El govern espanyol té un bastó que pega i no fa remor. L’estratègia dissenyada a la Moncloa per frenar el referèndum no fa saragata, és cruel i ad hominem: arruïnar personalment als càrrecs públics i als funcionaris que hi participin —prèvia campanya d’intimidació, iniciada fa setmanes.

La vicepresidenta va enviar aquest missatge sense gaires embuts a Los Desayunos de TVE1 de dilluns passat. “Vull recordar —deia Soraya Sáenz de Santamaría— que hi ha quatre consellers inhabilitats [pel 9N] que es van gastar uns diners, cinc milions d'euros del pressupost de la Generalitat, (…) i el Tribunal de Comptes té [obert] un expedient perquè aquests cinc milions els paguin el senyor Mas i els seus tres consellers de la seva butxaca”.

Tot seguit, va reblar: “És a dir, que (...) els diners que es gasten [en el referèndum] [“ells” són el Govern] no sortiran dels impostos dels catalans, (...) sinó que els sufragaran aquells que duen a terme aquest acte inconstitucional i de vulneració de drets”. A bon entenedor, breu parlador.

Cinc milions d'euros

En realitat, el Tribunal de Comptes (TCo) no té cap expedient obert sobre els comptes del 9N. Almenys no encara. Li ha demanat d’obrir-lo el fiscal en cap del TCo, Miguel Ángel Torres Morato, emparant-se en una petició de les entitats unionistes Societat Civil Catalana i Abogados Catalanes por la Constitución.

Si el TCo obre el cas, nomenarà un instructor. El primer determini que prendrà l’instructor, com mana el procediment, és requerir “al senyor Mas i als seus tres consellers” (Joana Ortega, Francesc Homs i Irene Rigau) una fiança per tot o part dels 5.129.833,97 euros que el fiscal, seguint els càlculs de SCC, estima que va costar el 9N. Si no l’abonen, l’instructor pot embargar-los els béns. Si finalment el TCo decidís que van incórrer en malversació comptable (no penal), haurien de rescabalar els cinc milions, més interessos, “de la seva butxaca”, com ha avisat la vicepresidenta.

És un procediment especialment punitiu si anem als detalls. En el cas d’Irene Rigau, per agafar-ne un, trigaria més de dotze anys a retornar el seu milió llarg, considerant que hi dediqués tot el seu sou de diputada —si el manté, esclar— i els bens declarats al Parlament, pla de pensions inclòs. Rigau, de 65 anys, s’ha jubilat aquest any.

Òrgan polític i polititzat

El TCo, malgrat el nom, no és un òrgan judicial sinó l’ens fiscalitzador de la gestió comptable de qualsevol administració, organisme o empresa públiques —un 30% del PIB de l'Estat espanyol. També supervisa els comptes dels partits polítics. Creat per la Constitució del 1978, és part de la xarxa d’altes institucions —que va del Tribunal Constitucional al Consell d’Estat i fins l’Agència de Protecció de Dades, etcètera—, amb funcions supervisores, assessores o legals, els membres de les quals no són electes però intervenen abans, durant o després en l’acció de govern. L’Estat profund, en diuen alguns.

La composició d’aquests òrgans es pacta a les Corts entre PP i PSOE, els dos partits majoritaris, i la durada dels nomenaments sol depassar, de vegades de llarg, la del mandat dels polítics que els van triar. Els consellers del TCo són nomenats per nou anys, per exemple.

Ramón Álvarez de Miranda jura el seu càrrec (TCU)

Usar el TCo com a bastó contra el referèndum té per al govern espanyol tres avantatges afegits. Un és que la declaració de malversació comptable donaria argument a una querella per malversació de cabals públics, delicte que sempre implica presó. Seria com una segona volta del judici pel 9N, del que la junta de fiscals del TSJC va excloure aquell delicte. És pot considerar cosa jutjada? Alguns juristes consultats opinen que no i altres que sí. Si ets un encausat, aquesta incertesa no és gaire tranquil·litzadora.

La intervenció d’un tercer permetria al govern espanyol ser un mer espectador i evitar-se comparacions lletges amb estats com Turquia o Rússia. SCC està disposada a fer aquí el paper que abans feia Manos Limpias. La diferència és que a l’entitat unionista hi pertanyen diversos advocats de l’Estat i altres juristes ben bregats. Fa més respecte.

