Michel Foucault és un dels pensadors que més i amb millor encert van treballar el concepte del poder al llarg del segle XX. En la seva obra Vigilar i Castigar descriu magistralment el canvi en el paradigma del poder durant els segles XVIII a XIX. Segons Foucault, en qüestió d'uns pocs anys, vam passar d'un poder visible i letal, exemplificat en la capacitat del governant de decidir directament sobre la vida i la mort, a un poder invisibilitzat, on la funció no és tant la de castigar sinó la de corregir, canalitzar, controlar. Curiosament, a Espanya es viu el procés invers. En pocs anys s’han esdevingut una sèrie de fenòmens i s'han aplicat un seguit de pràctiques —sempre legalitzades— que han de ser analitzades sota el prisma d'un Estat, l'espanyol, i un règim, el del 1978, que té por a perdre la seva pròpia condició de sobirà. Repassem els fets més rellevants d'aquesta peculiar història.

És difícil triar un primer moment del qual es pot dir que és l'inici d'un procés, doncs sempre hi ha un element anterior que l'explica o, almenys, el condiciona. A Espanya, però, hi ha un fet, un moviment sísmic tan rellevant, que les seves vibracions encara ressonen avui dia. Això va ser, és clar, el 15M. Aquí podem marcar l'inici d'una onada que va començar amb el “no ens representen” i que ens porta fins Valtònyc. Les onades de mobilitzacions, però, perden força inevitablement, i si bé el senyal va arribar clar i nítid a les oïdes del poder, les mobilitzacions van morir a la platja, no sense abans sembrar la sorra de llavors per a futurs capítols. Però anem pas a pas.

Zapatero i el 135. Zapatero, el president en què gran part d'Espanya va dipositar les seves esperances després d'aprovar lleis tan importants com la del matrimoni homosexual o la de dependència (que mai va arribar a aplicar-se realment per falta de fons) va claudicar davant  els poders econòmics modificant l'article 135 de la Constitució en una calorosa nit d'agost. La primera reforma constitucional en 33 anys es descrivia sota l’asèptic títol de “Llei d'Estabilitat Pressupostària”. El PSOE renunciava finalment a la seva condició moral d'esquerra pactant la reforma amb el Partit Popular. En tenir PP i PSOE més del 90% dels representants a les dues cambres, la reforma de la Constitució va passar sense necessitat de sotmetre-la a referèndum. Mai sabrem quin n’hauria estat el resultat. El que queda clar és que el secretisme i la urgència amb que es va tramitar obeïa al temor que els ciutadans mostressin amb el seu vot la distància real entre ells i els seus governants.

Llei Mordassa. Amb Rajoy al capdavant del govern espanyol, hem de considerar la por al poble no domesticat com a raó de fons de la presentació, el novembre del 2013, de l'esbós de la Llei de Seguretat Ciutadana a càrrec del dimitit ministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz. Publicada al BOE el 30 de Març del 2015, la Llei Mordassa és un evident pas enrere pel que fa a drets que se suposaven establerts. Per destacar alguns dels punts més evidents, l'article 13 legalitza les devolucions en calent a la frontera sud d'Espanya, pràctica declarada “contrària al Conveni Europeu de Dret Humans”, segons el Tribunal Europeu de Drets Humans; l'enduriment de les sancions per les “ofenses o ultratges a Espanya” atacava el cor de la llibertat d’expressió, com també ho feia l'amenaça de multar fins a 30.000€ les concentracions no autoritzades davant de les Corts. Cal no oblidar la direcció de les sancions de la Llei Mordassa: titellaires, rapers, artistes o integrants d’Iridia i Fotomovimiento han estat i són víctimes en carn pròpia de retallades de llibertats que ens afecten a totes i a tots. La Llei Mordassa descriu perfectament la sensació de l'amo que, en veure que el seu gos es regira per la tibantor de la corretja, l’estreny encara més.

Què diria Foucault de la història recent d'Espanya? Potser diria que no hi ha major símptoma de debilitat que imposar per la força el que no es pot imposar amb la paraula. O potser diria que l'Estat té por

Podem irromp. El maig del 2014, Podem va obtenir cinc eurodiputats. Tant el discurs posterior com els mesos següents van fer trontollar un bipartidisme ferit —pota indispensable del règim del 78. La paraula casta al·ludia no tan sols als diputats i senadors, sinó també a figures de l’establishment, tot despertant la por (i de vegades la ira) dels mitjans de comunicació i d'importants representants de banca, que reclamaven la necessitat d’un “Podem de dretes”. Podemos va néixer, en part, com a símptoma del fracàs d'un PSOE incapaç de distingir-se del PP en els temes d'Estat, com s’havia vist amb la reforma de l'article 135 de la Constitució. Podem va visibilitzar l’escletxa. Per primera vegada hi havia un actor elegit democràticament, amb vocació de majoria (aquest punt és rellevant) que aconseguia recollir part del descontentament sembrat el 15M.

El Monarca es disculpa i abdica. Enmig de l'enrenou ocasionat per l'entrada de Podem en l'escena político-mediàtica, el Rei emèrit, Joan Carles I, es presentava amb cara de cadell esbroncat davant els mitjans. Era una imatge inèdita: el Rei d'Espanya demanava disculpes. D’acord que ho feia per haver caçat elefants a Botswana. D’acord que no les hagués demanat si no s'hagués trencat el maluc —perquè la premsa no se n’hauria assabentat. Ho va fer perquè la Monarquia és la institució que sosté simbòlicament al règim establert per la Constitució del 78. Com veurem més endavant, la Monarquia encara tenia un paper en la defensa de l'Estat. La Casa Reial, actor que ha demostrat que sap llegir perfectament el context polític, anunciava al cap de pocs mesos l’abdicació del Monarca en el seu fill, que es convertiria en Felip VI. En jurar la Constitució, ja va apuntar, en to ferm, per conciliador, al tema català.

Catalunya: el Procés independentista ha tensat les costures de l'Estat fins a un punt que costa pensar en un retorn. L'actuació policial de l'1-O va mostrar al món unes imatges que ja tenen conseqüències. The Economist Intelligence Unit considerava la possibilitat de rebaixar Espanya a "democràcia imperfecta" en l’índex que elabora anualment. El discurs del Rei del 3-O consolidava els pitjors auguris: l'Estat havia trobat en els independentistes l'enemic intern que tot ho justifica. Tots els actors que es van sentir amenaçats des de l'15-M s'alineaven en la defensa de les institucions de l'Estat: Monarquia, bipartidisme (amb la inestimable incorporació de Ciutadans) i Fiscalia, així com gran part dels poders econòmics.

Acabem aquesta breu genealogia situant-nos a dia d’avui. Mirant enrere, és difícil ser optimista amb el que pugui venir. Què diria Michel Foucault, si aplicant el seu mètode arqueològic del poder, decidís estudiar la història recent d'Espanya? Potser diria que no hi ha major símptoma de debilitat que el d'haver de imposar per la força el que no es pot imposar amb la paraula. O potser arribaria a concloure, en fi, que l'Estat té por.

Guillem Pujol és Politòleg i doctorand en Filosofia a la UAB. Editor de Finestra d'Oportunitat i i col•laborador de BCNMÉS