ETA té data de caducitat: el primer cap de setmana de maig. La sanguinària organització terrorista, responsable de 829 morts i de massacres com la d'Hipercor a Barcelona, ha avançat la seva dissolució, després que el 2011 anunciés el cessament definitiu de la violència i el 2017 escenifiqués el desarmament. El seu únic comunicat com a banda no ha escapat del simbolisme: ja sigui a contracor o perquè així ho creu realment, ha volgut dedicar-lo a les víctimes. Algunes ho han acceptat; d'altres no s'ho han cregut.
Portava per títol ETA al poble basc: declaració sobre el dany causat, i van publicar-lo la matinada de divendres els diaris Gara i Berria. "Som conscients que en aquest llarg període de lluita armada hem provocat molt dolor, inclosos molts danys que no tenen solució", assegurava la banda en procés de dissolució. "A aquestes persones i als seus familiars els demanem perdó. Aquestes paraules no solucionaran el que ha passat, ni mitigaran tant dolor. Ho diem amb respecte, sense voler provocar de nou aflicció alguna", afegien.
Segons el periodista Martxelo Otamendi, director el diari Berria, aquest comunicat té el seu valor perquè, si bé abans havien pogut demanar perdó en algun comunicat, ho havien fet de forma lateral, fins i tot amagada. L'últim comunicat d'ETA com a organització, però, ha estat dedicat íntegrament a les víctimes. Segons Zuriñe Rodríguez, investigadora a la Universitat del País Basc, també és ressenyable perquè ha arribat de forma unilateral per part d'ETA, sense ser fruit d'una negociació bilateral amb l'Estat espanyol.
Després de gairebé 60 anys on la violència ha estat al centre de l'agenda política, la dissolució d'ETA no és el final
“Es pot interpretar com una victòria de la mateixa ciutadania, que portava reclamant un gest així des de fa molts anys”, assegura Rodríguez. Subratlla que en altres resolucions de conflictes, com el recent procés de pau entre el Govern de Colòmbia i la guerrilla de les FARC, “hem vist que aquest perdó arriba després de llargues negociacions i amb possibles contrapartides”. És per això que el valora positivament. Però aquesta unilateralitat també manifesta una absència: la de l’Estat espanyol.
“Eren decisions llargament esperades i demandades per una part molt important de la societat. Era un comunicat que havia d’arribar”, defensa Otamendi. El periodista també lamenta l’absència de l'Estat en tot el procés que ha portat cap a la fi de la violència al País Basc. “La decisió d’ETA d’acabar amb la lluita armada l’octubre del 2011 ve precedida d’un procés previ, on s’acorda un full de ruta a través dels mediadors internacionals. Però quan Rajoy guanya les eleccions un mes després, talla qualsevol mena de comunicació amb els mediadors internacionals”, explica.
Malgrat que es deia que, sense violència es podia parlar de tot, el resultat ha estat un altre: les autoritats de l'Estat espanyol se n'han desentès. Però després de gairebé 60 anys de conflicte, en una societat que s'ha mogut en codis violents durant mig segle i on la violència ha estat al centre de l'agenda política, la dissolució d'ETA no és el final. És només el primer de molts fronts encara oberts, de moltes assignatures encara pendents.
Portades dels diaris Gara i Berria d'aquest divendres // Foto: EFE
Política penitenciària
Sobre el paper, una de les coses que s'havia de poder parlar en absència de violència era dels presos. En aquests termes va arribar a expressar-se el president navarrès Miguel Sanz, d’UPN (partit de dreta foralista associat al PP): “Si ETA abandona les armes es podria parlar i negociar (…) En la mesura que es consolidi la treva i podem parlar de l’abandonament definitiu de la violència, es podrà parlar de qüestions com la política penitenciària i la reinserció”.
De fet, si el gran consens polític a Catalunya és al voltant del dret a decidir, al País Basc una de les majories més consolidades és la que reclama un canvi de la política penitenciària, fins avui marcada per la dispersió dels presos (amb tot el que això comporta per a les famílies). Un estudi realitzat per l’Euskobaròmetre el juliol de l’any passat mostra que fins al 74% de la societat basca és favorable a l’apropament de presos d’ETA a presons basques o properes al País Basc, mentre només el 14% s’hi oposa. Per altra banda, el 61% també està a favor d’afavorir les reinsercions de presos etarres individualment. En el cas de l’amnistia, els detractors (54%) superen els partidaris (25%).
