Han passat ja gairebé tres anys però Pablo Casado no ha sabut construir un lideratge propi. I això explica les constants tremolors de cames. No és Winston Churchill, per molt que ompli els prestatges amb els seus llibres. I davant la manca d'una marca pròpia, la seva acció política és la que és. No ha pogut trencar amb el passat i viu d'anar sempre un pas per darrere de l'extrema dreta. I de copiar les velles fórmules (les dels seus predecessors) i les noves (les dels seus rivals). Tot ha acabat tornant: des de les taules de firmes "contra Catalunya" fins a la fotografia de Colón. I la corrupció.

El 4 de maig passat semblava que s’obria un nou panorama per a Pablo Casado. La victòria no era ben bé seva, sinó de la lideressa madrilenya Isabel Díaz Ayuso, però a Gènova veien com les enquestes els tornaven a somriure. L’endemà d’aquelles eleccions madrilenyes, el cap de l’oposició es feia seu el tsunami i proclamava un “punt d’inflexió” i el “quilòmetre zero del canvi a Espanya”. Però aquell capital polític sembla haver-se dilapidat en tan sols un mes. I amb una Ayuso discreta, que no ha desafiat el lideratge estatal del Partit Popular. Els fantasmes de Casado no marxen: ni el setge judicial a la corrupció, que els va fer fora de La Moncloa, ni l’efecte arrossegament per part de l’extrema dreta de Vox, que porta la batuta del discurs sobre Catalunya.

Justament durant la moció de censura de Santiago Abascal contra Pedro Sánchez, la passada tardor, Pablo Casado va voler escenificar el trencament amb Vox. Des de la tribuna d’oradors, el president estatal del PP marcava perfil propi i plantejava el divorci a la formació d’extrema dreta, una escissió de les seves pròpies files. “En aquests dos anys com a president del Partit Popular no he contestat les seves provocacions, per respecte als seus votants. Avui per fi ha quedat al descobert. Fins aquí hem arribat”, li etzibava. Volia ser el trencament de la foto de Colón. Però ha durat ben poc. Només vuit mesos.

Diumenge que ve, 13 de juny, es repetirà la mateixa imatge a la cèntrica plaça de Colón, nou punt de reunió de l’espanyolisme més ultra. Si fa dos anys va ser contra la taula de diàleg entre l’Estat i la Generalitat (amb un manifest replet de fake news), ara ho és contra els indults. Inicialment convocada per l’estrafolària Rosa Díez, Vox no va trigar a sumar-s’hi, arrossegant també el PP i Ciutadans, que hores abans insistien en privat que no volien tornar a Colón. I s’hi ha vist arrossegat el mateix Pablo Casado, que hi assistirà malgrat les reticències inicials. Apostaven per una presència, sí, però molt més discreta. Per marcar perfil propi, Casado també ha tornat a les essències del PP: recollir signatures com va fer Mariano Rajoy contra l’Estatut (“contra Catalunya”, literalment). No va acabar bé.

A remolc de l’extrema dreta a Catalunya i amb un nou setge de la justícia contra la corrupció del PP, el mateix setge que els va fer fora de La Moncloa la primavera del 2018. Aquesta setmana fins i tot la premsa conservadora, la més afí a Gènova, parlava de “pànic al PP”. El motiu: la imputació de l’exministra i exsecretària general María Dolores de Cospedal i el seu marit, l’empresari Ignacio López del Hierro, per l’operatiu parapolicial per espiar i destruir proves en mans de l’extresorer Luis Bárcenas. Al matrimoni el jutge els investiga per delictes de suborn, malversació i tràfic d’influències. Des de la imputació, aquest dimecres, cap paraula de Pablo Casado, que ha fugit dels micròfons en els actes públics que ha tingut.

María Dolores de Cospedal no és una exdirigent qualsevol del PP. En va ser la secretària general quan Pablo Casado era vicesecretari de comunicació. I va presentar-se a les primàries del 2018 per agafar el relleu de Mariano Rajoy. Aquella contesa ni tan sols les va guanyar l’actual president estatal dels populars. La votació la va guanyar l’exvicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría, però sense majoria absoluta. Si Casado és avui l’inquilí de Gènova és perquè Cospedal li va entregar el seu suport i els seus delegats per fer-se amb el càrrec.

El conflicte a Catalunya i la corrupció sistèmica, les dues pedres a la sabata que persegueixen el PP des de la seva sortida del poder. I res no fa presagiar un “canvi de cicle” en curt termini, per molt que es proclami des del balcó de Gènova. Més aviat tornen les tremolors de cames.

I la mudança de Gènova?

El passat febrer, quan començava el judici dels papers de Bárcenas a l’Audiència Nacional i Luis Bárcenas engegava el ventilador, Pablo Casado feia un anunci històric: abandonaven la famosa seu del carrer Gènova, epicentre de la corrupció del Partit Popular. “No podem seguir pagant factures de qüestions que ni coneixem”, assegurava el màxim dirigent del partit. De moment, de les mudances no se n’ha sabut gaire més. La formació ha fitxat les consultores KPMG i CBRE per assessorar-los en la venda de l’edifici. Esperen treure’n uns seixanta milions d’euros, que els permetin eixugar deutes milionaris.

El viratge permanent

Les eleccions celebrades enguany demostren els continus viratges de Pablo Casado. A Catalunya, el PP va optar per l’atac a l’extrema dreta, amb el líder estatal popular acusant Vox de “voler treure Espanya de la Constitució i de la Unió Europea”. El resultat final no va ser bo: l’extrema dreta va irrompre amb onze diputats al Parlament i el PP va baixar de quatre a tres escons. Dos mesos després, a Madrid, es va evitar el xoc amb la formació de Santiago Abascal. El balanç: Ayuso va arrasar i va contenir els ultres. Però Ayuso no és Casado. Ella sí que ha construït un lideratge propi.