El caràcter inamovible de l’estat espanyol en aspectes com ara el seu model territorial i l’enginyeria política, econòmica i mediàtica al darrere que així ho garanteix és un dels eixos al voltant dels quals pivota la hipòtesi del llibre Espanya no es toca (La Campana, 2023), obra que signen a quatre mans el subdirector de Nació, Ferran Casas, i el subcap d'informatius de Catalunya Ràdio, Joan Rusiñol. L’obra, que s’ha escrit al llarg dels darrers dos anys, pren la forma d’un reportatge d’investigació periodística que recorre la història més recent de l’estat espanyol, des de l’ocàs de la dictadura franquista fins als nostres dies, amb la irrupció de l’esquerra alternativa espanyola a l’escena política (i el seu pas a l’esfera institucional) o l’explosió del procés independentista català, que va aconseguir arribar a la fita de l’1 d’octubre del 2017, un episodi que, des de fa més de sis anys, condiciona la vida política a Espanya per haver aconseguit tocar probablement la fibra més sensible del règim del 1978: la sagrada unitat territorial.
Casas i Rusiñol han sortit a la recerca de proves, a través d’entrevistes a una vintena de personatges que o bé han estat testimonis directes o bé protagonistes de la història més recent -alguns dels quals parlen sota la condició d’anonimat-. A través de les pàgines del llibre apareixen les opinions de noms com ara José Luis Rodríguez Zapatero, Esperanza Aguirre, Pere Aragonès, Gonzalo Boye, Artur Mas, Jaume Giró, Juan Carlos Monedero, Mònica Terribas o Juan Luis Cebrián. Més enllà del contingut del llibre, els autors fan a través del seu treball una reivindicació del periodisme “que busca les raons i s’aferra a l’anàlisi dels fets” allunyant-se de qualsevol “activisme”.
Com funciona la política espanyola?
El reportatge pretén exposar les informacions més acurades i precises que els permetin fer-se preguntes sobre com funciona la política espanyola i les raons que no sempre resulten evidents. D’ençà de l’1 d’octubre del 2017, amb la celebració del referèndum a Catalunya i la consegüent repressió que l’estat espanyol va començar a articular sobre el moviment independentista s’ha anat popularitzant la referència al deep state d’Espanya, o la sèrie de poders ocults que, des de la discreció, marquen els límits del que pot arribar a ser possible dins les fronteres espanyoles.
Els periodistes també fan un repàs dels contextos geoestratègics que han marcat el desenvolupament de l’estat espanyol des de la mort de Franco, la successió del règim a través de Joan Carles I de Borbó, els diferents rols assumits pels actors polítics de l’estat espanyol -des de l’estament militar als membres dels partits d’esquerres, siguin espanyols o catalans- o l'impacte del terrorisme d’ETA i la instrumentalització de la lluita violenta per justificar la manca d’apertura i la poca voluntat política i predisposició al canvi.
Casas i Rusiñol mostren al lector les raons que permeten afirmar que els poders ocults a Espanya han aconseguit mantenir l’statu quo, un país que pren la forma d’estat estricte amb lleis democràtiques que conviu, però, amb un deep state, clavegueres i funcionaris que van per lliure, una idea que s’entén perfectament des de Catalunya i a la llum dels fets que han tingut lloc els darrers anys amb les estratègies desplegades per a sufocar les aspiracions independentistes. Aquest “estat ampliat” és expeditiu quan veu l’ordre amenaçat, un fet que desgasta la imatge d’una Espanya democràtica perquè les clavegueres no tenen res de democràtiques i les garanties desapareixen per a alguns actors polítics, com s’ha vist i denunciat reiteradament des de l’independentisme català.
Els autors del llibre defensen que la Transició espanyola va ser una reforma i no pas un trencament de règim, com ho demostra la permanència en les seves posicions de policies i funcionaris. “No van ser apartats, no es va desfranquititzar Espanya”. Una situació que contrasta amb el que, en canvi, sí que va succeir a la veïna Portugal, on la política patriòtica va ser dissolta i, a més a més, enviada a judici. Espanya, per altres viaranys, va redactar una Constitució que s’ha convertit en un tòtem intocable, el que es descriu com la Constitució “petrificada” i, com es recorda en el llibre, tutelada per l’estament militar, sobretot pel que fa als aspectes relacionats amb el model territorial, Catalunya i el País Basc. “Hi ha una renúncia a fer política i al reformisme”.
El contrast entre Zapatero i Aguirre
Una de les veus amb major pes en el llibre és la de l’expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, que admet que la qüestió territorial va ser el més difícil a l’hora d’elaborar la Constitució, “políticament irreformable”. A més a més, les opcions conservadores i espanyolistes s’han reforçat de manera que l’estat de la qüestió no permet ser optimista. Tot i haver viscut un període “en el qual tot sembla possible”, que va de la primavera del 2014, a la tardor del 2017, l’estat espanyol i els seus poders fàctics, actuant com una mena de poder contrarrevolucionari han salvat de moment l’statu quo, neutralitzant ja siguin els nous moviments des de l’esquerra (com Podemos i el seu l’“assaltar els cels”) o l’independentisme (amb proclames com “ara és l’hora”, que feien pensar que havia arribat el moment de la independència).
Zapatero representa en el llibre el reformisme: “La democràcia ha de ser una promesa oberta, és per naturalesa incompatible amb una idea petrificada i conservadora, amb un bagul tancat. El mandat de la transició no està tancat”. En canvi, a l’altra banda, en el mateix llibre, Esperanza Aguirre, s’aferra a l’immobilisme i als mantres de l’espanyolisme: “Què cal fer amb Catalunya? La llei, tota la llei i res més que la llei. Pedro Sánchez fa el que li diuen els enemics d'Espanya, és a dir, els comunistes, els independentistes catalans i Bildu per tal de mantenir-se a la Moncloa".