativa dels representants polítics i policials espanyols de reconèixer els excessos duts a terme a la repressió dels votants que, dit sigui de pas, s'arrossega fins i tot a dia d'avui fins als escrits d'acusació", conclou.

El jutge del 13

Andreu Van den Eynde, que també porta la defensa d'alguns dels acusats pel jutjat d'instrucció 13 de Barcelona, torna a denunciar la causa general que es va obrir en paral·lel per buscar i construir proves: "El relat judicial artificial construït al jutjat d'instrucció número 13 de Barcelona, així com totes les fonts de prova (il·lícites) que alimenten la present causa no són altra cosa que el fruit d'aquesta irregular investigació, 'instrumentalitzada' amb la finalitat de la criminalització dels independentistes catalans".

I denuncia la instrucció del ja mort jutge Juan Antonio Ramírez Sunyer que li va valdre els elogis de la judicatura: "El titular del jutjat mantenia així la seva 'exclusiva' en la persecució dels independentistes que segurament el va fer mereixedor d'un sentit (a l'una que inusual) homenatge del president d'aquest Excm. Tribunal al qual em dirigeixo, qui, en una carta personal feta pública en els mitjans, el va felicitar per 'haver canviat el rumb de la història d'Espanya', coincidint, a més, amb la felicitació d'un altre membre del CGPJ, el Sr. José María Macías Castaño, que definia el magistrat de Barcelona com un patriota enfrontat al disbarat d'uns pocs catalans".