Segons les últimes dades del Govern espanyol, hi ha 288 presos dispersats: 239 a l’Estat espanyol, 53 a França i un a Portugal. Avui només nou estan al País Basc o Navarra. Les autoritats penitenciàries franceses ja han començat a fer alguns moviments. Durant el primer quatrimestre del 2018, nou presos han estat traslladats a presons franceses pròximes al País Basc, com la de Lannemezan, a poc més de 200 quilòmetres d’Irun. Les espanyoles, però, no han mogut un dit. El Ministeri de l'Interior ja ha avançat que mantindrà el 88% dels reclusos en el règim més dur, sense possibilitat de permisos.
Justament la revisió de l’actual política penitenciària és el sisè punt de l’Agenda de Drets Humans per al País Basc d'Amnistia Internacional, que també fa èmfasi en les víctimes de tortura i del terrorisme d’Estat o la revisió de l’actual legislació antiterrorista. “Segons els principis de Nacions Unides per al tractament de reclusos, qualsevol pres, sigui d’ETA o no, ha de complir condemna a prop del seu lloc d’arrelament, sempre que sigui possible i ho sol·liciti individualment”, defensa Esteban Beltran, director de l’ONG a Espanya. “Amnistia sempre ha estat en contra de les polítiques de dispersió”, recorda.
Per a Martxelo Otamendi, després de la dissolució d’ETA, el lema hauria de ser “i ara presos”. Assenyala que el consens per l’acostament dels presos i l’alliberament dels qui estan malalts aglutina tots els partits excepte el PP, tots els grans sindicats bascos i els principals organismes del país. El passat gener va tenir lloc una gran manifestació a Bilbao i a l’octubre n’hi ha una de prevista a Madrid. “La dispersió mai no va tenir sentit, va ser abusiva i venjativa. Però és que ara en té molt menys”, critica el periodista. Subratlla que fins i tot l’exsecretària general d’Institucions Penitènciares del PSOE, Mercedes Gallizo, s’ha sumat a aquestes veus.
Zuriñe Rodríguez no amaga el seu escepticisme: “En aquest procés no hi ha hagut gairebé apropament de presos, s’han denegat permisos de segon grau… Tinc els meus dubtes sobre què farà el Govern espanyol. Tampoc no sé fins a quin punt el PNB, que és qui més pot pressionar, està negociant-ho”.
Manifestació a Bilbao per l'apropament dels presos d'ETA // Foto: EFE
Totes les víctimes
La investigadora de la Universitat del País Basc explica una anècdota bastant il·lustrativa. A la seva ciutat, Vitòria, s’hi està construint un museu en memòria de les víctimes del terrorisme, fomentat per l’Ajuntament, el Govern espanyol i el Govern basc. Però no hi haurà cap espai per a les víctimes del terrorisme d’extrema dreta o d’Estat. “Ni tan sols per als cinc assassinats de la massacre del 3 de març del 1976 a Vitòria”, lamenta. Són "les altres víctimes", tan oblidades com moltes d'ETA o fins i tot més, perquè no són reconegudes com a tals. Sense anar més lluny, aquest mateix any el Ministeri de l’Interior ha exclòs una víctima del Batallón Vasco Español (BVE) de les distincions que atorga als qui van morir en atacs terroristes.
Un informe de l’Oficina de Víctimes del Terrorisme del 2010 va posar una mica de llum sobre “les altres víctimes”. Maixabel Lasa —víctima d’ETA— i José María Urquijo van comptabilitzar fins a 74 atacs terroristes de grups parapolicials i d’extrema dreta al País Basc. D’aquests assassinats, 24 van ser reivindicats pels GAL, 18 pel Batallón Vasco Español i sis per Grupos Antiterroristas Españoles. Tan sols en 17 casos hi ha sentència ferma. La resta no s’han esclarit.
“Moltes víctimes no han tingut reconeguda la seva condició de víctima ni la tindran”, denuncia Otamendi, que constata que hi ha “víctimes de segona”. No obstant això, puntualitza que, abans del 96, ni tan sols les autoritats espanyoles feien cas a les víctimes d’ETA. “La gent anava als funerals i poca cosa més”, diu. Per la seva part, Rodríguez es pregunta: “Avui ja tenim un comunicat d’ETA que demana perdó a les víctimes. Quan tindrem el del Govern espanyol dient que els GAL van estar malament?”.
“Avui ja tenim un comunicat d’ETA que demana perdó a les víctimes. Quan tindrem el del Govern espanyol dient que els GAL van estar malament?”
