El Tribunal d’Ordre Públic franquista va passar a ser l’Audiència Nacional democràtica de la nit al dia. Com si res va passar el filtre de la Transició. Però hi ha coses dins el món judicial que, encara avui, generen certa estupefacció. Aquesta setmana n’hem tingut una bona prova a Madrid.

L’Audiència Provincial ha avalat el cartell racista de Vox durant la campanya electoral. El pòster que assenyalava i posava en la diana els menors migrants no acompanyats. La interlocutòria no és digna d'analitzar. No és bo barrejar la política amb el futbol, però sí la política amb la justícia. El ponent ha deixat autèntiques perles. Com ara que “amb independència de si les dades són veraces o no” —un detall sense importància— els MENA són un “evident problema polític i social” amb repercussions internacionals. En realitat es tracta de menys de 300 nens en la capital d’un Estat europeu. També s’hi deia que no es poden prohibir unes idees, les racistes, mentre se n’accepten altres “tan criticables o més que aquestes”. Com volent dir: tenint el govern de l’Estat governat pels comunistes i els separatistes, deixeu aquests patriotes en pau.

Aquest no és l’únic cas. Abans d’aquesta resolució una jutgessa ja va denegar la retirada del cartell de Vox en plena campanya electoral. Era Carmen Rodríguez Medel. La mateixa magistrada que va intentar culpar el govern espanyol de l’expansió del coronavirus per la manifestació feminista del 8-M del 2020. I la mateixa jutgessa que va arxivar el cas de l’homenatge a la División Azul el mateix dia que li va arribar la denúncia. Ho va fer sense practicar cap mena de diligència. No va veure possible delicte d’odi en frases com “el jueu és el culpable”  i “l’enemic” i que gràcies a Déu que la Division Azul –els amics espanyols de Hitler– van lluitar.

El cas més paradigmàtic probablement sigui el dels ultres que van assaltar la llibreria Blanquerna el 2013. Ja fa vuit anys que van irrompre violentament a la delegació de la Generalitat a Madrid per a sabotejar la Diada. I ja fa un any que tenen sentència ferma i condemna de presó del Tribunal Suprem, que el Tribunal Constitucional va obligar a rebaixar perquè no hi veia “agreujant de discriminació ideològica”. Però encara no han passat ni una sola nit entre reixes. El tribunal sentenciador va creure pertinent paralitzar l’ingrés a la presó perquè alguns havien demanat l’indult. Per cert, n’hi ha dos que es troben en cerca i captura des de fa ja quatre mesos.

Un altre cas. El xat dels militars retirats que enviaven cartes al Rei i parlaven d’afusellar 26 milions d’espanyols (26 milions de “fills de puta”). Van ser secundats per militars en actius. Però també va acabar arxivat, en aquesta ocasió per la mateixa Fiscalia, que va primar la “llibertat d’expressió”. I deia que no es pot inferir que volguessin “promoure, fomentar o incitar l’odi, hostilitat o violència a cap col·lectiu” quan parlaven d’afusellar la meitat dels espanyols. A França, en canvi, s’han pres mesures contra els militars que també han amenaçat amb un cop d’Estat a través d’una carta pública.

També podríem parlar de la impunitat de l’extrema dreta al País Valencià cada 9 d’octubre, dels aquelarres neofeixistes a Montjuïc cada 12 d’octubre i de tants altres casos. I sense anar molt lluny en el temps. Sense remuntar-nos al final de la dictadura i la Transició. Són notícies dels últims mesos. Són casos aïllats de llops solitaris amb toga? Doncs depèn de com es miri.

El Consell General del Poder Judicial, el màxim òrgan de govern dels jutges, va destrossar la nova llei de memòria democràtica en el seu informe fa tot just un parell de mesos. Va concloure que no es podia tancar la Fundació Francisco Franco simplement per fer apologia del franquisme. Era, deia el document, “llibertat d’expressió” si no constitueix un menyspreu o humiliació de les víctimes. Com si el sol fet d’exaltar la dictadura no fos un menyspreu a les víctimes.

Fent servir els termes de la judicatura, caldria preguntar-se qui és l’”evident problema polític i social”. Els menys de 300 nens sols i vulnerables que hi ha a Madrid o una justícia que continua emparant l’extrema dreta? I què farà quan arribi el cas del Samuel, assassinat a la Corunya? Dir que el crit de maricón s’emmarcava en la llibertat d'expressió?