Com la 'kale borroka'

El segon avantatge és la discrecionalitat. El TCo pot considerar co-responsables de la malversació comptable a altres càrrecs i funcionaris, que també vindrien obligats a rescabalar l’erari públic a costa del seu patrimoni i en risc de ser querellats pel delicte de malversació.

Espantar els actors del procés via grans multes imposades per un tribunal u organisme especial activat per un tercer que no és el govern ni l’administració pública no és una estratègia desconeguda.

A finals del 2015, l’Agència de Protecció de Dades va multar Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional amb 440.000 euros per poca cura en la protecció de les dades recollides en la ‘gigaenquesta’, un sondeig que servia per escalfar el 9N. La poca cura que justifica la ‘gigamulta’ és el robatori de dades comés per un pirata informàtic durant l'assemblea de l’ANC, el 2014, a Tarragona. La denúncia que va activar el procediment venia de Vox, un partit ultra irrellevant.

Aquest mètode no és tan diferent al que es va fer servir per liquidar la kale borroka al  País Basc: elevades multes, a pagar els pares, imposades als menors detinguts en els aldarulls al carrer.

Un retard oportú

El tercer avantatge és la durada dels procediments al TCo, equivalents a una agonia. Els retards són la marca de la casa. El 2012, quatre anys després que esclatés l'escàndol Gürtel, de finançament il·legal del PP, el tribunal no havia lliurat encara l'informe de la comptabilitat dels partits del 2007. Molt oportunament, perquè la majoria de possibles delictes prescriuen als quatre anys gràcies a un canvi legal aprovat el... 2012.

La reforma del procediment per obligar al TCo a entregar els seus informes a l’hora no ha servit de gaire. L’últim informe dels comptes dels partits correspon al 2013. El plenari va aprovar-lo el 23 de juliol del 2015; no es va presentar a la comissió mixta Congrés-Senat fins el 21 de desembre del 2016 i no s’ha publicat al BOE fins al 7 d’abril del 2017. Dos anys.

Als partits el retard potser ja els va bé, però a un particular no tant, sobretot si ha pagat una fiança, bloquejada fins que no s’acabi el procediment. “Si l’apel·lació és dins el mateix tribunal i la volen fer durar… Tot això no és tranquil·litzador”, comenta un catedràtic de Dret Processal a El Nacional.

Ex ministra d'Aznar

Diversos juristes descriuen al TCo com un òrgan peculiar. Un professor de Dret el defineix així: “Enjudicia i castiga individualment, amb responsabilitat patrimonial personal, la mala actuació d’una institució. Això és curiós”. Un altre lletrat en fa una valoració més política. En el cas del 9N o del referèndum, afegeix, el TCo “és un òrgan inapropiat per a tractar una qüestió de tanta càrrega política”.

Inapropiat segons per a qui. En el cas del procediment pel 9N, el fiscal en cap no es va limitar a resumir la petició de SCC, sinó que, casualment, la va deixar a la bústia del Departament Segon de la Secció d’Enjudiciament. La secció la presideix Margarita Mariscal de Gante, exministra de Justícia (1996-2000) de José María Aznar. És el perfil més polític dels tres departaments de la secció.

Mariscal de Gante va ser la ponent de l’absolució en segona instància de dos pesos pesants del PP, l'exalcalde de Vitòria, Alfonso Alonso, i el seu regidor d'Hisenda el 2007, Javier Maroto, que ara són, respectivament, el president del PP del País Basc i Sostsecretari Sectorial del PP. Alonso i Maroto havien estat condemnats en primera instància pel TCo a retornar 393.862,31 euros "de la seva butxaca". Mariscal de Gante va sumar el suport de José Manuel Suárez Robledano, proposat pel PP, com ella, per doblegar el criteri del president de la sala, Felipe García Ortiz, proposat pel PSOE.

'Majoria' del PP

Tots els juristes consultats assenyalen que els inconvenients del TCo no tenen tant a veure amb la lentitud, que sigui una jurisdicció especial o les penes que imposa, sinó amb “el nomenament polític” dels seus membres, “que és poc objectiu i potser no respecta els estàndards d’imparcialitat establerts per la justícia europea”, en paraules d’un altre catedràtic.