La societat basca és conscient de l'existència d'altres víctimes i de la necessitat de reconeixement, justícia i reparació. L’Euskobaròmetre de juliol de l’any passat posa de manifest que el 87% dels bascos pensa que “s’ha de fer justícia amb les víctimes de tots dos bàndols” i el 85% creu que “no s’ha de centrar només en la violència exercida per ETA”. La ciutadania basca se situa per sobre la polarització: el 76% defensa que “per a un bon final del cicle de la violència al País Basc no ha d’haver-hi ni vencedors ni vençuts”.
En aquest sentit, tant Esteban Beltran, com Martxelo Otamendi, com Zuriñe Rodríguez veurien bé la creació d'una Comissió de la Veritat, com la que s'ha creat en el marc del procés de pau a Colòmbia. Entre altres coses, hauria de servir per als més de 300 atemptats d'ETA que encara estan sense judici, que s'han esclarir. Però també per a posar llums i taquígrafs sobre altres responsables de dolor, de vegades a càrrec dels fons reservats de l'Estat.
No obstant això, que ho vegin necessari no els fa ser menys escèptics. “Ara el que s’està fent el dur és el PP, però l’època dura del Ministeri de l’Interior en la lluita contra ETA és la del PSOE”, assegura Otamendi, recordant la caserna d’Intxaurrondo a Donosti o el cas de Lasa i Zabala. “Ni el PSOE ni el PP estan interessats en cap comissió de la veritat, ni en res que se li assembli. I no n’hi haurà”, sentencia.
Felipe González acompanya José Barrionuevo, condemnat pels GAL, fins a la presó // Foto: EFE
Torturats, els més oblidats
Otamendi era director del diari Euskaldunon Egunkaria el 2003, quan aquest va ser clausurat i ell va ser detingut acusat de col·laboració amb ETA. Va denunciar tortures durant la seva detenció, com consta en la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans: se li va impedir dormir, va ser obligat a estar dos dies dempeus, va rebre insults homòfobs, va ser despullat i fet posar en una posició sexual, li van cobrir el cap amb una bossa de plàstic en dues ocasions... Però la justícia espanyola va ignorar les seves denúncies. El 2012, Estrasburg va condemnar l'Estat per no investigar-ho degudament.
L’Institut Basc de Criminologia, en una investigació dirigida pel prestigiós forense Paco Etxeberria, ha documentat fins a 4.113 denúncies per tortures només al País Basc (sense comptar Navarra ni el País Basc francès) entre 1960 i 2014. No obstant això, els autors de l’informe afirmen que la xifra és “inferior a la real”, perquè no se n’han pogut rescatar moltes denúncies datades als anys 60, 70 i 80. A més a més, el nombre de detinguts per fets semblants s’eleva a 20.000. El 26% de les denúncies pertanyen al període de la dictadura i el 71% durant la democràcia.
L'Institut Basc de Criminologia ha documentat fins a 4.113 denúncies per tortures. El Tribunal d'Estrasburg ha condemnat l'Estat en deu ocasions per tortures o per no investigar-ne les denúncies.
Etxeberria defensa que la tortura va arribar a ser sistemàtica en les detencions, i que anava molt més enllà de l’entorn d’ETA. Entre les més de 4.000 denúncies, n’hi ha de sacerdots, cirurgians, professors universitaris, estudiants, militants d’UGT i CCCO i fins i tot del PNB i del PSOE. Però tan sols hi ha hagut 21 sentències condemnatòries de la justícia espanyola per tortures realitzades contra 32 persones detingudes entre els anys 1979 i 1992. D'aquestes condemnes, 12 corresponen a la Guàrdia Civil i nou a la Policia Nacional
Des de les institucions internacionals, però, sí que s'ha denunciat. El primer dictamen condemnatori va ser del Comitè contra la Tortura de les Nacions Unides l'any 1998, pel cas d'una dona basca detinguda per la Guàrdia Civil el 1992. Aquest comitè va tornar a condemnar l'Estat espanyol el 2005. Per la seva part, Estrasburg ha condemnat en deu ocasions Espanya per tortures i maltractaments o per no investigar les denúncies (també castigat per l'article 3 del conveni). Vuit de les deu condemnes són per casos de ciutadans bascos o navarresos.
