Senyores i senyors, Espanya, per bé o per mal, tindrà la setmana que ve el govern més inversemblant de la seva història. Tothom es veu a venir el caos, però el caos no ha de ser necessàriament dolent –beneït sigui el caos, deia Tierno Galván– i, en tot cas, no serà pitjor que els que governaven fins ara. De totes maneres, la teoria segons la qual el que no pot ser no pot ser i a més és impossible, ja no es podrà aplicar a la política espanyola. Governarà el PSOE en minoria de 84 diputats, i necessitarà el suport del partit que més vots li disputa per l’esquerra i dels partits que tenen com a prioritat resoldre la situació dels seus presos i exiliats que estan en mans de jutges i fiscals molt bel·ligerants. Comparat amb el que hem viscut fins ara, serà l'Espanya al revés.

Això serà així després d’un insòlit debat parlamentari en què el pitjor orador és qui guanyarà previsiblement la partida, mentre que el més brillant des del punt de vista dels seus interessos i la seva ideologia no ha tingut més remei que afanyar-se a fer les maletes. Mariano Rajoy va retreure tantes contradiccions a Pedro Sánchez que al migdia ningú donava crèdit a les informacions que arribaven del PNB en el sentit que farien costat a la moció de censura. Primer va ser el PDeCAT, i després els nacionalistes bascos, els que van confirmar el que semblava mentida. Segons informacions solvents, ha estat el PDeCAT qui ha arrossegat el PNB. Paradoxalment, el lehendakari Urkullu i el president Puigdemont eren partidaris de l’abstenció que suposava la derrota de Sànchez. El líder socialista no els inspira confiança, i no és per a menys tenint en compte les actituds canviants però cada vegada més bel·ligerants de Sánchez respecte del plet català.

Marta Pascal va sondejar les bases del PDeCAT i la seva posició favorable a fer caure Rajoy va ser determinant perquè el PNB també s’hi afegís

Però les coses es veuen d’una manera a Berlín, d’una altra a Vitòria i d’una altra a Madrid. Marta Pascal va fer un recorregut pel territori i el que va rebre de la militància exconvergent va ser un desig molt rotund d’aprofitar l’avinentesa per fer caure Rajoy. Malgrat alguns malentesos amb els homòlegs del PNB, Pascal va restablir contactes fluids amb el líder de PNB, Andoni Ortúzar, i amb el portaveu parlamentari, Aitor Esteban. La militància basca també preferia votar contra Rajoy però, a més, el que els dirigents del PNB no volien de cap manera era eleccions, que era el que hauria passat si fracassava la primera moció i Podemos i Cs en forçaven una segona. Així que Ortúzar va utilitzar el PDeCAT i Pascal el PNB per argumentar als seus respectius presidents que si s’abstenien, es quedaven sols salvant Rajoy i que això provocaria un cataclisme al partit. L’un per l’altre, Rajoy al carrer.

Quan va quedar clar que la moció de censura comptava amb els vots necessaris per a prosperar, tothom esperava que Rajoy dimitís, de manera que continuaria en funcions fins que un altre candidat superés la investidura. Tanmateix, Rajoy no ha estat mai disposat a dimitir perquè implicaria l’acceptació de culpabilitat i encara queden moltes peces separades sobre la corrupció del PP. A més, allargar la interinitat provocaria molt probablement una convocatòria d’eleccions en el pitjor moment del PP, i Rajoy creu que amb un govern tan feble com el de Pedro Sánchez podrà liderar l’oposició i frenar l’ascens de Ciutadans.

Catalunya ha estat determinant per expulsar Rajoy del poder i determinarà el nou govern espanyol

Ara doncs, tot està per fer i tot és possible, però del que no hi ha dubte és que el conflicte català determinarà la vida del nou govern. Encara parlava Joan Tardà al faristol, que Soraya Sáenz de Santamaría ja protagonitzava la primera intervenció com a representant de l’oposició al futur govern de Pedro Sánchez. “Estem preocupats davant la possibilitat que Pedro Sánchez no mantingui els acords amb què es va comprometre amb nosaltres respecte a la situació a Catalunya. És important mantenir el control financer de la Generalitat i ens genera molta inquietud els suports que necessitarà per a governar”. Queda clar, doncs, que Catalunya serà més que mai el camp de batalla de la política espanyola i per partida doble. Albert Rivera va dir que el seu no a la moció de censura era “un sí a Espanya”, però ja no l'escoltava ningú. El de Cs ha estat l'orador que ha quedat més descol·locat en la nova circumstància. El que no sabem és quin Pedro Sánchez assumirà la presidència del govern espanyol, si el que volia reprovar la repressió policial de l’1 d’octubre, es negava a aplicar l’article 155 i es plantejava indultar els presos, o el que, després del discurs del rei Felip el 3 d’octubre, es va empassar totes les iniciatives i es va posar a competir amb Rivera en insults i atacs als representants democràtics del sobiranisme català.

Li seria molt fàcil prendre una determinació si recordés que, per guanyar eleccions a Espanya, el PSOE necessita treure a Catalunya el triple d’escons al PP, i que amb la seva deriva espanyolista només ha aconseguit crear-se un rival que l’amenaça en tots els seus feus. Ara bé, també és veritat que els socialistes no són el que eren. La intervenció més aplaudida ahir de Rajoy va ser l’enumeració de cites i frases de dirigents socialistes, a quina més agressiva, contra els sobiranistes i contra els presidents catalans. Totes de fa quatre dies. Juraven i perjuraven que mai acceptarien arribar al poder amb els vots independentistes. A la tribuna de premsa ningú preveia que divendres hi hagi un tamayazo, però tampoc ningú ho descartava totalment