Durant anys es va vendre que Espanya era l’excepció europea. Una terra lliure d’extrema dreta des que el dictador nacionalcatòlic va morir al llit i els seus ministres es van reconvertir per a fer la transició a la democràcia. L’analista o tertulià observava el que passava a França, on el lepenisme despuntava després de quaranta anys d’existència a cavall de les diverses crisis. Aquest mateix analista ho contraposava amb el que passava a casa nostra, on com a molt sorgien reaccions des de l’esquerra, com el moviment del 15-M o l’aparició de Podemos com a opció electoral. El febrer del 2017, fins i tot el Real Instituto Elcano publicava un informe titulat ‘L’excepció espanyola: el fracàs dels grups d’extrema dreta malgrat l’atur, la desigualtat i una alta immigració’. Es van prendre la molèstia de traduir-lo a l’anglès. Només un any i mig després, Vox irrompia amb força a les institucions, primer a Andalusia i després a la resta de l’Estat. L’excepció era el miratge. Aquell informe ja no està disponible a la seva web.

El periodista Xavier Rius Sant acaba de publicar el llibre Els ultres són aquí (Pòrtic, 2022), obra que fa una radiografia ben documentada de l’evolució de l’extrema dreta institucional durant l’última dècada, seguint el fil conductor que porta des de la irrupció de Plataforma per Catalunya a Vic fins a l’auge de Vox a tot l’Estat. No són fenòmens aïllats, sinó interconnectats. Arriba després d’anys de picar molta pedra, enfrontaments interns i una gran quantitat de marques electorals fins a trobar la definitiva. En 281 pàgines, el reporter especialitzat en ultradreta aconsegueix combinar el gran angular i el teleobjectiu per a disseccionar les entranyes dels ultres nostrats.

Es pot dir que els ultres ja són aquí, i es pot matisar que, de fet, ja hi eren. Però, des de Fuerza Nueva de Blas Piñar, no tenien vida orgànica pròpia. No debades, a la fundació d’Aliança Popular hi havia set ministres de la dictadura. I el partit Vox va néixer com una escissió a la dreta del PP, crítica amb el marianisme. Després de moltes divisions internes i enfrontaments sagnants, el que ha aconseguit ara la formació fundada per Alejo Vidal-Quadras i presidida per Santiago Abascal és unificar els ultres, edificar una casa gran del nacionalcatolicisme. Acollir els de dins del PP però també els de fora. El cas més paradigmàtic segurament sigui el de Plataforma per Catalunya, el primer experiment lepenista amb cert èxit, basat en un discurs explícitament racista i en denunciar ka "casta política podrida”. Els egos del seu fundador, Josep Anglada (amb passat a Fuerza Nueva), va acabar desballestant el partit. Totes les restes van entrar en bloc a Vox.

El partit s’ha nodrit especialment del PP. N’és un exemple Ignacio Garriga, fill de la Guinea Equatorial espanyola i de l’Opus Dei, que va començar a militar al PP de Sant Cugat però va deixar el partit per la tebior de Rajoy contra l’avortament, el matrimoni igualitari o la llei de memòria històrica de Zapatero. Va sumar-se al partit fallit de Montserrat Nebrera i després es va integrar a Vox. Un camí semblant va seguir el seu cosí Joan Garriga, que va sortir del PP per entrar a l’executiva de Plataforma per Catalunya i avui és diputat i portaveu de Vox al Parlament de Catalunya. O el mateix Santiago Abascal, que va començar a fer polítics a Noves Generacions. O Aleix Vidal-Quadras, que durant quinze anys va ser eurodiputat popular i se'n va anar fart de la debilitat davant del nacionalisme català..

Però també hi han confluït d’altres corrents, com els falangistes, que han arribat fins a la cúpula de Vox. És el cas del seu portaveu estatal i eurodiputat Jorge Buxadé, que abans de ser assessor de Dolors Montserrat a l’Eurocambra va militar a la falangista Organización Juvenil Española (OJE) i va anar a llistes tant de Falange Española Autèntica com de la Falange Española de las JONS. També, de joventut, el diputat, regidor i secretari general Javier Ortega Smith va ser militant falangista. En va deixar constància en escrits, on reivindicava “la doctrina falangista” i la figura de José Antonio Primo de Rivera.

De neonazis, en canvi, no en volien. Especialment després que Rafael Bajardí, ex del PP i de la FAES i ideòleg de Vox, imposés la defensa d’Israel en el seu programa. “Benvinguts els franquistes, els falangistes i els nostàlgics de la División Azul, però no es volia persones que haguessin defensat el Tercer Reich”, explica Xavier Rius Sant sobre el càsting que van fer per a les municipals i autonòmiques de 2019. Però alguns s’han colat també. És el cas de Jordi de la Fuente, vicesecretari d’organització de Vox a Barcelona i principal assessor d’Ignacio Garriga. Va ser un destacat militant del Moviment Social Republicà (MSR), formació neonazi autodissolta el 2018.

Els ha costat constituir una opció electoral, però, després d’una llarga travessia pel desert se n’ha sortit. El mèrit no és de Santiago Abascal, que només arribar a la presidència del partit, sense cap representació enlloc, ja es va assignar un sou com als xiringuitos on l’havia col·locat Esperanza Aguirre. Va ser més aviat de Javier Ortega Smith, que va arribar a empadronar-se a Sant Cugat per a portar l’independentisme als tribunals i abanderar la catalanofòbia. I és responsabilitat, també, de determinats mitjans de comunicació que van blanquejar l’extrema dreta com una opció política més. Ara ja tenim els ultres a les institucions. Això no vol dir que no existissin abans.