Ja fa temps que es parla de conceptes com fake news o bulos. Les notícies falses no són res nou. Existeixen pràcticament des que existeix la política i el periodisme. Ja n’hi ha casos de molts segles enrere, a l’Imperi Romà. Però amb la proliferació de les xarxes socials i l’auge dels populismes han fet un salt exponencial. I no només passa als Estats Units de Donald Trump o al Regne Unit del Brexit. Les campanyes de desinformació han entrat, amb força, a la política espanyola. Fins i tot s’ha convertit en una forma de fer política contra l’adversari (ja sigui Podemos o Catalunya). Especialment per part de l’extrema dreta, però no només. Aquests últims dies hi ha hagut multitud d’exemples. Probablement el cas més paradigmàtic sigui el de les declaracions del ministre de Consum, Alberto Garzón, a The Guardian sobre la ramaderia espanyola.

Què va dir exactament el dirigent d’Unidas Podemos? El diari britànic titulava que, segons el ministre, els espanyols haurien de menjar menys carn per a limitar el canvi climàtic. Dins, Garzón feia una distinció entre la “ramadera extensiva” i la “ramaderia industrial”. Primer feia una defensa de l’agricultura extensiva: “És una ramaderia ecològicament sostenible i que té molt pes en determinades regions d’Espanya com Astúries, part de Castella i Lleó, fins i tot d’Andalusia i Extremadura”. I ho contraposava amb la industrial: “La que no és en cap moment sostenible és la de les anomenades macro-granges. Agafen un poble de l’Espanya despoblada, hi fiquen 4.000 caps de bestiar, o 5.000 o 10.000, contaminen els sòls, contaminen l’aigua i després exporten aquesta carn de pitjor qualitat d’animals maltractats”.

Unes declaracions que, a priori, no haurien de desentonar. En clara sintonia amb l’hemeroteca del mateix president Pedro Sánchez, que ho defensava en un vídeo gravat a les portes de les eleccions del 10-N del 2019: “Hem de reflexionar sobre la reducció del consum de carn, apostar per la ramaderia ecològica, de menor escala i gran valor ambiental i social, que generi llocs de treball al món rural”. Fins i tot el PSOE de Castella-La Manxa ha aprovat aquesta setmana una moratòria per impedir noves macro-granges. De la mateixa manera, estan en sintonia amb el que ha vingut defensant el PP. També a Castella-La Manxa, els populars van fer campanya a Twitter contra la ramaderia industrial, donant suport a la plataforma Stop Macrogranjas i alertant de les conseqüències que les macro-granges podien provocar en la salut pública. Aquestes piulades, curiosament, han estat esborrades aquesta setmana.

Llavors, com s’ha creat tota la polèmica? L’article de The Guardian, amb les declaracions d’Alberto Garzón, va ser publicat el 26 de desembre de l’any passat. Però no va ser fins vuit dies després, el 3 de gener, que un mitjà del sector carni (Revista Cárnica) va recuperar les paraules del ministre de Consum totalment descontextualitzades. “Garzón afirma en The Guardian que España exporta carne de mala calidad de animales maltratados”, titulava en una “notícia” que ni tan sols es referia a la part de l’agricultura intensiva que defensava el dirigent d’Unidas Podemos. No és el primer article de Cárnica, lobby de la indústria de la carn, contra Garzón. Fa tan sols dos mesos en publicava un altre: “Dos medias pechugas en un libro de 40 recetas: Esta es toda la aportación cárnica del ministro Garzón al menú de los españoles”. I ha fet d’altaveu de tota mena de crítiques al ministre. En els últims dies, catorze articles en contra d'ell.

Des de llavors, després d'una notícia tergiversada recuperada vuit dies després, la bola no ha parat de fer-se gran. Des del primer minut, tota la dreta i l'extrema dreta, encara que fos intentant esborrar la seva pròpia hemeroteca, va sortir en tromba contra Garzón, com era previsible. El mateix PP ha posat en marxa la campanya, estil ayusista, "Més ramaderia, menys comunisme". I amb posades en escena surrealistes, com Pablo Casado desplaçant-se aquest divendres a una granja extensiva (les que va defensar Garzón a The Guardian) per a criticar Garzón. El líder del PP va començar dient fàstics del ministre de Consum i va acabar parlant dels morts del comunisme a la Unió Soviètica i Cambodja. El mateix han fet Ciutadans, l'extrema dreta de Vox i els barons socialistes habituals, com l'aragonès Javier Lambán o el castellanomanxec Emiliano García Page (el mateix que aquesta setmana aprovava la moratòria a les macro-granges). "Quan un fica la pota, el que ha de fer és treure-la", li deia Page, a més de convidar-lo a visitar una fàbrica a la seva terra perquè "pugui menjar embotits".

