“Contra Espanya”. Així ha tornat a fallar aquest dimarts el Tribunal Europeu de Drets Humans contra l’Estat Espanyol. Els demandants eren cinc líders de l’esquerra abertzale, entre els quals Arnaldo Otegi. El veredicte, ben clar: “Aquest tribunal conclou que ha existit una vulneració de l’article 6.1”, el que regula el dret a un judici just. En aquest cas, per manca d’imparcialitat.
El Tribunal d’Estrasburg ha donat la raó a Otegi, que malgrat això va haver de passar sis anys i mig a la presó. Va ser condemnat per la Sala Quarta de l’Audiència Nacional, la presidenta del qual, com recull la sentència europea, tenia prejudicis contra l’ara secretari general de Bildu. Per exemple, la magistrada li va preguntar si condemnava el terrorisme d’ETA. Otegi no va respondre i la presidenta del tribunal va replicar “ja sabia jo que no em respondria aquesta pregunta”. Així ho relata el tribunal: “La presidenta del tribunal ha utilitzat expressions que implicaven que ja s’havia format una opinió desfavorable en relació al primer demandant (Otegi) abans que el cas s’hagués resolt”.
La condemna d'Estrasburg contra Espanya per no garantir un judici just (article 6) pel cas Betaragune no es tracta d'un cas aïllat. Sense anar més lluny, i només per la vulneració d'aquest article, l'Estat espanyol ha estat condemnat en 40 ocasions durant els últims 10 anys, des del 2008. Des que va entrar al Consell d'Europa, el 1977, més de 70 vegades. A això caldria sumar-li altres vulneracions, com el cas de les tortures, que suposen un capítol important en el cas espanyol.
Concretament, l’article 6 del Conveni Europeu de Drets Humans regula el “dret a un procés equitatiu”, és a dir, a un judici just. El seu primer paràgraf —el més vulnerat per l’Estat espanyol—estableix que “tota persona té dret a que la seva causa sigui escoltada equitativament, públicament i dins un termini raonable, per un tribunal independent i imparcial”. El segon apartat estableix la presumpció d’innocència “fins que la seva culpabilitat hagi estat legalment declarada”. I el tercer apartat fixa que qualsevol acusat té, com a mínim, dret a ser informat, disposar de temps, interrogar els testimonis que declarin en contra seu o a ser assistit per un intèrpret.
En el cas d'Espanya, el motiu més habitual de vulneració de l'article 6 durant l'última dècada és per vulnerar el dret a la defensa, com ara per condemnar un acusat sense donar-li una audiència pública. Se n'han registrat 14 casos des del 2008. A continuació ve el fet de no garantir la tutela judicial efectiva (11), la durada excessiva del procés (6), la parcialitat del tribunal (5) o per no respectar la presumpció d'innocència (3).
Entre aquests casos, la majoria d'ells són corrents, però també n'hi ha de polítics com el del mateix Arnaldo Otegi o el de l'expresident del Parlament basc, Juan María Atutxa, que havia estat condemnat pel Tribunal Suprem per haver-se negat a dissoldre el grup parlamentari de Sozialista Abertzaleak.
A les portes del judici del cas 1-O, les defenses dels presos i exiliats polítics ja tenen la vista fixada en Europa, i més concretament a Estrasburg, on esperen trobar justícia si no la troben a l'Estat espanyol. De precedents de judicis injustos n'hi ha uns quants. I alguns dels elements d'aquestes condemnes recorden perfectament al cas català.
Foto: EFE
La Mesa del Parlament basc
Un dels revessos més importants d’Estrasburg va ser el cas Atutxa. El TEDH va pronunciar-se a favor de l’expresident del Parlament basc, Juan María Atutxa, i dels membres de la Mesa Gorka Knörr y Kontxi Bilbao. El Tribunal Suprem va condemnar-los per un delicte de desobediència a l'autoritat judicial. El motiu: no haver dissolt el grup parlamentari Sozialista Abertzaleak després de la il·legalització de Batasuna.
Segons el tribunal europeu, els tres polítics bascos, que van ser inhabilitats per exercir un càrrec públic, no van tenir un judici just. Concretament, van ser "privats del seu dret a defensar-se en el marc d'un debat contradictori", com recull la sentència del juny del 2017. Van ser condemnats sense haver estat escoltats en una vista pública, com en altres condemnes que ha rebut Espanya d'Estrasburg.
Curiosament, quan va arribar José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa, la fiscalia va canviar de criteri: de presentar la querella que va obrir el procés judicial, amb José María Aznar de President, a demanar-ne l’absolució amb els socialistes al poder.
