La imatge d'aquest dimarts a Madrid volia representar la unitat, la pau, la treva. Però també era una imatge enverinada. En un mateix escenari, en un pla d'igualtat, un faristol al costat de l'altre, estaven Alberto Núñez Feijóo i Isabel Díaz Ayuso. I sí, va haver-hi foto conjunta i el líder virtual del Partit Popular va aconseguir el suport públic de la lideressa madrilenya, que li va dedicar algun elogi. Però al mateix temps li deixava clar que ningú estava per damunt seu. Tant per la posada en escena com pel discurs. Mentre el gallec s'omplia la boca de centre, la madrilenya l'eclipsava amb un discurs agressiu, equiparable al de l'extrema dreta, especialment en allò que té a veure amb les polítiques d'igualtat. I deixava caure un avís a navegants: "Som un equip de soldats que t'acompanyarem, però un equip que té poca paciència per a les ximpleries i poca resistència per a les imposicions". Per qui es volgués donar per al·ludit.
No és l'únic fantasma que sobrevola Génova 13. L'endemà que oficialitzés la seva candidatura, que acabaria sent única, a Castella i Lleó el PP tancava un acord de govern amb l'extrema dreta de Vox: presidència de les Corts, vicepresidència de la Junta, tres conselleries i subordinació programàtica (per exemple, substitució de la llei contra la violència de gènere per una llei "contra la violència intrafamiliar"). El primer govern autonòmic on passa, per sorpresa dels seus col·legues del Partit Popular Europeu. Encara ni tan sols ha agafat les regnes de la formació i ja s'havia trobat el primer marró damunt la taula. Se'l va veure realment incòmode, després de tanta apel·lació al centre i la "moderació". Va començar la setmana dient que el pacte era "perfectament legítim" i va acabar-la deslligant-se de l'entesa.
Els qui l'han tractat de prop a Galícia asseguren que és ben de dretes, però durant anys s'ha venut Alberto Núñez Feijóo com el nou home de l'ala moderada de la dreta espanyola. Com ja va passar amb l'exalcalde madrileny Alberto Ruiz Gallardón, el mateix que va intentar acabar amb la llei de l'avortament com a ministre de Justícia (i finalment la llei de l'avortament va acabar amb ell). Se l'ha venut com l'home capaç d'aconseguir quatre majories absolutes, només a l'altura de Manuel Fraga, i capaç de deixar l'extrema dreta de Vox sense representació a la seva terra. Però té un hàndicap: el persegueix el passat. No el seu passat personal (la foto amb el narco Marcial Dorado ja sembla amortitzada), sinó el passat del seu partit. La realitat és ben tossuda.
Hi ha analistes de Madrid que ja han batejat aquest fenomen com la síndrome de Pablo Casado. Després de l'assetjament dels tribunals per la corrupció, el president sortint del PP representava saba nova, una nova generació que havia de portar estabilitat i claredat d'idees per a un centredreta modern i sobretot control al partit. Però primer per Vox i després per Isabel Díaz Ayuso (que ell mateix va promocionar a candidata), Casado va veure com li marcaven cadascun dels seus passos. I de tants girs a la dreta i al centre va acabar semblant una baldufa que perdia el control.
El president de la Xunta encara no ha estat entronitzat al XX Congrés del PP a Sevilla. Això passarà l'1 i 2 d'abril. Però ja ha donat símptomes. Ho va fer la setmana passada amb l'acord de govern amb Vox a Castella i Lleó. I també n'ha donat mostres aquesta setmana. El dimarts, al costat d'Ayuso, reivindicava que "el Partit Popular sempre ha tingut la vocació d'estar al centre de la política espanyola". Al cap de dos dies ja comprava i assumia el programa i ideari de la formació de Santiago Abascal, assegurant que la violència vicària --l'exercida pels pares conta els fills per fer mal a les mares-- no és "violència masclista", sinó "violència intrafamiliar". Aquestes paraules van arribar un any després que el Parlament gallec aprovés per unanimitat incorporar les víctimes de violència vicària en la llei gallega de prevenció de violència de gènere. I Ayuso pressiona per anar més enllà: demana suprimir els 20.000 milions d'euros del pla d'igualtat.
Mentrestant, el centredreta europeu es posa les mans al cap. Ho va fer el president del Partit Popular Europeu, el polonès Donald Tusk que va considerar una "trista notícia" el pacte a Castella i Lleó. Un Donald Tusk que va participar en actes del PP de Casado, però que no acudirà al XX Congrés de Sevilla al·legant problemes d'agenda. En altres països de l'entorn, com França, ja saben quin és el resultat d'intentar emular l'extrema dreta: la seva desaparició del mapa polític. I el CIS ja admetia aquest dimecres que havia subestimat la força electoral de la formació de Santiago Abascal
Què hi diu Vox?
Paradoxalment, aquesta mateixa setmana, des de Vox han traslladat la seva percepció: veuen més capacitat d'entesa amb el PP de Feijóo que amb el PP de Pablo Casado. Per una banda, des de l'entorn de Santiago Abascal argumentaven que no hi ha declaracions de ruptura amb la seva formació. Per altra banda, assenyalaven la circumstància que el primer govern autonòmic de Vox s'hagi produït amb Pablo Casado ja decapitat i amb Alberto Núñez Feijóo amb les regnes del partit, encara que no de forma oficial. Els ultres no descarten que hi hagi una reunió Feijóo-Abascal un cop passat el Congrés de Sevilla. Mentrestant, Pedro Sánchez se somriu a La Moncloa.