Amnistia Internacional també ha denunciat la situació en reiterades ocasions. “No només hi ha hagut poques sentències condemnatòries, sinó que al voltant del 30% dels policies condemnats han estat indultats”, denuncia el seu director a Espanya, Esteban Beltran. “És una assignatura pendent: primer, el reconeixement que ha existit; segon, el reconeixement del dany causat a les víctimes, i tercer, la creació de mecanismes d’investigació i prevenció”.
Amparo Arangoa, navarresa detinguda i torturada per la Guàrdia Civil el 1976 // Fotografia cedida per Euskal Memoria
L'absència de l'Estat
A falta d’iniciativa de l’Estat, el Govern basc està executant en aquest moment el Pla de Convivència i Drets Humans (2017-2020), un projecte ambiciós que segueix plans anteriors i busca cicatritzar les ferides obertes durant mig segle de conflicte. El pla és transversal, i va des del final ordenat de la violència i la normalització de la convivència fins a l’acció internacional o l’educació. En el centre de tot hi ha àmbits com les víctimes, les polítiques de memòria o la política penitenciària.
Martxelo Otamendi valora positivament el pla del Govern basc, perquè és ambiciós. Només té un petit problema: que molts dels elements contemplats no depenen de Bilbao, sinó que són competència de Madrid, com la política penitenciària. “I algunes de les parts que s’han legislat han estat portades al Tribunal Constitucional i suspeses cautelarment”, assenyala el periodista. És el cas de la llei basca de reconeixement i reparació de víctimes de vulneracions de drets humans, que incorpora també les víctimes d'abusos policials. “Aquesta és la resposta del PP”, sentencia el director de Berria.
"És fins i tot kafkià que quan una organització armada decideix dissoldre’s l’Estat es negui a facilitar i negociar aquest procés”
“L’immobilisme de l’Estat espanyol és absolutament absurd. És fins i tot kafkià que quan una organització armada decideix dissoldre’s l’Estat es negui a facilitar i negociar aquest procés”, afirma Zuriñe Rodríguez, que també veu algunes absències del Govern basc. “Ha tingut grans absències, en algunes ocasions podria haver-se involucrat més malgrat les competències”, sosté la investigadora.
Tant Otamendi com Rodríguez neguen el relat de la fractura social al País Basc com en anys anteriors. “Després d’un procés de violència, primer ve una negociació final i després un dol individual i col·lectiu. Jo crec que Euskal Herria està en aquest dol”, justifica l’acadèmica, que indica que “readaptar-se” després de mig segle de violència costa el seu temps. “A poc a poc la societat va recosint la convivència”, defensa. Per la seva part, el periodista ironitza: “La convivència tampoc no és que tots anirem agafats de la maneta a prendre uns vins. Els amics continuaran sent amics i els enemics, enemics”.
El lehendakari Íñigo Urkullu a la bancada del PNB al Parlament basc // Foto: EFE
Altsasu: el nou "tot és ETA"?
El judici contra nou joves de la localitat navarresa d'Altsasu, acusats de terrorisme per una baralla de bar on un agent de la Guàrdia Civil va acabar amb un turmell fracturat, ha destapat la capsa de Pandora del "tot és ETA". L'escena s'ha tornat a veure repetida amb el cas de la membre del CDR Tamara Carrasco, a qui la Fiscalia volia acusar també de terrorisme.
Esteban Beltran, d’Amnistia, ho veu preocupant. Ho atribueix a la reforma del Codi Penal, que “va contribuir a crear ambigüitat i imprecisió i afavorir que es cometin injustícies”. En aquest sentit, des de l’ONG exigeixen que es revisi “radicalment” la llei antiterrorista. “Així ho ha recomanat diverses vegades el relator de les Nacions Unides contra el terrorisme, perquè és inacceptable”, recorda.
Otamendi ho veu com un “avís” de l’Estat als joves d’Altsasu, que cada any celebren el dia de l’Alde hemendik (“fora d’aquí”, en relació a la policia espanyola), però també a la resta de l’Estat. “També estan portant el ‘tot és ETA’ a Catalunya: tot és rebel·lió o terrorisme”, exemplifica. En els mateixos termes que Beltran, insisteix: “El cas d’Altsasu és un avís. I amb el canvi del Codi Penal poden acusar tothom de terrorisme”.
En el seu llibre Adiós a las armas (2011), el periodista Antoni Batista, expert en el conflicte basc, ja ho escrivia: "Si haguessin estat d'ETA tots els qui la Llei de Partits va imputar per això, ETA hauria estat l'organització amb més militància de la història del terrorisme internacional".