Presó cautelar
El febrer del 2016, el Tribunal d'Estrasburg va fallar contra Espanya, en una sentència que va ajuntar dos casos semblants. El primer és el del ciutadà argentí Claudio Marcelo Lanni, detingut a Barcelona per dos presumptes delictes de robatori. Va passar 14 dies en presó preventiva fins que el cas va ser sobresegut per falta d'indicis. El segon és el del ciutadà britànic Clve Marshall Bieeland, extradit de França a Espanya acusat de narcotràfic i blanqueig de capitals. Va acabar sent absolt per l'Audiència Nacional, després de passar 139 dies en presó cautelar.
En els dos casos, el TEDH va concloure que s'havia violat l'article 6.2 del Conveni, que estableix la presumpció d'innocència. El tribunal va ordenar a Espanya indemnitzar Lanni amb 15.500 euros per danys morals i costos. Vlieeland no va sol·licitar cap reparació econòmica en la seva queixa.
Curiosament, la defensa en tots dos casos va anar a càrrec de l'advocat xilè Gonzalo Boye, avui un dels advocats dels presos i exiliats polítics.
Foto: Esteban Romero (Flickr)
Violència policial
Mikel Iribarren tenia 18 anys quan, la nit del 15 de desembre del 1992, es manifestava contra la dispersió dels presos d'ETA al Casc Vell de Pamplona. L'impacte d'un bot de fum de la Policia Nacional va deixar-lo en situació d'invalidesa i el seu rostre va quedar deformat per l'impacte i les cremades. Així ho descrivia la crònica d'El País en arribar a l'Hospital de Navarra: "El jove té enfonsada la part dreta del crani, pateix cremades en la meitat de la cara, traumatisme en un ull, així com paraplèxia en la meitat esquerra del seu cos". Va passar gairebé un mes en coma i va haver de ser sotmès a diverses intervencions.
Estrasburg va condemnar l'Estat espanyol per violar l'article 3 del Conveni, que prohibeix la tortura. Va justificar que, en negar-li indemnització, els tribunals espanyols "no van considerar suficientment la gravetat de les ferides i seqüeles". Però també va condemnar les autoritats espanyoles per vulnerar l'article 6.1, perquè el procediment no va tenir lloc en un "termini raonable". La sentència europea va arribar el 2009, 18 anys després dels fets. L'agent que va disparar l'artefacte encara no ha estat identificat, 27 anys després. L'Estat va haver d'indemnitzar Iribarren amb 170.000 euros.
Suposat terrorista
El juny del 1994, la Guàrdia Civil va detenir 13 suposats membres del comando Kirruli d'ETA, a Guipúscoa. Entre ells hi havia José Ignacio Lizaso Azkonobieta, que va ser posat en llibertat sense càrrecs cinc dies després. Dos dies abans del seu alliberament, el llavors governador civil de Guipúscoa, José María Gurruchaga, va dir en roda de premsa que Azkonobieta era membre d'aquest comando, autor de tres atemptats on van morir guàrdies civils.
El 2011, 17 anys més tard, Estrasburg va condemnar l'Estat espanyol per vulnerar la seva presumpció d'innocència i a indemnitzar-lo amb 12.000 euros per danys morals. Segona la Tercera Sala del TEDH, presidida pel jutge andorrà Josep Casadevall, la presumpció d'innocència no només vincula els jutges i tribunals, sinó també altres agents de l'Estat o personalitats públiques. Segons el tribunal europeu, el governador civil "va incitar" a creure en la seva culpabilitat.
La primera condemna: tres independentistes
Curiosament, la primera condemna d'Estrasburg a Espanya per no garantir un judici just va arribar de la mà de tres independentistes catalans: Xavier Barberà, Antoni Messeguer i Ferran Jarbado. El 1994 va obligar l'Estat a indemnitzar-los amb 20 milions de pessetes, després de ser condemnats a 78 anys de presó --dels quals van complir 23 en total-- per l'assassinat de l'assassinat de l'empresari José María Bultó.
El desembre del 1988, Estrasburg va condemnar Espanya per no haver garantit el dret a un judici de just, després que els demandants al·leguessin que les úniques proves eren unes declaracions obtingudes sota tortura. El novembre del 1991, el Tribunal Constitucional va declarar nul·les les sentències condemnatòries i va ordenar repetir el judici. Aquest va celebrar-se el desembre del 1993, i l'Audiència Nacional els va absoldre per falta de proves.