Una pujada dels preus dels carburants, concretament del dièsel, és la que va fer vessar el got i va incendiar tot França. I el 17 de novembre del 2018 més de 280.000 francesos van agafar les seves armilles grogues i van sortir a les carreteres i les rotondes a bloquejar-les. Desenes de milers de persones van arribar a confluir a París per fer escoltar la seva veu. Unes manifestacions que van arribar a ser violentes, amb gairebé 3.000 ferits, 3.000 més condemnats i onze morts (la majoria per atropellaments). Els manifestants no eren necessàriament ultres (com els va arribar a qualificar l’Elisi), sinó gent farta. Però l’extrema dreta va penetrar-hi per a intentar cavalcar l’onada de malestar.

També ha estat una pujada dels preus dels carburants la que ha desencadenat les protestes a Espanya durant els últims dies. En lloc d’armilles grogues, molts d’ells en duien de taronges, i fa una setmana van confluir al centre de Madrid: 150.000 segons el govern espanyol i 400.000 segons els organitzadors. Venien del món rural: agricultors, caçadors, tauromàquia… En paral·lel també han sortit els transportistes amb piquets informatius a les carreteres i rotondes. Els manifestants no són necessàriament ultres (com els ha arribat a qualificar la Moncloa), sinó gent farta. Però l’extrema dreta, que també ha sortit al carrer a través de Vox, intenta penetrar-hi per a cavalcar l’onada de malestar.

Hi ha un malestar, que és real, i un risc, que també és molt real: que l’extrema dreta pugui apropiar-se de la indignació als carrers i capitalitzar-la a les urnes. Ja ha passat a França. “El meu partit és el que millor defensa els autèntics armilles grogues, que són els treballadors pobres, les admirables mares solteres i els jubilats que tenen pensions miserables”, reivindicava Marine Le Pen. I no li faltava raó, com han revelat moltes enquestes. Per exemple, un sondeig d’Ifop, que assenyalava que el 44% dels ciutadans propers al moviment de les armilles grogues van votar el Reagrupament Nacional a les eleccions europees del 2019. En canvi, només el 4% ho va fer per La República en Marxa, el partit del president Emmanuel Macron. Caldrà veure si a Espanya aquesta estratègia acaba donant fruits.

Hi ha un malestar, que és real, i un risc, que també és molt real: que l’extrema dreta pugui apropiar-se de la indignació als carrers

Justament l’arribada de Marine Le Pen a la presidència del llavors Front Nacional va suposar un revulsiu per a la formació, que havia tocat sostre amb Jean-Marie Le Pen, llastrat per les acusacions d’antisemitisme i negacionisme. La filla va posar en marxa un procés de renovació de façana, de “desdemonització”, per a alliberar-se de les rèmores del passat i interpel·lar votants més enllà dels ultres de tota la vida i els pied-noirs (retornats d’Algèria). La immigració continuava i continua sent el gran cavall de batalla, però introduïen nous bocs expiatoris: la Unió Europea, els buròcrates, la globalització… Un discurs que pot arribar a semblar d'esquerres i que ha acabat obtenint els seus fruits.

No només Marine Le Pen va arribar a la segona volta de les eleccions presidencials del 2017 o va ser la primera força a les eleccions europees del 2019 (5,3 milions, gairebé un de cada quatre francesos). També ha convertit el Reagrupament Nacional en el primer partit dels obrers a França. Una enquesta d'Ipsos-Sopra Steria justament sobre les últimes europees revelava que el RN va ser la primera força entre els obrers, amb més del 40%, i entre els assalariats, amb el 27%. En el cas de les professions intermèdies, empatava amb La República en Marxa amb el 19%. La candidatura macronista s'imposava en els executius de les empreses. El mateix cribratge es repetia per nivell d'ingressos: Le Pen guanyava en tots els trams menys en el superior.

Avui el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen és el primer partit dels obrers francesos

De moment, l’extrema dreta no ha trencat aquest sostre a Espanya. Almenys no n’hi ha evidències. Fins ara ha estat un partit que no ha interpel·lat els votants amb menys ingressos ni els que tenen menys formació. En les últimes eleccions madrilenyes, el maig del 2021, Vox va fer millor els millors resultats a la capital als districtes de Salamanca (10,3%) i Chamartín (9,9%). En canvi, als barris del sud, més humils, va fer entre el 5% i el 7%. Tot i això, segons l’últim CIS, comença a despuntar entre alguns sectors de la població: fins al 23,8% d’agricultors i pescadors diu que votaria la formació de Santiago Abascal, enfront del 22,2% del PSOE i l’11,1% del PP.

No és casual que Vox hagi creat un sindicat, Solidaridad, una còpia de la històrica organització polonesa però que s’assembla més al sindicat vertical franquista. Tampoc no és atzar que s’hagi sumat a les manifestacions dels últims dies al carrer. Ni que aquest divendres estigués present a les portes del Ministeri de Transports amb la plataforma minoritària de transportistes que rebutjava l’acord per a pal·liar la pujada dels carburants (unes mesures en la línia de la resta de països europeus). Ni que en el seu moment intentessin fer-se un lloc al costat dels vaguistes de Cadis. "Vostès han perdut els carrers”, sentenciava la portaveu ultra Macarena Olona aquesta setmana a l’hemicicle del Congrés. Continuen picant pedra.