El més inesperat ha arribat aquesta setmana, quan des de la mateixa Moncloa van donar carta de veracitat a la notícia fabricada per una revista de la indústria càrnia. Ho va fer el president Pedro Sánchez el dilluns en una entrevista a la cadena SER, on desautoritzava el seu ministre de Consum i va “lamentar” de forma reiterada les seves declaracions, perquè no casava “amb la realitat del sector” a Espanya. Tot plegat després que Unidas Podemos ja denunciés que es tractava d’un bulo. La cirereta la va posar l’endemà el ministre d’Agricultura, Luis Planas, que fins llavors s’havia quedat en silenci. Va estar-se tota l’entrevista a Onda Cero esmenant el dirigent d’Izquierda Unida.  I va produir-se un moment bastant simptomàtic al final de la conversa. El presentador, Carlos Alsina, li va deixar anar: "Després d'escoltar-lo arribo a la conclusió que la persona que ocupa el Ministeri de Consum és la menys indicada per aquest lloc". I el ministre d'Agricultura va quedar-se en silenci uns segons per a respondre: "Cap comentari per part meva".

Aquest és un cas de desinformació pràcticament de manual, on una notícia directament falsa acaba dominant el debat polític –encara duren les conseqüències– i acaba arrossegant tothom, fins i tot el PSOE. Tampoc no és el primer cop que Sánchez ho fa. Ja va desautoritzar Alberto Garzón quan, el juliol de l’any passat, el ministre de Consum va limitar-se a apostar per la reducció del consum de carn, tal com diuen els organismes internacionals. La dreta va iniciar una campanya, denunciant que suposadament volia prohibir el consum de carn. I el president del govern espanyol va reaccionar amb una ocurrència: “Què voleu que us digui? A mi on em posin un chuletón al punt… Això és imbatible”.

El manual de Ciutadans

Un altre cas bastant representatiu dels últims dies té a veure amb Catalunya i amb la llengua, un dels fronts de conflicte per excel·lència de la política espanyola. Va tenir lloc a TV3 (on si no?). A la versió infantil del programa Atrapa’m si pots (un concurs en català sobre lèxic català, equiparable a Pasapalabra en castellà). La pregunta era “de quin cereal està feta la pasta italiana més tradicional”. La concursant, la Júlia, no sabia la resposta en català –o no la sabia directament– i va preguntar si podia respondre en castellà. “No, aquí això sí que no. És un concurs de TV3 en català i hem de respondre en català”, li va respondre el presentador Llucià Ferrer, amb més habilitat o menys. Llavors la jove de 14 anys va intentar amb “cereal” i la resposta era “blat”. I immediatament després va saltar la concursant amb “trigo”. Una anècdota que en aquell moment va passar desapercebuda.

De fet, no va ser fins una setmana després que ho va recuperar Jesús Martín, un regidor de Ciutadans a l'Hospitalet de Llobregat, que ho va piular al seu compte de Twitter: “Prohibit respondre en castellà a TV3. Ni per a dir trigo”. A continuació va venir un titular descontextualitzat del diari 20 Minutos: “Un presentador de TV3 impedeix respondre en castellà a una nena en un concurs”. I la bola es va anar fent gran fins que ho va rematar Inés Arrimadas: “A TV3 entrevisten Otegi i fan broma amb agredir guàrdies civils però els sembla intolerable respondre en castellà en un programa infantil”. S’hi va sumar també el PP i l’extrema dreta de Vox. Tan gran es va fer la bola que la mare de la Júlia denunciava, en declaracions a RAC1, com s’havia construït un cas del no-res per a fer-ne un ús polític i com s’havia exposat públicament la seva filla, que ho estava passant molt malament.

Ja s’ha vist en altres casos aquest patró de titulars esbiaixats en premsa i reaccions desmesurades de dirigents polítics. Es va veure en el cas dels mestres de Sant Andreu de la Barca, a qui es va acusar d’humiliar a classe els fills de guàrdies civils. Va ser l’ultra Javier Negre, llavors a les pàgines del diari El Mundo, qui els va exposar amb fotografies seves i el titular “los 9 maestros catalanes de la infamia”. Una publicació que va aprofitar insistentment el llavors líder del partit, Albert Rivera, per a situar-los en la diana i reclamant contundència al govern espanyol. Finalment, el cas va ser arxivat pels tribunals. Però, amb la campanya de la dreta política i mediàtica, el mal ja estava fet i els mestres ja havien pagat les conseqüències en la seva vida personal.

En el terreny de l’extrema dreta

Però si algú es mou bé en la desinformació és l’extrema dreta. És el seu terreny de joc preferit, als Estats Units, a Europa i també a Espanya amb Vox. És interessant l’anàlisi que n’ha fet el mitjà independent Al descubierto  en el seu article sobre “els bulos que Vox ha intentat que creguis en aquest 2021”. Hi ha de tot, des de falses agressions a guàrdies civils per part d’esquerranosos (era un seguidor d’Abascal) fins als cartells contra els MENA que suposadament costen 4.700 euros al mes, passant pel cas de la suposada dona gran expulsada de casa seva per la seva cuidadora marroquina. I tants altres. Perquè és en el terreny de les notícies falses on es mou millor. Després no cal rectificar-les, sinó passar a la següent.