Un pot voler marxar d'Espanya, però Espanya mai no acaba de marxar d'un mateix. Si més no, si és d'Esquerra. Ho penso quan passen tres minuts de les vuit del vespre, és nit freda per ser abril i el micròfon de Pere Aragonès s'espatlla durant el seu parlament en l'acte inaugural dels republicans. Fins aquell moment el míting ha anat tècnicament com una seda, però just quan parla el president la megafonia s'atura i les seves fricatives esdevenen un eco enrogallat, que és el so que deu haver-hi a les clavegueres de l'estat. "Pegasus", em diu de conya el periodista d'un diari amb seu a Madrid que tinc al costat, però temo que és més greu. El so és més aviat com si el president de la Generalitat de Catalunya, durant uns instants, hagi passat a ser el Megazero, "que en la mitologia tevetresina és el dimoni", li responc.
Aragonès, que és el primer i únic Molt Honorable que ha estat soci del Club Super3, es queda quiet i mut. Tothom calla. De cop, un tècnic de so d'aquests amb tantes butxaques als pantalons com conselleries té el Govern apareix del no-res, prem un botó i li retorna la veu. "Tenim solucions per tot", diu el president, però no és veritat, ja que aleshores immediatament comença a sentir-se l'himne d'Espanya a tot drap des d'un pis dels Jardinets de Gràcia. La solució d'Aragonès és fer com qui sent ploure i treure pit de la seva obra de govern amb la Marxa Reial de fons, en una escena distòpica pròpia d'un capítol de Black mirror amb Jordi Cañas de guionista i Albert Boadella de director. En un míting aquests detallets importen, ja que tot en general és una batalla narrativa de símbols, siguin atzarosos o no. No és gratuït, doncs, que Oriol Junqueras hagi recordat deu minuts abans que fa més d'un segle, a escassos carrers d'aquí, una campana avisava als veïns de Gràcia que calia lluitar contra l'exèrcit. Espanyol, és clar.
Ara, a Gràcia, les úniques campanetes que se senten són les dels bars per guiris i expats quan criden als seus clients per avisar-los que ja tenen a punt el seu muffin pel brunch, però ben mirat els Jardinets de Gràcia també són un símbol en ell mateix. Per això, per exemple, abans de començar l'acte fa una hora i després de fer un cafè infecte al Buenas Migas d'aquí al davant, m'he trobat un matrimoni de la tercera edat fent-se una selfie davant l'escultura L'Empordà ubicada al capdamunt de tot, davant la Casa Fuster. En veure'm distret llegint els versos de Joan Maragall que hi ha esculpits a la base, l'home m'ha demanat si els podia fer una foto. Mentre jo pronunciava tímidament "Lluís" allargant les i com si fos el fotògraf d'una festa infantil al Chiqui Park, la senyora, que feia cara de fer un fricandó amb bolets per llepar-se els dits, ha dit "Companys!" amb l'ímpetu de qui fins i tot quan es fa una foto se la fa de republicana manera. Sort que a Catalunya no tenim per costum dir "Carles" abans de retratar algú, he pensat per dins, ja que no m'ha quedat cap dubte que l'adorable matrimoni venia, com jo, al míting d'Esquerra.
Els he explicat que aquesta escultura la va fer Ernest Maragall, però no el polític, sinó l'oncle del polític, que no vol dir el germà de l'alcalde, sinó el fill del poeta. "Això és més complicat que fer la independència", m'ha dit el senyor, rient, sense saber que vint minuts més tard Laura Vilagrà diria que Esquerra fa possible el que sembla impossible. Es veu que quan l'escultura es va inaugurar l'any 1961, els he dit, la van haver de retirar poc després perquè a molts els semblava intolerable aquella mostra de lesbianisme públic, amb dues noies abraçades i mig nues dalt de tot del passeig de Gràcia. "Els temps han canviat, nen, no hi ha res més bonic que dues dones estimant-se i mig en bolingues!", m'ha dit ella abans que els hagi dit adeu i m'hagi quedat pensatiu davant el fet que el subtítol de l'obra és Oda nova a Barcelona, però els versos que hi té esculpits, en canvi, són del Cant espiritual.
Si ser català és assumir que tot és sempre així de confús, ser d'Esquerra deu ser multiplicar per dos aquest sentiment i sumar-hi uns quants grams més de contradiccions paradoxals, unes unces de pragmatisme i mitja dotzena de pastilles per somiar. Un servidor no sap "si el món és tan formós", com diu el poema, però sé que els republicans estan convençuts que la seva estratègia és la més formosa per fer formosa Catalunya, malgrat que ara toqui construir el somni d'una república lliure, "de mil cognoms catalans vinguts d'arreu, mil llengües diverses i mil banderes", com ha defensat Gabriel Rufián, mentre es construeix també -i sobretot- el mentrestant d'una autonomia espanyola en la qual l'amnistia sigui una realitat, un referèndum acordat sigui possible i, fins i tot, Rodalies funcioni bé.
Pot semblar utòpic, però més utòpic em sembla fer un míting als Jardinets de Salvador Espriu sense que ningú hagi recitat La pell de brau. Potser sí que aquella bona dona d'abans té raó i els temps estan canviant, per sort. Al capdavall, l'obelisc del Cinc d'Oros ja no té cap estàtua al capdamunt, ni la de República de 1932 ni el Gran lloro franquista de 1939. Esquerra diu en el seu eslògan que vol "guanyar Catalunya" per coronar el somni, i certament les enciclopèdies diuen que les dues úniques vegades que la república catalana ha estat a punt de néixer, Esquerra era allà. El problema, però, és que el pes d'Espanya, amb himne sonant al vent o sense ell, sempre ha acabat tenint més força, potser perquè perseguir la independència mentre sona l'himne d'Espanya és una cosa i fer la independència mentre et persegueix Espanya, desgraciadament, n'és una altra de molt diferent.