Els dotze “consellers” que integren el plenari del TCo són nomenats pel Congrés i pel Senat. El Fiscal del TCo és designat pel govern central i depèn de la Fiscalia General de l’Estat. En la composició actual, que data del 2012, set dels dotze consellers ho són a proposta del PP, quatre a proposta del PSOE i una a proposta del PSOE i IU. Guanyen uns 120.000 euros l’any i tenen dret a cotxe oficial.

La negociació per pactar els noms del TCo era part d’un paquet que incloïa la renovació del Tribunal Constitucional, la Junta Electoral Central i el Defensor del Poble. La van pilotar Soraya Sáenz de Santamaría pel PP i Elena Valenciano pel PSOE. Atado y bien atado.

El TCo és, doncs, un òrgan polític. El seu president és Ramón Álvarez de Miranda, ex diputat d'UCD (1979-1982), fill de l'expresident del Congrés i exdefensor del poble Fernando Álvarez de Miranda. Manuel Aznar, germà de l’expresident, és un dels consellers. Un altre és Lluís Armet, primer tinent d’alcalde socialista de l’Ajuntament de Barcelona entre 1987 i 1995.

La resta de membres té perfils i mèrits diversos. Alguns són més polítics, com Enriqueta Chicano, consellera a proposta del PSOE, que és funcionària del Cos d'Intervenció de la Seguretat Social, ha ocupat càrrecs diversos en governs socialistes i ha estat expresidenta de la Federació de Dones Progressistes, una terminal civil del PSOE. Altres tenen una trajectòria més tècnica, com Ángel Algarra, proposat pel PP: tota una vida dedicada a fiscalitzar comptes públics des que, un cop acabada la carrera, va guanyar una plaça al Cos Militar de la Intervenció de la Defensa al 1986. Comptat i debatut, el plenari del TCo és més aviat polític que tècnic.

La bronca del Suprem

La politització del Tribunal de Comptes ha estat assenyalada pel mateix Tribunal Suprem en una sentència de l’any 2013, on desestima dos nomenaments d’alts càrrecs del TCo i l’adverteix severament que cobreixi les places amb funcionaris per oposició i no per via lliure designació. El plenari que va fer aquests nomenaments desestimats és el mateix que l’actual.

L’any 2014, una investigació d’El País, va descobrir que entre els 700 treballadors del TCo hi figuraven gairebé un centenar de familiars d'alts i exalts càrrecs de la institució i dels principals representants sindicals, especialment d'UGT. Els col·locats estan relacionats a tot nivell “des de l'actual president fins els responsables del comitè d'empresa, passant per consellers i coneguts polítics”.

Tant se val. En una sentència semblant, però de febrer del 2016, el ponent recorda que “no és la primera vegada que s’arriba a un fallo com aquest respecte de decisions en matèria de personal adoptades [pel TCo]”.

Destaca entre tots el conseller Javier Medina, ‘número 2’ del TCo. Fa tres mesos va ser enxampat promovent entre els empleats una carta contra José Antonio Hernández, periodista que signava l’esmentada investigació i premi Ortega y Gasset per descobrir Gürtel. Abans, el 25 d'abril de 2016, el Suprem va anul·lar el nomenament d'una plaça de lliure designació, feta expressament per a un germà de Medina. La sentència parla de “desviació de poder”. Al febrer del 2014, el plenari el va renyar per enviar al govern, pel seu compte, una proposta per a modificar la regulació del tribunal.

Medina fa 16 anys que és conseller del TCo i encara té quatre anys més de coll en el càrrec.

Aquest és el Tribunal de Comptes que ara branda l’espasa de Dàmocles sobre els encausats pel 9N, una via dissuasiva molt potent per a intimidar càrrecs públics i funcionaris. La vicepresidenta no se’n va estar d’advertir-ho a TVE: “No estem com en altres moments històrics [el 9N], en que convoquen un referèndum i cal posar-se en marxa per a parar-lo. (...) No podem estar tants anys amb la ‘matraca’ de l'independentisme, que no du enlloc, (…) ja està bé d'aquest 'rotllo'. L'Estat, sense cridar més del compte, no permetrà que aquest referèndum es celebri”.

Foto: presa de posessió de l'actual Tribunal de Comptes, el 2012. Al mig, Soraya Sáenz de Santamaría.