Si hi ha alguna cosa que caracteritza avui en dia el discurs de la dreta i la ultradreta espanyolista és, sens dubte, la seva bel·ligerància. Les paraules, expressades sovint amb duresa i fins i tot odi, contra els migrants, els musulmans i les cultures nacionals minoritàries, són una constant. El fenomen s'ha accentuat recentment amb la irrupció de Vox, i un Partit Popular que s'hi ha sumat amb ganes de seguir-li el fil, incrementant la seva ja tradicional radicalitat. Avui en dia, els conservadors han acabat escorats a la dreta, proferint, sovint, el mateix relat que la ultradreta.

Però hi havia un temps en què demanaven perdó pel seu extremisme. Cal tirar d'hemeroteca i retrocedir fins a l’any 2010. En una línia de total normalitat per a Xavier García Albiol, líder dels populars a Badalona, preparava la seva millor arma per a robar-li l’alcaldia al PSC. Seguint l’estratègia de vincular inseguretat amb immigració (que culminaria alguns anys després amb la seva infame campanya ‘Netejant Badalona’), Albiol va optar per repartir díptics als veïns en què apareixia una fotografia amb el missatge ‘No volem romanesos’ al costat d’una promesa: ‘Més seguretat’.

La clara al·lusió racista no va ser prou evident, en un primer moment, per al partit. Feia només uns dies, Albiol s’havia afanyat a aparèixer a la televisió per afirmar que els romanesos havien vingut a Catalunya “exclusivament a ser delinqüents”, i els titllava de “plaga” per a la ciutat. L’aleshores líder del PP a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, va acompanyar el badaloní a repartir el pamflet pels carrers, en plena campanya per a les municipals de l’any següent.

La direcció se'n desmarca

Les crítiques, però, no van trigar a arribar. I venien de la cúpula del PP nacional. Ana Mato, vicesecretària d’Organització i Electoral en aquell moment, va afanyar-se a desmarcar-se de l’aposta d’Albiol, aclarint que no compartien el seu lema i que no es feien "responsables” d’aquest. Immediatament, Sánchez-Camacho va seguir la línia oficial, demanant públicament perdó i retirant el seu suport del missatge. “La delinqüència no té nacionalitats”, assegurava.

I és que la polèmica va arribar més enllà de les fronteres catalanes i de les oficines de Gènova. L’aleshores vicepresident de les Canàries i líder del PP a les illes, José Manuel Soria, va exigir la dimissió del candidat badaloní si no rectificava i demanava disculpes pel missatge d’odi contra els romanesos. Fins i tot s’atrevia a especular que “la immensa majoria de dirigents i militants” populars tampoc compartien la posició d’Albiol.

El naufragi dels populars

Eren, definitivament, altres temps. Aquell mateix any, Catalunya celebrava eleccions al Parlament, i Sánchez-Camacho aconseguia els millors resultats dels populars a Catalunya amb divuit escons, un més que els que va obtenir Alejo Vidal-Quadras el 1995. La líder repetiria el 2012 i tornaria a trencar el rècord, fregant encara més la vintena de diputats. Però aleshores començava el naufragi.

Tres cicles electorals després, el Partit Popular és, ara per ara, una força irrisòria a Catalunya. Les dades ho constaten. Els tres escons que va guanyar fa un any és la xifra més baixa en tota la seva història, i va deixar-la com a última força parlamentària, condemnant-lo, fins i tot, al grup mixt de la Cambra. En l'àmbit local, no pot dir-se que la situació sigui gaire millor. Els populars compten avui amb un total de 67 regidors repartits arreu del territori, que és també el nombre més baix des de la transició. L’única presència destacada, és clar, és a Badalona, on el populisme personalista de García Albiol encara permet portar-lo a l’alcaldia.

El PP, escorat a la dreta per l'ultradreta

És precisament aquesta l'estratègia, que escora el PP capa cop més cap a la dreta, a la qual s’ha vist condemnat el partit en els darrers anys. La irrupció de Vox en el panorama polític ha escombrat els conservadors en territori català. La ultradreta ha arrasat, convertint-se en quarta força en els seus primers comicis a Parlament, molt per davant de les xifres assolides pels populars. Però per intentar evitar la desaparició, aquests han hagut de seguir el camí de Vox.

