Espanya rebutja les acusacions plantejades davant del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) pel vicepresident de la Mesa del Parlament, Josep Costa, i pel secretari Eusebi Campdepadrós, així com per una trentena de diputats, entre els quals Elsa Artadi, que han denunciat la persecució a què els va sotmetre el Tribunal Constitucional (TC) amb l'objectiu de barrar el pas a les propostes sobre autodeterminació o contra la monarquia espanyola. El govern espanyol demana al Tribunal de Drets Humans que no admeti les tres demandes presentades perquè considera que els fets denunciats no afecten a aquest tribunal ni els demandants tenen condició de víctimes. La raó, segons explica Espanya a les seves al·legacions i a les quals ha tingut accés ElNacional.cat, és que a última hora les propostes sobre autodeterminació i contra la monarquia espanyola es van acabar debatent i aprovant al ple del Parlament, malgrat els incidents d’execució de sentència dictats pel Tribunal Constitucional.

“Obliden els demandants prosseguir el relat del que finalment va ocórrer, sent així que és absolutament rellevant per determinar si posseeixen o no la condició de víctimes: Tots ells van poder finalment discutir les matèries substantives que el TC havia ordenat que no es debatessin, i finament van arribar a ser aprovades comptant amb el vot favorable dels demandants i, per tant, exercint el seu dret a vot”, s'afirma al punt 101 de la resposta del govern que afegeix, al punt següent, que “difícilment pot reconèixer la condició de víctima als qui mai van veure minvats els seus drets, ni la seva llibertat d’expressió, ni el dret de reunió i associació o a unes eleccions lliures”.

Persecució del TC

Després que el desembre del 2015 el Parlament va debatre i aprovar una resolució sobre l’inici del procés polític que va ser tombada pel Constitucional, cada cop que es va presentar a la cambra catalana una proposta sobre autodeterminació, el Tribunal va presentar incidents d’execució d’aquella sentència. El mateix va passar amb una resolució d’octubre del 2018 que el Parlament va aprovar carregant contra el rei Felip VI. 

Malgrat els advertiments del TC, l'òrgan de govern del Parlament va permetre la tramitació de diferents resolucions sobre autodeterminació i crítiques contra la monarquia, la qual cosa es va convertir en la base per a les acusacions judicials contra els membres independentistes de la Mesa que van acabar sent jutjats. Posteriorment, aquests van recórrer al TEDH. En una llarguíssima resposta de 80 pàgines, l’Estat respon les qüestions que li va plantejar el Tribunal Europeu de Drets Humans arran la denúncia dels diputats catalans i rebutja una a una totes les acusacions.

L’Estat rebutja que hi hagi hagut un atac als drets individuals dels membres de la Mesa. Subratlla que els actes admesos per la Mesa del Parlament, i contra els quals el TC va presentar incidents d’execució de sentència, s’inscrivien dins de les competències que exerceix com a òrgan parlamentari, i no afecten, per tant, el cercle de drets individuals dels seus membres.

El TC, l'amo

El text destaca que la reforma de la llei del TC aprovada el 2015 situa aquest tribunal com a “amo de l’execució” de les seves sentències; que tots els poders públics estan obligats al compliment del que resol el Constitucional; i que aquest pot acordar la notificació personal de les seves resolucions a qualsevol autoritat o treballador públic que consideri necessari.

Per aquesta raó, recorda que quan el TC va acordar amb els incidents d’execució requerir Costa i Campdepadrós, eren vicepresident i secretari de la Mesa i, per tant, responsables en els seus càrrecs del compliment de les decisions del tribunal. “No s’esgrimeixen drets individuals dels membres de la Mesa, en tractar-se d’actes desenvolupats a l’exercici dels seus càrrecs com a membres d’un òrgan del Parlament de Catalunya”, per la qual cosa considera que les dues demandes són inadmissibles perquè esgrimeixen drets individuals, quan en realitat no tenen aquesta condició.

Cap ingerència a drets individuals

També en el cas de la demanda dels 30 diputats, insisteix que les resolucions d’un parlament són actes de l’òrgan parlamentari, és a dir, d’un òrgan de representació col·lectiva de la voluntat popular i “mai com actes dels parlamentaris, sense perjudici que el seu vot sigui necessari per a l’aprovació”. Per tant, també en aquest cas s’emmarquen els fets en un conflicte entre dues autoritats, el TC i un Parlament autonòmic, la qual cosa queda fora de la naturalesa exigida per l’article 32 del conveni.

“El Regne d’Espanya no accepta que en cap de les tres demandes hi hagi existit una ingerència en els drets individuals dels demandants, en concret de la seva llibertat d’expressió, dret de reunió i associació, o en el seu dret a unes eleccions lliures”, adverteix, argumentant que no es pot parlar de l’existència de drets individuals d’un òrgan parlamentari o dels seus membres.

Resposta legítima del TC

Això no obstant, en la resposta a la pregunta 2 que planteja el TEDH, Espanya afegeix que en cas d’haver existit una ingerència dels drets dels demandants —“extrem que nega el Regne d’Espanya”— a conseqüència de les ordres dirigides pel TC a la Mesa “hauria estat en qualsevol cas legítima, perseguia un fi legítim i era necessària a una societat democràtica, sent proporcional a les finalitats preteses, és a dir, l’obediència al resolt per la sentència del TC i, per tant, a la mateixa Constitució”.