L’odi dels d'Ignacio Garriga cap a l’independentisme s’ha evidenciat repetidament, i de fet ha estat el principal pilar sobre el qual s’ha assentat el seu èxit electoral. Ja com a acusació popular contra els presos per l’1-O, els ultres van forçar la maquinària judicial. Més endavant, i ja després del 14-F, Garriga va aprofitar la ronda de reunions amb la presidenta del Parlament, Laura Borràs, per amenaçar-la amb els tribunals. I el cap de l’executiu català, Pere Aragonès, també va rebre, advertit que, si impulsava un nou procés cap a la independència, la ultradreta l'enviaria a ell i a la resta de polítics de la seva òrbita a la presó.

La immersió lingüística, en l'ull de mira del PP

Però una qüestió que Vox ha relegat a un segon terme ha estat, sorprenentment, el debat de la immersió lingüística. La formació va convocar una protesta davant del Parlament fa un parell de mesos que va fracassar, amb només un centenar de manifestants. Garriga va aprofitar l'oportunitat per dirigir les seves habituals paraules dures i plenes d’odi, acusant els membres del Govern de ser uns “matons” per “perseguir” la família que va demanar aplicar la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que imposa un 25% de castellà a les aules, a una escola de Canet de Mar. Però, més enllà, ha deixat la porta força oberta.

És per aquí on ha entrat el Partit Popular. Aprofitant el debat, la formació ha decidit posicionar-se amb la mateixa bel·ligerància que ho ha fet Vox en altres temes. Val a dir que la secció catalana del partit no s’ha llençat gaire a la piscina. Alejandro Fernández, líder popular al Parlament, s’ha referit en comptades ocasions al cas de Canet de Mar, acusant els defensors de la immersió lingüística de “pedregar la casa” de la família. Més enllà, va criticar la “pèrdua de qualitat democràtica” que estava causant el debat.

Beltrán, Casado i Aznar incendien el discurs

Però el bel·licisme més violent s’ha importat principalment de fora de Catalunya. Enmig d’un estira-i-arronsa amb Ciutadans i Vox per veure qui la deia més grossa, el PP va emportar-se l’or gràcies a la vicesecretària d'Organització i presidenta dels conservadors a Navarra, Ana Beltrán. Per ella, la situació a Canet de Mar era plenament comparable amb el nazisme. "Què ens queda per veure? Arribarem a veure a Catalunya els qui demanen que es pugui estudiar en castellà amb un braçalet marcat, perquè puguin ser assenyalats al carrer, com feien els nazis amb els jueus?", preguntava en una visita a Barcelona. I afegia, taxativament: "És el més pur estil feixista".

El màxim dirigent dels populars, Pablo Casado, tampoc va poder evitar la temptació, llençant-se també de cap en el debat. Des de Santiago de Xile, afirmava que el Govern estava impulsant "un apartheid lingüístic a Catalunya"; des de Montjuïc, amenaçava el conseller d'Educació, Josep González Cambray, i la resta de l'executiu català amb els tribunals, i instava el president espanyol, Pedro Sánchez, a aplicar l'article 155 al territori. I, en una de les seves intervencions més remarcables, Casado assegurava sense pèls a la llengua una nova mentida: "A Catalunya hi ha professors amb instruccions de no deixar anar al lavabo a nens perquè parlen en castellà".

La darrera mostra de la radicalització del relat del Partit Popular ha vingut d'un dels seus històrics, José María Aznar. En una visita fa només uns dies a la capital catalana de la mà del Círculo Ecuestre, l'excap de l'executiu espanyol aprofitava el seu repàs de l'actualitat per a llançar un dard a la immersió lingüística i a la sentència del TSJC. Així explicava què està passant a les escoles del país: "No s'està discutint com es protegeix el català, estem parlant de què es vol exterminar el castellà". I afegia, amb certa supèrbia, que "el castellà és inexterminable, encara que s'hi entestin".

Mentre Vox duri, l'estratègia del PP serà aquesta

Entre els fets racistes d'Albiol del 2010 i el debat de la immersió lingüística actual hi ha un grapat d'anys, però l'evolució del partit té un responsable clar: l'aparició de Vox ha obligat clarament els populars a transformar el seu discurs i allunyar-se de la 'correcció política'. A Catalunya, els conservadors sempre s'havien situat als límits de l'opinió pública, aprofundint en el racisme, la islamofòbia i la persecució de les cultures nacionals minoritàries sense escrúpols, però el fet de ser-hi sols en aquest espai ideològic els permetia disculpar-se quan la realitat ho obligava (com va passar amb els fets de Badalona). Ara, la situació és completament diferent, amb una ultradreta que l'avança i l'obliga a fer de la radicalitat la seva punta de llança. El discurs dels populars sobre la immersió lingüística ho demostra. Mentre el fenomen Vox duri, l'estratègia de la dreta espanyolista seguirà sent aquesta.